Humans sense Essència

Dedicat a l’Anahi, i al seu punt crític davant  la realitat que altres volen forjar per nosaltres.

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin perdut la seva essència, allò que ens ha fet destacar per sobre de les altres espècies, convertint-los en un grup adoctrinat, conformista i sense maldat ni bondat específica.

Humans que saturats de missatges subliminals s’han anat perdent en la seva pròpia ceguera cultural. Generació rere generació, han anat oblidant el qué un dia els feu diferents, per convertir-los en una massa controlada i sense poder de decisió. Per què pensar per un mateix si l’entorn ja ho fa per ells?

En aquest món no es qüestionen les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació, dirigits i encarrilats gairebé sempre a servir exclusivament al partit que governa. La submissió anímica ha estat tal, que fins i tot la política ha perdut la seva força.

Temps enrere, el descrèdit dels polítics feu avorrir la política a la gent, que entengué que existien molt poques diferencies entre partits, ja que les grans decisions les acabava prenent l’òrgan econòmic predominat, que evidentment només afavoria els seus propis interessos.

Els avantpassats d’aquell món assimilaren com a veritat, que si volien seguir vius havien de malviure amb les restes que els de dalt els oferien. Fou tal l’asfixia a la que arribaren, que acabaren acceptant aquella submissió gairebé com un privilegi.

Evidentment també hi hagué aquells que es manifestaren, si més no al principi, però la pressió i la repressió a què els sotmeteren, calà en la resta de ciutadans, mentre pels canals oficials no es parava d’etiquetar aquells petits disturbis com a aïllats i purament delictius. Retallaren tots els drets als que no eren de la seva elit, i modelaren un nou model, que a través de les generacions, s’anà torçant.

Ara, els ciutadans d’aquell món semblen poc més que fantasmes, la gent es mou per simples interessos. Han perdut la seva maldat innata i s’han entregat plenament al centralisme que es propugna des del centre de la colònia.

La gent s’inscriu en llistes públiques, i és el govern qui els assigna el treball. No acostumen a ser feines massa complexes, però els mantenen ocupats.

La gent, si ho sol·licita, pot viure en parella, però és una modalitat que no ofereix masses garanties. A aquesta societat els agrada  reunir-se en petits grups de cinc o sis persones. Petites manades, que ofereixen més seguretat als individus que la formen. Evidentment hi acostuma a haver un dels membres que sobresurt com a líder, i les decisions que pren, no acostumen a ser qüestionades a menys que vagin en contra de la gran majoria. Però no cregueu que això comporta gaires discussions. Tot el contrari. Ser líder és una llosa que molts d’ells, submisos i apagats, no volen dur, així que acaten les seves ordres, igual que acaten les dels seus governants.

Al transport públic, passejant pel carrer o en el seu entorn laboral, la gent mira, però no veu. Consideren que el què passi al seu voltant no és rellevant. Sembla talment com si zombies adoctrinats poblessin les ciutats.

Es relacionen per necessitat, i eviten tant com poden el contacte amb els altres, ja que els seus conciutadans, formen part d’altres “manades”. I altres manades implica altres punts de vista. Una possibilitat aterradora segons ells.

És un món gris, que no s’il·lusiona pels petits detalls i que no valora tot el que té al seu costat.

El nivell d’adoctrinament és tal, que per exemple, si algú cau per accident a les vies del metro, pot estar convençut que cap dels allà presents, ni que l’andana estigui plena de gent, farà el més mínim esforç per ajudar-lo. Quedaran impassibles davant els crits de dolor de l’individuo, que al caure malament s’ha fracturat la cama.

Molts d’ells segurament el miraran, però no veuran ni assimilaran que és un igual. Quan s’escolti el comboi avançar pel túnel, el neguit del pobre infeliç augmentarà. Intentarà escapar d’aquella situació, mentre desenes de persones contemplen l’espectacle com si estiguessin veient una pel·lícula a la televisió.

Ningú farà res per evitar l’atropellament, i quan aquest es produeixi, no hi hauran sentiments de culpabilitat o pena. Tot el contrari, es diran a sí mateixos que no forma part de la seva manada, així que: Per què l’haurien d’ajudar?

Les esferes de la Història

Aprofitant l’estrena de "Looper", i abans que tots els canals vagin plens d’aquesta temàtica, desenvolupo una idea que em va donar fa setmanes en Manel.

Imaginem que existeixi un món on els viatges en el temps siguin una realitat. Evidentment en un principi tal món ja desperta la nostra admiració, però alerta, sota la temptadora aparença, s’hi amaga un món obscur en el que no tots hi voldríem viure.

I és que, en aquest món ningú vol ostentar el poder. El poder està considerat un signe de repressió, i aquell que reprimeix als altres, acostuma a acabar mort.

Voleu saber el perquè?

