Moc Verd 2.0 / Moco Verde 2.0

Entrada Bilingüe

Celebrant un nou Saló del Manga, recuperem a un vell conegut del bloc.

Celebrando un nuevo Salón del Manga, recuperamos a un viejo conocido del blog.

Imaginem que existeixi un món on en moc verd ha tornat a l'acció després d'estar uns dies de baixa per manca de mucositats. Els quaranta graus a l'ombra que hi fa durant els mesos d'estiu, dificulten força la tasca d'aquest superheroi, que veu com el seu grip decreix fins a gairebé sanar-se. L'estiu és la criptonita d'en pobre moc verd, que desesperat, es passa els dies forçant canvis de temperatura entre l'interior gèlid d'un centre comercial i l'exterior xafogós del que gaudeixen en aquell món.

Va d’un costat a l’altre, així repetidament fins que un calfred recorre la seva espina dorsal. Moment en el que sap que de nou està en possessió d'un bon constipat. Els enemics i delinqüents són coneixedors d'aquesta debilitat i aprofiten les onades de calor per sembrar el mal a la ciutat.

Com que en Moc Verd pot ser moltes coses, però d'estúpid no en té ni un pel, quan es preveu un canvi de temps massa calorós o nota que els efectes del constipat permanent en el que viu comencen a minvar, pren mesures oportunes per tal d'assegurar-se un bon constipat. Si els canvis de temperatura que es troben constantment a les ciutats no són suficients, opta per mètodes més agressius. Ja sigui sortir tot moll al carrer amb poca roba, de nit, i començar a cridar, o tirar-se galledes de gel fred per sobre i dormir a la intempèrie. Això si que es una tortura. Però en Moc Verd és un superheroi i és clar, porta el gen del sacrifici tatuat a l'anima.

Realment la visió tan pintoresca sembla desencaixar en plena onada de calor, on la gent no té ni ganes de sortir al carrer, i veure a en Moc Verd tapat fins al coll, amb els ulls envermellits i el cos destrempat, enfrontant-se als seus rivals amb el mateix coratge que quan està en plenes facultats. El període de vacances també és un dels altres punts que s'hauria de renegociar en el seu contracte.

I ara, plantat davant el seu arxienemic l’Home Frenadol, es pregunta si el constipat que porta el damunt serà suficient com per vèncer l'enemic.

L’Home Frenadol és un paio amb les defenses sempre altes. A vegades tan altes que acaba sobrecol·locat. Aquesta és la seva debilitat. Massa arrogància. Això sí, el seu atac és potent i en el precari estat d’en Moc Verd, que amb prou feines té un mal de coll, pot ser que acabi sent suficient com per curar tots els símptomes del nostre heroi, que sense mocs que llençar, quedi derrotat de forma contundent.

Però de nou la valentia mana. En Moc Verd es diu que l’important és esquivar els atacs de l’altre. Mantenir-se a la defensiva i enclastar-li un tros de moc ben gros a la cara. Un esternut també serviria. No és tan efectiu, però vaja, tampoc es posarà tiquis-miquis en el seu estat.

S’aguanten les mirades, es llencen quatre provocacions i de sobte la impaciència de l’Home Frenadol li juga una mala passada. Es precipita cap a en Moc Verd amb determinació. Sap que la debilitat consumeix el seu cos i ho ha d’aprofitar. Però de sobte un neguit incert el fa aturar. Confiar-se mai es bo. S’ha enfrontat masses vegades al seu arxienemic, com per saber que si el menysprea perdrà. Així que s’atura a pocs metres d’ell i es repensa l’estratègia.

Això desconcerta a en Moc Verd.

I si l’Home Frenadol ja ha descobert el seu punt feble?

 

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor 

***********

Imaginemos que exista un mundo donde Moco Verde ha vuelto a la acción después de estar unos días de baja por falta de mucosidades. Los cuarenta grados a la sombra que hace durante los meses de verano, dificultan bastante la labor de este superhéroe, que ve como su gripe decrece hasta casi sanarse. El verano es la criptonita del pobre Moco Verde, que desesperado, se pasa los días forzando cambios de temperatura entre el interior gélido de un centro comercial y el exterior bochornoso del que disfrutan en ese mundo.

Va de un lado a otro, así repetidamente hasta que un escalofrío recorre su espina dorsal. Momento en el que sabe que de nuevo está en posesión de un buen resfriado. Los enemigos y delincuentes son conocedores de esta debilidad y aprovechan las olas de calor para sembrar el mal en la ciudad.

Como Moc Verde puede ser muchas cosas, pero de estúpido no tiene ni un pelo, cuando se prevé un cambio de tiempo demasiado caluroso o nota que los efectos del resfriado permanente en el que vive empiezan a menguar, toma las medidas oportunas para garantizarse un buen resfriado. Si los cambios de temperatura que se encuentran constantemente en las ciudades no son suficientes, opta por métodos más agresivos. Ya sea salir todo mojado en la calle con poca ropa, de noche, y empezar a gritar, o tirarse cubos de hielo frío por encima y dormir a la intemperie. Esto si que es una tortura. Pero Moco Verde es un superhéroe y claro, lleva el gen del sacrificio tatuado en el alma.

Realmente la visión tan pintoresca parece desencajar en plena ola de calor, donde la gente no tiene ni ganas de salir a la calle, y ves a Moco Verde tapado hasta el cuello, con los ojos enrojecidos y el cuerpo destemplado, enfrentándose a sus rivales con el mismo coraje que cuando está en plenas facultades. El período de vacaciones también es otro de los puntos que se debería renegociar en su contrato.

