Gent Gran oblidada

Dedicat a la gent gran i a tots aquells cuidadors, professionals o no, que fan mans i mànigues per fer una mica més digna la vida de molts d'ells. També a en Carlos, pel gran repte que em va proposar.

Imaginem que existeixi un món on la societat i les ciutats s'han adequat a la gent gran.

Sí, ho heu llegit bé. Adequar-se a la gent gran.

Pot xocar en algunes persones, o pot causar indiferència en moltes altres, però en aquell món han decidit prendre la responsabilitat de tenir més cura de la gent gran. I amb això no vol pas dir que els posin en cotó i els tractin com si fossin de porcellana. Vull dir que han estat capaços de concebre una nova realitat per ells.

Malauradament això no s’aconsegueix pas amb un toc de vareta màgica. És necessari la implicació de tota la societat i d’un canvi de mentalitat, que en altres móns ens semblaria simplement vertiginós.

Però hi ha móns que no tenen por a somiar en futurs millors, i aquell n’és un.

Allà el primer que es treballa és en fer entendre i comprendre el respecte per la gent gran. No s’han de veure com un moble molest que s’arracona a un costat, sinó com algú que d’aquí uns anys pots ser tu. En aquell món han entès, que si són incapaços de tractar bé a la seva gent gran, a ells, quan siguin grans, tampoc no els en tractaran pas de bé. La vida té aquest particular sentit de l’humor.

I com s’ho han fet per canviar el xip? Doncs pensant en com voldrien que els tractessin quan fossin grans.

Així s’ha acabat diferenciant a la gent gran en tres grans grups: Els matrimonis on els dos membres es valen per sí mateixos, els que un dels dos membres té certes necessitats, i els que els dos membres necessiten ajuda.

Quan una de les persones és vídua o no s'ha casat mai, s’aplica el mateix criteri: Si es val per si mateixa, si té un grau de dependència mig, o si el seu grau de dependència és alt.

Les persones que formen part del primer grup tenen llibertat absoluta per fer el què vulguin, i és de la seva pròpia elecció, acollir-se als programes dissenyats per als membres dels altres dos grups.

Els de dependència mitjana reben l'ajuda de gent voluntària, a la que es forma amb cursos gratuïts del govern. Normalment aquest voluntaris són gent que està a l'atur, ja que si col·laboren, són bonificats amb un plus en la prestació que cobren a final de mes. Si ja han exhaurit la prestació, el voluntariat serveix per obtenir una paga, que sempre ajuda mentre es busca una altra feina.

Per poder optar a cuidar la gent del tercer grup, els voluntaris necessiten una formació més professional que s’ha de pagar, però són cursos bonificats per tal que la despesa no hagi de ser tan important.

Però no només es cuida l'estat de salut del pacient, sinó que també els importa molt l'estat anímic. I per això es imprescindible que la gent es relacioni i faci activitats lúdiques. Als Centres de dia, en parcs, en Casals associatius i tants altres espais, cada dia hi ha activitats, jocs i debats, per motivar la interrelació, no tan sols proposats per l'organització, sinó també pels propis jubilats.

S'ha repensat la bellesa. Aquí la gent gran pot optar per compartir pis amb altra gent. Els pisos habilitats són de grans dimensions, pensats per tal que puguin tenir fins a cinc o sis hostes, i que cadascú tingui una certa independència. Els pisos són supervisats per tres o quatre voluntaris que els ajuden en les tasques del dia a dia, netejant i fent menys feixuga la convivència.

Són programes socials als que la gent gran es pot apuntar lliurement.

Òbviament, tot i les campanyes promocionals, hi ha moltes persones que no volen compartir la seva intimitat o que ja estan molt a gust amb l’estil de vida que tenen a casa seva, així que es neguen a abandonar la seva llar per anar a viure amb altra gent. En aquests casos, se’ls hi instal·la un aparell per poder realitzar videoconferències virtuals, de tal manera que des de casa, sembla que estiguin rodejats per altres persones que alhora també estan a les seves pròpies cases. És un sistema de xat d’última generació, que afavoreix que la gent no estigui sola.

