dijous, 30 de gener del 2014

Teletransportació / Teletransportación



Entrada bilingüe.

Inspirat amb un relat meu, que espero en breu poder reeditar.

Imaginem que existeixi un món on la societat ha desenvolupat la teletransportació. Sembla fantàstic i un d’aquells canvis que farien evolucionar la humanitat. En efecte, així és.
La desenvolupà una multinacional que tocava tots els camps possibles, des de les energies renovables al desenvolupament espacial, passant per la robòtica i les noves tecnologies. L'esclat d'alegria que causà aquella notícia disparà encara més les seves accions. Els beneficis, no obstant, encara tardarien a arribar, ja que l'inversió realitzada era estratosfèrica. S’implantaren seus de la multinacional, Eternal, a tots els planetes colonitzats i estacions espacials que estiguessin en òrbita. El camp base s'establí a la vella Terra.
Eternal fou força estricta a l'hora d’atorgar els primers permisos per usar el canal de teletransportació. Per seguretat espacial, es prohibí utilitzar salts entre dos punts d'un mateix planeta o estació espacial. La tecnologia que envoltava la cabina de salt era el secret més ben guardat d’Eternal. Havien trobat la gallina dels ous d'or i no pensaven pas explicar al món com ho havien aconseguit.
Es feren pel·lícules i documentals explicant tal proesa. Tot mentida i pura ficció. Un simple calmant per controlar a una massa impacient per llançar-se a viatjar per l’univers.
Però els escollits arribaven en comptagotes. El perfil era clar. Astronautes destinats a colònies llunyanes, que dedicarien la seva vida al treball d’abord. Poques vegades eren científics.
No obstant a mesura que anaren passant els anys, el seu ús es normalitzà. Quan s’entrava a Eternal s’havia de firmar un escrupolós contracte de confidencialitat, i acceptar sense excepció tots els punts que figuraven al paper. El viatjant era l’únic responsable del que li passés durant el viatge. Era una tecnologia que comportava molts perills. Tothom qui la utilitzés quedava estèril de forma permanent, o es podien tenir migranyes la resta de la vida. Tot i els greus contratemps, hi havia milers de persones que decidien llançar-se a l’aventura. De tant en tant es filtrava alguna tràgica notícia, en la que algun viatjant havia mort al punt d’arribada. Aquelles notícies feien entrar la por al cos de la gent, que llavors frenava aquelles ànsies de viatjar a les estrelles.
El cert es que aquella manipulació informativa, sempre ha sorgit de la pròpia Eternal. Saben que aquelles morts els fan perdre valor a la borsa, però passat un any, la dèria per aquells viatges es torna a incrementar. Sempre és el mateix cicle.
Tot el que envolta a la Teletransportació està rodejat d’una aura de mentida. És per això que es neguen a que la gent l’utilitzi en massa.
En aquell món han estat capaços de desintegrar matèria en un punt i crear-la en un altre. Però el que es perd en el canvi és la capacitat mental i els records dels individus. Les proves amb animals han estat un autèntic fracàs. La teletransportació tal com la descriuen als llibres, no ha pogut ser imitada. Però amb la humanitat extenent-se per l’únivers, es necessitava un cop d’efecte que els permetés somiar.
I aquest cop d’efecte arribà en forma d’engany: En aquell món obert a les estrelles, els robots són tan habituals com per nosaltres un telèfon mòbil. El que no sap la gent a l'entrar a Eternal, és que són capaços de digitalitzar els seus records, experiències i emocions. Mentre el pacient està aïllat dins la càpsula esperant ser transportat, li fan una còpia exacta del seu jo. Mesuren fins l’últim mil·límetre del seu cos. El fenomen màgic de la teletransportació, consisteix a enviar la còpia digitalitzada del cervell a la seu Eternal d'arribada, on l’implanten en un nou embolcall: un cos de robot hominoide, amb teixit sintètic i exactament igual que el client original. Ell rebrà els seus records i emocions, començant a viure la seva nova vida al nou planeta o estació.
Per tal que l’engany cobri força el client original ha de morir. Almenys el cos físic. La seva ment i la seva consciència continuaran experimentant noves emocions sense que percebin el menor canvi.
Tot i que per preservar l’espècie, i que a l’univers no hi voltin únicament robots hominoides, es continuen enviant grans quantitats d’humans criogènitzats, en missions que tarden cent vegades més temps en arribar a destí. Ells són individus fèrtils, que s’encarregaran de repoblar aquells món amb nova sang humana.
Però poder viatjar il·limitadament per la galàxia, canviant de cos cada vegada que l’actual es desfasés, obriria la porta a la Eternitat. Essers que no moriren mai, ocupant cossos cada cinquanta o seixanta anys.
Ni les ànsies d’expansió dels humans podien arribar a aquell punt. Per tal de controlar la població mundial, els d’Eternal s’han convertit amb els jutges de vides. Uns semidéus, vestits amb roba d’etiqueta. Ells decideixen quins dels seus clients sobreviuen a la teletransportació, i quins moren amb els circuits cerebrals fregits.



