Feliç 2013!

Imaginem que existeixi un món, on en 7 mesos de vida, i després de 26 Móns imaginats, hagi aconseguit gairebé 2.000 visites (cada entrada l’han llegit de mitjana 76 persones).

Doncs gràcies a tots vosaltres, aquesta ha estat una realitat!

Vaig començar el bloc sense cap pretensió. Volia que la comunicació entre nosaltres fos màxima i que m’aportéssiu les idees bàsiques que jo desenvoluparia.

Passats aquests mesos puc assegurar que ho he aconseguit!

Móns amb polítics honrats, amb humans sense essència, amb gravetats canviants,… Móns que no existeixen, i d’altres que arriben a la fi,... 26 porcions d’un univers imaginari, que encara està molt lluny del seu col·lapse.

Així que agafeu força, perquè mentre vosaltres aneu aportant el vostre granet de sorra, jo aniré imaginant móns.

Gràcies a tots, i espero que el 2013 faci realitat tots els vostres desitjos! (o almenys un bon grapat d’ells!)

I si tot s’acaba?

Si hem d’afrontar un apocalipsi, almenys que sigui amb humor.

Imaginem que existeixi un món que realment arribi a li fi. Així d’entrada sembla una putada, i no m’agradaria pas estar a la seva pell, però tot i el catastròfic futur que els espera, no podem caure en el victimisme fàcil. Ja que, ni que no ho sembli, una extinció planetària sempre té coses bones.

Primer de tot: Difícilment un banc perseguirà als seus deutors a l’altra vida per reclamar-los el deute de la hipoteca impagada (tot i que no dubto que com a mínim ho intentarà... potser fins i tot recorrent a mèdiums especialitzats que facin d’enllaç).

Un altre punt positiu és que per fi la crisi i la seva inseparable amiga, la prima de risc, deixaran de ser les protagonistes de bona part de les notícies, i cediran a desgana la repercussió mediàtica a l’apocalipsi. Un personatge molt més agraït de tractar.

Però ni en aquest punt històric els mitjans de comunicació es posaran d’acord. Alguns d’ells els hi donaran la culpa a la ineficiència del govern actual mentre aquests, ofesos davant tal insinuació, asseguraran per activa i per passiva que la fi del món és culpa de l’herència rebuda de l’anterior legislatura.

Així funciona la política… sempre tirant pilotes fora, i sent incapaços de fer autocrítica. Però és clar, ningú vol carregar amb la culpa de la fi del món, ja que als llibres d’història quedaria molt malament.

I és que, la fi del món gaudeix d’una fama terriblement dolenta i immerescuda, doncs per exemple, gràcies a ella es veuria complert un dels desitjos més demandats pels humans al llarg de tota la seva existència: “M’agradaria no haver de treballar!”. D’acord. Adjudicat! En un acte de generositat que l’honra, l’apocalipsi posaria el seu granet de sorra per intentar acontentar al poble. Així que no ens podem pas queixar! Ara bé, tenint en compte els alts nivells d’atur d’aquest món, una bona part de la població ja té pràctica en això de quedar-se a casa i no poder fer res.

Però bé, alguna cosa sí que solucionarà l’apocalipsi, posarà fi a les eternes discussions tertulianes, en que es parla de tot i de res a la vegada. Alguns d’aquests programes fins i tot han abordat el tema de l’apocalipsi. Una possibilitat que sempre ha semblat interessant, però a la que ningú ha dedicat massa temps a comprendre. Potser per això s’han dedicat a filosofar i filosofar durant hores sobre la fi del món, sense acabar fent res realment efectiu per preveure o anticipar-se a l’extinció.

És clar que després arribaran les lamentacions, però vaja, que les accepti l’òrgan superior serà tan complicat, com que un jutjat processi als especuladors dels mercats que s’han lucrat a costa d’arruïnar als altres.

Així que sent pragmàtics, els habitants d’aquell món tampoc s’haurien de preocupar massa!

“I de les coses dolentes que comporta una extinció no en parlem?” em recriminarà algú davant tals afirmacions.

No em volia posar melancòlic, però suposo que es just que també analitzi les coses menys bones de tot plegat.

Una de les desgràcies més grans és que, si arriba la fi del món, els pares no podran veure créixer als seus fills. És cert, és una experiència única, almenys als primers anys d’infantesa. Després la cosa va degenerant. Així que els pares de tot el món no s’han de preocupar, ja que si arriba la fi del món, s’estalviaran l’experiència d’haver de conèixer el xicot estúpid, arrogant i ple de tatuatges de la seva filla, o la novia mal educada del seu fill. Tampoc hauran de suportar el moment en que descobreixin que els fills han entrat en el món de les drogues, o patir les vexacions d’uns fills mal educats per la societat que han perdut tot el respecte als seus pares. I el que és més important, no s’hauran de sentir culpables, per no haver-los pogut pagar una carrera universitària, doncs amb les taxes actuals, els estudis més que un dret, ja són un privilegi.

I seguint amb les grans pèrdues que molts lamentaran, crec que ara toca parlar de l’Amor. Aquest sentiment que pot moure muntanyes i poc després fer-nos davallar als inferns amb un simple canvi de direcció. Sí, és cert, aquest seria un dels grans perjudicats si tot això s’acabés. L’Amor inacabat d’una parella que tot just comença. L’amor madur d’un matrimoni que ha estat tota la vida junts, l’amor dels pares i mares vers els seus fills, i l’amor a un mateix, que abunda tant com qualsevol altre.

Bé, no… com qualsevol altre no. Hi ha un amor que despunta per damunt de tots els altres. Que mou marees d’enamorats amb la seva simple presència i sembla poder curar tots els mals.

“I quin és aquest gran amor?!” em preguntareu vosaltres encisats.

Doncs l’amor pel futbol!! Quin voleu que sigui?!

Això sí que seria una tragèdia! Tindran lligues organitzades a l’altre barri?… Millor no fer-se masses il·lusions, a més, tenint en compte que cada vegada fan menys partits en obert, la veritat és que els habitants d’aquest món ja fa temps que s’estaven mentalitzant.

Per ells ha arribat el dia en que tot s’acaba.