L'electricitat que consumeix el fet de tenir pantalles i projectors d’alta resolució connectats, se'ls descompta de la factura de llum, ja que no es vol que per culpa de la pobresa energètica algú acabi aïllat de la societat.

La solitud i l'oblit són els grans enemics que aquell món s'esforça a vèncer.

Tota persona major de seixanta-cinc anys del segon i tercer grup, o tot aquell qui ho demani, du un braçalet, on mitjançant un sistema xifrat, hi consten totes les seves dades. Amb aquest braçalet pot pagar petits imports del dia a dia, però amb un límit de crèdit diari, pot avisar a emergències i pot saber on és casa seva. Hi consten els telèfons de familiars o amics a qui s'ha de trucar en cas d’urgència, i serveix de Navegador personal, ja que gràcies a un sistema intern, es pot saber en tot moment la posició de la persona i se la pot guiar, ja sigui per arribar a casa seva, o per conduir-la a alguna direcció en concret. El sistema té memòria interna, així que una vegada introduïda una adreça i associada a un nom, la persona tan sols haurà d'indicar que vol anar a casa de tal persona o tal altra, perquè el navegador es reconfiguri.

Com a element de seguretat davant de possibles robatoris, si aquest braçalet deixa d'estar en contacte amb el braç de l'individuo, la informació queda bloquejada i s’haurà de tornar a reconfigurar per un tècnic acreditat.

L’eutanàsia està permesa, quan informes mèdics avalen la impossibilitat d'un pacient. Aquesta va ser una mesura molt polèmica, que des de l'oposició i els sectors més conservadors es va criticar fins a l’extenuació. Asseguraven que s'estava obrint les portes a l'assassinat en massa. Però un cop implantada s'ha vist que hi ha moltes menys demandes del que molts auguraven.

La raó és ben simple: diguin el que diguin, la gent vol viure.

I si veu que viu en condicions i dignament, no tindrà pressa per marxar.

Triturant els Records

A tots aquells que s’esforcen per deixar enrere les seves pors i angoixes.

Imaginem que existeixi un Món on els records es poden triturar, fent oblidar a l’instant i sense dolor, qualsevol record traumàtic o mala experiència que hagin viscut.

Dit així sembla una bona idea. Qui no ha tingut algun amor no correspost que ha tardat massa temps en oblidar? O algun trauma infantil que encara s’arrossega?

En aquest món no tenen aquest problema. Tot record negatiu és eliminat com si d’un arxiu informàtic es tractés. El sistema és d’allò més senzill: S’ha de descriure amb tan destall com es pugui en una fulla de paper, el record o l’experiència en qüestió. Mentre s’escriu, els sensors del casc que tots els pacients duen, localitza la zona cerebral vinculada a aquell record.

Quan el pacient ha acabat de descriure el record que vol oblidar el situen davant d’una trituradora de paper. Un tècnic li explica amb educació els efectes secundaris que tindrà aquella acció. No tan sols afectarà al pacient, sinó també a totes les persones que tinguin constància d’aquell fet i molt especialment a la persona o ésser que originà el dolor. En el cas d’una víctima de violació, la dona oblidaria el seu agressor, els familiars el dolor originat i l’agressor que algun dia hagués violat a la dona.

S’han donat casos en els que alguns criminals s’han despertat desorientats al mig d’una cel·la, sense tenir ni idea de perquè estaven tancats. Segons els seus records no han fet res de dolent. Llavors els vigilants els asseguren que no hi ha cap error, i els mostren les imatges i proves de la seva condemna. En aquell món s’esforcen en que els qui han delinquit no oblidin els seus actes. Per contra es vol protegir al màxim a les víctimes.

Però en un cas de desamor encara pot ser més embolicat l’assumpte, ja que s’ha donat la paradoxa que algú ha volgut oblidar a una antiga parella. La màquina ha obrat el miracle de l’oblit, i al cap de poc temps el destí els ha tornat a unir. Casi sempre la relació torna a fallar, però en un petit percentatge de casos, aquesta segona oportunitat acaba bé.

Tot i així, com sempre succeeix, han acabat sorgint les primeres veus crítiques. Aquelles que qüestionen la legalitat d’aquelles alteracions tan arbitràries en el conjunt de la població humana. Pels disconformes, una vida es forja a base d’errors i fracassos, traumes i constància. Si s’elimina el dolor del record, potser s’estan tallant les ales de molts altres aspectes, com la creativitat, la originalitat o la superació.

