Aventurers que no diuen adéu

Dedicat a l’Uri i a tots aquells que han de deixar la seva llar per buscar fortuna.

Imaginem que existeixi un Món on els Aventurers no diuen adéu abans de marxar. Una societat nòmada, que ha après a desprendre’s dels lligams necessaris, quan la situació ho requereix.

Abandonar la llar mai és fàcil, però en aquell món és una tònica més generalitzada del que s’hauria d’esperar. Allà es viu feliçment, apreciant tot el que els envolta, absorbint les olors, palpant les sensacions, respirant els somnis. Necessiten conservar aquelles emocions en un petit bagul de la memòria, per no oblidar mai la terra que els va veure néixer, i per recordar-la amb amor, quan la nostàlgia els assetgi lluny de la seva llar.

Parteixen per necessitat, moguts pel desànim d’una societat que s’ha encallat, i acompanyats per l’esperança que allà on van els espera un futur més pròsper.

Alguns fan fortuna, altres fracassen i han de tornar-ho a intentar. La rendició no és una paraula que aparegui en el seu diccionari. Són aventurers del seu temps i entenen que no han nascut per romandre captius en la peixera social on neda la gran majoria.

Confien en tornar a casa algun dia. Saben que quan tornin els seus amics i coneguts hauran canviat. És natural, ja que ells mateixos hauran passat per una maduració personal fruit de l’experiència. I al principi potser la seva llar no tindrà el mateix caliu de temps enrere. Però l’enyorança per tornar sempre és massa gran i acaben cedint a la seva nostàlgia.

Per sort l’amistat és un vincle que es pot refer una vegada i una altra. Tan sols es necessita temps per parlar i voluntat per retrobar-la.

Segurament per això, ni que siguin rebels de cor, no poden dir adéu quan s’acomiaden.

Dir adéu per ells és tancar un cicle. Una porta a la que es posa el pestell per no mirar mai més enrere. Dir adéu és acomiadar-se de la gent i de la llar, tenint la certesa que molt possiblement no els tornaran a veure mai més.

És massa dur assumir aquesta hipòtesis, i no encaixa en la seva filosofia.

Ells són aventurers. Es deixen endur per la corrent de l’aire, però es neguen a tancar qualsevol porta, ja que fer-ho seria com renunciar a una part de la seva llibertat.

En aquell món els que estan a punt d’abandonar la seva llar mai diuen adéu.

Simplement diuen: Fins aviat.

Aquesta imatge té drets d'autor

Boicot a l'Electricitat il·limitada

Dedicat a tots aquells que treballen per donar forma a les seves idees.

Imaginem que existeixi un Món on hagin descobert un generador d’electricitat il·limitat i gens contaminant, capaç d’absorbir les necessitats d’una petita ciutat sense problemes.

Sens dubte tal prodigi només es podria donar en una societat industrialitzada, que lluités dia a dia per avançar tecnològicament. Aquest és el cas, ja que en aquest món viuen submergits en l’eufòria de l’Steampunk. Un concepte que defineix a una societat que en plena Revolució Industrial ha explotat la vessant del vapor, aconseguint crear artilugis i màquines mai dissenyades en cap altre món, però que ha quedat estancada en aquella vida industrial i frenètica d’invents estranys.

Aquí els científics i els inventors es trenquen el cap en descobrir noves utilitats al vapor i a totes les seves variants. Ha estat així com un autèntic desconegut en aquest camp, ha dissenyat un petit sistema que mitjançant l’aigua, turbines, unes estrafolàries formes de l’acer i certes lleis de la física, ha creat un circuit tancat que genera energia de forma il·limitada.

La quantitat  generada cada hora és petita en comparació a la gran demanda d’una ciutat, però el baix cost de construcció, fàcilment assumible per molts inversos, podria fer que s’instal·lés un d’aquests aparells en cada indústria, i en les llars més adinerades.

Si tal idea es dugués a la pràctica, ràpidament es crearia un excedent d’electricitat que es podria anar distribuint per la ciutat arbitràriament, aconseguint beneficiar a tots els conciutadans, i cobrint necessitats fins aleshores impensables.

L’inventor assegura que estudiant el ventall de possibilitats que ofereix l’electricitat, l’home podria arribar a nivells de desenvolupament mai vistos fins aquell moment. Semblen els somnis d’un geni. La idea és temptadora, fascinant fins i tot, però tals propostes ja han topat amb la oposició d’aquells que haurien de ser els seus padrins per tal que l’invent arribés al gran públic.

