dimecres, 28 d’octubre de 2015

100 móns / mundos / worlds



Entrada trilingüe / Post trilingual.

Dedicats a vosaltres, lectors, per estar sempre aquí.
Dedicado a vosotros, lectores, por estar siempre ahí.
Dedicated to you, readers, for always being there.

Imaginem que existeixi un món on els desitjos es poden comprar. Però no pas amb diners, sinó amb il·lusió, treball i constància.
L’encarregada d’aquesta gran proesa no és altra que la gran fàbrica de somnis i il·lusions que des de fa milers d’anys treballa de forma incessant per donar forma a tota mena de desitjos. Ningú coneix del cert el seu origen. Algunes llegendes asseguren que va ser un regal dels déus, altres que allí hi quedaren apressats mags molt poderosos, i altres expliquen que foren els extraterrestres els que la posaren allí per fer avançar una societat que gràcies a la Fàbrica ha pogut evolucionar molt més ràpid que altres móns.
Allí molts dels desitjos produïts serveixen per fer millores, i és clar, això és cabdal pel progrés. Tot i que en última instància dependrà de la societat voler seguir els camins marcats o quedar-se encallats durant dècades en l’autocomplaença.
Ara bé, no tot el que surt d’aquells forns màgics és agradable. La Fàbrica és un sistema de forces que s’ha d’equilibrar i això comporta que també li toqui produir somnis i il·lusions molt més lúgubres i desagradables.
De fet, no és pas estrany trobar-se amb el compromís que per poder aspirar a comprar els grans desitjos que tothom anhela, primer s’han d’adquirir i superar uns quants de descoratjadors o pessimistes que poden enfonsar anímicament a qui pretenia menjar-se el món.
Tot i així, un somni negatiu en una ment desperta i optimista pot acabar sent beneficiós o divertit, com el que va comprar una nena on els ratolins deixaven de ser caçats i eren els gats els perseguits. Allí tropes de petits rosegadors no tan sols neutralitzaven als gats, sinó que a més els servien en safata i amb un llaç als seus nous propietaris.
Altres desitjos aparentment positius, en una ment inestable poden conduir al abisme. Com per exemple el desig que adquirí un vell aficionat a la filosofia, en el que volia que tots els seus conciutadans fossin uns enamorats d’aquesta disciplina. Poc podia sospitar l’home que després de debatre durant dies sobre el sentit de la vida, discutint i argumentant amb contundència, s’arribés a la conclusió inapel·lable que no valia la pena continuar existint, i que la immensitat de l’univers demostrava que el veritable sentit de l’existència era la inexistència.
Era tal la convicció que es tenia que fns i tot es decidí quin havia de ser el dia del gran final. Per sort o per desgràcia, el desig que havia adquirit aquell vell perdé el seu embruix i de sobte a la gent d’aquella ciutat ja no els semblà tan bona idea el fet de la inexistència.
Aquesta és la gran contrapartida: l’efecte del desig només dura un més i només té efectes sobre una petita zona geogràfica, no sobre tot el planeta. Si durant aquest temps la persona ha estat capaç de fer que els seu somni arreli, servirà perquè tothom pugui treure’n profit.
Però si el somni no sedueix, acabarà apagant-se deixant als qui estaven sota el seu efecte en un estat conscient, on saben que un desig ha mort i toca esperar el següent.
Un dels somnis més demandats és el d’una societat on la gent no plori. S’han esgotat les existències i tothom espera que la Fàbrica n’enviï noves remeses.
Aquesta és la gran veritat, en aquell món són addictes als desitjos.
Els encanta sentir l’eufòria davant un nou projecte, la felicitat absoluta al donar-li forma i veure com evoluciona, o la satisfacció personal pel treball ben realitzat. És per això que tot i la temporalitat, continuen venerant a la gran Fàbrica.
En altres mons no tenim aquesta Fàbrica, però tenim el do d’imaginar i desitjar. Per contra, hem de regar la persistència i la constància per no defallir davant els obstacles que se’ns presenten. Només així podrem acabar donant forma a les nostres il·lusions.
Els somnis no moren fins que nosaltres no els enterrem.