Els disconformes es neguen a sotmetre’s a aquest esborrat de memòria, però hi ha un punt que cap d’ells pot controlar. Si tenen algun familiar o amic que s’ha sotmès al triturat dels records i ells coneixien els detalls de la seva angoixa o por, pot ser que ja ho hagin oblidat, fruit de l’amnèsia col·lateral que afecta a les persones properes al client.

I el que és més preocupant. Potser ells, que s’esforcen en conservar l’essència de la vida humana, ja han patit de forma més directa els seus efectes.

Potser algun antic xicot o xicota va decidir que era millor oblidar-se d’ell, i l’indivuduo disconforme ja no recorda haver tingut aquesta relació.

No tenir la certesa de si els seus records han estat alterats, és el pitjor turment amb el que viuen.

Altres en canvi, són feliços renunciant a allò que podrien arribar a ser, per forjar-se un nou camí, tan aleatori com el primer i accepten de bon grat que la trituradora de paper destrueixi fins a l’últim rastre del seu dolor.

Què toques?

Dedicat al Manel, perquè encara em queden idees per desenvolupar de les moltes que va aportar!

Imaginem que existeixi un món on una estranya mutació fa que tot el que toquis desaparegui. Sens dubte una maledicció eterna que condemna als ciutadans a viure en un estat permanent de temor, ja que les desaparicions involuntàries són tan habituals com fer l’amor… bé, potser aquest no seria el millor exemple. Ja que l’acte en sí, cada vegada es practica amb menys assiduïtat, i quan es fa es requereixen tantes mesures que acaben desfent el magnetisme del moment.

Els habitants més vells del planeta encara recorden el moment exacte en que tot canvià. El cel havia adquirit una tonalitat blanca elèctric, i l’ambient era angoixadament asfixiant i calorós. Els meteoròlegs havien advertit que el planeta estava sota l’efecte d’una explosió solar, que els arribava desgastada per la distància recorreguda, però que tot i així es temia que pogués tenir certs afectes negatius.

Al tercer dia d’estar sota la seva pressió, reberen l’impacte de l’onada en forma de fuetada que els ompli el cos de pessigolleigs. Fou ràpida i pràcticament indolora. Seguidament desaparegué per no tornar mai més.

No obstant deixà un regal que mai oblidarien, i que com el bon vi, anà guanyant consistència amb el pas del temps. La mutació no tingué efectes immediats, tret d’una estranya fatiga que sumí a tots els habitants a unes jornades en les que es movien arrossegant pràcticament els peus. La part oest del planeta era la quina havia rebut l’impacte de forma més directa i eren els qui semblaven estar més aixafats. Ells foren els primers en notar els efectes secundaris.

De sobte començaren a percebre com petits objectes que intentaven tocar o agafar, es desmaterialitzaven davant dels seus ulls. Com si l’objecte en qüestió es desinflés i acabés desapareixent. L’eufòria i el pànic s’injectaren a les venes com una droga adictiva. Eufòria pel fet que alguns, sobretot infants, trobaven divertida aquella raresa. I pànic per la gent adulta que entenia que aquell canvi no podia portar res de bo.

I efectivament, no ho portà.

A mesura que anaren passant els dies i les setmanes, els objectes desmaterialitzats eren més grossos. El terror augmentà un nou nivell en el moment que es conegué que certs animals de companyia, com hàmsters o canaris, havien començat a desaparèixer després de ser acariciats pels seus propietaris.

La societat exigí que es donés solució al problema, però per molts experiments que es dugueren a terme, cap arribà a bon port. Segons semblava haver estat exposats al rastre de l’explosió solar, havia desequilibrat el seu sistema intern, que era capaç d’absorbir atòmicament un cos aliè. Per això semblava que els objectes es desinflessin.

S’intentà atacar el cos humà, irradiant-lo amb tot tipus de raigs, que l’únic que comportaren amb els pobres voluntaris (la majoria presos als qui se’ls prometé una rebaixa de condemna), foren vòmits, migranyes i aparició de certs tumors que escurçaren radicalment la seva vida.