 

Inspirado en un relato mío, que espero en breve poder reeditar.
 
Imaginemos que exista un mundo donde la sociedad ha desarrollado la teletransportación. Parece fantástico y uno de esos cambios que harían evolucionar la humanidad. En efecto, así es.
La desarrolló una multinacional que tocaba todos los campos posibles, desde las energías renovables al desarrollo espacial, pasando por la robótica y las nuevas tecnologías. El estallido de alegría que causó aquella noticia, disparó aún más sus acciones. Los beneficios, sin embargo, todavía tardarían en llegar ya que la inversión realizada era estratosférica. Implantaron sedes de la multinacional, Eternal, en todos los planetas colonizados y estaciones espaciales que estuvieran en órbita. El campo base se estableció en la vieja Tierra.
Eternal fue bastante estricta a la hora de otorgar los primeros permisos para usar el canal de teletrasportación. Por seguridad espacial, se prohibió utilizar saltos entre dos puntos de un mismo planeta o estación espacial. La tecnología que rodeaba la cabina de salto era el secreto mejor guardado de Eternal. Habían encontrado la gallina de los huevos de oro y no pensaban contar al mundo cómo lo habían conseguido.
Se hicieron películas y documentales explicando tal proeza. Todo mentira y pura ficción. Un simple calmante para controlar a una masa impaciente por lanzarse a viajar por el universo.
Pero los elegidos llegaban en cuentagotas. El perfil era claro. Astronautas destinados a colonias lejanas, que dedicarían su vida al trabajo de abordo. Pocas veces eran científicos.
No obstante a medida que fueron pasando los años, su uso se normalizó. Cuando se entraba a Eternal se debía firmar un escrupuloso contrato de confidencialidad, y aceptar sin excepción todos los puntos que figuraban en el papel. El viajante era el único responsable de lo que le pasara durante el viaje. Era una tecnología que comportaba muchos peligros. Todos lo s que la utilizaban se quedaban estériles de forma permanente, o se podían tener migrañas el resto de la vida. A pesar de los graves contratiempos, había miles de personas que decidían lanzarse a la aventura. De vez en cuando se filtraba alguna trágica noticia, en la que algún viajero había muerto en el punto de llegada. Aquellas noticias hacían entrar el miedo en el cuerpo de la gente, que entonces frenaba aquellas ansias de viajar a las estrellas.
Lo cierto es que aquella manipulación informativa siempre ha surgido de la propia Eternal. Saben que esas muertes les hacen perder valor en bolsa, pero pasado un año, la obsesión por aquellos viajes vuelve a incrementarse. Siempre es el mismo ciclo.
Todo lo que rodea a la Teletrasportación está rodeado de un aura de mentira. Es por ello que se niegan a que la gente lo utilice en masa.
En ese mundo han sido capaces de desintegrar materia en un punto y crearlo en otro. Pero lo que se pierde en el cambio es la capacidad mental y los recuerdos de los individuos. Las pruebas con animales han sido un auténtico fracaso. La teletransportación tal como la describen los libros, no ha podido ser imitada. Pero con la humanidad extendiéndose por el universo, se necesitaba un golpe de efecto que les permitiera soñar.
Y este golpe de efecto llegó en forma de engaño: En ese mundo abierto a las estrellas, los robots son tan habituales como para nosotros un teléfono móvil. Lo que no sabe la gente al entrar en Eternal, es que son capaces de digitalizar sus recuerdos, experiencias y emociones. Mientras el paciente está aislado dentro de la cápsula esperando ser transportado, le hacen una copia exacta de su yo. Miden hasta el último milímetro de su cuerpo. El fenómeno mágico de la teletransportación, consiste en enviar la còpia digitalizada del cerebro a la sede Eternal de llegada, donde lo implantan en un nuevo envoltorio: un cuerpo de robot humanoide, con tejido sintético y exactamente igual que el cliente original. Él recibirá sus recuerdos y emociones, empezando a vivir su nueva vida en el nuevo planeta o estación.
Para que el engaño cobre fuerza el cliente original debe morir. Al menos el cuerpo físico. Su mente y su conciencia seguirán experimentando nuevas emociones sin que perciban el menor cambio.
Aunque para preservar la especie, y que en el universo no se paseen únicamente robots humanoides, se siguen enviando grandes cantidades de humanos criogenizados, en misiones que tardan cien veces más tiempo en llegar. Ellos son individuos fértiles, que se encargarán de repoblar aquellos mundo con nueva sangre humana.
Pero poder viajar ilimitadamente por la galaxia, cambiando de cuerpo cada vez que el actual se desfasa, abriría la puerta a la Eternidad. Seres que no morirían nunca, ocupando cuerpos cada cincuenta o sesenta años.
Ni las ansias de expansión de los humanos podían llegar a ese punto. Para controlar la población mundial, los de Eternal se han convertido en los jueces de vidas. Unos semidioses, vestidos con ropa de etiqueta. Ellos deciden cuáles de sus clientes sobreviven a la teletransportación, y quienes mueren con los circuitos cerebrales fritos.

