dijous, 25 d’abril del 2013

Superherois inútils? / ¿Superhéroes inútiles?



Entrada Bilingüe
Aprofitant l’estrena d’ “Ironman 3” aquí us deixo una peculiar visió sobre els superherois i els seus poders.

Imaginem que existeixi un món on els superherois són de carn i ossos, però que els seus poders no siguin massa espectaculars a primer cop d’ull.
Certament, sempre hem admirat amb devoció els còmics o pel·lícules que ens mostraven a grans superherois amb increïbles poders que feien les delícies de la humanitat ajudant-los sense descans i amb una tenacitat admirable. I si no tenien superpoders, com en Batman o en Tony Stark, els diners i l’entrenament ja s’encarregaven de dotar-los d’unes qualitats sobrehumanes.
Així que en conjunt, comparats amb la resta de mortals, aquests superherois destacaven per damunt dels altres i eren admirats per una gran majoria.
Però què passaria si aquests superherois tinguessin poders més estrafolaris? Continuarien sent superherois? Per definició, un superheroi ha de ser algú que amb els seus actes demostri un compromís amb els que l’envolten... i tècnicament així és com es comporten els superherois d’aquell món. Ara bé, jutgeu vosaltres mateixos.
Un dels grans superherois d’aquell planeta és en Moc Verd. Un alienígena vingut de l’espai? Algú capaç de transformar-se amb una massa viscosa? Doncs no! Un paio que sempre està constipat, i que té el poder d’encomanar el grip als que l’envolten. És veritat que d’entrada no sembla un gran superpoder… però us faríeu creus del munt de delinqüents que ha deixat fora de joc apareixent en el moment oportú.
Qui pot robar un banc amb quaranta de febre, congestió nasal, irritació ocular, calfreds constants i amb tot el cos completament aixafat?
Els delinqüents fugen cames ajudeu-me quan el veuen arribar.
Una altra dels superherois que causa furor és la Sense Rumb, que amb un sentit de l’orientació força qüestionable, és capaç de desorientar a qualsevol que toqui amb la mà. Això fa que el delinqüent de torn, sempre acabi tornant al lloc on la Sense Rumb l’ha tocat. Per moltes ganes i esforços que posi en fugir en direcció oposada, el seu cervell sempre li farà creure que ha de torçar i girar, fins que de nou es planti al punt on tot començà. Evidentment quan això passa, un gran desplegament de policies l’estant esperant armats per arrestar-lo.
Tot i que aquest poder té un evident contratemps que té espantats als seus amics, ja que estant amb ella s’han donat casos en els què en un atac de complicitat la Sense Rumb ha tocat a algun d’ells, que s’ha desorientat i ha acabat tornant al local on fossin, una vegada i una altra, tot i que des del principi la seva voluntat fos anar-se’n a dormir a casa seva.
Petits inconvenients en un món imperfecte.
Per acabar aquest petit repàs us parlaré d’en Psychologist. No hi ha malvat que se li resisteixi. I tot comença amb una simple pregunta que acaba sent la seva perdició “Com estàs?” i davant del seu poder, els frustrats delinqüents acaben explicant tots els seus traumes. No resulta gaire difícil arrestar-los mentre ploren desconsoladament al recordar alguna mala experiència infantil.
Així és com funcionen els superherois en aquell món. N’hi ha molts més, de propietats igualment peculiars. Tot i que com tots els grans superherois, en aquest món també existeixen els malvats de torn: L’home Frenadol, GPSwoman ò el Boig de la Ciutat.
Però els mantenen a ratlla amb més o menys solvència.
No obstant el problema arriba quan una raça extraterrestre immune al constipat, que no té cap intenció de fugir, i que simplement volen aniquilar-ho tot per simple diversió, envaeix aquest món. Llavors el superherois s’adonen que no són tan super com es pensaven ja que no poden fer res per aturar-los... Per sort ells també tenen el seu propi Superman. Un superheroi invencible, que destrossa anímicament a qualsevol enemic, per molt alienígena que sigui.
És l’Increïble Pena Man, que amb la seva mirada barreja del Gat amb Botes (de Shrek) i en Joan Verdú (jugador de l’Espanyol), desfà qualsevol maldat enemiga.
No hi ha esser viu que se li resisteixi.
La veritat és que la gent d’aquell món està d’allò més entretinguda amb tantes distraccions al seu voltant, i els malvats prefereixen quedar-se a casa, abans de caure derrotats davant d’aquests peculiars superherois… Tenen una reputació que mantenir.


