Humans Agegantats

De nou gràcies al pou d’idees d’en Manel! :P

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin augmentat la mida un 800%. Per un caprici del destí, una radiació descontrolada s’acabà escampant fins al racó més allunyat d’aquell món, prenent-se la llibertat d’atacar el sistema intern d’aquells que l’havien alliberada.

I és que aquesta ha estat una de les particularitats de la radiació: La mutació només afecta als humans. (qualsevol de vosaltres pot intuir les terribles conseqüències que això ha comportat).

Una de les més dràstiques i doloroses, fou el fet que, no tots els habitants han suportat la mutació. Els ossos i els òrgans de molts d’ells foren incapaços de resistir aquell augment indiscriminat, i per falta de densitat, acabaren cedint. Resultà anguniós veure aquells humans agegantats que durant el període en que encara estaven creixent, se’ls hi trencaven els ossos de les cames mentre feien una cosa tan bàsica com caminar. Acabaren a terra gemegant de dolor, incapaços de comprendre què havia passat fins que ja era tard.

Hi hagué milions de casos per tot el món.

Però la gent seguí creixent, fins acabar fregant els 15 metres d’alçària, i els 560 Kg de pes.

De la nit al dia, en un procés que es completà en dos mesos, la gent hagué d’assimilar que gairebé tot el què havia estat construït a mida humana havia quedat obsolet: Cases, cotxes, roba, ordinadors, mòbils i un llarg etcètera.

Ni les portes els servien. Era com utilitzar passos pensats per gats, on era evident que s’acabarien quedant encallats. Però l’esperit de supervivència és una facultat que els humans portem inculcada en el fons del nostre genoma, així que assimilaren la seva nova realitat i buscaren solucions com a mínim temporals. Així fou com entengueren que havien de buscar refugi en naus industrials i poliesportius. Aquestes edificacions podien ser una bona elecció, ja que almenys els servirien de sac de dormir les més petites, i de tenda de campanya on refugiar-se uns quants individus, les més grans.

Però de nou aquest no fou el problema, sinó una espècie de rumor que s’escampà entre la societat: Si la mida humana havia crescut un 800%, era evident que la demanda d’aliments també es multiplicaria per 8. Una xifra inassumible per un planeta que igual que el nostre havia estat sobrexplotat pel consumisme irresponsable.

Sobraven milions de persones, potser fins i tot un continent sencer hauria de desaparèixer per retornar l’equilibri, però ningú es sentia prescindible i la lluita per la hegemonia i el control d’aliments fou terrorífic.

Les prioritats que tots donaven com a clares, trontollaren amb la mateixa facilitat que havien estat edificades. A ningú li importava el seu treball si sabien que els supermercats estarien buits de reserves.

Els governs s’esforçaren per intentar recuperar el control. Cridaven a la calma, justificant que existien prous reserves per cobrir les necessitat de la ciutadania. Però allò no era cert, i quan els aliments començaren a faltar, esclataren les revoltes violentes.

S’havia intentat trobar la cura a aquella mutació, però no es trobava cap radiació semblant a la originada accidentalment que invertís els efectes.

Hi hagué molt caos. Però com sempre passa, la ciutadania seguí a aquells que proposaven idees per sobreviure i aclimatar-se a la catàstrofe.

De cop i volta aquella societat es tornà a convertir en caçadors, ramaders i agricultors. S’organitzaren en colònies destinades a ser autosuficients. Ningú venia els excedents, tot i que l’intercanvi entre matèries primeres era a l’ordre del dia.

Malauradament també hi havia guerrilles sense control, que s’alimentaven dels saquejos que realitzaven indiscriminadament. Eren violents i inadaptats que buscaven el recurs fàcil al treball diari, però no sempre els sortia bé la jugada. A més d’un en plena fugida, li feien figa les cames, per uns ossos que havien decidit trencar unilateralment el contracte que els unia al cos, i feien que el fugitiu caigués com un arbre al mig del camí.

Els seus perseguidors, enfurismats ciutadans als que els hi acabaven de robar el fruit del seu treball, celebraven amb goig aquell regal diví.

Potser havien perdut la collita d’un trimestre, però sabien que aquella nit soparien carn a la brasa en prou abundància com per quedar ben saciats.

Societat Sense Memòria

Dedicat a l’Anna, pels bons moments que passem en grup, tot i que la memòria a vegades li falli.

