dimarts, 28 d’agost del 2012

Sense Vacances


Dedicat a tots aquells que no han disposat de vacances, i per tots aquells que sí que les han tingut, per tal que valorin la sort que tenen.

Imaginem que existeixi un món on el concepte de vacances no existeixi. Un món tan estricte i recte, que no cregui necessari donar un petit descans als seus treballadors.
Bé, un petit descans sí que se’ls dona… tothom disposa d’un dia a la setmana de descans, més que suficient com per recuperar les minvades forces que en alguns casos es tenen.
En aquest món la tecnologia ha avançat el suficient com per fer-los més fàcils les dures tasques del camp.  La gent s’ha unit en ciutats i bullen d’activitat. No hi ha vocacions. Tan sols professions. Tothom treballa, destinat indistintament a un o altre sector. És evident que hi ha gent que s’ha acabat especialitzant en un sector, però en general, sobretot entre la gent jove, la rotació en els diversos treballs és d’allò més comú.
També són comuns les jornades extenuants en les que s’arriba a casa amb l’esquena destrossada. Carregada com sacs de pedra, i que tan sols una bossa d’aigua calenta pot alleugerir.
Si bé és cert, que no totes les feines són purament físiques.
No obstant, els durs horaris, i l’exigència constant a mantenir un ritme i un volum de treball concret, fa que ni la gent que tingui treballs més descansats pugui descansar.
No es estrany doncs que la fatiga els acabi passant factura. Llavors cauen malalts. Molts s’espavilen amb els dos dies de descans que s’atorga a la majoria de malalties. Ara bé, aquells que hagin de destinar més de tres dies al descans per malaltia, hauran de passar obligatòriament per l’ull clínic d’un doctor assignat pel govern, que sempre tendirà a treure importància al dolor aliè, concedint baixes més llargues, però revisions periòdiques per tal d’aconseguir que ningú s’estigui a casa més dies dels estrictament necessaris.
Així, segons els que manen, s’aconsegueix que el treballador assimili el seu esclavatge, com a part d’una vida quotidiana.
No s’enveja allò que no té, si mai ningú ha gaudit de tal privilegi.
Ara bé, que no existeixi la paraula vacances, no vol dir que els dirigents i governants siguin estúpids. Més aviat al contrari. S’escuden en una agenda suposadament d’allò més atapeïda en la que no paren de celebrar actes, reunions o cites. Suposadament van tan cansats i estressats com qualsevol dels treballadors de camp.
Tot i que el percentatge de baixes per malalties de desgast és irrisori entre les altes esferes, en comparació al poble que representen.
Per alguna cosa serà.