******************

Aprovechando la estrena de “Ironman 3” aquí os dejo una peculiar visión sobre los superhéroes y sus poderes.

Imaginemos que exista un mundo donde los superhéroes son de carne y hueso, pero que sus poderes no sean demasiado espectaculares a primera vista.
Ciertamente, siempre hemos admirado con devoción los cómics o películas que nos mostraban a grandes superhéroes con increíbles poderes que hacían las delicias de la humanidad ayudándoles sin descanso y con una tenacidad admirable. Y si no tenían superpoderes, como Batman o Tony Stark, el dinero y el entrenamiento ya se encargaban de dotarlos de unas cualidades sobrehumanas.
Así que en conjunto, comparados con el resto de mortales, estos superhéroes destacaban por encima de los demás y eran admirados por una gran mayoría.
Pero ¿qué pasaría si estos superhéroes tuvieran poderes más estrafalarios? ¿Continuarían siendo superhéroes? Por definición, un superhéroe debe ser alguien que con sus actos demuestre un compromiso con los que lo rodean… y técnicamente así es como se comportan los superhéroes de aquel mundo. Ahora bien, juzgad vosotros mismos.
Uno de los grandes superhéroes de aquel planeta es Moco Verde. ¿Un alienígena venido del espacio? ¿Alguien capaz de transformarse en una masa viscosa? ¡Pues no! Un tipo que siempre está constipado, y que tiene el poder de contagiar la gripe a los que le rodean. Es verdad que de entrada no parece un gran superpoder… pero os haríais cruces del montón de delincuentes que ha dejado fuera de juego apareciendo en el momento oportuno.
¿Quién puede robar un banco con cuarenta de fiebre, congestión nasal, irritación ocular, escalofríos constantes y con todo el cuerpo completamente chafado?
Los delincuentes huyen a toda prisa cuando lo ven llegar.
Otra de los superhéroes que causa furor es la Sin Rumbo, que con un sentido de la orientación bastante cuestionable, es capaz de desorientar a cualquiera que toque con la mano. Eso hace que el delincuente de turno, siempre acabe volviendo al lugar donde la Sin Rumbo le ha tocado. Por muchas ganas y esfuerzos que ponga en huir en dirección opuesta, su cerebro siempre le hará creer que ha de torcer y girar, hasta que de nuevo se plante al punto donde todo empezó. Evidentemente cuando esto ocurre, un gran despliegue de policías lo están esperando armados para arrestarlo.
Aunque este poder tiene un evidente contratiempo que tiene asustados a sus amigos, ya que estando con ella se han dado casos en los que en un ataque de complicidad la Sin Rumbo ha tocado a alguno de ellos, que se ha desorientado y ha acabado volviendo al local donde estaban, una y otra vez, aunque desde el principio su voluntad fuese irse a dormir a su casa.
Pequeños inconvenientes en un mundo imperfecto.
Para terminar este pequeño repaso os hablaré de Psychologist. No hay malvado que se le resista. Y todo empieza con una simple pregunta que acaba siendo su perdición "¿Cómo estás?" Y ante su poder, los frustrados delincuentes terminan contando todos sus traumas. No resulta muy difícil arrestarlos mientras lloran desconsoladamente al recordar alguna mala experiencia infantil.
Así es como funcionan los superhéroes en ese mundo. Hay muchos más, de propiedades igualmente peculiares. Aunque como todos los grandes superhéroes, en este mundo también existen los malvados de turno: El hombre Frenadol, GPSwoman ó el Loco de la Ciudad.
Pero los mantienen a raya con más o menos solvencia.
No obstante el problema llega cuando una raza extraterrestre inmune al resfriado, que no tiene ninguna intención de huir, y que simplemente quieren aniquilar todo por pura diversión, invade este mundo. Entonces el superhéroes se dan cuenta que no son tan super como pensaban ya que no pueden hacer nada para pararlos… Por suerte ellos también tienen su propio Superman. Un superhéroe invencible, que destroza anímicamente a cualquier enemigo, por muy alienígena que sea.
Es el Increíble Pena Man, que con su mirada mezcla del Gato con Botas (de Shrek) y Joan Verdú (jugador del Espanyol), deshace cualquier maldad enemiga.
No hay ser vivo que se le resista.
La verdad es que la gente de ese mundo está de lo más entretenida con tantas distracciones a su alrededor, y los malvados prefieren quedarse en casa, antes de caer derrotados ante estos peculiares superhéroes… Tienen una reputación que mantener.