Imaginem que existeixi un món on la seva gent no tingui memòria. Val a dir que és realment tràgic, ja que la memòria és l’eina que ens ha permès evolucionar com a societat. Recordar els nostres errors ha estat clau per provar nous camins, que finalment conduïssin al desenllaç esperat.

Sense aquest suport estaríem mancats d’una part radical de nosaltres mateixos.

I en aquell món ha passat. No sempre fou així, ja que temps enrere disposaven de tant bona memòria com qualsevol altra societat, però una espècie d’epidèmia selectiva, anà deteriorant les seves defenses, fins arribar al punt que amb prou feines poden recordar els esdeveniments amb 12h de marge. Aquest és tot el seu ventall d’experiència.

Irònicament, quan van començar a patir aquesta greu patologia, fou el moment en el què destinaren tots els seus esforços a desenvolupar productes prou eficients que permetessin fer la vida més confortable a tots els ciutadans.

El què més triomfà foren les terminals portàtils. Petits ordenadors que tots duien fixats a l’avantbraç i que mitjançant un panell tàctil podien oferir les opcions més bàsiques, com una guia fins a destins habituals (casa, treball, hospital), o un ventall de fotografies amb gent pròxima.

Però a mesura que s’anà perdent temps de memòria, aquest sistemes foren, més i més ineficients. S’amplià la base de dades i les opcions, oferint una petita enciclopèdia personal, amb les descripcions més bàsiques que una veu informatitzada anava llegint, però en general, la gent perdé la memòria.

Juntament amb la memòria també es perderen (en la gran majoria de casos) altres sentiments que sense saber-ho, resulta que anaven lligats a ella, com el rancor o l’enveja, perquè bàsicament s’oblidava ràpidament els motius que havien originat la disputa.

Però no sempre era així, ja que alguns individus, quan volien recordar alguna cosa amb totes les seves forces, es gravaven missatges o es deixaven pistes a sí mateixos per tal que l’endemà, quan es despertessin, poguessin saber, que algú o alguna cosa els havia enfurismat el suficient com per merèixer el seu record. Però aquí hi havia la tragèdia, ja que cap d’ells recordava realment el motiu de la disputa. Simplement es fiaven d’una veu enregistrada, que identificaven com a pròpia, que els explicava què era allò tan important que havien de recordar.

El món acabà sent un cau d’inseguretat, on la intuïció prengué un paper protagonista.

Doncs es dóna el cas, que encara avui, famílies senceres continuen unides. Moltes altres no, però ara em centraré en les que sí. Per alguna estranya raó, tot i no recordar que han estat amants o que tingueren fills, el cert és que alguns pares han semblat crear un vincle invisible amb la seva família, que tot i que no la recordin, es senten units a ella. Per immortalitzar el moment s’han fet desenes de fotografies amb les seves terminals personals, i intenten moure’s en grup, per tal d’evitar separar-se.

Perquè aquesta és la realitat per a molts altres. Milers de persones vaguen pels carrers buscant infructuosament a familiars, amics o amants, que apareixien en fotos dels seus terminals portàtils. Gairebé mai acabaven trobant als que buscaven, i amb el temps acaben formant una nova manada. I és que a ningú li agrada caminar perdut per un poble o ciutat que no reconeix com a propi, i del que permanentment oblida els llocs per on passa.

Però un nou problema truca a la porta. Sense memòria, la gent s’està oblidant de treballar. Desconeix per a què serveixen les eines més bàsiques, i sense que ningú conreï el camp, ni cuidi el bestiar, es impossible que sobrevisquin.

Els més afortunats, han rebut l’herència de vídeos explicatius, que a granges, escorxadors o camps de conreu, expliquen de forma senzilla però explicita, com s’han de fer les feines més bàsiques, i continuen obtenint les matèries primes, que no venen, sinó que emmagatzemen. El problema serà, quan les pantalles que reprodueixen els vídeos, o els discs durs on estan emmagatzemats, petin. Aquell dia ells també acabaren “cecs” com els altres, i 12h més tard, al final del dia, hauran oblidat com cultivar el camp que els dóna aliment.

Saben que arribarà el dia, en que la seva memòria es veurà reduïda al zero absolut. Llavors serà quan oblidaran mentre estiguin realitzant alguna tasca, el motiu pel qual estaven fent aquesta determinada acció.

Però la realitat és que molts d'ells ja s’hauran mort de gana molt abans.