*************

Imaginemos que exista un mundo donde los deseos se pueden comprar. Pero no con dinero, sino con ilusión, trabajo y constancia.
La encargada de esta gran proeza no es otra que la gran fábrica de sueños e ilusiones que desde hace miles de años trabaja de forma incesante para dar forma a toda clase de deseos. Nadie conoce del cierto su origen. Algunas leyendas afirman que fue un regalo de los dioses, otras que ahí quedaron apresados magos muy poderosos, y otros explican que fueron los extraterrestres los que la pusieron ahí para hacer evolucionar a una sociedad que gracias a la Fábrica ha podido evolucionar mucho más rápido que otros mundos.
Allí muchos de los deseos producidos sirven para hacer mejoras, y claro, eso es primordial para el progreso. Aunque en última instancia dependerá de la sociedad querer seguir los caminos marcados o quedarse encallados durante décadas en la autocomplacencia.
Eso sí, no todo lo que sale de esos hornos mágicos es agradable. La Fábrica es un sistema de fuerzas que se tiene que equilibrar i eso comporta que también le toque producir sueños e ilusiones mucho más lúgubres y desagradables.
En verdad, no es tan raro encontrarse en el compromiso que para poder aspirar a comprar los grandes deseos que todos anhelan, primero se deben adquirir y superar unos cuantos de descorazonadores o pesimistas que pueden hundir anímicamente a quien pretendía comerse el mundo.
Aún así, un sueño negativo en una mente despierta y optimista puede acabar siendo beneficioso o divertido, como el que compró una niña donde los ratones dejaban de ser cazados y eran los gatos los perseguidos. Allí tropas de pequeños roedores no tan solo neutralizaban a los gatos, sino que a demás los servían en bandeja y con un lazo a sus nuevos propietarios.
Otros deseos aparentemente positivos, en una mente inestable pueden conducir al abismo. Como por ejemplo el deseo que adquirió un viejo aficionado a la filosofía, en el que quería que todos sus conciudadanos fuesen unos enamorados de esa disciplina. Poco podía sospechar el hombre, que tras debatir durante días el sentido de la vida, discutiendo y argumentando con contundencia, se llegase a la inapelable conclusión que no valía la pena continuar existiendo, y que la inmensidad del universo demostraba que el verdadero sentido de la existencia, era la inexistencia.
Era tal la convicción que incluso se decidió cual debía ser el día del gran final. Por suerte o por desgracia, el deseo que había adquirido ese viejo perdió su embrujo y de repente a la gente de aquella ciudad ya no le pareció tan buena idea el hecho de la inexistencia.
Estas son las dos grandes contrapartidas: el efecto del deseo solo dura un mes, y tiene efectos en una pequeña zona geográfica, no sobre todo el planeta. Si durante este tiempo  la persona ha sido capaz de hacer que su sueño arraigue, servirá para que todos puedan sacar provecho.
Pero si el sueño no seduce, acabará apagándose dejando a los que estaban bajo su efecto en un estado consciente, donde saben que un deseo ha muerto y toca esperar el siguiente.
Uno de los sueños más demandados es el de una sociedad donde la gente no llore. Se han agotado las existencias y todo el mundo espera que la Fábrica envíe nuevas remesas.
Esta es la gran verdad, en ese mundo son adictos a los deseos.
Les encanta sentir la euforia ante un nuevo proyecto, la felicidad absoluta en darle forma y ver cómo evoluciona, o la satisfacción personal por el trabajo bien realizado. Es por ello que a pesar de la temporalidad, continúan venerando a la gran Fábrica.
En otros mundos no tenemos esta Fábrica, pero tenemos el don de imaginar y desear. Por el contrario, tenemos que regar la persistencia y la constancia para no desfallecer ante los obstáculos que se nos presentan. Sólo así podremos acabar dando forma a nuestras ilusiones.
Los sueños no mueren hasta que nosotros no los enterramos.