Però tampoc cal fer-ne un drama, total, els dinosaures ja van passar per una extinció i mira’ls ara... estan ben cofois exposats als museus de tot el món.

Destrucció Expansiva 04

El desenllaç. Quarta i Última entrada d’aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

S’ha demostrat que en un entorn aquàtic es pot ferir a la massa, amb arpons dotats de puntes explosives. Veure com es desprenen les partícules de la massa original, gairebé ha estat motiu de festa mundial. I més al comprovar, que tot i que s’intentava curar a sí mateixa, a la massa, no li resulta gens fàcil regenerar-se.

Així que moguts per una alegria insana, els habitants d’aquell món, representats per polítics que els agrada veure’s a sí mateixos com a líders poderosos i amb capacitat de reacció, han començat a atacar a la massa, que en aquells moments ja ocupa més d’un terç de la superfície del planeta. Volen evitar sí o sí, que la massa acabi arribant a dos continents més que ja estan amenaçats, ja que d’arribar a la costa, seria imparable, doncs hem de recordar que els arpons explosius només són efectius dins de l’aigua.

En pocs dies s’han distribuït materials explosius per tot el planeta, i han començat els atacs indiscriminats, tan a la primera línia de la massa, on aquesta, tot i els atacs, continua avançant lentament, com també a zones més allunyades. Milions de petites explosions, que obligatòriament han de servir d’alguna cosa. Però davant el dubte s’han continuat amb els experiments.

Diversos equips de bussejadors enviats pels governs, han atacat primer a la massa amb arpons explosius per causar ferida, i a continuació, han tret el seu ampli repertori de virus, i els hi ha començat a injectar, amb la idea renovada que ara sí podien acabar infectant a l’enemic i atacant-li el seu sistema intern. Però aquesta temptativa, almenys de moment, no ha comportat cap èxit visible. La massa sembla igual de sana com sempre, i tot i els milions de ferides que pateix, continua avançant.

És en aquests moments d’inflecció quan arriben els resultats de les proves realitzades al planeta original de la massa. I els resultats són colpidors.

-Tot aquell planeta està recobert per una capa extremadament dura d’aquesta massa –explica el Cap d’Investigació Espacial a la junta de Caps d’Estat reunits en una gran cimera-. Les hipòtesis apunten que aquesta massa, va aconseguir embolcallar tota la superfície del planeta veí i un cop aconseguit, es va endurir, i va començar a patir el desgast i l’erosió de qualsevol medi rocós.

-Però perquè hauria de reaccionar així?! I quina finalitat tenia?

Les preguntes es multipliquen, sembla com si cadascun dels presents volgués cosir a preguntes al científic. Però malauradament, les respostes no abunden. Ara tan sols pot oferir suposicions.

-L’equip científic creu que podria ser una substància que reacciona quan percep un entorn inadequat. Podria ser que originàriament hagués percebut algun canvi en el seu planeta originari, i hagués desenvolupat una protecció natural per protegir les capes interiors del planeta de l’agressió exterior.

“Això explicaria que un cop a la Terra, al percebre un ambient completament diferent al del seu planeta original, es pensés que el planeta estava en perill i per això es desencadenés la reacció.

-O sigui que la finalitat de la massa és bona?!

-Mai s’ha dit que fos una entitat intel·ligent. Simplement ha reaccionat davant les condicions que hi ha al nostre planeta.

-Doncs ens sembla molt bé, però No necessitem ser terraformats!

-Malauradament aquest és un procés que segurament no s’aturarà fins que la massa acabi ocupant tota la superfície del planeta.

Una setmana més tard els informes apunten en la direcció que la massa, degut a les moltes ferides que té en tota la seva superfície submergida en l’aigua, ha començat a reduir la seva velocitat d’expansió.

Al cap de dues setmanes la constatació ja és un fet. Segons es creu, la massa ha reduït la seva velocitat d’expansió, perquè abans de continuar avançant, ha d’intentar regenerar les ferides ocasionades. Però són tantes, que li resulta d’allò més complicat.

I és que innegablement, els habitants d’aquell planeta s’han bolcat en atacar a la massa per totes bandes, sense preocupar-se dels possibles efectes secundaris que puguin causar tals accions.

Ja que, mentre els habitants d’aquell planeta gaudeixen de la pausa temporal concedida per la massa, els milers de partícules despreses en cada explosió, han anat sent engolides per milions de peixos de tot el món. Les corrents marines són fortes, i en menys d’una setmana algunes d’aquelles partícules ja han estat capaces d’arribar als punts més allunyats del planeta, on alguns peixos despistats les han acabat engolint.

L’atzar i el destí tenen aquest particular sentit de l’humor, ja que ha estat qüestió de temps que algun d’aquests peixos infectats, acabés a la taula d’algun pescador, que al repartir-lo entre el seu grup, ha acabat plantant involuntàriament la llavor d’aquesta massa alienígena a l’estomac de tots ells.

La massa, percebent un entorn hostil enmig de gasos gàstrics, s’ha començat a reproduir, cobrint tot l’interior de l’estómac humà. El malestar dels infectats s’iniciava amb un lleuger mal de panxa, que dies més tard s’estenia per tot el cos i causava la mort.

Quan es detectaren els primers casos d’indigestions, ningú li donà massa importància, ja que el tema principal continuava sent la substància alienígena. El pànic arribà quan es realitzà la primera autòpsia i es descobrí que la causa de la mort era la presència, inexplicable de la massa alienígena a l’interior dels cadàvers.

Encara tardarien uns dies en lligar caps, però quan ho feren, els casos puntuals s’havien convertit en epidèmia, ja que milers de persones havien ingerit peixos contaminats.

Però el pitjor no ha estat això, sinó que, tot i els esforços per desfer-se dels cossos contaminats, els governs no han pogut arribar a tots els racons del món, i en diferents zones del planeta, els habitants contaminats han acabat morint sols a casa, sense que ningú hagi avisat a les autoritats.

Aquesta és la gran tragèdia, ja que sense que ningú es desfaci del cos, la infecció anirà creixent, destrossant tots els òrgans interiors del mort, i quan ja estigui ple, acabarà sortint per la boca, o qualsevol altre conducte que la porti a l’exterior.