Però la situació encara empitjorà més el dia que desaparegué la primera persona. Un avi feu desaparèixer a la seva neta. Fou una tragèdia que omplí tots els noticiaris. Com era d’esperar el primer cas s’havia registrat a la cara oest del planeta, allí on l’impacte fou directe. A la cara est disposaren d’un altre mes de marge abans no començà a desaparèixer gent. Semblava evident que en cas de contacte entre humans, el qui era absorbit era el de menor pes. Allò resultà terrible. De sobte els pares començaren a tenir por d’acariciar als seus fills, les parelles d’acariciar-se, la gent de saludar-se encaixant les mans, i ni tan sols escriure, tocar un instrument, o jugar a la consola pogueren fer. Res semblava immune a l’atac per contacte humà.

Per sort, i com gairebé sempre passa, fou la casualitat la que volgué donar un petit descans a la població turmentada. Els científics d’arreu del món que havien començat a col·laborar en línia directa per sumar esforços, foren incapaços d’arribar a la solució que el fill d’un pagès anònim, descobrí mirant al seu pare. L’home feia un truc de màgia d’allò més curiós, ja que amb les mans plenes de terra, després d’un dia de treball, podia tocar els objectes sense problema. Per contra, quan es rentava les mans, el contacte amb qualsevol element el feia volatilitzar sense vacil·lacions.

El descobriment fou un èxit que canvià la vida a aquell pobre pagès. Descobrir una cura a la greu amenaça que assetjava al món havia estat premiat amb l’ingrés immediat d’una quantitat esfereïdora de diners, que l’havia convertit en billionari.

Treballant amb aquella nova idea, els científics per fi pogueren donar una solució al problema. Per evitar desmaterialitzar objectes i essers vius, era precís que el cos dels humans anés permanentment cobert per una capa de fang, que al assecar-se es convertia en una segona pell. Per més seguretat, un cop ja es disposava d’aquella segona pell, es cobrien amb una espècie d’impermeable tèrmic que els protegia del fred i donaven una protecció extra per tal d’evitar qualsevol contacte directe.

El problema era que cada poques hores s’havia de comprovar que la capa de fang no s’hagués esquerdat, ja que els llocs en constant moviment com braços, mans i cames, era on més es trencaven les defenses i per tan s’havien de tornar a protegir.

Aquest sistema encara s’utilitza avui en dia. Les cases disposen de banyeres plenes de fang, i assecadors especials de cos sencer per agilitzar el procés d’assecat, però encara hi continuen havent moltes limitacions. El sexe és una d’elles. Però l’inventiva humana no té límits i fins i tot per això tenen solucions.

Malauradament no són pas perfectes, així que de tan en tan encara apareixen notícies a la televisió de noves desmaterialitzacions entre persones.

Però la pregunta per a la qual encara no tenen resposta, és una altra completament diferent...

A on va tot allò que desapareix?

Els que han desaparegut, no han informat al respecte.

Ni Nit ni Dia

Dedicat a la Jenny per atrevir-se a participar en aquest bloc.

Imaginem que existeixi un món on no hi ha ni nit ni dia, simplement un instant temporal capturat com una fotografia. Per extensió ni sortida, ni posta de sol i tampoc es produeix el canvi d’estacions. Pels habitants d’aquest món és com si visquessin eternament ubicats a les onze del matí, quan el sol ja comença estar a una certa alçada de l’horitzó, però encara no ha arribat al seu punt màxim d’exposició.

Us agradaria? No us precipiteu, que abans de respondre potser voldreu saber quatre cosetes més al respecte.

La primera i més evident, és que no gaudeixen de nit, i per aquest simple capritx, ja tenen una esperança de vida més curta (segons han demostrat un munt d’estudis). Apa, així d’entrada cinc anys menys. Això és començar amb mal peu un negoci!

Però com que els habitants d’aquest món desconeixen la sort de la que gaudim en altres móns, doncs no ens envegen i simplement es dediquen a viure la seva vida.

Que el sol brilla durant les vint-i-quatre hores del dia? Cap problema! Per dormir utilitzen antifaç i persianes tancades, i a dormir com cosacs.