*************

Imagine that there is a world where wishes can be purchased. But not with money. What is needed is enthusiasm, work and perseverance.
The charge of this great feat is none other than the great factory of dreams and illusions that for thousands of years has worked incessantly to shape all kinds of desires. No one knows the true origin. Some legends say that was a gift from the gods, others say that there were apprehended very powerful wizards, and others explain that were aliens who put it there to evolve a society that thanks to the factory has been able to evolve much faster that other worlds.
There many of the desires produced serve to make improvements, and of course, that is vital for progress. Although ultimately it depends on the society want to follow marked paths or remain stranded for decades in their complacency.
Although everything that comes out of those magical ovens is not pretty. The factory is a set of forces that should be balanced, and that implies also need to produce much more gloomy dreams and illusions, and unpleasant.
Indeed, it is not so rare to find in the commitment to be eligible to buy the great desire that they all crave, they must first acquire and overcome a few discouraging or pessimistic desires that can sink emotionally who wanted to conquer the world.
Still, a negative dream in a sharp mind and optimistic may end up being beneficial or funny, as it bought a girl where mice were no longer hunted, and cats were persecuted. There troops of small rodents not only neutralized cats, besides they were served on a tray with a tie to their new owners.
Other seemingly positive desires in an unstable mind can lead to the abyss. Such as the desire acquired an old lover of philosophy, which wanted all his countrymen were few lovers of this discipline. Little did he suspect the man, who after discussing for days the meaning of life, discussing and arguing forcefully, it came to the final conclusion that it was not worth continuing to exist, and the vastness of the universe showed that the true meaning of existence, was the inexistence.
Such was the conviction that even decided what should be the day of the final. Fortunately or unfortunately, the desire that the old man had become lost its charm and suddenly the people of that city was no longer seemed such a good idea the fact of nonexistence.
These are the two main counterparts: the desire effect only lasts a month, and has effects in a small geographical area and not on the entire planet. If during this time the person has been able to make his dream root, it will serve so that all can benefit.
.But if the dream does not appeal, it will eventually turn off leaving people under their effect in a conscious state, where they know that a desire has died and have to wait the next.
One of the most popular is the dream of a society where people don’t cry. Stocks are depleted and everyone expects that the new factory send remittances.
This is the great truth in that world are addicted to desires.
They love to feel the euphoria over a new project, absolute bliss in shape it and see how it evolves, or personal satisfaction of a job well done. That is why despite the temporality continue to worship the great factory.
In other worlds we do not have this factory, but we have the gift to imagine and desire. On the contrary, we need watering persistence and perseverance to not falter before the obstacles that present themselves. Only then will we end up shaping our illusions.
Dreams don’t die until we bury them.

PD: Aquestes imatges tenen drets d’autor.
PD: Estas imagenes tienen derechos de autor.
PD: This images have copyright.

dimarts, 29 de setembre de 2015

We Need You!



Entrada trilingüe / Post trilingual
 
Estic buscant una idea per l'entrada número 100 i necessito la teva ajuda! Acaba la frase com tu vulguis:
“Imaginem que existeixi un món...”
(on els polítics són honrats, on la gravetat canvia cada dia, on viuen en coves gelades,...).
Tot s'hi val! ... Entre totes les respostes es farà un sorteig per escollir quin serà el Món Imaginari núm. 100!
Moltes Gràcies! :P


 *******

Estoy buscando una idea para la entrada número 100 ¡y necesito tu ayuda!
Termina la frase como tu quieras:
“Imaginemos que exista un mundo...”
(donde los políticos sean honrados, donde la gravedad cambia cada día, donde viven en cuevas heladas,…)
¡Todo se vale! Entre todas las respuestas se hará un sorteo para escoger cual será el Mundo Imaginario núm. 100.
¡Gracias!

 
*******

I'm looking for an idea for the 100th post of my blog and I need your help!
Ends the sentence as you want:
Imagine that there is a world ...”
(where politicians are honest, where gravity changes every day, where people live in frost caves,…)
Anything goes! I will be a lottery to choose what answers which will be the 100th Imaginary World!
Thanks!


dijous, 3 de setembre de 2015

El Dau del destí / El Dado del destino



Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que en un moment o altre dubten davant el seu futur.
Dedicado a todos aquellos que en un momento u otro dudan ante su futuro.