I un cop alliberada allà on la víctima havia caigut morta, ja no es podrà aturar la seva expansió. Engolirà la casa on havia viscut l’infectat i continuarà expandint-se pel continent on es trobi.

Així ha estat com la substància ha acabat tenint presència en tots els continents del planeta, i mentre les autoritats es fixaven en la gran massa oceànica, les petites partícules entraven per la porta del darrera.

L’entorn que l’envolta no és pur, ja que conté grans nivells contaminants, així doncs, es continuarà expandint, i és qüestió de temps que la substància alienígena acabi completament la seva tasca.

Justícia igual per a tothom

Dedicat a en Carlos i en Joan, per ajudar-me a ampliar la perspectiva.

Imaginem que existeixi un món on la Justícia sigui igual per a tothom. Sé que és complicat, i que d’entrada aquesta afirmació desperta el recel generalitzat de molts de vosaltres, però aquí sempre ens hem esforçat en anar una mica més enllà, així que aquesta vegada no serà diferent (tot i que m’ha costat trobar-lo).

És un món senzill, amb les trivialitats de qualsevol altre, però substancialment diferent a la resta. Aquí el poder econòmic està tan repartit, que ningú es considera més que el seu igual. Treballen conscienciats com a grup, i els líders que ocupen el càrrec sempre destaquen per la seva fermesa i integritat.

Tota la vida han proclamat que “Qui governa ha de predicar amb l’exemple” i tantes vegades ho han repetit que s’ho han acabat creient.

En aquest món el propi Delicte, en les múltiples rames que pot aparèixer, és una ofensa a tercers. Per aquesta societat, rebre un suborn és tan humiliant com ser repudiat públicament pel cap d’estat, i tenen la certesa que cap acte queda impune, ja que creuen que la veritat sempre s’acaba sabent.

És cert que en aquest món, els diners i els mercats no tenen el paper tan determinant com en altres móns, però es que tampoc els ho han permès. Ells creuen que haver-se sotmès a les pressions de tercers, només hauria servit per convertir la classe política i les altes esferes, en simples titelles dels designis del capital, uns valors molt pobres, que només hauria evocat a les generacions futures d’aquella societat a la submissió obligada. Per això si oposaren frontalment.

Feia dècades, quan aquella societat es debatia entre acabar sent una més controlada pel poder econòmic, o una completament diferent on l’equilibri social fos absolut, s’optà per aquest segon camí. Es feu pública una llista amb totes aquelles fortunes, entitats, o grups de pressió, que amb els seus gestos havien intentat intercedir en la política o la justícia, anunciant sancions i penalitzacions fins aleshores mai vistes i es sotmeté a escarni públic la seva ofensa.

“Qui governa ha de predicar amb l’exemple… i els qui tenen el poder econòmic també”.

La societat, els boicotejà en massa, fins que demanaren públicament perdó. Però allà no són il·lusos, i saben que les paraules són tan efímeres com el vent. Per això hagueren de rescabalar la seva falta, reinvertint una petita fortuna en obres socials.

I la justícia mentrestant seguia la corrent d’aquest estil. Era directa i no mirava a qui apuntava sinó el delicte que s’havia comés. Periòdicament sortien publicats els noms de persones o empreses que havien estat imputades en un possible delicte, i les condemnes que acabaven patint. També hi havia un apartat amb els casos on l’imputat acabava demostrant la seva innocència.

Però en aquest món no hi havia la flexibilitat jurídica que en molts altres es tolerava, així que els advocats, per molt malabars que volguessin fer per intentar justificar els actes del seu client, s’acabaven trobant contra un mur de legalitat que no podien superar. Les condemnes sempre eren severes, ja que ells creien que vivint en una societat com la que tenien, haver estat tous amb les sentències, tan sols hauria servit perquè altres seguissin el camí dels primers, emparats amb la falta d’eficiència del Codi Penal.

Així que s’esmeraven amb força, recordant-se cada dia, que els governs canvien periòdicament, però que si deixaven que altres els controlessin des de les ombres, serien uns pocs els que triarien el destí de tots. I això anava en contra de la seva política de grup.

Però com ja us he advertit, fora d’aquell món, aquests conceptes sonen estranys. I teniu raó: Mentre algú tingui prous diners per comprar a un alt càrrec, o prou influencia per subornar-lo. Mentre els que delinqueixin es sentin impunes davant la justícia o superiors a ella. Mentre la justícia no sigui un òrgan independent, amb prou força per actuar en totes direccions sense que li tallin les ales, i fins que els mitjans de comunicació (propietat de membres afins als que delinqueixen) no puguin tergiversar la veritat maquillant-la o eludint-la,… la Justícia no serà igual per a tothom.

Aquí, aquesta realitat la tenim assumida. I això és el que ens fa dèbils, ja que acceptem com a cert i inamovible, una situació que hauria de ser com a molt puntual.

Sabem que aquí la justícia no és igual per a tots… però caram, almenys podrien dissimular una mica.

Humans Agegantats

De nou gràcies al pou d’idees d’en Manel! :P

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin augmentat la mida un 800%. Per un caprici del destí, una radiació descontrolada s’acabà escampant fins al racó més allunyat d’aquell món, prenent-se la llibertat d’atacar el sistema intern d’aquells que l’havien alliberada.

I és que aquesta ha estat una de les particularitats de la radiació: La mutació només afecta als humans. (qualsevol de vosaltres pot intuir les terribles conseqüències que això ha comportat).

Una de les més dràstiques i doloroses, fou el fet que, no tots els habitants han suportat la mutació. Els ossos i els òrgans de molts d’ells foren incapaços de resistir aquell augment indiscriminat, i per falta de densitat, acabaren cedint. Resultà anguniós veure aquells humans agegantats que durant el període en que encara estaven creixent, se’ls hi trencaven els ossos de les cames mentre feien una cosa tan bàsica com caminar. Acabaren a terra gemegant de dolor, incapaços de comprendre què havia passat fins que ja era tard.

Hi hagué milions de casos per tot el món.

Però la gent seguí creixent, fins acabar fregant els 15 metres d’alçària, i els 560 Kg de pes.