dijous, 18 d’abril del 2013

Paraules que maten



Davant l’allau de comentaris estúpids, incendiaris, banals i caducs que inunden les xarxes socials i els mitjans de comunicació, he cregut pertinent redactar aquesta entrada, que dedico a tots aquells que saben que la xarxa és una arma de doble fulla i que no pot ser tractada a la lleugera.

Imaginem que existeixi un món on les paraules matin. Dit així en sec, la veritat és que espanta una mica, i raó no us en falta, ja que en aquest món cada síl·laba que és escopida per la boca pren forma i ataca a aquell a qui va destinada. No són atacs mortals, però una suma d’agressions sí que acaba provocant el tràgic final.
Si els hi pregunteu quin és l’origen de tal particularitat, segurament no sabran què respondre, ja que gairebé ningú recorda com va començar tot. Per sort encara queden vells manuscrits no digitalitzats que parlen del tema. Segons sembla aquesta societat sempre ha estat especialment vulnerable a les opinions dels altres. Allí l’estat anímic de la gent podia canviar de la nit al dia. Al principi ho tractaven amb naturalitat, intentant no furgar a la ferida dels altres per tal que l’equilibri general es mantingués. Però un dia, algun individuo anònim s’adonà que utilitzant certes paraules, podia alterar a voluntat l’estat d’ànim dels seus compatriotes.
Llavors començà la guerra dialèctica. En aquell món no tenien armes, i ni falta que els feia. Cada afirmació pronunciada amb malicia, atacava a la persona o grup a qui anava dirigida. Si qui rebia l’atac era un sol individuo, el cop era més fort que no pas si el rebia un grup, ja que l’efecte es diluïa dividit entre tots els membres per igual.
Però aquell petit experiment arribà a un nou nivell el dia que el primer habitant d’aquell món morí a causa dels desprestigi rebut a base de malicioses afirmacions. Els forenses en un principi no entengueren què li havia pogut passar.
Fou la pena de no sentir-se estimat la que provocà la crisi cerebral que el matà. Era un noi jove, de vitalitat reconeguda, amb una salut de ferro i mil raons per viure, però allí el trobaren, en mig d’un bar, amb el cap desplomat damunt la taula i els braços caiguts al costat completament inerts. Ni atac de cor, ni sobredosis de drogues. El que el matà fou una Desconnexió cerebral.
La vulnerabilitat anímica d’aquest habitants trontollà encara més quan es repetiren nous casos de morts, amb els mateixos símptomes i un únic punt en comú: totes les víctimes havien patit greus recriminacions del seu entorn, i els afectà tant que el seu cervell decidí dir prou.
Òbviament aquella nova arma acabada de descobrir fou utilitzada per tota classe de gent, en el seu propi benefici o per atacar a aquells a qui mai s’havia tingut estima. Hi hagué creuament d’insults, faltes i injuries. Semblava que a l’atacar als altres, una part de la seva energia fos assimilada per l’agressor de qui s’anava reforçant l’autoestima, creient-se superior per dominar el do de la paraula. Gaudien en cada atac llençat, tot i que arribà a un punt que molts d’ells eren completament injustificables.
Afortunadament, per contrarestar una mica aquella negativitat flotant, aparegueren els Gurus espirituals, uns personatges que tingueren un gran ressò mediàtic, gràcies al fet que amb les seves paraules podien influir positivament en la societat.
Perquè com ja sabeu les paraules també poden ser dolces, humorístiques, innocents ò banals. Expressades en el moment adequat sense maldat implícita, poden aconseguir exaltar un ànim cansat o fer-nos esperançar, quan un segon abans ho veiem tot negre.
Les persones d’aquell món són fràgils com el vidre. Necessiten que els altres reconeguin els seus mèrits per sentir-se plenament satisfetes, i s’enfonsen davant un seguit de males crítiques. Busquen i necessiten una notorietat, que a la vegada temen, ja que opinions adverses els poden dur al límit anímic.
En aquest sentit no estan pas tan allunyats de nosaltres. Aquí gràcies a la gran acceptació de les Xarxes Socials, també hem començat a experimentar aquests efectes secundaris.
La gent penja comentaris sense descans. Al Twitter, Facebook, o a qualsevol altra xarxa d’aquest estil, els pensaments caduquen a les poques hores d’haver-se penjat. L’allau de comentaris diaris, fa que només acabin destacant aquells que creen polèmica, o que són noticia. Així doncs, s’està canviant la dinàmica de la prudència abans de dir una cosa, pel fet d’haver d’estar permanentment abocant nous pensaments al cervell col·lectiu que és la xarxa.
Però allà les paraules es magnifiquen i s’aconsegueix que es radicalitzin les posicions. Costa matisà amb tants pocs caràcters, i sovint les males interpretacions s’acaben girant contra qui ha llançat les afirmacions.
Hi ha autèntics exaltadors, que semblen viure de la notorietat punyent que aconsegueixen amb els seus comentaris incendiaris, i igual que en el món que us he narrat, aquests personatges acostumen a tenir la suficient cara dura com per a sobre gaudir amb la merda que han escampat.
En nom de la llibertat d’expressió s’està permetent tot, però sembla que no som conscients de que l’odi que avui es sembra, demà ens atacarà.