Imaginem que existeixi un món on la gent deixa el seu destí a mans d'un dau. Li atorguen poders divins d'aquí que milions de persones visitin el Temple de l’orientació. Segons la seva religió fou en aquell punt exacte on el seu déu parlà al profeta guiant-lo davant la incertesa.
La tradició ha convertit aquell lloc en un espai màgic, i s'hi ha erigit un temple en honor a la vidència que se li suposa.
Fins allà hi arriba gent de totes les contrades. Tan se val si són devots confessos, o creients per necessitat. Tots els que tenen dubtes respecte el camí que s'ha de seguir a la vida, acudeixen allí per obtenir resposta.
S’hi arriba després d’una petita excursió pel bosc. Unes grans portalades de fusta donen la benvinguda al complex del temple. A dins hi ha una immensa esplanada amb desenes d'arbres artificials. A mesura que t'hi apropes t'adones que són estructures de filferros que imiten formes orgàniques. Els fruits dels arbres resulten ser daus d'uns vint centímetres de grandària.
La gent paga generosament per poder-ne agafar un. Després acabes entrant al gran temple. Té capacitat per acollir quinze mil persones assegudes. Des d'aquelles bancades es medita i s'escriu el dubte que t'assalta. La pregunta ha de cabre en una sola cara del cub, i a les altres cinc s'hi han d'escriure possibles respostes. Tan positives, com negatives i de caire entremig.
Allà s'hi va a preguntar si la collita serà bona, s'hi s'ha d'acceptar una determinada feina, o si s'ha d'escollir un amor o un altre. La indecisió humana és infinita, igual d'infinites com són les preguntes formulades.
Quan la persona en qüestió ja té el dau a punt, baixa fins a ras de pista i es descalça. És terra sagrada així que tothom segueix el protocol. Quan finalment s'està en contacte amb aquell espai diví, es resa una pregaria subjectant el dau amb les dues mans, i quan s'acaba l'oració es llença tan amunt com es pot.
La gent es queda hipnotitzada seguint la rotació del dau, que més tard que d'hora acaba caient assenyalant el destí marcat per l'aleatorietat.
Els resultats no sempre són el que s'esperava, però sigui quina sigui l’opció marcada pel dau, la gent se la creu sense qüestionar-se'la. Tant si indica que s’ha de canviar de feina, com si diu que la persona estimada no és la que et farà realment feliç.
La majoria surten d’allà donant gràcies per la resposta. Molts d’ells plorant d’alegria o tristor, però tots mentalitzats que ja poden agafar les regnes de la seva vida i seguir el camí marcat amb convicció.
Ho fan sense mirar enrere. Els hi encanta cedir la responsabilitat d’escollir el seu futur a la màgia no sempre aleatòria de l’atzar, perquè en el fons tenen massa por d’equivocar-se.



***********


Imaginemos que exista un mundo donde la gente deja su destino en manos de un dado. Le otorgan poderes divinos de ahí que millones de personas visiten el Templo de la orientación. Según su religión fue en ese punto exacto donde dios habló al profeta guiándolo ante la incertidumbre.
 La tradición ha convertido ese lugar en un espacio mágico, y se ha erigido un templo en honor a la videncia que se le supone.
Hasta allí llega gente de todas las contradas. No importa si son devotos confesos, o creyentes por necesidad. Todos los que tienen dudas respecto al camino a seguir en la vida, acuden allí para obtener respuesta.
Se llega después de una pequeña excursión por el bosque. Unos grandes portalones de madera dan la bienvenida al complejo del templo. Dentro hay una inmensa explanada con decenas de árboles artificiales. A medida que te acercas te das cuenta que son estructuras de alambres que imitan formas orgánicas. Los frutos de los árboles resultan ser unos dados de veinte centímetros por lado.
La gente paga generosamente para poder coger uno. Después acabas entrando en el gran templo. Tiene capacidad para acoger quince mil personas sentadas. Desde aquellas bancadas se medita y se escribe la duda que te asalta. La pregunta debe caber en una sola cara del cubo, y en las otras cinco se deben escribir posibles respuestas. Tanto positivas, como negativas o intermedias.
Allí se va a preguntar si la cosecha será buena, si se tiene que aceptar un determinado trabajo, o cuál es el amor que se debe elegir. La indecisión humana es infinita, igual de infinitas como son las preguntas formuladas.
Cuando la persona en cuestión ya tiene el dado a punto, baja a ras de pista y se descalza. Es tierra sagrada así que todos siguen el protocolo. Cuando finalmente se está en contacto con ese espacio divino, se reza una oración sujetando el dado con las dos manos, y cuando se termina la oración se lanza tan arriba como se puede.
La gente se queda hipnotizada siguiendo la rotación del dado, que más tarde que temprano acaba cayendo señalando el destino marcado por la aleatoriedad.
Los resultados no siempre son lo que se esperaba, pero sea cual sea la opción marcada por el dado, la gente se la cree sin cuestionársela. Tanto si indica que se debe cambiar de trabajo, como si dice que la persona amada no es la que te hará realmente feliz.
La mayoría salen de allí dando gracias por la respuesta. Muchos de ellos llorando de alegría o tristeza, pero todos mentalizados que ya pueden coger las riendas de su vida y seguir con convicción el camino marcado.
Lo hacen sin mirar atrás. Les encanta ceder la responsabilidad de escoger su futuro a la magia no siempre aleatoria del azar, porqué en el fondo tienen demasiado miedo a equivocarse.

PD: Esta imagen tiene derechos de autor 
PD: Aquesta imatge té drets d’autor

dijous, 6 d’agost de 2015

Cúpules gelades



Dedicat a tots els que patim els efectes de la calor d’estiu.

