Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.
Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals.
Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una
gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid
ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.
N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai
fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de
l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on
vaguen els morts.
Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.
Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes
la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la
població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes
d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres
dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista
el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels
interessos de cada moment.
Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a
interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de
vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua
és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions
ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats
a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era
senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.
Mai n’ha tornat n’hi un.
Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i
se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una
de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina
escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.
Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat
embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com
gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva
innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims
que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al
testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era
culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat
per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la
sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant
la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar
alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la
saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una
pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el
reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que
s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre
quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb
el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra
del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat
allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla
d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.
Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho
veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels
executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la
possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.
Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit.
Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu
món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que
n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns
plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense
cap problema.
PD: Aquesta imatge té drets d’autor.