**** Aquesta imatge té drets d’autor.

dijous, 11 d’abril del 2013

La Imaginació que no vola



Coincidint amb l’obertura d’una nova edició del Saló del Còmic, aquí us deixo el meu petit homenatge.

Imaginem que existeixi un món, on la gent sigui incapaç de desenvolupar la imaginació. Que des del naixement, visquin condicionats amb aquesta mancança, que ells no enyoren perquè ni tan sols poden somiar en un món diferent al que els ha tocat viure.
Segurament us pot costar imaginar un món així, ja que si ho analitzem fredament veurem que gairebé tots els avenços, productes de consum i comoditats dels què disposem són resultat de la imaginació que algú va deixar volar en el moment oportú. Així doncs, com és aquest món, us preguntareu encuriosits. Aquí en teniu la resposta.
És un món estricte, extremadament racional i indubtablement més apagat anímicament. Tot s’ha creat fruit de la lògica, i no hi ha cap disseny que s’escapi del mer funcionalisme pel qual ha estat demandat. Els agrada fixar-se en els detalls que els envolten i tenen facilitat pels números. No saben que és esbargir-se deixant volar la imaginació, o submergir-se en aventures impossibles gràcies a un llibre. Mai gaudiran d’una comoditat com la nostra però el seu dia a dia, perfectament organitzat, tampoc els fa enyorar grans canvis.
Des de petits entren en aquesta dinàmica. Quan són infants experimenten la curiositat innata dels nadons, però amb un llapis al davant (format únicament per una barra de carbonet) són incapaços d’imaginar res que no hagin vist i assimilat. Mai han somiat en volar, perquè tal acte s’escapa a la lògica de les lleis físiques que els humans pateixen. Així que ja no perden el temps plantejant-se possibilitats tan esperpèntiques.
Però a on no hi arriba la imaginació, hi arriben les matemàtiques, un altre dels grans pilars que ha condicionat la nostra evolució, i en aquest cas, també la seva. En aquell món les matemàtiques i la física són l’eix de la raó absoluta i gràcies a ells han pogut fer grans descobertes com la roda, que els ha permès acabar tenint cotxes, i la politja amb la que han pogut desenvolupar l’arquitectura. Però en els seus dissenys prima de nou la funcionalitat. Són construccions rectangulars i terriblement monòtones. Si un patró de casa o d’edifici funciona, per què canviar-lo? La única llicència que es permeten és a l’hora d’escollir el color de les parets, tan exteriors com interiors. S’han estudiat els diferents efectes que s’aconsegueix amb tonalitats més clares i més fosques, i és tenint en compte aquests factors que escullen uns colors o uns altres. El gust personal o la decisió impulsiva hi tenen poc marge d’actuació.
Arribats a aquest punt, potser ja comenceu a sentir pena per ells, però la situació encara va un pas més enllà, si tenim en compte que una de les grans eines educatives i d’oci no existeix. Els llibres, els dibuixos animats, els còmics, el cinema i fins i tot la música han vist retallat (i en alguns casos gairebé exterminat) el seu ampli ventall d’oferta quedant relegats a la marginalitat, ja que els productes que es produeixen sempre són basats en l’estricta realitat quotidiana. La gent d’aquell món mai coneixerà a Superman, Mazinger Z, Sailor Moon, Els Simpsons, La Bella i la Bèstia o Bola de Drac.
No viatjaran als universos llunyans de Star Wars ni Star Trek, ni entraran a Matrix. Tampoc es despertaran a mitja nit somiant amb vampirs, zombies o homes llop.
Allí l’Edgar Allan Poe, la J.K. Rowling, l’Stephen King o en Tolkien s’haguessin mort de gana.
La imaginació és un dels grans dons que posseeix la humanitat i que sovint no li donem la rellevància que per dret li pertoca. L’hem de cuidar, entrenar i exigir que no s’aturi, ja que és ella la que no posa límits als nostres somnis.
Si som el que som, és en part gràcies a ella.