Imaginem que existeixi un món on hi fa tan fred que la humitat en suspensió es congela i acaba formant cúpules gegantines de gel, d’una bellesa inqüestionable, però que empresona als seus habitants sota la seva gèlida capa.
I com pot ser això? Doncs perquè el seu sol s'està apagant.
En dues dècades els hiverns s'han tornat pràcticament irresistibles. I els estius encara són més temuts, ja que les grans cúpules de gel que es formen en tot el planeta, amb la calor es desfan per zones i cauen. Són petits esfondrament que no poden controlar i que generalment causen estralls. Les grans plaques de gel que cauen del cel aixafen sense concessió a animals i humans que caminin per allí.
Viure en una nit eterna és dur i ha fet disparar l’índex de mortalitat. Hi ha mesos que ni intueixen el sol. Allà s'alimenten majoritàriament de peixos.
En un principi pregaven als seus déus que els protegissin de no ser aixafats, però no semblaven atendre a raons, perquè aquelles plaques queien sense concessió damunt de ciutats i pobles erigits elegantment durant mil·lennis.
Ara la gent ha acabat confinada dins de les muntanyes.
Però no es resignen a la seva sort. Han perdut a tants essers apreciats, que han decidit plantar-li cara a l’adversitat i intentar controlar els esfondraments.
Per això es demanen voluntaris que, equipats tan bé com poden, escalen per les columnes de gel que serveixen permanentment de pilars a les grans cúpules, o fan forats en la base de la seva superfície, i comencen a escalar per l’exterior d’aquella construcció natural.
S'enfilen tan amunt com poden i col·loquen explosius en punts molt determinats. Les explosions compleixen el seu objectiu i esmicolen aquella paret de gel, aconseguint que la llum del sol, tot i tènue, torni a brillar en aquell món. Si les explosions surten bé i acaba cedint una capa suficientment important, la gent podrà optar per establir-se en aquella clariana.
Una petita victòria temporal, ja que si el fred acompanya, la cúpula es curarà a si mateixa com un organisme viu i tornarà a ocultar el sol.
Però ai l'as! Les setmanes que pugui tardar en regenerar-se seran una petita benedicció pels ciutadans, que permanentment ansiegen sentir l’escaldor a la seva cara i al seu cos.
Si l'explosió es descontrola, la superfície s’esquerdarà com la superfície d'un llac gelat, buscant el punt de fissura més dèbil. Allò pot ser terrible ja que de sobte poden caure quilòmetres quadrats de gel, que impassible davant el seu poder, aixafarà tot el que estigui a sota seu.
En més d’una ocasió el temerari que ha col·locat els explosius, ha acabat sucumbint i caient d’una alçada de més de tres cents o quatre cents metres.
És part del perill. Un risc que s’assumeix perquè és la única manera de sobreviure.
Optar per no actuar només els servirà per acabar congelats.


PD: Coves de Mendenhall (Alaska). Aquesta imatge té drets d'autor.

 

dijous, 16 de juliol de 2015

Robotics Utopia



Entrada Bilingüe.

Dedicat a tots aquells que saben que en un futur no tan llunyà els humans conviurem amb robots.

Dedicado a todos aquellos que saben que en un futuro no demasiado lejano los humanos conviviremos con robots.