De la nit al dia, en un procés que es completà en dos mesos, la gent hagué d’assimilar que gairebé tot el què havia estat construït a mida humana havia quedat obsolet: Cases, cotxes, roba, ordinadors, mòbils i un llarg etcètera.

Ni les portes els servien. Era com utilitzar passos pensats per gats, on era evident que s’acabarien quedant encallats. Però l’esperit de supervivència és una facultat que els humans portem inculcada en el fons del nostre genoma, així que assimilaren la seva nova realitat i buscaren solucions com a mínim temporals. Així fou com entengueren que havien de buscar refugi en naus industrials i poliesportius. Aquestes edificacions podien ser una bona elecció, ja que almenys els servirien de sac de dormir les més petites, i de tenda de campanya on refugiar-se uns quants individus, les més grans.

Però de nou aquest no fou el problema, sinó una espècie de rumor que s’escampà entre la societat: Si la mida humana havia crescut un 800%, era evident que la demanda d’aliments també es multiplicaria per 8. Una xifra inassumible per un planeta que igual que el nostre havia estat sobrexplotat pel consumisme irresponsable.

Sobraven milions de persones, potser fins i tot un continent sencer hauria de desaparèixer per retornar l’equilibri, però ningú es sentia prescindible i la lluita per la hegemonia i el control d’aliments fou terrorífic.

Les prioritats que tots donaven com a clares, trontollaren amb la mateixa facilitat que havien estat edificades. A ningú li importava el seu treball si sabien que els supermercats estarien buits de reserves.

Els governs s’esforçaren per intentar recuperar el control. Cridaven a la calma, justificant que existien prous reserves per cobrir les necessitat de la ciutadania. Però allò no era cert, i quan els aliments començaren a faltar, esclataren les revoltes violentes.

S’havia intentat trobar la cura a aquella mutació, però no es trobava cap radiació semblant a la originada accidentalment que invertís els efectes.

Hi hagué molt caos. Però com sempre passa, la ciutadania seguí a aquells que proposaven idees per sobreviure i aclimatar-se a la catàstrofe.

De cop i volta aquella societat es tornà a convertir en caçadors, ramaders i agricultors. S’organitzaren en colònies destinades a ser autosuficients. Ningú venia els excedents, tot i que l’intercanvi entre matèries primeres era a l’ordre del dia.

Malauradament també hi havia guerrilles sense control, que s’alimentaven dels saquejos que realitzaven indiscriminadament. Eren violents i inadaptats que buscaven el recurs fàcil al treball diari, però no sempre els sortia bé la jugada. A més d’un en plena fugida, li feien figa les cames, per uns ossos que havien decidit trencar unilateralment el contracte que els unia al cos, i feien que el fugitiu caigués com un arbre al mig del camí.

Els seus perseguidors, enfurismats ciutadans als que els hi acabaven de robar el fruit del seu treball, celebraven amb goig aquell regal diví.

Potser havien perdut la collita d’un trimestre, però sabien que aquella nit soparien carn a la brasa en prou abundància com per quedar ben saciats.

Societat Sense Memòria

Dedicat a l’Anna, pels bons moments que passem en grup, tot i que la memòria a vegades li falli.

Imaginem que existeixi un món on la seva gent no tingui memòria. Val a dir que és realment tràgic, ja que la memòria és l’eina que ens ha permès evolucionar com a societat. Recordar els nostres errors ha estat clau per provar nous camins, que finalment conduïssin al desenllaç esperat.

Sense aquest suport estaríem mancats d’una part radical de nosaltres mateixos.

I en aquell món ha passat. No sempre fou així, ja que temps enrere disposaven de tant bona memòria com qualsevol altra societat, però una espècie d’epidèmia selectiva, anà deteriorant les seves defenses, fins arribar al punt que amb prou feines poden recordar els esdeveniments amb 12h de marge. Aquest és tot el seu ventall d’experiència.

Irònicament, quan van començar a patir aquesta greu patologia, fou el moment en el què destinaren tots els seus esforços a desenvolupar productes prou eficients que permetessin fer la vida més confortable a tots els ciutadans.

El què més triomfà foren les terminals portàtils. Petits ordenadors que tots duien fixats a l’avantbraç i que mitjançant un panell tàctil podien oferir les opcions més bàsiques, com una guia fins a destins habituals (casa, treball, hospital), o un ventall de fotografies amb gent pròxima.

Però a mesura que s’anà perdent temps de memòria, aquest sistemes foren, més i més ineficients. S’amplià la base de dades i les opcions, oferint una petita enciclopèdia personal, amb les descripcions més bàsiques que una veu informatitzada anava llegint, però en general, la gent perdé la memòria.

Juntament amb la memòria també es perderen (en la gran majoria de casos) altres sentiments que sense saber-ho, resulta que anaven lligats a ella, com el rancor o l’enveja, perquè bàsicament s’oblidava ràpidament els motius que havien originat la disputa.

Però no sempre era així, ja que alguns individus, quan volien recordar alguna cosa amb totes les seves forces, es gravaven missatges o es deixaven pistes a sí mateixos per tal que l’endemà, quan es despertessin, poguessin saber, que algú o alguna cosa els havia enfurismat el suficient com per merèixer el seu record. Però aquí hi havia la tragèdia, ja que cap d’ells recordava realment el motiu de la disputa. Simplement es fiaven d’una veu enregistrada, que identificaven com a pròpia, que els explicava què era allò tan important que havien de recordar.

El món acabà sent un cau d’inseguretat, on la intuïció prengué un paper protagonista.

Doncs es dóna el cas, que encara avui, famílies senceres continuen unides. Moltes altres no, però ara em centraré en les que sí. Per alguna estranya raó, tot i no recordar que han estat amants o que tingueren fills, el cert és que alguns pares han semblat crear un vincle invisible amb la seva família, que tot i que no la recordin, es senten units a ella. Per immortalitzar el moment s’han fet desenes de fotografies amb les seves terminals personals, i intenten moure’s en grup, per tal d’evitar separar-se.