Y ahora, plantado ante su archienemigo el Hombre Frenadol, se pregunta si el resfriado que lleva encima será suficiente como para vencer al enemigo.

El Hombre Frenadol es un tipo con las defensas siempre altas. A veces tan altas que acaba sobrecolocado. Esta es su debilidad. Demasiada arrogancia. Eso sí, su ataque es potente y en el precario estado de Moco Verde, que apenas tiene un dolor de garganta, puede que acabe siendo suficiente como para curar todos los síntomas de nuestro héroe, que sin mocos que tirar, quede derrotado de forma contundente.

Pero de nuevo la valentía manda. Moco Verde se dice que lo importante es esquivar los ataques del otro. Mantenerse a la defensiva y enclastar un trozo de moco bien grande en la cara. Un estornudo también serviría. No es tan efectivo, pero vaya, tampoco se pondrá tiquis-miquis en su estado.

Aguantan las miradas, se lanzan cuatro provocaciones y de repente la impaciencia del Hombre Frenadol le juega una mala pasada. Se precipita hacia Moco Verde con determinación. Sabe que la debilidad consume su cuerpo y debe aprovecharlo. Pero de repente un nerviosismo incierto lo empuja a detenerse. Confiarse nunca es bueno. Se ha enfrentado demasiadas veces a su archienemigo, como para saber que si lo menosprecia perderá. Así que se detiene a pocos metros de él y se repiensa la estrategia.

Esto desconcierta a Moco Verde.

¿Y si el Hombre Frenadol ya ha descubierto su punto débil?

Oblidar-se de llegir

Dedicada a l’Anahi, per proposar-me reptes d’allò més divertits.

Imaginem que existeixi un món on la gent de sobte és incapaç de llegir. No, de debò, us repto a que feu l’esforç d’imaginar-vos com seria mirar un text que fins a uns segons abans es mostrava clar i intel·ligible, i de sobte assimilar-lo com un impossible, on les lletres són figures estranyes sense cap sentit especial.

Qui més qui menys ha experimentat aquesta sensació, contemplant un text escrit amb algun idioma que no domina. Però aquí el vertigen que causa aquest trauma, és cent mil vegades pitjor.

Imagineu els pobres infeliços, repassant una per una cadascuna de les seves vocals i consonants, símbols, kanjis o números. És igual l’idioma emprat, tots han sucumbit a l’oblit.

Aquell món seria devastador.

La primera generació de persones post incident conservaria les paraules, i com que la oïda funciona prou bé, podrien comunicar-se oralment. Entenen el concepte de “casa”, i saben que la C, la A i la S eren instruments que s’empraven per comunicar-se, però ja no recorden el concepte de vocals i consonants i no poden pronunciar les lletres de forma individual. El seu cervell ha tancat les portes a allò que ens ha fet créixer com a espècie i ens ha dotat de cultura.

És evident que als pocs mesos d’haver patit l’incident, encara amb el record fresc de com era el seu dia a dia abans de la catàstrofe, s’intentaria recuperar de nou l’escriptura, o si mes no establir algun sistema que els permetés comunicar-se eficientment, però cada vegada que ho intentessin es quedarien amb el llapis, boli, o tecla de l’ordinador, immòbil, sense saber exactament què fer.

El cop anímic que suposaria per tota la humanitat un trauma com aquest, és impossible d’assimilar. De sobte els sistemes de missatgeria més emprats del món, serien pantalles indesxifrables. Les llargues comunicacions que es mantenien amb els amics, haurien quedat obsoletes, i s’hauria de recórrer a les trucades, videoconferències, o a les trobades als bars, per xerrar.

També la immensa majoria de pàgines web perdrien la seva força, sent útils simplement aquelles que oferissin imatges, vídeos o música. La primera generació post-incident, encara recordaria de memòria les pàgines més freqüents a les que solia connectar-se així que podria discernir quines eren servibles i quines no.

Els programadors, amb el seu llenguatge universal d'uns i zeros, seguirien el mateix camí i es veurien abocats al precipici de l'oblit. Sense ells la informàtica moriria.

Però sens dubte el drama més gran el trobaríem a les Biblioteques. El gran cementiri del coneixement, que disposaria d’unes relíquies indesxifrables, que amaguen el secret de la humanitat. Allà hi hauria els autèntics tresors que han forjat la societat de la que gaudeixen allà. Però tot quedaria perdut. La gent podria intentar transmetre l’emotivitat d’un llibre, mirar-ne l’adaptació cinematogràfica si hi era, o escoltar-ne la radiofonia.

Bàlsams íncipits i insuficients. La pèrdua del coneixement literari seria catastròfic.

La segona generació, que hauria après exclusivament d’Oïda, viciaria molt més el llenguatge. El simplificaria.

A l’accedir al buscador escriuria de memòria només aquelles pàgines que els haguessin transmès. O provarien sort teclejant a cegues unes quantes lletres i esperar que la recerca intel·ligent del buscador assimilés el que s’havia escrit i oferís la seva lliure interpretació.

A partir de la tercera generació, on el sistema d’aprenentatge encara s’hauria viciat i simplificat més, es començaria a veure que hi havia una necessitat real de trencar amb el passat. Que els seus mètodes ja no servien (la gran majoria d’ordinadors, tablets i mòbils ja no funcionarien) i que potser era moment de crear algun llenguatge, per simple que fos, que els permetés comunicar-se sense limitacions.

Tornaria a aparèixer el llenguatge per gestos i símbols i es reiniciaria el procés d’evolució de la comunicació.

Cent generacions després <hº*d[.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.