dijous, 23 de gener del 2014

Els punxa-llibres



AVÍS: Si algun empresari avispat, còpia la idea, n’exigiré drets de Propietat Intel·lectual!

Imaginem que existeixi un món on les llibreries i les biblioteques són fenòmens de masses i mouen milions de diners.
És veritat que actualment aquest sector ja mou forces diners, però en un món no massa llunyà, han convertit aquest negoci en pur espectacle. Només així s'aconsegueix crear un model atractiu i altament incitador al consum.
Les llibreries són una cosa semblant a les actuals discoteques. Amb diverses sales, i totes elles amb ambients completament diferents. La lluminositat acostuma de ser de tonalitats suaus que abasten del blau al taronja.
Allí la gent no va a escoltar música, sinó lectures amb bases musicals de les novel·les publicitades. Com els DJ, els aclamats escriptors pugen a l'escenari, mentre el públic allí congregat, escolta extasiat la narració dels llibres que unes veus en off, caracteritzant els diferents personatges, van desenvolupant. Es decisió de l'autor triar si vol punxar capítols sencers o fragments escrupolosament seleccionats.
Es lluita per aconseguir la satisfacció dels espectadors així que encertar la temàtica, el ritme i la duració de la sessió és primordial. La gran majoria de sessions es realitzen amb el públic dempeus, tot i que n’hi ha d'altres on es convida a la gent a seure en cadires i fins i tot les més relaxants, còmodament tombats en sofàs. El lector tria. Igual que escull les descàrregues directes d'aquelles novel·les, poesies o relats curts que acaben seduint-lo i de les que vol gaudir en la privat.
La publicitat i la incitació al consum és constant a través de grans pantalles amb muntatges audiovisuals.
Però per crear afició no hi ha res com avivar la rivalitat.
Per això s'han creat lligues literàries. Es diuen Futbooks i tenen un rànquing que setmanalment es va actualitzant. I qui hi competeix?! Doncs tots aquells que es volen convertir en un fenomen mediàtic. És cert que tenen els seus detractors, però la gran massa d'autors contemporanis acaba passant per aquestes lligues, on no guanya qui més ven, sinó qui més emociona. S'ha de seduir al públic. Ells són l'únic jurat. Les editorials no són pas ximples i estan a l'aguait de quins són els autos més destacats. Quedar campió anual garanteix suculents contractes als deu primers afortunats.
Les seves novel·les acostumen a ser supervendes. Però tots els autors, indiferentment d'on provinguin, es poden apuntar a la lliga. Començaran en tornejos menors, competint en petites discollibreries de pobles i ciutats amb altres autors desconeguts. A mesura que vagin guanyant adeptes pujaran de nivell, passant a petites ciutats i cap a munt. És gratificant veure com la força de les paraules pot elevar a la categoria d'estrella mediàtica, a algú que fa cinc mesos no era ningú en el panorama literari.
Aquesta constant competència fa que els aclamats autors s'hagin d'esforçar llibre rere llibre a aconseguir una certa qualitat narrativa, ja que si en les sessions del Futbooks tenen menys acceptació que altres novel·les, els pot suposar un fracàs de vendes considerable.
Però aquesta caducitat constant de les obres, ha fet que molts autors de mentalitat més tradicionalista, es neguin a entrar en aquell negoci que ells consideren un joc burlesc on es desbudella sense pietat tot el que el món literari s’ha esforçat a ser. Creuen que la literatura ha de ser un tresor que cadascú descobreixi tranquil·lament a la seva llar. Sense estridències.
Però el cert és que a la gran massa del públic, aquella evolució o perversió, els entusiasma. Es llegeix més que en qualsevol altre món. Hi ha sessions dels grans campions, on la gent fa hores de cua per entrar. Les discollibreries saben que tenen el ple assegurat si porten a tal escriptor o tal altre.
Es tracen totes les temàtiques: Des de la ciència-ficció a la novel·la rosa, passant pel thriller o la novel·la històrica. Mai se sap quin serà el fenomen de la temporada. Tot i així les sessions de novel·la rosa, són les que més públic acaben atraient.
No hi ha cosa més excitant que et descriguin sense complexes les apassionades escenes d’algun relat rosa, mentre el públic escolta aquelles veus sensuals, tombats còmodament a les butaques.




PD: El DJ de la fotografia és DJ Tiesto.

dimecres, 8 de gener del 2014

Qui és Déu?



Dedicat a creients i ateus per igual.