dijous, 4 d’abril del 2013

Fòbia a morir / Fobia a morir



Entrada Bilingüe
Aprofitant l’estrena de “Los últimos días” aquí us deixo la nova entrada del bloc.

Imaginem que existeixi un món, on la societat hagi desenvolupat una fòbia tan gran a la mort, que la pròpia inseguretat els pugui provocar crisis agudes, atacs epilèptics i fins i tot la mort.
Els primers casos de fòbia extrema foren deguts a la por a sortir a l’exterior. De sobte la gent temia notar el contacte del sol irradiant directament la seva pell. Es sentia insegura d’haver de creuar el carrer o de caminar envoltada per una multitud anònima que els podia atacar en qualsevol moment. Fins i tot inspirar l’aire fresc del carrer turmentava a les seves foses nasals.
En un primer moment ningú entengué perquè es produïen aquelles morts de gent anònima, que sense motiu aparent es desplomava enmig del carrer. Però quan els científics i els doctors acabaren entenent que no era cap virus el que els provocava la mort, buscaren el motiu en el propi individu. Fou llavors quan es diagnosticaren les primeres fòbies.
No es volgué alarmar a la població ja que córrer la veu només serviria perquè més gent, de forma inconscient, desenvolupés la fòbia. Malauradament per ells, veieren que el silenci no era una arma prou efectiva contra el subconscient humà. La plaga de fòbia s’estengué per arreu, la gent acabà lligant caps, doncs la histèria que patien els individus s’acabava quan quedaven refugiats dins dels edificis o a les parades de metro.
L’engranatge preestablert que feia girar el gran mecanisme d’aquella societat es trencà. De sobte les prioritats canviaren radicalment. Les normes que fins a aquell moment tothom havia acceptat com a regles del joc, ja no servien. A partir d’aquell moment s’hagué de forjar una nova societat.
I això és el que han fet. Sobreviuen amb més o menys penúries, agrupats en petites bandes. S’ha apel·lat a la humanitat racional per evitar saquejos i guerres entre bàndols, i en més o menys mesura s’ha aconseguit. Però la gana és mala consellera, i quan els recursos falten sorgeixen les tensions.
Alguns, emparats en la nit han intentat fer incursions a l’exterior, però la majoria acaben frustrades ja que la fòbia no entén de franges horàries. No obstant, alguns afortunats tenen prou sang freda o autocontrol per superar la seva por. O potser simplement mai han desenvolupat la malaltia, tot i que seguint al grup, han acabat marginats com ells, per por a caure víctimes d’una malaltia invisible.
Quan aquelles incursions funcionen, poden tornar al seu cau amb una mica més d’aliment. Però hi ha massa gent vivint a sota terra, així que per moltes incursions que es facin, sempre resulten insuficients. Aquest abisme encara es fa més evident a les grans ciutats, on fa temps que van deixar de ser autosuficients, i la major part del que consumien els venia de fora. Aquest model obsolet és el que ara els aboca a haver de començar de zero per intentar no morir de gana.
Alguns ja ho han començat a aconseguir, tot i que no tindran massa temps per gaudir-ne, ja que quan l’engranatge per fi tornava a funcionar, la debilitat humana ha anat un pas més enllà.
Desterrats i resguardats en un món suburbà, algunes persones han començat a percebre també el seu nou entorn com a hostil, i el seu cervell, com a mode d’autoprotecció, ha començat a patir fòbia a la inseguretat en la que viu.
Novament s’inicia la seqüència que els dugué fins allà. Creieu que hauran aprés del errors i seran capaços de convèncer al seu cervell perquè aturi aquesta nova espiral de pànic? O bé cediran víctimes de les seves pors i rebutjaran enfrontar-se amb la seva nova realitat.
Si és així, pot ser que estiguem davant els últims dies d’aquesta societat.