Els burgesos d’aquell temps, molts d’ells empresaris propietaris de fàbriques de carbó, no volen perdre l’hegemonia del seu negoci en favor d’un desconegut que podria fer trontollar des de les arrels, els fonaments més profunds d’aquesta societat.

Així que han titllat de disbarat i utopia aquell projecte, convencent amb arguments econòmics i partidistes dels seus perills a tots aquells amb suficient poder econòmic com per donar forma a tal avenç.

Però l’inventor no s’ha donat per vençut i ha acudit a la classe obrera. Si ells comprenen els avantatges d’un generador il·limitat d’electricitat, potser el podran tirar endavant fent una espècie de cooperativa on tots els membres aportin un petit capital en favor del desenvolupament del projecte.

Però la sorpresa ha estat que allà ha topat amb el temor dels sindicats. Amb recel es pregunten què passarà amb els milers de treballadors que depenen de la indústria i la mineria si aquesta energia acaba substituint a la del carbó i el vapor.

No es poden arriscar a perdre milers de llocs de treballs. El seu mode de vida i el model econòmic depenen d’aquesta estabilitat.

“Però és en favor de l’evolució humana” replica l’inventor convençut que la implantació de tal avenç permetrà la creació de nous llocs de treball fins ara inimaginables que hauran de ser coberts per aquesta mà d’obra.

Malauradament l’evolució i els somnis no omplen els estomacs dels treballadors, que són conservadors de mena i prefereixen quedar-se tal com estan.

Així que un dels invents més importants de tota la història ha quedat relegat a l’oblit per culpa de les pors d’un trasbals econòmic.

Curiosament igual que passa en altres móns, on els lobbys predominants frenen qualsevol idea que pugui posar en perill la seva hegemonia.

Sembla que el gust per aferrar-se a l’elitisme mundial és una facultat d’allò més comú en aquest univers.

Un Món sense doblatges

Un modest homenatge a en Constantino Romero, una de les grans veus del doblatge d’aquest país.

Imaginem que existeixi un Món sense doblatges ni traduccions. Un Món on tota la cultura i Oci que es consumeix arriba directament en el seu llenguatge original.

Sent així, no és estrany que la majoria de població parli i comprengui diversos idiomes, ja que no fer-ho significaria ser un exclòs social. També és evident, que al no haver-hi traduccions hi ha hagut tres o quatre llengües, les més esteses, que han acabat tenint un pes molt important com a canalitzadores i distribuïdores de l’oferta que es fa arribar al gran públic, fent que l’àmbit d’influència d’un text o d’una obra serà directament proporcional al número de persones que comprenguin l’idioma amb el que ha estat escrit.

Per exemple, un llibre escrit en xinés arribarà a milions de persones, tot i que moltes altres no coneixeran ni els caràcters més bàsics. A l’altre extrem de la balança. Un llibre escrit en escandinau mai s’acabarà filtrant al gran llac de la cultura mundial.

El mateix passa amb el cinema. Quantes pel·lícules hauríem deixat de veure pel fet de no entendre res del que ens diuen, i que gràcies al doblatge o als subtítols han acabat convertint-se en clàssics universals.

En aquell món les lliures interpretacions i les adaptacions generalitzades no existeixen. O ets capaç de submergir-te en l’univers Shakespearià o simplement l’ignores. No hi ha punt mig.

La gent, encuriosida, s’intenta esforçar per comprendre el màxim d’obres possibles, tot i així sempre hi haurà un gran ventall a les que mai podrà accedir.

Aquestes limitacions en el nostre món no les patim de tan a prop. Les traduccions i els doblatges ens han fet arribar autèntics tresors que ara apreciem sense qüestionar-nos que l’idioma original hauria pogut ser una trava per nosaltres.

Però el pitjor del doblatge és que la gent s’acostuma a una determinada veu per aquell actor, i si després de diverses pel·lícules, aquella veu canvia, es produeix uns sensació de desemparament i desil·lusió ja que alguna cosa no encaixa en la cinta que estem veient.

Això és el que li passa al Clint Eastwood, que acostumats al pou sense fons que era aquella veu prodigiosa que el doblava, la seva resulta més aguda i molt menys intimidadora... tot i que les ganyotes tan característiques de l’Eastwood van de fàbrica.

En un món com aquell, potser la mort d’en Constantino Romero no seria tan destacable. Però en aquest món, on molts dels personatges als que ha posat veu ja formen part de la cultura popular del país, la seva pèrdua es plora amb resignació.

Però precisament pel gran treball realitzat durant tota la seva vida, es pot dir que ell és el Pare del Costat Fosc, el Terminator que Tornarà i el Replicant que es lamenta perquè tots aquests moments es perdran en el temps, igual que llàgrimes en la pluja.