Perquè aquesta és la realitat per a molts altres. Milers de persones vaguen pels carrers buscant infructuosament a familiars, amics o amants, que apareixien en fotos dels seus terminals portàtils. Gairebé mai acabaven trobant als que buscaven, i amb el temps acaben formant una nova manada. I és que a ningú li agrada caminar perdut per un poble o ciutat que no reconeix com a propi, i del que permanentment oblida els llocs per on passa.

Però un nou problema truca a la porta. Sense memòria, la gent s’està oblidant de treballar. Desconeix per a què serveixen les eines més bàsiques, i sense que ningú conreï el camp, ni cuidi el bestiar, es impossible que sobrevisquin.

Els més afortunats, han rebut l’herència de vídeos explicatius, que a granges, escorxadors o camps de conreu, expliquen de forma senzilla però explicita, com s’han de fer les feines més bàsiques, i continuen obtenint les matèries primes, que no venen, sinó que emmagatzemen. El problema serà, quan les pantalles que reprodueixen els vídeos, o els discs durs on estan emmagatzemats, petin. Aquell dia ells també acabaren “cecs” com els altres, i 12h més tard, al final del dia, hauran oblidat com cultivar el camp que els dóna aliment.

Saben que arribarà el dia, en que la seva memòria es veurà reduïda al zero absolut. Llavors serà quan oblidaran mentre estiguin realitzant alguna tasca, el motiu pel qual estaven fent aquesta determinada acció.

Però la realitat és que molts d'ells ja s’hauran mort de gana molt abans.

En aquest món la democràcia ha perdut el sentit, no com en tants altres móns, on ens mostrem indiferents a la sort que tenim. Si aquesta societat sense Memòria veiés amb quin poc criteri alguns dels altres móns escullen als seus representant, potser gaudirien d’uns segons de felicitat.

Ja que es pensarien que la falta de Memòria no els afecta únicament a ells.

Destrucció Expansiva 03

Tercera entrada d'aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprovar que la massa no pot engolir l’aigua, ha estat tot un bàlsam per als humans, i de pas una injecció de moral per no rendir-se davant una situació que es creia caòtica, i que ho continua sent. Que no ataqui l’aigua, no vol dir que no ataqui al fons marí, tot un ecosistema que s’esfondra amb un mutisme dantesc, sota la mortal abraçada d’aquella massa que no té compassió de res.

-Només hem guanyat temps! –aquest és el crit unànime de la societat, conscient que sense els nutrients que ofereix el fons marí, la vida al mar s’anirà extingint ràpidament.

No és estrany doncs, que els científics de tot el món continuïn donant voltes a com poder atacar a la massa. És precisament en un d’aquests encontres, on s’han preguntat què passa amb la substància un cop ha arrasat un entorn.

Tots han coincidit que la millor manera d’obtenir respostes, és duent a terme experiments. I per aquesta ocasió, de nou s’ha acabat utilitzant animals.

Amb helicòpters distribuïts per diversos punts de la massa, s’ha baixat a animals fins a deixar-los al damunt d’ella. Amb terror s’ha comprovar, que és com deixar-los enmig d’unes arenes movedisses. L’animal en qüestió, des de l’escarabat més petit, fins al cavall més gros, han estat absorbits. Per molts esforços que fessin cap d’ells n’ha pogut fugir. Només n’hi ha un que no ha acabat engolit per la massa.

L’excepció ha estat un pobre ximpanzé, al que han baixat com tota la resta, i que un cop damunt la massa, s’ha començat a enfonsar seguint el guió original. Intentà córrer, però no li serví de gaire, ja que a cada nova passa s’enfonsava una miqueta més. Quan ja semblava que seguiria el mateix destí que tots els altres, des de l’helicòpter han començat a tensar la corda que encara unia el tòrax del ximpanzé amb l’aparell volador.

L’objectiu era fàcil, descobrir si una vegada s’entrava en contacte amb la superfície de la massa, l’individuo se’n podia alliberar. La potència de l’helicòpter no li ha posat les coses fàcil a la massa, que continuava obsessionada en engolir a la pressa. Enmig de la disputa, el pobre animal, que cridava de dolor al patir les estrebades de tots dos assaltants. Al final la física ha actuat, i superada la resistència màxima, els ossos i els teixits s’han esquinçat com el paper. La lluita aferrissada ha acabat en empat. La massa ha engolit les cames fins a la cintura. I el tòrax, on l’animal hi duia l’arnés, ha quedat per l’helicòpter.

Un altre fracàs per la expedició científica, que veu impotent com la massa continua guanyant terreny. Estan desesperançats i ja no saben què més inventar. Llavors es quan a través d’un canal militar els informen d’un fet que els desconcerta.

-Ens arriben informacions contradictòries, però segons les nostres fonts, hi hauria civils que han aconseguit perforar l’estructura de la massa!

-De debò?! –repliquen incrèduls.

Doncs sí. Com sempre ha estat la curiositat, la que ha dut als humans a capbussar-se sota l’aigua, quedant a poca distància del fons marí, on la massa continua obrint-se camí. I un d’ells, potser per instint, o potser per ràbia, ha agafat un dels seus arpons de pesca, i l’ha disparat contra la massa. Sorprenentment l’arpó ha perforat la massa uns deu o quinze centímetres i ha quedat allí, completament visible. La massa ni l’ha dissolt, ni l’ha rebutjat.

Ningú ha volgut celebrar aquest petit èxit, fins que centenars d’experiments realitzats en diferents punts de la massa, han constat l’evidència. Només els realitzats dins l’aigua han tingut èxit. A l’exterior, els arpons han rebotat sistemàticament contra la massa i han acabat descansant sobre la superfície, on han estat engolits poc després.

Però en un entorn aquàtic tots els arpons han causat ferida. Una gran victòria anímica tot i desconèixer l’abast real d’aquelles ferides, que algú s’ha afanyat a matisar que potser eren tan superficials com en els humans serien les perforacions fetes per col·locar-hi arracades o piercings. No obstant s’han aferrat a aquest èxit, com a un clau roent. La situació era crítica, i necessiten petites victòries que ajudin a recuperar l’ànim perdut.

El següent pas ha estat clar: Col·locar petits explosius a les puntes dels arpons. Quan les explosions han causat ferides completament visibles sobre la massa, l’alegria que ha provocat en els humans que seguien l’experiment ha estat desmesurada.