***********

Imaginem que existeixi un món on els robots s’han integrat en la societat i han acabat realitzant la majoria de treballs del seu dia a dia. Són eficients, no protesten i no necessiten descans.
Una situació utòpica per molts que no està absenta de perills, ja que en un món on totes les tasques les facin els autòmats, s’acabarà generant malestar, avorriment i desmotivació entre les persones, així que per garantir que els ciutadans d’aquella societat es continuïn sentint útils, hi ha sectors industrials que per normativa han establert un percentatge mínim d’humans.
Tothom sap que la velocitat de muntatge dels robots és molt més ràpida que la de les persones, però per evitar l’enveja i la ràbia entre els treballadors de carn i ossos, s'han realitzat vídeos i cursets motivadors a on es presenta al robot com un company, no com un rival contra qui s'ha de competir.
Tot i així hi ha gent que no accepta el rol de mer complement establert per llei, i per això hi ha estats on la tecnologia està prohibida o constantment limitada. 
En aquelles regions un robot podrà ajudar en un taller de manufactura, però mai podrà ser el responsable de la cura de les persones de la tercera edat. En les zones No-Tec la societat humana funciona com sempre, cuidant els camps i preocupant-se de quan arribarà la següent pluja.
A les ciutats robòtiques s'ha calculat exactament quants litres d'aigua necessita una tomaquera per treure tomàquets, i són justament els que rep.
Precisament en aquestes societats que han abraçat a la robòtica per tal de cobrir les seves necessitats, s'ha ideat un sistema de tasques per gestionar el possible excés de temps lliure i els alts percentatges de desocupació.
Estan promogudes per governs, administracions i empreses privades, que atorguen a qui les realitza un benefici econòmic o premis en vals d'aliments, roba, tecnologia o viatges. Les tasques són d'allò més diverses. Des d'etiquetar-se en una xarxa social parlant bé de tal marca, fins a haver d’obrir un negoci i contractar a tres persones. Allà el percentatge d’empresaris és molt alt.
Altres vegades les tasques són tota una declaració d'intencions: Aprimar-se deu quilos, o engreixar-ne cinc.
La vida es planteja com un joc. La finalitat de tals ocupacions és la de mantenir entretingut al personal, amb objectius que generalment són assumibles però no deliberadament fàcils. Això fa que la confiança i l'autoestima millorin.
Cadascú es pot gestionar el temps com vol. Algú pot dedicar la major part del dia a les seves aficions, ja sigui treballar de rellotger, escriure o tenir un saló de bellesa, i dedicar una petita part de la jornada a fer altres tasques. O pot optar per destinar tots els seus esforços en complir objectius fixats que també li repercutiran beneficis.
S'ha instaurat la figura del Coach per tal que controli i faci el seguiment del rendiment dels ciutadans, una espècie de metge de capçalera que s’assegura que no es baixi el rendiment i que els humans es motivin davant els reptes, que incrementen la dificultat en funció de l’exigència de cadascú.
Les persones poden renunciar a un màxim de cinc tasques al mes. Això no garanteix que a la llarga puguin tornar a sortir a la llista de propostes, però els humans sempre tenen el dret a escollir.
Aquest mode de joc està implantat en tots els nivells de la societat, incloses les elits.
Així que els que han anat superant adequadament les tasques o demostren qualitats innates, acaben optant als estudis universitaris d’alt rendiment. Es busca l’excel·lència. Allí els formaran per aconseguir el màxim del seu potencial.
I es que en un món on s'ha de controlar la vida d'humans i robots, l'exigència és titànica.
Tanta responsabilitat acaba cremant, d'aquí que els llocs de treball siguin cíclics i es busqui constantment noves ments preparades per assumir els reptes.
La competitivitat fa que la immensa majoria vulgui aconseguir les puntuacions més altes, i és tot un honor ser escollit per mèrits propis indiferentment de la teva classe social.
Aquella societat funciona perquè tots ells, humans i màquines, saben el rol que ocupen i l’accepten.


 


PD: Aquesta imatge és de la gamma Nextage de Kawada Industries
PD: Esta imagen es de la gamma Nextage de Kawada Industries


