dijous, 27 de novembre del 2014

Portes dimensionals



Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.

Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals. Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.
N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on vaguen els morts.
Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.
Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels interessos de cada moment.
Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.
Mai n’ha tornat n’hi un.
Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.
Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.
Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.
Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit. Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense cap problema.




PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

dijous, 13 de novembre del 2014

“Els Consumidors” by Uri



Per primera vegada en aquests més de dos anys, Móns Imaginaris obre la porta a un altre autor. És tot un plaer que l’Oriol Esteve hagi decidit compartir aquest món tan personal i alhora malaltissament actual.

Imaginem que existeixi un món on la gent està obsessionada en Consumir. És fàcil, ja que és el pa de cada dia en la societat que ens ha tocat viure.
Per ells el Consum és una actitud, una necessitat. Les persones han de consumir: Consumeixen temps, consumeixen poder, amor... és quasi una urgència vital... és un impuls que els ajuda a mantenir-se vius, a sentir i desenvolupar-se...
Aquesta actitud però, realment la que els ha fet créixer i els ha fet arribar on són ara, fins en aquest moment havia anat lligada amb lo purament vital, s'entenia que estava lligada a la voluntat de l'home i estava controlada, satisfeia fins on realment podien o necessitaven.
Però avui en dia sembla que aquesta actitud hagi cobrat vida pròpia. És com un animal desbocat. Consumim perquè HEM de consumir, i consumim per fer-nos sentir vius, no per viure.
És com si tot s'hagués desdibuixat...
El consum en si mateix s'ha tornat com un remolí, sembla que el controlem però realment és aquest impuls els que ens controla. Deixa que ens descontrolem, xiuxiuejant-nos a cau d’orella que podem agafar tot i més sense limitacions. I realment és així, avui en dia disposem de tot. Això ens equipara a deus. Consumim perquè podem fer-ho, sense tenir en compte cap altra necessitat.
I si fins fa poc, patíem perquè aquest instint afectava el món d'allà fora, ara és quan ens estem adonant que hem arribat a un punt que fins i tot ens estem consumin a nosaltres mateixos. Aquest impuls està arrasant amb allò que infecta. És com un virus que s’introdueix per la porta del darrera i acaba infectant a tota la societat.
Aquesta forma que avui ha cristal·litzat en la seva màxima expressió, el capitalisme, no és res més que una metàfora d'aquesta força. Ha arribat un punt en el que si fins ara consumíem diners, menjar, medi ambient o coses que creiem externes a nosaltres, ara ens estem consumin a nosaltres mateixos: treballem més del que podem suportar amb la vaga esperança de poder adquirir una capacitat i estabilitat que realment no podrem ni gaudir ni aprofitar, perquè som presoners de la teranyina d'interessos egoistes que creiem que ens portaran a una explicació del què som, es a dir, consumim per saber què som i realment aquesta incògnita és el que se’ns està menjant... camuflada dins d'aquest instint.
Som ionquis del consum, i necessitem rebre la dosi diària d’aquesta droga que ens està matant.
El problema és que sembla que tots acceptem el preu a pagar.



PD: L’autor d’aquesta entrada és l’Oriol Esteve.
PD2: La imatge té drets d’autor.