Morts de Fred

Dedicat a tots aquells que no tenen Aire condicionat.

Imaginem que existeixi un Món on hi fa tan fred que mai han notat la calor del sol acariciant-los la pell. Un món, on la tènue llum d’un astre agònic amb prou feines es capaç d’obrir-se pas entre els densos núvols que sempre cobreixen aquells paratges.

En un món com aquell, cobert de gel i roques, amb prou feines es pot aspirar a trobar alguna espècie capaç d’aguantar les dures condicions que els castiguen durant tot l’any, però la capacitat d’adaptació és una de les grans virtuts de les espècies evolutives, que s’acaben adaptant a l’entorn. Les regles descrites per Darwin també estant vigents en aquell món. Aquesta és la raó per la qual un homínid més pelut que nosaltres s’hagi acabat imposant sobre la resta d’espècies.

Viuen en coves excavades en el gel i la roca. No dominen el foc. La seva única font de calor són les capes desbudellades d’algun animal acabat de matar, o les grutes on el magma subterrani deixa sentir la seva escalfor.

En aquell món son caçadors i pescadors. No s’atreveixen a ser nòmades, ja que en les grans migracions les víctimes per culpa del fred es compten per centenars. El problema és que els assentaments estables de població acostumen a resultar interessants pels grans monstres  d’aquell món, que com llops posseïts per l’esperit del gel, són capaços d’assaltar campaments en ple dia i capturar tantes preses com nombre d’assaltants. No maten per plaer, només per necessitat.

Igual que els humans assaltats, que es defensen sense escrúpols davant d’uns essers que consideren malignes i sagrats a parts iguales. Allí, qui aconsegueix matar a un dels llops mutants és elevat a la categoria de gran guerrer. Beure’n la seva sang és un ritual al que molts aspiren. Però joves insensats acostumen a ser els primers a caure. Ells, en el seu afany de derrotar als monstres, obliden que aquests també poseeixen urpes mortals, que llancen contra la carn sense concessió.

Molts cops la impetuositat juvenil els fa actuar amb desmesura. Envesteixen amb força contra els llops, mentre els més veterans de la tribu criden que es mantinguin units. Molts d’ells són incapaços de controlar la seva adrenalina i moguts per la fúria de la batalla, acaben sortint a l’exterior. Noten les fiblades de fred molt abans de sortir de la cova, però un cop a l’exterior, mentre continuen lluitant amb les bèsties, s’adonen que han abandonant els seus refugis confortables, per la pluja gèlida o el torb tallant de l’exterior. Tot i així l’excitació de la batalla els continua encegant. Creuen haver fet recular a les bèsties. Creuen que el seu coratge els farà dignes d’un rang superior. Sempre s’han repetit que ells eren l’espècie intel·ligent, però llavors de sobte comprenen que han caigut a la trampa.

El grup de guerrers ha estat separat de la resta de la manada, i ara es troben envoltats per desenes de llops que els superen en nombre, virulència i fam.

Quan els monstres s’abalancen sobre ells, es perjuren que lluitaran fins la fi i que no defalliran. Malauradament gairebé cap compleix la promesa.

Cauen com mosques. La fúria dels llops els sacseja i els roba la seguretat de la que havien fet gala fins aquell moment. En aquell món han comprès que tots han de pagar una taxa per les seves vides. L’impost és la mort, i es presenta sense avisar.

Quan l’atac hagi passat, amb la ment freda, es diran que no serveix per res buscar venjança. Es consolaran dient que ells també han abatut a una bona quantitat de llops, però el nombre no és ni de lluny assimilable. Cada vida humana que es perd és un turment per als humans, ja que tardaran anys en formar a un altre guerrer, que potser acabi caient amb la mateixa facilitat que la resta.

No aspiren a un món millor. Simplement a sobreviure a la següent lluna.

Imatge de "Game of Thornes"

Triturant els Records

A tots aquells que s’esforcen per deixar enrere les seves pors i angoixes.

Imaginem que existeixi un Món on els records es poden triturar, fent oblidar a l’instant i sense dolor, qualsevol record traumàtic o mala experiència que hagin viscut.

Dit així sembla una bona idea. Qui no ha tingut algun amor no correspost que ha tardat massa temps en oblidar? O algun trauma infantil que encara s’arrossega?

En aquest món no tenen aquest problema. Tot record negatiu és eliminat com si d’un arxiu informàtic es tractés. El sistema és d’allò més senzill: S’ha de descriure amb tan destall com es pugui en una fulla de paper, el record o l’experiència en qüestió. Mentre s’escriu, els sensors del casc que tots els pacients duen, localitza la zona cerebral vinculada a aquell record.

Quan el pacient ha acabat de descriure el record que vol oblidar el situen davant d’una trituradora de paper. Un tècnic li explica amb educació els efectes secundaris que tindrà aquella acció. No tan sols afectarà al pacient, sinó també a totes les persones que tinguin constància d’aquell fet i molt especialment a la persona o ésser que originà el dolor. En el cas d’una víctima de violació, la dona oblidaria el seu agressor, els familiars el dolor originat i l’agressor que algun dia hagués violat a la dona.

S’han donat casos en els que alguns criminals s’han despertat desorientats al mig d’una cel·la, sense tenir ni idea de perquè estaven tancats. Segons els seus records no han fet res de dolent. Llavors els vigilants els asseguren que no hi ha cap error, i els mostren les imatges i proves de la seva condemna. En aquell món s’esforcen en que els qui han delinquit no oblidin els seus actes. Per contra es vol protegir al màxim a les víctimes.