Fa dècades que la tecnologia per viatjar en el temps, va arribar al gran públic. Existeixen complexes homologats i altres de clandestins, on per un preu fixat et poden enviar a qualsevol època del passat. Segons els canals de notícies, només els punts homologats donen les suficients garanties per realitzar aquests salts, i es recorda que és il·legal utilitzar altres complexes. Però la gent de carrer no sempre pot pagar la petita fortuna que li exigeixen en un dels llocs oficials, així que han acabat acudint als locals clandestins, difícils de rastrejar pels organismes oficials.

El negoci funciona bé, però la gent ha perdut la dèria dels primers anys, ja que poc després de començar els viatges en el temps, es descobrí un secret que ho canviaria tot. Un secret que no s’hauria sabut si no fos per l’arrogància humana.

Des d’un principi hi hagueren ciutadans amb complex de “messies”, gent anònima que es creia prou preparada com per canviar unilateralment la Història. Però per contra, també aparegué la figura del “Frustrador”, que eren persones del futur que vetllaven perquè els principals fets de la Història continuessin sent iguals com els havien conegut.

Les lluites entre aquests dos bàndols foren èpiques.

Com us podeu imaginar, un dels destins més sol·licitats fou l’equivalent a la nostra Segona Guerra Mundial. Un moment de la Història en el que un dictador havia pujat al poder i havia causat milions de morts. Ara que es tenia la màquina del temps, els intents per tornar al passat i assassinar al dictador, foren una constant. Però sempre hi havia un Frustrador disposat a aixafar els intents dels Messies escampats per arreu, que sota la bandera de fer Justícia Històrica, intentaven alterar la Història una i una altra vegada.

Les morts entre aquests dos bàndols foren nombroses, però poc temps després es començaren a adonar d’un detall que ho canviaria tot. En aquestes disputes, els morts sempre acabaven sent la gent del futur enviada al passat. Ni un sol dels ciutadans de l’època morí. Massa casualitat per ser simplement fruit de l’atzar.

Fins i tot en certa ocasió s’aconseguí disparar a escassos centímetres del cap al dictador. Un tir mortal segons relatarien els diversos visitants del futur congregats en aquella freda plaça del nord. El propi Frustrador que havia acabat matant al Messies que havia disparat, juraria que el tret havia estat tan contundent, que pensar en la supervivència del dictador era completament impensable. Però el dictador, miraculosament es recuperà.

Es feu evident que el destí tenia un particular sentit de l’humor.

Necessitarien algunes proves més per comprendre la sorpresa que els reservaven les lleis temporals: El viatger del temps pot interactuar i interferir en els fets del passat, però no en pot canviar el desenllaç. Ningú podia morir dues vegades, així que, si la història deia que el dictador havia mort al final de la Gran Guerra, cap viatger del temps podria canviar aquest fet.

Això frustrà a molts, que continuaren intentant-ho de forma indirecta, sent més subtils, però topant amb el mateix resultat: Intentaren matar als pares del dictador abans que nasqués i fins i tot als seus avantpassats. També volgueren impedir que el dictador conegués a persones claus que l’havien ajudat a ascendir al poder, i així un llarg etcètera. Res funcionà.

Durant segles l’home havia imaginat realitats paral·leles i futurs variables en funció dels actes que es cometessin, però l’experiència els demostrà que el curs de la Història era un, i que ells tan sols podien fer petits canvis. Una amarga desil·lusió, que analitzada fredament no resultava del tot inútil.

És cert que el passat és una pel·lícula que ja s’ha escrit i sobre el qual no s’hi poden fer variacions, però per contra, el futur és un espai desconegut a l’espera que algú l’escrigui.

Descobrir els viatges en el temps, ha estat el punt de partida per fer reflexionar als opressors del poble. La raó és ben senzilla. Ningú coneix la data en que morirà. Potser la Història diu que tal membre del govern, o tal magnat especulador, moriran en quaranta-vuit hores. Si la història ja està escrita, no servirà de res que aquest magnat quedi rodejat per guardaespatlles i Frustradors afins a ell. El Messies arribarà fins a ell i farà que les esferes de la Història continuïn girant com sempre.

Davant la certesa que una política opressora o una decisió polèmica, poden encendre les ires del poble, els governants han optat per renegar dels càrrecs públics. Ja són masses els que han estat assassinats per misteriosos personatges que han desaparegut sense deixar rastre.

Música en desús

A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en aquest món.

Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú la vulgui escoltar.

Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats. Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.

No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.

“I com pot ser?” Em preguntareu.

Doncs és prou fàcil d’explicar:

En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat, engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i copiant la formula de l’èxit comercial.

I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.

Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars, acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en el sector des de feia anys.

Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural, per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.

Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà, ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells. Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja havien estat escrites uns anys abans.

Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música comercial que duien dècades escoltant, mai  aconseguiria.

Per això protestaren.

Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc després, també foren músiques massa explotades.

En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per emocionar al qui es tingui al costat.

La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels magnats de la música, els han pogut robar.

La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!

Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...