Ara tan sols queda esperar a veure si la massa es capaç de regenerar-se una vegada ha estat ferida.

Continuarà…

Un món on no hi ha món

Dedicat al Carlos, per les llargues i interessants converses que mantenim, i per plantejar-me un dels reptes més complexos i abstractes fins al moment.

Imaginem que existeixi un món, on no hi hagi món. Un espai en l’univers on la vida i la mort siguin una. Un món, on llum i foscor es dissolguin en un entorn sense matisos i la realitat sigui un punt de vista relatiu.

Sembla impossible. Una idea esbojarrada difícil de donar-li forma a primer cop d’ull. Però deixeu-me que us parli d’ell.

És un Món, en el que durant una mil·lèsima de segon ha conviscut amb el seu antagònic: El No-Món.

Un breu interval, que ha precipitat cap a l’infinit la vida d’aquells milions de persones que habiten aquest món. Un batec que ha aparegut en mig d’un “T’estimo” que mai s’acabarà de pronunciar. Una inflexió temporal que deixarà amb la paraula a la boca a un professor enmig de classe, a dos amics conversant afablement, a una noia a punt d’enviar un missatge que hauria canviat la seva vida, i d’una discussió de la que cap de les dues parts es podrà penedir.

Aquesta fluctuació en l’espaitemps ha arribat sense previ avís. D’aquí que tota la vida continguda en aquell món es negui a quedar en l’oblit. Els milions de cors volen continuar bategant, queda molt per fer i masses coses per viure, però el No-Món reclama el seu lloc. Com un joc entre balances, que busquen el seu equilibri etern i durant un breu instant l’aconsegueixen. El temps ha semblat reduir la seva marxa per tal que tots els éssers d’aquell món poguessin percebre que alguna cosa havia canviat.

El destí és el que guia el camí dels esdeveniments, contemplant l’espectacle indiferent a tot allò que està apunt de succeir.

Existeix un món on no hi ha món.

Quin ha estat el detonant de tal desgràcia?! La veritat és que poden haver-hi centenars d’explicacions diferents, però totes són iguals d’irrellevants. Simplement ha passat.

La llum encegadora n’ha estat l’emissària. Inici i fi, ja que després d’ella tan sols hi ha silenci. Els habitants d’aquell planeta més que dolor, el què han experimentat ha estat sorpresa i incomprensió. Però tot ha succeït tan ràpid que els cervells de l’immensa majoria han estat incapaços d’assimilar-ho.

El No-Món estava a les portes de la seva nova llar, i com a acte de benvinguda, ha volgut capturar en una fotografia única i etèria, què és exactament el sentit de la vida. Guardant la resposta amb recel, satisfet del què havia descobert, i conservant-la en la memòria, conscient del tresor que li acaba de robar al seu antagònic.

Un món que ha afrontat l’extinció, sense saber que estava en perill, que ha malgastat milers de vides en foteses que els han privat de l’autèntic plaer que alimenta l’ànima: la curiositat.

Ningú en aquell món ha obert els ulls al que estava passant. Ningú n'ha sabut interpretar els indicis. Potser hauria servit de ben poc. Potser només hauria aconseguit alarmar a la gent i fer aparèixer l’angoixa i el patiment en ells.

Alguns pensareu que davant d’una desgràcia global és millor la ignorància a la veritat. Tingueu raó o no, el cert és que en aquest món no es preocuparen de res que no fos exclusivament terrenal, i així foren sorpresos, amb actituds despreocupades que de l’altra manera haurien estat de desesperació a l’entendre que el final era imminent.

L’únic problema de la ignorància és que ens desarma davant la realitat, que tard o d’hora s’acaba creuant en el nostre camí, i quan ens topem amb ella acostuma a exigir el seu tribut, en forma de conseqüència.

El tribut en aquest món ha estat deixar a milers de vides a mig fer. Actes bons, dolents, egoistes, irracionals o passionals, han estat arrencats d’arrel, captant la seva essència un efímer instant, per acabar eradicant-los poc després, permetent així que el No-Món entri definitivament a escena.

Existeix un món on no hi ha món, ja que ha deixat d’existir mentre tu llegies aquestes línies.

Humans sense Essència

Dedicat a l’Anahi, i al seu punt crític davant  la realitat que altres volen forjar per nosaltres.

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin perdut la seva essència, allò que ens ha fet destacar per sobre de les altres espècies, convertint-los en un grup adoctrinat, conformista i sense maldat ni bondat específica.

Humans que saturats de missatges subliminals s’han anat perdent en la seva pròpia ceguera cultural. Generació rere generació, han anat oblidant el qué un dia els feu diferents, per convertir-los en una massa controlada i sense poder de decisió. Per què pensar per un mateix si l’entorn ja ho fa per ells?

En aquest món no es qüestionen les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació, dirigits i encarrilats gairebé sempre a servir exclusivament al partit que governa. La submissió anímica ha estat tal, que fins i tot la política ha perdut la seva força.

Temps enrere, el descrèdit dels polítics feu avorrir la política a la gent, que entengué que existien molt poques diferencies entre partits, ja que les grans decisions les acabava prenent l’òrgan econòmic predominat, que evidentment només afavoria els seus propis interessos.

Els avantpassats d’aquell món assimilaren com a veritat, que si volien seguir vius havien de malviure amb les restes que els de dalt els oferien. Fou tal l’asfixia a la que arribaren, que acabaren acceptant aquella submissió gairebé com un privilegi.

Evidentment també hi hagué aquells que es manifestaren, si més no al principi, però la pressió i la repressió a què els sotmeteren, calà en la resta de ciutadans, mentre pels canals oficials no es parava d’etiquetar aquells petits disturbis com a aïllats i purament delictius. Retallaren tots els drets als que no eren de la seva elit, i modelaren un nou model, que a través de les generacions, s’anà torçant.

Ara, els ciutadans d’aquell món semblen poc més que fantasmes, la gent es mou per simples interessos. Han perdut la seva maldat innata i s’han entregat plenament al centralisme que es propugna des del centre de la colònia.

La gent s’inscriu en llistes públiques, i és el govern qui els assigna el treball. No acostumen a ser feines massa complexes, però els mantenen ocupats.