Però no es perdran, perquè el seu treball i la seva veu continuaran ressonant durant molts anys gràcies a l'immens llegat que deixa.

Descansa en pau Constantino.

Sense Mòbils ni Internet

Imaginem que existeixi un món on per culpa d’una guerra tecnològica, s’hagin inutilitzat la majoria d’aparells electrònics dels que disposaven, i que tots els que es fabriquen de nou continuen sense ser plenament operatius.

Exacte, en aquest món s’han quedat sense mòbils, internet, míssils teledirigits, televisió digital i tot allò que funcioni a través de satèl·lits.

Davant el pànic causat en molts de vosaltres davant la simple idea del que aquí es proposa, deixeu-me que us expliqui com ha estat possible.

No es tracta d’un atac d’electromagnetisme que ha fregit tots els aparells elèctrics, sinó d’una destrucció sistemàtica de tots els satèl·lits que orbiten al voltant del planeta. Fa anys, en plena cursa tecnològica, es desenvolupà un revolucionari programa intel·ligent de defensa, que acabà posant en evidència als humans pretensiosos que l’havien creat.

De la nit al dia, tot objecte que aquella arma detectava orbitant al planeta, acabava sent destruït per un complex sistema d’autodefensa controlat pel programa. L’arma, batejada com a Fly, només permetia que orbitessin els satèl·lits que ell controlava.

D’això ja fa més de cinc anys, i durant tot aquest temps ni un sol satèl·lit nou ha pogut ser posat en òrbita. Així que fa cinc anys que la gent d’aquest món està apagada tecnològicament.

Disposen d’ordinadors sense connexió a la xarxa, s’ha tornat al telèfon per cable i no funciona ni un sòl mòbil. A internet tan sols s’hi pot accedir per cable de telefonia, però la velocitat és molt lenta i la major part de pàgines no estan operatives.

Podeu imaginar el gran trauma que ha suposat per ells aquest retrocés tecnològic?

El ritme de vida modern s’havia lligat a la evolució que patia el sector de noves tecnologies. Era un gran mercat per explotar i les companyies s’afanyaren a intentar fer-se imprescindibles.

Les joves generacions foren les què patiren més dependència. Enganxades tot el dia al mòbil i a les xarxes socials, vivien condicionades a les influències que arribaven de la xarxa. Es buscava el fanatisme. Ja fos en grans marques o estrelles emergents de la música i el cine. S’havia d’estar sempre a primera línia mediàtica per no acabar relegat a un tresor del passat.

El model resultant fou el que la gent s’acostumà a la immediatesa i a la comoditat. Tot ho aconseguien a l’instant, introduint el què volien saber al buscador de torn. La política de l’esforç es substituí per l’exigència d’estar sempre connectats, ja que segons ells –i moltes campanyes de màrketing recolzaven la idea-, s’havia d’estar connectat per tal de tenir tot el que necessitaven.

Foren molts ciutadans els que cregueren i assimilaren sense qüestionar tal dependència, i és clar, l’hòstia fou més forta.

Sense mòbils ni internet, la gent es traumatitzà. Havien passat tantes hores connectades a la xarxa que ara sentien que els hi faltava alguna cosa. Fou com si els hi haguessin extirpat una part del cos. Molts es convertiren en inadaptats. Viure sense mòbil ni internet, que els permetia estar connectats amb els altres a totes hores, fou com haver de respirar sense pulmons. Impossible. S’hagueren de reeducar, però molts no ho superaren. S’arribà al suïcidi. Les víctimes asseguraven que no estaven preparades per una vida a càmera lenta com la que els oferia aquell món sense mòbils ni internet d’alta velocitat.

I és cert. Aquesta és una de les característiques d’aquest món. Els seus habitants han recuperat la calma i la pausa, que un món connectat durant les vint-i-quatre hores del dia, no oferia.

El problema és que la gran majoria no volia aquesta calma, i menys haver de tornar a esforçar-se per obtenir unes coses que gràcies a la xarxa eren immediates.

No hi ha trauma més gran que haver tingut i haver perdut alguna cosa, ja que el record d’aquells moments s’acaba magnificant i és recordat com si fos el tresor més gran que mai haguessin tingut.

Tan sols les noves generacions que mai hagin conegut aquesta tecnologia podran passar pàgina. No obstant, la ferida que encara sagna en aquell món, tardarà molt temps a cicatritzar.

És horrible no tenir cobertura.

 

Aquesta imatge té drets d'autor.