Imaginem que existeixi un món creat hologràficament. No arrufeu el nas i plantegeu-vos-ho seriosament. Imagineu que existeixen persones físicament igual que nosaltres, però que pels seus circuits hi corre un codi de programació dissenyat per una ment molt més preparada. Imagineu que aquestes persones tenen vides normals i que el seu Programador s'ha esmerat fins a l'absurd per tal de satisfer el més petit detall, fins a percebre una carícia o mossegar-se la llengua menjant.
Tots hem jugat al llarg de la vida a algun videojoc des del “SuperMario” al “Sims”, passant pel “Age of Empires” o el “Call of Dutty”. Sabem què és controlar els actes d’algú altre de forma virtual, així que és concebible que pugui existir algú capaç de programar un món semblant al nostre i guiar-los amb certa llibertat.
Ha inserit en cadascun d’aquells individus una petita Intel·ligència Artificial, per tal que aprenguin a mesura que van experimentant les coses. Fet que els fa incrementar la idea que viuen en un món real.
Allà la gent toca les coses, les veu, les escolta, les olora, les tasta o les percep. Són capaços de pensar, estimar, odiar i mil emocions més. Per ells els estímuls que senten internament i que aconsegueixen regirar l'estomac, són tan reals com el bolígraf amb el que escriuen.
Simples condicionaments de percepció.
Per donar forma a aquell món, s’han hagut de crear lleis universals que marquin i delimitin en gran mesura els seus actes. Són lleis enfocades a la pròpia supervivència de l’espècie.
Aquella societat digital ignora la realitat que els ha tocat viure, però com sempre passa quan es permet excessiva llibertat, alguns d'aquells personatges, després d'anys d'evolució, han començat a percebre patrons que els han fet sospitar.
“I si el món on viuen no és real?” es pregunten els més agosarats.
La gran massa de la societat repudia tals idees, com si qui les afirmés estigués tan boig com Galileu al profetitzar que la Terra no era el centre de l’Univers. Irònicament, també es considerarà  absurda aquella idea i a dia d’avui ja ningú la qüestiona.
Aquesta reticència sembla fruit d’algun sistema d'autodefensa intern que els fa actuar així.
Sempre es repeteixen que saber la veritat els fa lliures. Però en realitat prefereixen viure en la còmoda tranquil·litat de l’ignorància, mentre les seves vides es regeixin per lleis lògiques que ells poden assimilar. Qui són? Per què els ha tocat viure allà? Tot molt filosòfic, però generalment es consolen en quedar-se en el nivell més superficial d’aquestes preguntes.
No volen saber la veritat. Si la sabessin tampoc se la creurien. Ells són capaços de sentir, d’emocionar-se o enfadar-se. Poden viure la vida amb tanta llibertat com vulguin. Són capaços de crear música o capturar els instants amb paraules. No són simples programes informàtics. No són cap videojoc.