En aquest món la democràcia ha perdut el sentit, no com en tants altres móns, on ens mostrem indiferents a la sort que tenim. Si aquesta societat sense Memòria veiés amb quin poc criteri alguns dels altres móns escullen als seus representant, potser gaudirien d’uns segons de felicitat.

Ja que es pensarien que la falta de Memòria no els afecta únicament a ells.

Destrucció Expansiva 03

Tercera entrada d'aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprovar que la massa no pot engolir l’aigua, ha estat tot un bàlsam per als humans, i de pas una injecció de moral per no rendir-se davant una situació que es creia caòtica, i que ho continua sent. Que no ataqui l’aigua, no vol dir que no ataqui al fons marí, tot un ecosistema que s’esfondra amb un mutisme dantesc, sota la mortal abraçada d’aquella massa que no té compassió de res.

-Només hem guanyat temps! –aquest és el crit unànime de la societat, conscient que sense els nutrients que ofereix el fons marí, la vida al mar s’anirà extingint ràpidament.

No és estrany doncs, que els científics de tot el món continuïn donant voltes a com poder atacar a la massa. És precisament en un d’aquests encontres, on s’han preguntat què passa amb la substància un cop ha arrasat un entorn.

Tots han coincidit que la millor manera d’obtenir respostes, és duent a terme experiments. I per aquesta ocasió, de nou s’ha acabat utilitzant animals.

Amb helicòpters distribuïts per diversos punts de la massa, s’ha baixat a animals fins a deixar-los al damunt d’ella. Amb terror s’ha comprovar, que és com deixar-los enmig d’unes arenes movedisses. L’animal en qüestió, des de l’escarabat més petit, fins al cavall més gros, han estat absorbits. Per molts esforços que fessin cap d’ells n’ha pogut fugir. Només n’hi ha un que no ha acabat engolit per la massa.

L’excepció ha estat un pobre ximpanzé, al que han baixat com tota la resta, i que un cop damunt la massa, s’ha començat a enfonsar seguint el guió original. Intentà córrer, però no li serví de gaire, ja que a cada nova passa s’enfonsava una miqueta més. Quan ja semblava que seguiria el mateix destí que tots els altres, des de l’helicòpter han començat a tensar la corda que encara unia el tòrax del ximpanzé amb l’aparell volador.

L’objectiu era fàcil, descobrir si una vegada s’entrava en contacte amb la superfície de la massa, l’individuo se’n podia alliberar. La potència de l’helicòpter no li ha posat les coses fàcil a la massa, que continuava obsessionada en engolir a la pressa. Enmig de la disputa, el pobre animal, que cridava de dolor al patir les estrebades de tots dos assaltants. Al final la física ha actuat, i superada la resistència màxima, els ossos i els teixits s’han esquinçat com el paper. La lluita aferrissada ha acabat en empat. La massa ha engolit les cames fins a la cintura. I el tòrax, on l’animal hi duia l’arnés, ha quedat per l’helicòpter.

Un altre fracàs per la expedició científica, que veu impotent com la massa continua guanyant terreny. Estan desesperançats i ja no saben què més inventar. Llavors es quan a través d’un canal militar els informen d’un fet que els desconcerta.

-Ens arriben informacions contradictòries, però segons les nostres fonts, hi hauria civils que han aconseguit perforar l’estructura de la massa!

-De debò?! –repliquen incrèduls.

Doncs sí. Com sempre ha estat la curiositat, la que ha dut als humans a capbussar-se sota l’aigua, quedant a poca distància del fons marí, on la massa continua obrint-se camí. I un d’ells, potser per instint, o potser per ràbia, ha agafat un dels seus arpons de pesca, i l’ha disparat contra la massa. Sorprenentment l’arpó ha perforat la massa uns deu o quinze centímetres i ha quedat allí, completament visible. La massa ni l’ha dissolt, ni l’ha rebutjat.

Ningú ha volgut celebrar aquest petit èxit, fins que centenars d’experiments realitzats en diferents punts de la massa, han constat l’evidència. Només els realitzats dins l’aigua han tingut èxit. A l’exterior, els arpons han rebotat sistemàticament contra la massa i han acabat descansant sobre la superfície, on han estat engolits poc després.

Però en un entorn aquàtic tots els arpons han causat ferida. Una gran victòria anímica tot i desconèixer l’abast real d’aquelles ferides, que algú s’ha afanyat a matisar que potser eren tan superficials com en els humans serien les perforacions fetes per col·locar-hi arracades o piercings. No obstant s’han aferrat a aquest èxit, com a un clau roent. La situació era crítica, i necessiten petites victòries que ajudin a recuperar l’ànim perdut.

