dijous, 12 de febrer del 2015

Sense Rellotges




Dedicat a tots aquells que no poden viure sense saber quina hora és.

Imaginem que existeixi un món on no s’han inventat els rellotges. I no és pas que no sàpiguen dividir en franges. Dominen les matemàtiques i el coneixement tècnic. Són una societat força avançada, però allí cada dia té una durada diferent i completament aleatòria que no pot ser predita. Per aquest motiu no tenen rellotges.
El seu estil de vida, condicionat per aquesta peculiaritat, els ha empès a emprar certes decisions controvertides  o estranyes en altres móns.
Per exemple. Tenen grans cronòmetres que es posen a zero cada vegada que surt el sol i també quan es pon. Ho fan per saber quan un dia o una nit són excessivament llargs i s’han d’aplicar mesures per tal que els habitants no morin d’esgotament o fred.
Allí, la vida desperta en el precís moment que surt el sol. Cap d’ells pot predir el moment exacte ja que és un capritx diví, però el cert és que quan les grans torres de les hores perceben que el sol comença a despuntar, activen el cronòmetre. La incertesa que els provoca no saber si tenen temps per fer una excursió a la muntanya o els enxamparà la foscor tot just arribar, fa que el caràcter d’aquella gent sigui majoritàriament calmat i resignat.
Quan es desperten consulten amb el cronòmetre oficial per saber quantes hores fa que brilla el sol. Poden treure el cap per la finestra i comprovar la seva ubicació al cel, però allò no és garantia de res, ja que pot ser que el sol hagi acabat de sortir o que només li quedin dues hores per pondre’s.
Hi ha notaris i científics que estudien i controlen aquell temps. L'observen amb interès, intentant establir un patró, però durant més de cinc segles de curós registre, no hi ha hagut repetició, ni s'ha pogut establir cap patró. És com si el sol tingués voluntat pròpia i pogués triar les hores que vol brillar en el cel.
El dia més llarg va durar nou dies. El més curt setze minuts. Les nits han arribat a ser el doble de llargues i la meitat de curtes.
En aquell món intenten socialitzar-se com en qualsevol altre, però ells acostumen a quedar de nit. Per això els edificis o llars en general estan preparats per aquella anomalia. Allí son extremadament hospitalaris, i quan es queda amb algú i la nit arriba, la tradició mana que es convidi a l’amic o conegut a quedar-se a dormir. D’igual manera si la nit els enxampa al lloc de treball. Sempre es té un llit disponible per passar la nit.
Al matí, ja sigui després de tres hores o de quinze, un nou dia neix.
L’única excepció arriba quan el cel es desperta gris o amb pluja. Llavors, amb el sol cobert darrera d’espessos núvols es fa més difícil ser precís i saber si ja s’ha de posar a zero el cronòmetre i iniciar la rutina d’un nou dia, però de nou la lluminositat ambient acaba servint per determinar si darrera d’aquells núvols hi ha el sol, o continua sent de nit.
Molts dels habitants d’aquell món pateixen alteracions a l’hora de dormir. Alguns opten per emprar antifaços i altres per prendre calmants. La falta de descans acaba sent el motiu principal de problemes de salut allí.
Saben que és per culpa d’aquesta incertesa en la que viuen, però el que encara no han descobert és que la velocitat a la que gira aquell planeta i l'òrbita que segueix, es dictaminada i alterada per la presencia de tres forats negres que deformen el temps i la percepció, mentre viuen en un fràgil equilibri que ningú pot predir quan s’acabarà.

 


Aquesta imatge té drets d’autor.