No toquis coses rares!

Fa mesos vam conèixer un món on les coses desapareixien quan les tocaves. Ara descobrirem on van a parar.

Imaginem que existeixi un món on hi van a parar els objectes que s’han volatilitzat en altres móns. Pot semblar una raresa divertida, però la veritat és que és força molesta. En aquell món, on la societat evoluciona amb major rapidesa del normal, han passat de viure en coves a construir petites ciutats, en diversos segles, quan el normal hauria estat que tardessin mil·lennis.

I per què han fet aquest sal tan brusc? Doncs ben senzill, gràcies al regals que arriben d’altres móns. Allà, un capritx universal, ha fet que les molècules desintegrades d’altres móns, tornin a prendre forma en aquest. Però no hi ha un ordre lògic. Tan pot ser que es materialitzi al mig de l’oceà, com al menjador d’una casa habitada. Simplement apareix de cop.

Temps enrere, aquestes interferències involuntàries comportaren salts vertiginosos en l’evolució. Gent que amb prou feines dominava el foc, ja posseïa cotxes, pilotes, paper, encenedors i milers d’altres objectes, que en un primer moment rebien amb escepticisme, com regals dels déus, però que en molts casos acabaven aprenent per a què servien.

Les materialitzacions eren tan antigues com la pròpia vida en aquell planeta, així que per ells aquells fets màgics, resultaven d’allò més normals. De fet, si de sobte s’haguessin aturat les materialitzacions, els hauria trasbalsat, ja que entendrien que alguna cosa anòmala havia succeït.

Però evidentment els problemes més greus venien quan el que es materialitzava era algun esser viu, ja fossin l’espècie dominant o animals de companyia d’altres planetes. Ser com una pista d’aterratge de tota una gama d’alienígenes, no es pas massa divertit. Bàsicament perquè n’hi ha de tot tipus. Els espantats, els curiosos, els agressius, o els dominadors. Des de nadons inofensius a essers deformes que engolien tot allò que podien.

Per sort per la població autòctona, molts dels essers materialitzats, acaben morint poc després de la materialització, ja que el seu cos no està preparat per resistir una atmosfera i una gravetat tan diferents a la seva.

Tot i així hi ha un petit percentatge que per semblança de planetes, sobreviuen a la materialització. En un primer moment es va voler fer servir aquells escollits com a messies que podrien ensenyar a aquell món a evolucionar, però en més d’una ocasió, l’únic que van aconseguir abans de comunicar-se amb ells, fou que els encomanessin alguna malaltia, que derivà en epidèmia.

Així que avui en dia, amb una societat madura que camina cap a l’era tecnològica, s’ha establert un protocol d’actuació que tothom ha de seguir en cas de materialització.

Els objectes no apareixen en una mil·lèsima de segon, és un procés que pot durar entre un i dos minuts. Comença amb una petita descàrrega al mig del no res, i a continuació comencen a produir-se ramificacions elèctriques. Tots els habitants d’aquell planeta reconeixen aquell so tan característic a l’instant, i és precisament en aquell temps de materialització, quan han d’activar el protocol de seguretat. Tothom disposa d’uns marcs, que han de col·locar al terra, de tal manera que l’objecte que s’està materialitzant quedi al seu interior. Tenen aproximadament un metre quadrat de superfície. Un cop situat al terra s’activa l’aparell, que crea un camp de força fins al sostre de l’estància a on es trobi, o fins a cinc metres d’alçària, si es troba a l’aire lliure.

L’objecte materialitzat queda pres a l’interior, i és incapaç d’alliberar-se, ni de contaminar l’entorn. Una patrulla de desinfecció acudirà immediatament al lloc de la materialització, i s’endurà l’objecte o l’esser a la Central de Control, on el sotmetran a mil proves per saber si pot ser profitós per la seva societat o no.

Però és clar, quan es produeix una materialització, la coordenada on s’ha produït queda correctament enregistrada, i a partir de llavors es sotmet a una vigilància periòdica per part del agents.

Als autòctons els fa molta ràbia, que per un capritx de l’univers, se’ls hagi de posar sota vigilància, com si ells tinguessin alguna culpa d’haver provocat aquella materialització, així que quan són objectes petits els que arriben, molts acaben obviant els tràmits burocràtics. És una tasca massa feixuga i poc gratificada.

Desactiven el camp de força i es queden l’objecte per a ells. Intenten trobar-li una utilitat, però si després de molts intents, el consideren inútil, doncs acaben duent-lo al mercat negre, on sempre hi ha gent que busca objectes estranys.

En algun món els faria gracia veure com els seus aparells tecnològics com les tablets, han acabat com a plats de vaixella en aquell món.

Què toques?

Dedicat al Manel, perquè encara em queden idees per desenvolupar de les moltes que va aportar!

Imaginem que existeixi un món on una estranya mutació fa que tot el que toquis desaparegui. Sens dubte una maledicció eterna que condemna als ciutadans a viure en un estat permanent de temor, ja que les desaparicions involuntàries són tan habituals com fer l’amor… bé, potser aquest no seria el millor exemple. Ja que l’acte en sí, cada vegada es practica amb menys assiduïtat, i quan es fa es requereixen tantes mesures que acaben desfent el magnetisme del moment.

Els habitants més vells del planeta encara recorden el moment exacte en que tot canvià. El cel havia adquirit una tonalitat blanca elèctric, i l’ambient era angoixadament asfixiant i calorós. Els meteoròlegs havien advertit que el planeta estava sota l’efecte d’una explosió solar, que els arribava desgastada per la distància recorreguda, però que tot i així es temia que pogués tenir certs afectes negatius.