El següent pas ha estat clar: Col·locar petits explosius a les puntes dels arpons. Quan les explosions han causat ferides completament visibles sobre la massa, l’alegria que ha provocat en els humans que seguien l’experiment ha estat desmesurada.

Ara tan sols queda esperar a veure si la massa es capaç de regenerar-se una vegada ha estat ferida.

Continuarà…

Un món on no hi ha món

Dedicat al Carlos, per les llargues i interessants converses que mantenim, i per plantejar-me un dels reptes més complexos i abstractes fins al moment.

Imaginem que existeixi un món, on no hi hagi món. Un espai en l’univers on la vida i la mort siguin una. Un món, on llum i foscor es dissolguin en un entorn sense matisos i la realitat sigui un punt de vista relatiu.

Sembla impossible. Una idea esbojarrada difícil de donar-li forma a primer cop d’ull. Però deixeu-me que us parli d’ell.

És un Món, en el que durant una mil·lèsima de segon ha conviscut amb el seu antagònic: El No-Món.

Un breu interval, que ha precipitat cap a l’infinit la vida d’aquells milions de persones que habiten aquest món. Un batec que ha aparegut en mig d’un “T’estimo” que mai s’acabarà de pronunciar. Una inflexió temporal que deixarà amb la paraula a la boca a un professor enmig de classe, a dos amics conversant afablement, a una noia a punt d’enviar un missatge que hauria canviat la seva vida, i d’una discussió de la que cap de les dues parts es podrà penedir.

Aquesta fluctuació en l’espaitemps ha arribat sense previ avís. D’aquí que tota la vida continguda en aquell món es negui a quedar en l’oblit. Els milions de cors volen continuar bategant, queda molt per fer i masses coses per viure, però el No-Món reclama el seu lloc. Com un joc entre balances, que busquen el seu equilibri etern i durant un breu instant l’aconsegueixen. El temps ha semblat reduir la seva marxa per tal que tots els éssers d’aquell món poguessin percebre que alguna cosa havia canviat.

El destí és el que guia el camí dels esdeveniments, contemplant l’espectacle indiferent a tot allò que està apunt de succeir.

Existeix un món on no hi ha món.

Quin ha estat el detonant de tal desgràcia?! La veritat és que poden haver-hi centenars d’explicacions diferents, però totes són iguals d’irrellevants. Simplement ha passat.

La llum encegadora n’ha estat l’emissària. Inici i fi, ja que després d’ella tan sols hi ha silenci. Els habitants d’aquell planeta més que dolor, el què han experimentat ha estat sorpresa i incomprensió. Però tot ha succeït tan ràpid que els cervells de l’immensa majoria han estat incapaços d’assimilar-ho.

El No-Món estava a les portes de la seva nova llar, i com a acte de benvinguda, ha volgut capturar en una fotografia única i etèria, què és exactament el sentit de la vida. Guardant la resposta amb recel, satisfet del què havia descobert, i conservant-la en la memòria, conscient del tresor que li acaba de robar al seu antagònic.

Un món que ha afrontat l’extinció, sense saber que estava en perill, que ha malgastat milers de vides en foteses que els han privat de l’autèntic plaer que alimenta l’ànima: la curiositat.

Ningú en aquell món ha obert els ulls al que estava passant. Ningú n'ha sabut interpretar els indicis. Potser hauria servit de ben poc. Potser només hauria aconseguit alarmar a la gent i fer aparèixer l’angoixa i el patiment en ells.

Alguns pensareu que davant d’una desgràcia global és millor la ignorància a la veritat. Tingueu raó o no, el cert és que en aquest món no es preocuparen de res que no fos exclusivament terrenal, i així foren sorpresos, amb actituds despreocupades que de l’altra manera haurien estat de desesperació a l’entendre que el final era imminent.

L’únic problema de la ignorància és que ens desarma davant la realitat, que tard o d’hora s’acaba creuant en el nostre camí, i quan ens topem amb ella acostuma a exigir el seu tribut, en forma de conseqüència.

El tribut en aquest món ha estat deixar a milers de vides a mig fer. Actes bons, dolents, egoistes, irracionals o passionals, han estat arrencats d’arrel, captant la seva essència un efímer instant, per acabar eradicant-los poc després, permetent així que el No-Món entri definitivament a escena.

Existeix un món on no hi ha món, ja que ha deixat d’existir mentre tu llegies aquestes línies.