dijous, 12 de setembre del 2013

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants



Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.
An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.
La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.
Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.
Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.
Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.
I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.
Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.
Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.
No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.
El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.
Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.
A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.
La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.
Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.
Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.
Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.
Demà s’uniran per decidir el seu futur.



****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.
La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.
Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.
Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.
Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.
Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.
Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.
Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.
Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.
Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.
El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.
Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.
Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.
La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.
Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.
Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.
Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.
Mañana se unirán para decidir su futuro.
  

****************************
 
Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.
The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.
Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.
Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.
Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.
But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.
And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.
Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.
None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.
However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.
The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.
Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.
In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.
The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.
Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.
Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.
Yesterday was joined to cross from end to end their land.
Tomorrow will join together to decide their future.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Sense Petroli



Dedicat a en Ramón per la idea, i a tots aquells que han tingut en algun moment, un tros de plàstic a les seves mans.

Imaginem que existeixi un món on paulatinament s’hagin anat quedant sense petroli. És el final de conte que sempre hem sabut que arribaria, però en aquell món ja és una realitat palpable.
No disposar de petroli ho canvia tot, ja que sense ell els hi manquen els carburants, els plàstics, l’asfalt, i el querosè emprat pels avions com a combustible.
Quedar-se sense un pilar bàsic en les societats actuals, afecta i molt a la manera de concebre i plantejar-se els reptes del futur.
En primer lloc, un món que no disposi de petroli és evident que ha hagut d’aprendre a racionalitzar i ha reutilitzar, transformant una vegada i una altra els vells vestigis del passat, com joguines o tot tipus d’utensilis, donant-los nous usos, una vegada i una altra.
Però no disposar de petroli, no és la fi del món. Com sempre ha passat, la humanitat ha aprés a fer front a aquesta nova realitat. S’han buscat alternatives viables durant dècades, així que ara, el nivell tecnològic és similar al que puguin tenir en altres móns. Han potenciat les energies renovables i els combustibles gasosos. Els metalls han tornat a prendre molta força, substituint el plàstic en moltes facetes del seu dia a dia. Els paviments són creats a base de compostos resinosos i complexes barreges.
Malauradament la producció i manipulació no és tan fàcil com la del petroli, així que tampoc es pot donar solucions a la desorbitada demanda que hi havia abans de la gran crisi del petroli.
Els ciutadans d’aquell món s’han vist forçats a perdre la patologia irracional de llençar tot el que sembla vell, per adquirir un objecte nou, quan l’antic amb prou feines ha estat usat.
Aquí les joguines són apreciades com a tresors i no com a obligacions que uns familiars tenen envers els més petits. Els mòbils es construeixen per durar, i és impensable canviar-los abans que arribin al final de la seva vida útil.
El materialisme obscè i el consumisme incontrolat han perdut pistonada en aquell món. També la contaminació ha reduït la seva marxa. Sense els combustibles obtinguts del petroli, els nivells de CO2 que provoquen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta s’han estabilitzat. De fet, alguns estudis apunten a que s’ha trobat la manera de reduir-los.
Però no es pas el tema mediambiental el que preocupa a aquella societat. Els materials que havien de substituir el petroli, han acabat sent insuficients. La demanda és molt alta i el ritme de producció lent. Els costos s’han disparat i alguns han començat a especular amb el seu valor.
Quan la crisi del petroli va esclatar, foren molts els que volgueren emigrar cap a altres sectors més profitosos econòmicament. De fet, els més previsors com directius i altres alts càrrecs de grans petroleres, ja començaren a moure fitxa molt abans que les reserves de cru arribessin a zero.
Van estendre el seu poder a tots els àmbits on els seus contactes els van permetre, de tal forma que quan la crisi del petroli esclatà, ells ja tenien moltes altres fonts d’enriquiment.
Com sempre acostuma a passar, qui més patí fou el poble. Una massa encegada a la que s’intentà enganyar fins a l’últim moment, assegurant que les reserves de petroli encara estaven lluny de l’extinció. Una burda mentida que es constatà quan a les gasolineres hi començà a faltar combustible i a les botigues es començaren a disparar els preus de tots els productes fabricats amb plàstic.
Descobrir que de nou els seus governants els havien mentit, no feu més que incrementar el recel cap a ells. Per sort, s’uniren com a poble i decidiren que seguirien endavant, costés el que costés.
El temps els ha demostrat que podien viure sense petroli.