***********

Imaginemos que exista un mundo donde los robots se han integrado en la sociedad y han acabado realizando la mayor parte de los trabajos de su día a día. Son eficientes, no protestan y no necesitan descanso.
Una situación utópica para muchos que no está ausente de peligros, ya que en un mundo donde todas las tareas las realicen los autómatas, se acabará generando malestar, aburrimiento y desmotivación entre las personas, así que para garantizar que los ciudadanos de aquella sociedad sigan sintiéndose útiles, hay sectores industriales que por normativa han establecido un porcentaje mínimo de humanos.
Todo el mundo sabe que la velocidad de montaje de los robots es mucho más rápida que la de las personas, pero para evitar la envidia y la rabia entre los trabajadores de carne y hueso, se han realizado vídeos y cursos motivadores donde se presenta al robot como un compañero, no como un rival contra quien se tenga que competir.
Aún así hay gente que no acepta el rol de mero complemento establecido por ley, por lo que hay estados donde la tecnología está prohibida o constantemente limitada.
En aquellas regiones un robot podrá ayudar en un taller de manufactura, pero nunca podrá ser el responsable del cuidado de las personas de la tercera edad. En las zonas No-Tec la sociedad humana funciona como siempre, cuidando los campos y preocupándose de cuándo será la siguiente tormenta.
En las ciudades robóticas han calculado exactamente cuántos litros de agua necesita una tomatera para sacar tomates, y son justamente los que recibe.
Precisamente en estas sociedades que han abrazado a la robótica para cubrir sus necesidades, se ha ideado un sistema de tareas para gestionar el posible exceso de tiempo libre y los altos porcentajes de desempleo.
Están promovidas por gobiernos, administraciones y empresas privadas, otorgando a quien las realiza un beneficio económico o premios en cupones de alimentos, ropa, tecnología o viajes. Las tareas son de lo más variadas. Desde etiquetarse en una red social hablando bien de tal marca, hasta tener que abrir un negocio y contratar a tres personas. Allí el porcentaje de empresarios es muy alto.
Otras veces las tareas se convierten en toda una declaración de intenciones: Adelgazar diez kilos, o engordar cinco.
La vida se plantea como un juego. La finalidad de tales ocupaciones es la de mantener entretenido al personal, con objetivos que generalmente son asumibles pero no deliberadamente fáciles. Esto hace que la confianza y la autoestima mejoren.
Cada uno puede gestionarse el tiempo como quiera. Alguien puede dedicar la mayor parte del día a sus aficiones, ya sea trabajar de relojero, escribir o tener un salón de belleza, y dedicar una pequeña parte de la jornada a hacer otras tareas. O puede optar por destinar todos sus esfuerzos en cumplir objetivos fixados que también le repercutirán beneficios.
Se ha instaurado la figura del Coach para que controle y haga el seguimiento del rendimiento de los ciudadanos, una especie de médico de cabecera que se asegura que no se baje el rendimiento y que los humanos se motiven ante los retos, que incrementan la dificultad en función de la exigencia de cada uno.
Las personas pueden renunciar a un máximo de cinco tareas al mes. Esto no garantiza que a la larga puedan volver a salir en la lista de propuestas, pero los humanos siempre tienen el derecho a elegir.
Este modo de juego está implantado en todos los niveles de la sociedad, incluidas las élites.
Así que los que han ido superando adecuadamente las tareas o demuestran cualidades innatas, acaban optando a los estudios universitarios de alto rendimiento. Se busca la excelencia. Allí los formarán para conseguir su máximo potencial.
Y es que en un mundo donde se tiene que controlar la vida de humanos y robots, la exigencia es titánica.
Tanta responsabilidad termina quemando, de ahí que los puestos de trabajo sean cíclicos y se busque constantemente nuevas mentes preparadas para asumir los retos.
La competitividad hace que la inmensa mayoría quiera conseguir las puntuaciones más altas, además es todo un honor ser elegido por méritos propios indiferentemente de tu clase social.
Aquella sociedad funciona porque todos ellos, humanos y máquinas, saben el rol que ocupan y lo aceptan.


dimarts, 30 de juny de 2015

3 anys imaginant…



3 Anys imaginant / 3 Años imaginando / 3 Years imagining



És compleixen tres anys del bloc i només tinc paraules d’agraïment envers els lectors, que continueu deixant-vos caure per aquí en algun moment o altre.
Aquest any s'han batut alguns rècords, amb entrades que han escalat fort en les posicions generals, aconseguint desbancar fins i tot el Top 1 (que estava vigent des del primer any).
La freqüència de publicació ha estat inferior a altres anys, fruit del poc temps que m'han deixat lliure els diferents projectes en els que col·laboro.
Tot i així no he volgut deixar de publicar amb certa regularitat.
Què li demano al tercer aniversari?! Doncs que Móns Imaginaris continuï creixent en públic i entrades, i que vosaltres no us avorriu d'anar-me llegint.
Gràcies per ser part del bloc... I ja sabeu que podeu continuar plantejant idees emprant la premissa: "Imaginem que existeixi un món..."

Moltes gràcies! :P

****************************

Se cumplen tres años del blog y sólo tengo palabras de agradecimiento para con los lectores, que os dejáis caer por aquí de vez en cuando.
Este año se han batido algunos récords, con entradas que han escalado fuerte en las posiciones generales, logrando desbancar incluso el Top 1 (que estaba vigente desde el primer año).
La frecuencia de publicación ha sido inferior a otros años, fruto del poco tiempo que me han dejado libre los diferentes proyectos en los que colaboro.
Aún así no he querido dejar de publicar con cierta regularidad.
¿Qué le pido al tercer aniversario?! Pues que Móns Imaginaris (Mundos Imaginarios) continúe creciendo en público y entradas, y que vosotros no os aburráis de irme leyendo.
Gracias por ser parte del blog… Y ya sabéis que podéis seguir planteando ideas empleando la premisa: "Imaginemos que exista un mundo…"

Muchas gracias! :P

************************

Three years of the blog are met and I only have words of gratitude to the readers, you allow yourselves to drop by occasionally.
This year has beaten some records, with strong entries that have climbed in the overall standings, achieving unseat even the Top 1 (which was in effect from the first year).
The frequency of publication has been less than in other years, the result of the short time I have left open the different projects in which I work.
Still I did not want to stop publishing on a regular basis.
What I wish for the third anniversary?! I hope Móns Imaginaris (Imaginary Worlds) continue to grow in public and posts, and that you will not go bored of reading.
Thanks for being part of the blog ... And you know that you can continue to raise ideas, using the premise:  Imagine that there is a world where…” 

Thank you very much! :P


PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor / This image have copyright.



dijous, 18 de juny de 2015

Etiquetant persones



Dedicada a tots els que s’accepten tal com són.