Com he dit, ells tenen el dia repartit en vint-i-quatre hores igual que nosaltres, però és per pura casualitat, ja que va determinat pel temps que tarda una gota d’un temple religiós a crear-se en una estalagmita i acabar caient en un toll d’aigua al que tots veneren amb devoció. Les zero hores coincideix amb el moment que la gota s’acaba unint amb totes les altres dins l’aigua.

Un sistema per dividir el temps, tan vàlid com qualsevol altre, així que no seré jo qui es posi maniàtic.

Però tornem als inconvenients que comporta viure en un món així. Despertar-se a mitja nit, ja sigui per anar al bany o fruit d’un malson, desvetlla a tothom, ja que tots s’acaben preguntant quina hora és. No sigui cas que la claror que hi ha a l’exterior de l’habitatge estigui indicant que ja és ple dia i s’han quedat adormits.

El consol arribarà quan, generalment, es descobreix que encara queden unes hores per dormir.

Però no tots els punts negres són tan fàcils de resoldre, i sinó que els hi expliquin als pagesos d’aquests món que han de treballar el camp o pasturar els ramats, sota un sol de justícia que els observa permanentment quasi de forma maliciosa.

Pobres infeliços, no els queda més remei que resignar-se a la seva sort.

Igual que han hagut de fer les plantes d’aquest planeta. Allí, sobreexposades al sol, han adaptat el seu procés de fotosíntesi, per sobreviure en un entorn que no els deixa temps per recuperar part de l’oxigen que diàriament creen.

Altres animals sensibles a la llum com els ratpenats estan en perill d’extinció, confinats únicament en coves, on no hi ha aliment per tots.

Però tals foteses biològiques, no els preocupen pas als habitants d’aquest món. A ells, quan més pateixen l’efecte de viure en un dia etern, és quan surten de festa. Us imagineu (més d’un segur que ho ha viscut en carn pròpia en algun moment), que dur ha de ser, portar tota la nit de festa tancat en una discoteca, i quan surts al carrer trobar-se amb un sol brillant com si ja fossin les onze del matí?! Ha de ser realment terrible!

És obvi que en un primer moment es queden cecs, però després pensen que com que ja es de dia poden anar a esmorzar. La sorpresa arriba quan a l’arribar al bar en qüestió encara està tancat. Llavors cansats i mig encegats per aquella presència hostil, es miren el rellotge, i descobreixen amb sorpresa que encara falta més d’una hora perquè obrin els bars. Quin cop tan dur!

No hi ha pitjor càstig que haver planejat amb desig alguna cosa, i que aquesta no acabi succeint.

L’únic consol que encara els queda és el fet que el clima no és estàtic, això vol dir que hi ha dies que es desperten amb un cel tapat, gris i mig emboirat, i un altre amb petits núvols prims que fan decréixer la sensació de calor. Gràcies a aquests canvis de temps el clima es va autoregulant i la neu, les pluges i les calamarsades es van succeint per tot el planeta. Això sí, hi ha zones on es poden passar tres o quatre mesos sense veure una gota d’aigua.

Inconscientment aquesta monotonia temporal ha anat calant en la personalitat de la gent. Són més apàtics, van més cansats, però són més productius, i menys infidels.

Menys infidels?! us preguntareu desconcertats.

És clar: Imagineu el munt d’amants frustrats a qui els ha estat negat la inqüestionable complicitat de la nit. Allí la gent tendeix a ser més fidel, perquè tenen por que a ple dia tothom els vegi.

Aquells que no estimen

Aclareixo que aquesta dedicatòria no va amb segones! :P Li dedico a l’Anahi perquè va ser ella qui va plantejar el món, i a la Gemma per realitzar la il·lustració que ha aconseguit captar l'essència del relat.

Imaginem que existeixi un món on la gent sigui incapaç d’enamorar-se ni sentir empatia pels altres. Que de forma natural, hagin desenvolupat una aprensió distant, que els fa immunes a aquestes dues emocions universals.

De ben segur que ja deveu pensar en un món brut, caòtic, salvatge i poc desenvolupat, però res més lluny de la realitat. En aquest món són tan o més civilitzats que en molts altres, i gaudeixen d’una tecnologia inclús superior. Però per curiosos capritxos del destí han omès el sentimentalisme.