Negarien tal evidencia i es continuarien obstinant en presentar totes les proves al seu abast per defensar que existeixen. Creient en va, que l’existència com a éssers que ells defensen, és redueix a una sola dimensió de carn i ossos. Ells són reals. Els avalen milers d’anys d’evolució i és estúpid creure el contrari.
El daltabaix que causaria una noticia com aquella seria terrible. Gairebé apocalíptica.
Tot i que, sarcàsticament, si ho analitzem des d’una certa perspectiva, els únics que es podrien sentir decebuts al conèixer l’existència d’un Programador, serien els ateus. Aquells essers racionals, que s’han esforçat durant tota la vida en defensar la posició que les lleis de l’univers són infinites i aleatòries, i que estem aquí simplement per un capritx físic i no pas per una voluntat superior.
Tot aquest grup sí que es podria trobar frustrat davant la certesa que són el resultat d’una programació detallada i gens casual.
Però per la resta d’individus, independentment de la religió practicada, que sempre han cregut que hi havia forces superiors que estaven presents en les seves vides, tal descoberta de que efectivament hi ha un ésser superior darrera de tot el seu món, tan sols els hauria d’afectar la moral, ja que per fi haurien constatat que efectivament tenien raó.
Almenys en la idea bàsica de la seva creença.
Potser sí que el Programador no vesteix túnica blanca, ni és profeta, ni s’ha reencarnat cent mil vegades, però existeix.
Sent així, la següent pregunta que li voldrien fer sembla evident: “Per qué ens has creat?”
Aquella societat és tan egocèntrica, que continuaria focalitzant les preguntes com si ells fossin el centre de tot l’univers, quan en realitat, la seva existència podia no ser més que un capritx d’algú que tenia el poder suficient com per dissenyar aquell món.
Potser aquells ciutadans tan sols són patrons estadístics. Potser el qui va dissenyar aquell món només el volia conèixer per fer un càlcul de probabilitat. Què passaria si al meu món hi implanto la impremta? I n’estudia els efectes, positius i negatius. I si ens decantem pel Capitalisme? O potser millor el Comunisme? Mil segles d’evolució humana poden ser poc més que uns minuts o unes hores per a ell.
La gran majoria de religions accepten la presència d’un Creador. La Bíblia assegura que Déu creà el món en sis dies i descansà el setè. L’Islam té Allah y el Budisme el seu renaixement en funció del Karma. I si totes aquestes referències, tinguessin com a origen el propi Programador d’aquell món i les múltiples societats que pot explorar?
I si ell fos l’aclamat Déu que tantes vegades s’ha implorat?
I si aquell món holografiat, fos en realitat el nostre?!