Però en un cas de desamor encara pot ser més embolicat l’assumpte, ja que s’ha donat la paradoxa que algú ha volgut oblidar a una antiga parella. La màquina ha obrat el miracle de l’oblit, i al cap de poc temps el destí els ha tornat a unir. Casi sempre la relació torna a fallar, però en un petit percentatge de casos, aquesta segona oportunitat acaba bé.

Tot i així, com sempre succeeix, han acabat sorgint les primeres veus crítiques. Aquelles que qüestionen la legalitat d’aquelles alteracions tan arbitràries en el conjunt de la població humana. Pels disconformes, una vida es forja a base d’errors i fracassos, traumes i constància. Si s’elimina el dolor del record, potser s’estan tallant les ales de molts altres aspectes, com la creativitat, la originalitat o la superació.

Els disconformes es neguen a sotmetre’s a aquest esborrat de memòria, però hi ha un punt que cap d’ells pot controlar. Si tenen algun familiar o amic que s’ha sotmès al triturat dels records i ells coneixien els detalls de la seva angoixa o por, pot ser que ja ho hagin oblidat, fruit de l’amnèsia col·lateral que afecta a les persones properes al client.

I el que és més preocupant. Potser ells, que s’esforcen en conservar l’essència de la vida humana, ja han patit de forma més directa els seus efectes.

Potser algun antic xicot o xicota va decidir que era millor oblidar-se d’ell, i l’indivuduo disconforme ja no recorda haver tingut aquesta relació.

No tenir la certesa de si els seus records han estat alterats, és el pitjor turment amb el que viuen.

Altres en canvi, són feliços renunciant a allò que podrien arribar a ser, per forjar-se un nou camí, tan aleatori com el primer i accepten de bon grat que la trituradora de paper destrueixi fins a l’últim rastre del seu dolor.

El Monstre que portem a dins

Dedicat al Rubén i al taxistà italià que no va perdre la calma en cap moment.

Imaginem que existeixi un Món on les emocions és poden materialitzar. On l’amor, l’odi, l’enveja o l’ira són capaces de prendre forma i atacar als ciutadans que les experimenten i a tots els que els envolten.

I no sabeu el drama que això suposa.

Cap científic ha estat capaç de donar una explicació coherent al què els passa, tot i que l’explicació més acceptada entre la població és el fet que l’atmosfera del seu planeta té una densitat especial, com una boira invisible que és capaç d’assimilar les emocions de la gent, i quan arriba a un cert nivell, aquella boira invisible es transforma en una representació dels sentiments que la dominen. Si són sentiments feliços com l’amor i l’alegria, la població estarà de sort ja que la bèstia materialitzada aportarà felicitat i alegria a la ciutadania. Però quan l’emoció que l’embarga és alguna de negativa, els humans ja es preparen pel pitjor. Saben que en poques hores estaran plorant per les seves víctimes.

Els engendrats, com han batejat a aquestes criatures, poden sorgir en qualsevol moment, i l’únic avís que hi ha és que en un determinat sector, comencen a aparèixer al mig del no res, petites descàrregues elèctriques, que es van fent més intenses quan l’engendrat és més a prop de la seva materialització.

Arriba un moment en el que les descàrregues elèctriques acaben definint un braç, una cama o un coll. El cos dels engendrats és d’una tonalitat blanc trencada, com si estiguessin formats de fum o núvols carregats de pluja. Tenen una alçaria de tres metres i s’assemblen remotament a una forma humana.

S’ha descobert que no tenen maldat per si mateixos. Tan sols assimilen les emocions humanes. Però després de veure del que són capaços, més d’un es pregunta si tal mostra de barbaritat pot haver estat engendrada en una ment humana. En la seva faceta negativa no tenen compassió. Poden arrasar una barriada en escassos minuts, deixant un rastre de mort, patiment i destrucció al seu darrera, que tarda anys en ser oblidat.

És evident, que després de patir-ne les seves conseqüències aquell món ha volgut fer un pas endavant per intentar prevenir-ho. Si els engendrats es materialitzen quan hi ha grans concentracions de positivitat o negativitat a l’ambient, es tracta d’intentar reduir al mínim les emocions negatives, ja que en la seva faceta positiva, interactuen amb els humans sense problemes.

Però com es controlen les emocions?!

No és fàcil, però amb l’educació concreta i l’esforç diari es pot aconseguir, almenys en part.

Això ha fet que aparegui un cas que resulta d’allò més curiós en altres móns. En aquell món els taxistes i els transportistes són els conductors menys agressius. Si viviu en una ciutat és molt possible que ja tingueu idea del caràcter inversemblant d’aquesta idea, però quan la desesperació truca a la porta, s’han de prendre mesures extremes.

Tot aquell qui vol aconseguir un permís de conduir ha de superar terribles exàmens, que posen al límit l’autocontrol al volant. Allà és més important no irritar-se davant de cap factor extern, que conèixer al detall les senyals de trànsit.

I en el cas dels taxistes i els transportistes, les proves encara són més dures i exigents. La gran majoria suspèn les proves incapaços de resistir els rampells de còlera que tan sovint posseeixen als conductors, fet que ha elevat la categoria professional de taxistes i transportistes a nivell d’èlit. No s’alteren per res. Són educats, i eludeixen criticar les conductes alienes amb les que es troben durant el dia.

I és que en aquell món, tothom té molt present les grans massacres causades per aquells essers que engendrats en mig d’un embús per culpa de l’ira de tots els conductors, han acabat arrasant centenars de vehicles i causant desenes de mort.