Imaginem que existeixi un món ple d'etiquetes. Tothom les ha de dur estampades a la camiseta, pantalons i jaquetes. Són els adjectius amb els que amics i desconeguts els etiqueten. Segons ells, si algú sap que és considerat un arrogant per algú altre, pot intentar esmenar el defecte. Tot i que això a vegades provoca l'efecte invers, i fa que el ciutadà es refermi en aquell adjectiu convertint-lo en la seva senya d'identitat.
Per sort aquests són casos anòmals i en general la gent s'esforça a polir els defectes. El motiu de tal fet és que si amb el temps es demostra que s’ha canviat, el conciutadà que manifestà que el seu veí era un arrogant pot premiar-lo tatxant l'adjectiu que havia escrit en un primer moment i el pot substituir per un altre.
Allí s'enorgulleixen de mostrar les paraules tatxades que els havien definit, comparant-les amb les actuals. Són com cicatrius que semblen demostrar la valia de la persona.
Aquest era un envejós, o tal altra era egocèntrica. Demostrar que s'ha canviat a vegades pot obrir la porta a aconseguir un lloc de treball més ben qualificat que altres.
Però em voldria fixar en l'extrem oposat. Aquells qui no s'esforcen en canviar. Aquest fet es pot deure a dues possibilitats: persones a qui les crítiques dels altres els han enfonsat anímicament i no es veuen amb forces per canviar, o les persones que fan cas omís a les crítiques i han reforçat la seva autoestima per acabar forjant la seva personalitat en funció d'aquells adjectius maliciosos.
En T és un d'aquells rebels que no ha volgut canviar. Considera als seus compatriotes falsos i manipulables, sense criteri, disposats a renunciar a allò que són per ser acceptats.
Però ser acceptats a on?! A una societat classicista on tot el que no es fa com està escrit està malament.
A en T se li enrefot que el cataloguin d'esquerp, antisocial i apàtic. Ell sap que és sincer i autèntic. Adjectius que no abunden en les definicions dels seus compatriotes. També és treballador i minuciós, d'aquí que tot i la seva personalitat conservi des de fa temps un lloc de treball de més responsabilitat que la majoria.
Les cites són un altre món. Allà un clàssic per trencar el gel és parlar d'un mateix, explicant com s’havia estat feia uns anys, i com s’era ara. Les parelles d'en T sempre es quedaven mudes al veure que en la seva vestimenta no hi havia ni un sol adjectiu tatxat.
Això al final sempre acabava sent un pont insalvable. Algunes d'aquelles eventuals parelles s’imposaven com a repte iniciar una relació per fer canviar a en T, però no eren necessàries gaires cites per assimilar que en T no tenia cap intenció de canviar.
Odia aquella obsessió per l'etiquetatge. Tot ha d'estar catalogat i allò l’enfureix. Canviar seria com donar-los la raó a tots els seus compatriotes.
Quan en té ocasió durant la primera cita, els pregunta per què consideren que és tan necessari canviar.
Tal revés els descol·loca però sempre acaben reaccionant. La resposta que més vegades ha escoltat és: "Fer cas de les crítiques ens ajuda a millorar. Si intentem superar els nostres defectes acabarem sent millors persones”.
En T òbviament discrepa. Els defectes els veu com a virtuts, i les crítiques dels altres li semblen tan aleatòries com la seva pròpia opinió.
Una dia la casualitat o el destí fa que acabi coneixent a una persona tan escèptica com ell. Mirar-la és un plaer. On els altres hi veuen insubmissió, ell hi veu personalitat. Encaixen de seguida. Dues illes en mig de l'oceà condemnades a entendre's. En T havia conegut a altres com ell, però els seus caràcters xocaven. Amb B això no passa.
Viuen moments feliços i un dia es descobreix amb un somriure a la cara davant una situació on mai abans ho hauria fet.
Una punxada de terror oprimeix el seu subconscient i el fa tornar a la realitat. Ha canviat. Es diu que no és la fi del món i que no és necessari que ningú se n’assabenti. Però en el fons sap que ja res tornarà a ser com abans.
Els que mouen els fils d'aquella societat avui somriuran complaguts.
Un rebel menys.



PD: Aquesta imatge té drets d'autor.