La gent, si ho sol·licita, pot viure en parella, però és una modalitat que no ofereix masses garanties. A aquesta societat els agrada  reunir-se en petits grups de cinc o sis persones. Petites manades, que ofereixen més seguretat als individus que la formen. Evidentment hi acostuma a haver un dels membres que sobresurt com a líder, i les decisions que pren, no acostumen a ser qüestionades a menys que vagin en contra de la gran majoria. Però no cregueu que això comporta gaires discussions. Tot el contrari. Ser líder és una llosa que molts d’ells, submisos i apagats, no volen dur, així que acaten les seves ordres, igual que acaten les dels seus governants.

Al transport públic, passejant pel carrer o en el seu entorn laboral, la gent mira, però no veu. Consideren que el què passi al seu voltant no és rellevant. Sembla talment com si zombies adoctrinats poblessin les ciutats.

Es relacionen per necessitat, i eviten tant com poden el contacte amb els altres, ja que els seus conciutadans, formen part d’altres “manades”. I altres manades implica altres punts de vista. Una possibilitat aterradora segons ells.

És un món gris, que no s’il·lusiona pels petits detalls i que no valora tot el que té al seu costat.

El nivell d’adoctrinament és tal, que per exemple, si algú cau per accident a les vies del metro, pot estar convençut que cap dels allà presents, ni que l’andana estigui plena de gent, farà el més mínim esforç per ajudar-lo. Quedaran impassibles davant els crits de dolor de l’individuo, que al caure malament s’ha fracturat la cama.

Molts d’ells segurament el miraran, però no veuran ni assimilaran que és un igual. Quan s’escolti el comboi avançar pel túnel, el neguit del pobre infeliç augmentarà. Intentarà escapar d’aquella situació, mentre desenes de persones contemplen l’espectacle com si estiguessin veient una pel·lícula a la televisió.

Ningú farà res per evitar l’atropellament, i quan aquest es produeixi, no hi hauran sentiments de culpabilitat o pena. Tot el contrari, es diran a sí mateixos que no forma part de la seva manada, així que: Per què l’haurien d’ajudar?

Les esferes de la Història

Aprofitant l’estrena de "Looper", i abans que tots els canals vagin plens d’aquesta temàtica, desenvolupo una idea que em va donar fa setmanes en Manel.

Imaginem que existeixi un món on els viatges en el temps siguin una realitat. Evidentment en un principi tal món ja desperta la nostra admiració, però alerta, sota la temptadora aparença, s’hi amaga un món obscur en el que no tots hi voldríem viure.

I és que, en aquest món ningú vol ostentar el poder. El poder està considerat un signe de repressió, i aquell que reprimeix als altres, acostuma a acabar mort.

Voleu saber el perquè?

Fa dècades que la tecnologia per viatjar en el temps, va arribar al gran públic. Existeixen complexes homologats i altres de clandestins, on per un preu fixat et poden enviar a qualsevol època del passat. Segons els canals de notícies, només els punts homologats donen les suficients garanties per realitzar aquests salts, i es recorda que és il·legal utilitzar altres complexes. Però la gent de carrer no sempre pot pagar la petita fortuna que li exigeixen en un dels llocs oficials, així que han acabat acudint als locals clandestins, difícils de rastrejar pels organismes oficials.

El negoci funciona bé, però la gent ha perdut la dèria dels primers anys, ja que poc després de començar els viatges en el temps, es descobrí un secret que ho canviaria tot. Un secret que no s’hauria sabut si no fos per l’arrogància humana.

Des d’un principi hi hagueren ciutadans amb complex de “messies”, gent anònima que es creia prou preparada com per canviar unilateralment la Història. Però per contra, també aparegué la figura del “Frustrador”, que eren persones del futur que vetllaven perquè els principals fets de la Història continuessin sent iguals com els havien conegut.

Les lluites entre aquests dos bàndols foren èpiques.

Com us podeu imaginar, un dels destins més sol·licitats fou l’equivalent a la nostra Segona Guerra Mundial. Un moment de la Història en el que un dictador havia pujat al poder i havia causat milions de morts. Ara que es tenia la màquina del temps, els intents per tornar al passat i assassinar al dictador, foren una constant. Però sempre hi havia un Frustrador disposat a aixafar els intents dels Messies escampats per arreu, que sota la bandera de fer Justícia Històrica, intentaven alterar la Història una i una altra vegada.

Les morts entre aquests dos bàndols foren nombroses, però poc temps després es començaren a adonar d’un detall que ho canviaria tot. En aquestes disputes, els morts sempre acabaven sent la gent del futur enviada al passat. Ni un sol dels ciutadans de l’època morí. Massa casualitat per ser simplement fruit de l’atzar.

Fins i tot en certa ocasió s’aconseguí disparar a escassos centímetres del cap al dictador. Un tir mortal segons relatarien els diversos visitants del futur congregats en aquella freda plaça del nord. El propi Frustrador que havia acabat matant al Messies que havia disparat, juraria que el tret havia estat tan contundent, que pensar en la supervivència del dictador era completament impensable. Però el dictador, miraculosament es recuperà.

Es feu evident que el destí tenia un particular sentit de l’humor.

Necessitarien algunes proves més per comprendre la sorpresa que els reservaven les lleis temporals: El viatger del temps pot interactuar i interferir en els fets del passat, però no en pot canviar el desenllaç. Ningú podia morir dues vegades, així que, si la història deia que el dictador havia mort al final de la Gran Guerra, cap viatger del temps podria canviar aquest fet.

Això frustrà a molts, que continuaren intentant-ho de forma indirecta, sent més subtils, però topant amb el mateix resultat: Intentaren matar als pares del dictador abans que nasqués i fins i tot als seus avantpassats. També volgueren impedir que el dictador conegués a persones claus que l’havien ajudat a ascendir al poder, i així un llarg etcètera. Res funcionà.

Durant segles l’home havia imaginat realitats paral·leles i futurs variables en funció dels actes que es cometessin, però l’experiència els demostrà que el curs de la Història era un, i que ells tan sols podien fer petits canvis. Una amarga desil·lusió, que analitzada fredament no resultava del tot inútil.