************

Aprovechando el estreno de "Los últimos días" aquí os dejo la nueva entrada del blog.


Imaginemos que exista un mundo, donde la sociedad haya desarrollado una fobia tan grande a la muerte, que la propia inseguridad les pueda provocar crisis agudas, ataques epilépticos e incluso la muerte.
Los primeros casos de fobia extrema fueron debidos al miedo a salir al exterior. De repente la gente temía notar el contacto del sol irradiando directamente su piel. Se sentía insegura por tener que cruzar la calle o caminar rodeada por una multitud anónima que les podía atacar en cualquier momento. Incluso inspirar el aire fresco de la calle atormentaba sus fosas nasales.
En un primer momento nadie entendió porque se producía la muerte de tanta gente anónima, que sin motivo aparente se desplomaba en medio de la calle. Pero cuando los científicos y los doctores acabaron entendiendo que no era ningún virus lo que les provocaba la muerte, buscaron el motivo en el propio individuo. Fue entonces cuando se diagnosticaron las primeras fobias.
No se quiso alarmar a la población ya que correr la voz sólo serviría para que más gente, de forma inconsciente, desarrollara la fobia. Desgraciadamente para ellos, vieron que el silencio no era un arma suficientemente efectiva contra el subconsciente humano. La plaga de fobia se extendió por todas partes, la gente acabó atando cabos, pues la histeria que sufrían los individuos terminaba cuando quedaban refugiados dentro de los edificios o en las paradas de metro.
El engranaje preestablecido que hacía girar el gran mecanismo de aquella sociedad se rompió. De repente las prioridades cambiaron radicalmente. Las normas que hasta ese momento todo el mundo había aceptado como reglas del juego, ya no servían. A partir de ese momento se tuvo que forjar una nueva sociedad.
Y eso es lo que han hecho. Sobreviven con más o menos penurias, agrupados en pequeñas bandas. Se ha apelado a la humanidad racional para evitar saqueos y guerras entre bandos, y en mayor o menor medida se ha conseguido. Pero el hambre es mala consejera, y cuando los recursos faltan surgen las tensiones.
Algunos, amparados en la noche, han intentado hacer incursiones en el exterior, pero la mayoría terminan frustradas ya que la fobia no entiende de franjas horarias. No obstante, algunos afortunados tienen suficiente sangre fría o autocontrol como para superar su miedo. O quizás simplemente nunca han desarrollado la enfermedad, aunque siguiendo al grupo, han acabado marginados como ellos, por miedo a caer víctimas de una enfermedad invisible.
Cuando aquellas incursiones funcionan, pueden volver a su guarida con un poco más de alimento. Pero hay demasiada gente viviendo bajo tierra, así que por muchas incursiones que se hagan, siempre resultan insuficientes. Este abismo todavía se hace más evidente en las grandes ciudades, donde hace tiempo que dejaron de ser autosuficientes, y la mayor parte de lo que consumían les venía de fuera. Este modelo obsoleto es lo que ahora les obliga a tener que empezar de cero para intentar no morir de hambre.
Algunos ya han empezado a conseguirlo, aunque no tendrán demasiado tiempo para disfrutarlo, ya que cuando el engranaje por fin volvía a funcionar, la debilidad humana ha ido un paso más allá.
Desterrados y resguardados en un mundo suburbano, algunas personas han comenzado a percibir también su nuevo entorno como hostil, y su cerebro, a modo de autoprotección, ha empezado a sufrir fobia a la inseguridad en la que vive.
Nuevamente se inicia la secuencia que les llevó hasta allí. ¿Creéis que habrán aprendido de los errores y serán capaces de convencer a su cerebro para que detenga esta nueva espiral de pánico? O bien cederán víctimas de sus miedos y rechazarán enfrentarse a su nueva realidad.
Si es así, puede que estemos ante los últimos días de esta sociedad.