Les llegendes parlen d’una estranya afecció que s’estengué per tot el món feia més de tres segles. Encara ara no han pogut identificar l’origen, però el cert era que atacava els fills petits de les famílies. Foren milers els que caigueren. Però segons sembla, els únics que no desenvoluparen aquella afecció foren els nens orfes de diferents internats. Les males llengües començaren a parlar del mal dels “Fills Estimats”. Potser llavors, per por de que els seus fills acabessin contraient la malaltia, les futures generacions començaren a tractar-los amb cert distanciament. Però l’amor maternal és immens, i sempre acabava apareixent en algun racó o altre del planeta. Llavors, com si la infelicitat el detectés, buscava a aquell infant que havia provat l’amor dels pares, i els hi arravatava sense compassió.

Ara, el que s’ha transmès com a simples llegendes, s’ha acabat assimilat com a veritat absoluta. Ningú pensa en antigues malediccions a l’hora de criar els seus fills, i de fet fa dècades que no mor cap infant per causa d’aquella malaltia. Però el cert és que la societat ha tendit a expressar una fredor creixent cap als seus iguals. Fomenten la competitivitat, i en absència de l’amor i l’empatia, l’honor i l’orgull són els sentiments que lluiten per arribar a experimentar els pares. I els fills, creixen mentalitzats que el seu repte és assolir tals objectius.

Per això es sotmet als infants a un estricte adoctrinament. Es tracten com a individus. No es fomenta el treball en equip, tot i que quan es creen grups de treball, cadascú s’esforça per no ser menys que els altres. Entre ells sempre hi flota la competitivitat. Viuen observats i jutjats pel seu entorn i això els ha convertit en freds i calculadors, però terriblement eficients.

Els pares observen amb indiferència els resultats dels fills. Les avaluacions parcials sempre tendeixen a ser dolentes per tal de no crear una efusivitat desmesurada. Ells creuen que rebre afalacs ennuvola la ment i resta potencial als seus fills, tot i que recolzen als seus fills, quan ho necessiten. Els joves reben formació fins que arriben a la majoria d’edat: els vint anys.

És llavors quan la interrelació amb el sexe contrari es fa més directa. Es pot sol·licitar parella formal, que és assignada mitjançant tests de compatibilitat. La gran majoria d’aquestes sol·licituds acaben en matrimoni. No perquè hagi aflorat l’amor, sinó perquè en l’entorn familiar, s’ha creat el clima propens de prosperitat en el treball i estabilitat econòmica, i entre la parella hi ha una certa afinitat. Però no l’amor. Cap d’ells ha estat inculcat per mostrar aquest tipus de sentiment i si l’arriben a sentir interiorment, l’ignoren i mai l’expressen. En un món purament racional, no hi ha lloc per ell.

Així que amb aquesta premissa, ja us podeu imaginar com són les relacions sexuals. Poc càlides i un xic insulses. Però seria injust posar en el mateix sac a tots els habitants d’aquell món. Perquè fins i tot sense sentir amor o empatia, hi ha individus amb un autèntic do pel sexe, sent fogosos i complaents amb la seva parella, tot i que altres són autèntics robots, freds i insensibles que mantenen relacions gairebé per obligació.

Ja que sigui del grup que sigui, s’ha de dir, que tots tendeixen a ser individualistes, doncs vull fer notar, que fruit de la seva educació, quan estan en parella consideren a l’altre com una mera eina per aconseguir els seus propòsits, ja sigui descarregar una trempera acumulada o per intentar engendrar un fill. Tasca que es prenen d’allò més seriosament, ja que la paternitat és obligada en aquest món.

A vegades, mentre es recorre aquest camí conjunt apareix un instant en que la persona nota la fiblada de l’amor. Potser en una mirada còmplice de la seva parella, potser en una carícia mig involuntària, o potser en el moment que els metges posen als seus braços el nadó acabat de néixer. Instants únics i màgics, que normalment silencien, però que els aconsegueixen injectar una autèntica dosi de felicitat irracional.

I és que, l’amor i l’empatia són d’allò més obstinats, i per molt que els hi tanquis la porta, sempre troben alguna escletxa per on treure el cap.

Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)

Humans sense Essència

Dedicat a l’Anahi, i al seu punt crític davant  la realitat que altres volen forjar per nosaltres.

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin perdut la seva essència, allò que ens ha fet destacar per sobre de les altres espècies, convertint-los en un grup adoctrinat, conformista i sense maldat ni bondat específica.

Humans que saturats de missatges subliminals s’han anat perdent en la seva pròpia ceguera cultural. Generació rere generació, han anat oblidant el qué un dia els feu diferents, per convertir-los en una massa controlada i sense poder de decisió. Per què pensar per un mateix si l’entorn ja ho fa per ells?

En aquest món no es qüestionen les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació, dirigits i encarrilats gairebé sempre a servir exclusivament al partit que governa. La submissió anímica ha estat tal, que fins i tot la política ha perdut la seva força.

Temps enrere, el descrèdit dels polítics feu avorrir la política a la gent, que entengué que existien molt poques diferencies entre partits, ja que les grans decisions les acabava prenent l’òrgan econòmic predominat, que evidentment només afavoria els seus propis interessos.

Els avantpassats d’aquell món assimilaren com a veritat, que si volien seguir vius havien de malviure amb les restes que els de dalt els oferien. Fou tal l’asfixia a la que arribaren, que acabaren acceptant aquella submissió gairebé com un privilegi.

Evidentment també hi hagué aquells que es manifestaren, si més no al principi, però la pressió i la repressió a què els sotmeteren, calà en la resta de ciutadans, mentre pels canals oficials no es parava d’etiquetar aquells petits disturbis com a aïllats i purament delictius. Retallaren tots els drets als que no eren de la seva elit, i modelaren un nou model, que a través de les generacions, s’anà torçant.

Ara, els ciutadans d’aquell món semblen poc més que fantasmes, la gent es mou per simples interessos. Han perdut la seva maldat innata i s’han entregat plenament al centralisme que es propugna des del centre de la colònia.

La gent s’inscriu en llistes públiques, i és el govern qui els assigna el treball. No acostumen a ser feines massa complexes, però els mantenen ocupats.

La gent, si ho sol·licita, pot viure en parella, però és una modalitat que no ofereix masses garanties. A aquesta societat els agrada  reunir-se en petits grups de cinc o sis persones. Petites manades, que ofereixen més seguretat als individus que la formen. Evidentment hi acostuma a haver un dels membres que sobresurt com a líder, i les decisions que pren, no acostumen a ser qüestionades a menys que vagin en contra de la gran majoria. Però no cregueu que això comporta gaires discussions. Tot el contrari. Ser líder és una llosa que molts d’ells, submisos i apagats, no volen dur, així que acaten les seves ordres, igual que acaten les dels seus governants.

Al transport públic, passejant pel carrer o en el seu entorn laboral, la gent mira, però no veu. Consideren que el què passi al seu voltant no és rellevant. Sembla talment com si zombies adoctrinats poblessin les ciutats.

Es relacionen per necessitat, i eviten tant com poden el contacte amb els altres, ja que els seus conciutadans, formen part d’altres “manades”. I altres manades implica altres punts de vista. Una possibilitat aterradora segons ells.

És un món gris, que no s’il·lusiona pels petits detalls i que no valora tot el que té al seu costat.

El nivell d’adoctrinament és tal, que per exemple, si algú cau per accident a les vies del metro, pot estar convençut que cap dels allà presents, ni que l’andana estigui plena de gent, farà el més mínim esforç per ajudar-lo. Quedaran impassibles davant els crits de dolor de l’individuo, que al caure malament s’ha fracturat la cama.

Molts d’ells segurament el miraran, però no veuran ni assimilaran que és un igual. Quan s’escolti el comboi avançar pel túnel, el neguit del pobre infeliç augmentarà. Intentarà escapar d’aquella situació, mentre desenes de persones contemplen l’espectacle com si estiguessin veient una pel·lícula a la televisió.

Ningú farà res per evitar l’atropellament, i quan aquest es produeixi, no hi hauran sentiments de culpabilitat o pena. Tot el contrari, es diran a sí mateixos que no forma part de la seva manada, així que: Per què l’haurien d’ajudar?