És cert que el passat és una pel·lícula que ja s’ha escrit i sobre el qual no s’hi poden fer variacions, però per contra, el futur és un espai desconegut a l’espera que algú l’escrigui.

Descobrir els viatges en el temps, ha estat el punt de partida per fer reflexionar als opressors del poble. La raó és ben senzilla. Ningú coneix la data en que morirà. Potser la Història diu que tal membre del govern, o tal magnat especulador, moriran en quaranta-vuit hores. Si la història ja està escrita, no servirà de res que aquest magnat quedi rodejat per guardaespatlles i Frustradors afins a ell. El Messies arribarà fins a ell i farà que les esferes de la Història continuïn girant com sempre.

Davant la certesa que una política opressora o una decisió polèmica, poden encendre les ires del poble, els governants han optat per renegar dels càrrecs públics. Ja són masses els que han estat assassinats per misteriosos personatges que han desaparegut sense deixar rastre.

Música en desús

A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en aquest món.

Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú la vulgui escoltar.

Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats. Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.

No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.

“I com pot ser?” Em preguntareu.

Doncs és prou fàcil d’explicar:

En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat, engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i copiant la formula de l’èxit comercial.

I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.

Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars, acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en el sector des de feia anys.

Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural, per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.

Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà, ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells. Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja havien estat escrites uns anys abans.

Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música comercial que duien dècades escoltant, mai  aconseguiria.

Per això protestaren.

Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc després, també foren músiques massa explotades.

En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per emocionar al qui es tingui al costat.

La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels magnats de la música, els han pogut robar.

La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!

Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...

Manifestacions Útils

A tots aquells que es neguen a callar davant les injustícies.

Imaginem que existeixi un món on les manifestacions serveixen d’alguna cosa.

No és una idea tan utòpica com pot semblar a primera vista, ja que en els seus orígens les manifestacions tenien aquesta força. Eren la veu d’un poble insatisfet i als governants no els quedava altra que escoltar-los o acabar derrocats.

Així que viatgem a aquest món. Aquí el poble té el poder real d’influir en la política a la que és sotmès. Segur que el primer que us ha passat pel cap és un món idíl·lic on els governants són benvolents, meravellosos i on entenen les necessitats del poble.

Doncs no exactament. I és que no us vull enganyar, en aquest món, és cert que en l’actualitat les Manifestacions ciutadanes serveixen d’alguna cosa, però antigament no fou així. Aquest món ha passat per una dura transició democràtica (autènticament real, no com en altres móns), on els governants van comprendre que l’únic que és etern és el poble, i que donar-los l’esquena acabava sent contraproduent.

En aquest món, durant molts temps les manifestacions foren del tot innòcues i no vinculants. Gairebé sempre quedaven en l’oblit comú. Els polítics tenien la paella pel mànec, i si el poble els havia donat el suport a les urnes, era el poble qui havia de callar i patir les decisions que els seus governants prenguessin durant els pròxims quatre anys.

Les etapes de crisis econòmiques foren les que més incendiaren els ànims del poble. Sortien als carrers en massa. Desenes, centenars, milers o milions. La xifra tan era, ja que els governants continuaven tan tranquils a les seves mansions, veient l’espectacle des de la distància.

Però en aquest món les coses canviaren. Potser en el seu món, l’arbre de la societat i l’economia no estava tan corcat com en altres. Potser aquí els governants encara no s’havien convertit en titelles dels mercats especuladors. O potser sí. Potser precisament s’havia volgut esprémer tant a la ciutadania, que al final el poble digué prou.

Però no amb una simple manifestació, sinó amb l’arma amb la que més s’omplien la boca els polítics: La Democràcia. La idea sorgí a través de les xarxes. S’organitzà per tot un país unes Consultes Populars (que el govern no tardà en desacreditar). Se’ls hi donà notorietat a través d’alguns mitjans de comunicació afins, i es feu entendre que la seva veu sí que era vinculant.

En aquell món la gent acabà votant en massa. Les Consultes Populars foren un èxit rotund, i el govern que fins llavors havia fet cas omís, es veié a la corda fluixa. Hi hagué molta tensió, carregues policials i desenes de manifestacions exigint que s’escoltés al poble. Al final la pressió socials fou tan gran que el govern es veié obligat a dimitir.

Però la dimissió d’un polític no era la solució. El sistema sencer estava contaminat. En les següents eleccions que s’haurien de convocar, tornaria a ser un mà a mà entre el bipartidisme de sempre. Guanyés qui guanyés, no canviaria res, perquè tots seguien el mateix guió.

Però aquest món tenia la llavor del canvi. Els disconformes s’organitzaren sota un nou moviment polític que apostava per un gir radical en bona part de les polítiques que es duien a terme. Allí es denominà Equilisme. Els seus membres no es definien ni de dretes ni d’esquerres. Tampoc com un partit de centre. Eren simplement un conjunt de gent que buscaven l’Equilibri en una societat clarament torçada.

Els votants entengueren que el canvi de rumb que proposaven era real, però que no es podria fer sense el suport de tots.

Guanyaren les eleccions i complint amb el que havien promès, (fet d’allò més estrany en política) modificaren una Constitució obsoleta, atorgant per fi més poder al poble. Els mercats borsaris reaccionaren malament. Els Equilistes no cediren a totes les seves pressions, tot i que entengueren que tampoc es podia dinamitar completament el pont que els unia a ells. Al final, després d’estires i arronses força tensos, s’aconseguí l’Equilibri social. Això encengué la flama perquè molts altres països copiessin el seu model.

Ara, passats els anys, es veu aquell avens com el camí lògic davant una situació insostenible. Curiosament anys enrere, s’hauria vist completament utòpic, ja que els havien fet creure que les bases de la societat eren massa fermes com per acceptar grans canvis.

Però quin tipus de societat és aquella en la que la veu del poble, expressada en referèndum, no té cap força política? Doncs una societat que serà evocada eternament a seguir els passos que marquin els de dalt.

Per sort en aquell món entengueren que podien promoure el canvi.

Llàstima que en altres, la gent no ho tingui tan clar.

Aquesta imatge té drets d'autor.