Al tercer dia d’estar sota la seva pressió, reberen l’impacte de l’onada en forma de fuetada que els ompli el cos de pessigolleigs. Fou ràpida i pràcticament indolora. Seguidament desaparegué per no tornar mai més.

No obstant deixà un regal que mai oblidarien, i que com el bon vi, anà guanyant consistència amb el pas del temps. La mutació no tingué efectes immediats, tret d’una estranya fatiga que sumí a tots els habitants a unes jornades en les que es movien arrossegant pràcticament els peus. La part oest del planeta era la quina havia rebut l’impacte de forma més directa i eren els qui semblaven estar més aixafats. Ells foren els primers en notar els efectes secundaris.

De sobte començaren a percebre com petits objectes que intentaven tocar o agafar, es desmaterialitzaven davant dels seus ulls. Com si l’objecte en qüestió es desinflés i acabés desapareixent. L’eufòria i el pànic s’injectaren a les venes com una droga adictiva. Eufòria pel fet que alguns, sobretot infants, trobaven divertida aquella raresa. I pànic per la gent adulta que entenia que aquell canvi no podia portar res de bo.

I efectivament, no ho portà.

A mesura que anaren passant els dies i les setmanes, els objectes desmaterialitzats eren més grossos. El terror augmentà un nou nivell en el moment que es conegué que certs animals de companyia, com hàmsters o canaris, havien començat a desaparèixer després de ser acariciats pels seus propietaris.

La societat exigí que es donés solució al problema, però per molts experiments que es dugueren a terme, cap arribà a bon port. Segons semblava haver estat exposats al rastre de l’explosió solar, havia desequilibrat el seu sistema intern, que era capaç d’absorbir atòmicament un cos aliè. Per això semblava que els objectes es desinflessin.

S’intentà atacar el cos humà, irradiant-lo amb tot tipus de raigs, que l’únic que comportaren amb els pobres voluntaris (la majoria presos als qui se’ls prometé una rebaixa de condemna), foren vòmits, migranyes i aparició de certs tumors que escurçaren radicalment la seva vida.

Però la situació encara empitjorà més el dia que desaparegué la primera persona. Un avi feu desaparèixer a la seva neta. Fou una tragèdia que omplí tots els noticiaris. Com era d’esperar el primer cas s’havia registrat a la cara oest del planeta, allí on l’impacte fou directe. A la cara est disposaren d’un altre mes de marge abans no començà a desaparèixer gent. Semblava evident que en cas de contacte entre humans, el qui era absorbit era el de menor pes. Allò resultà terrible. De sobte els pares començaren a tenir por d’acariciar als seus fills, les parelles d’acariciar-se, la gent de saludar-se encaixant les mans, i ni tan sols escriure, tocar un instrument, o jugar a la consola pogueren fer. Res semblava immune a l’atac per contacte humà.

Per sort, i com gairebé sempre passa, fou la casualitat la que volgué donar un petit descans a la població turmentada. Els científics d’arreu del món que havien començat a col·laborar en línia directa per sumar esforços, foren incapaços d’arribar a la solució que el fill d’un pagès anònim, descobrí mirant al seu pare. L’home feia un truc de màgia d’allò més curiós, ja que amb les mans plenes de terra, després d’un dia de treball, podia tocar els objectes sense problema. Per contra, quan es rentava les mans, el contacte amb qualsevol element el feia volatilitzar sense vacil·lacions.

El descobriment fou un èxit que canvià la vida a aquell pobre pagès. Descobrir una cura a la greu amenaça que assetjava al món havia estat premiat amb l’ingrés immediat d’una quantitat esfereïdora de diners, que l’havia convertit en billionari.

Treballant amb aquella nova idea, els científics per fi pogueren donar una solució al problema. Per evitar desmaterialitzar objectes i essers vius, era precís que el cos dels humans anés permanentment cobert per una capa de fang, que al assecar-se es convertia en una segona pell. Per més seguretat, un cop ja es disposava d’aquella segona pell, es cobrien amb una espècie d’impermeable tèrmic que els protegia del fred i donaven una protecció extra per tal d’evitar qualsevol contacte directe.

El problema era que cada poques hores s’havia de comprovar que la capa de fang no s’hagués esquerdat, ja que els llocs en constant moviment com braços, mans i cames, era on més es trencaven les defenses i per tan s’havien de tornar a protegir.

Aquest sistema encara s’utilitza avui en dia. Les cases disposen de banyeres plenes de fang, i assecadors especials de cos sencer per agilitzar el procés d’assecat, però encara hi continuen havent moltes limitacions. El sexe és una d’elles. Però l’inventiva humana no té límits i fins i tot per això tenen solucions.

Malauradament no són pas perfectes, així que de tan en tan encara apareixen notícies a la televisió de noves desmaterialitzacions entre persones.

Però la pregunta per a la qual encara no tenen resposta, és una altra completament diferent...

A on va tot allò que desapareix?

Els que han desaparegut, no han informat al respecte.

Destrucció Expansiva 04

El desenllaç. Quarta i Última entrada d’aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

S’ha demostrat que en un entorn aquàtic es pot ferir a la massa, amb arpons dotats de puntes explosives. Veure com es desprenen les partícules de la massa original, gairebé ha estat motiu de festa mundial. I més al comprovar, que tot i que s’intentava curar a sí mateixa, a la massa, no li resulta gens fàcil regenerar-se.

Així que moguts per una alegria insana, els habitants d’aquell món, representats per polítics que els agrada veure’s a sí mateixos com a líders poderosos i amb capacitat de reacció, han començat a atacar a la massa, que en aquells moments ja ocupa més d’un terç de la superfície del planeta. Volen evitar sí o sí, que la massa acabi arribant a dos continents més que ja estan amenaçats, ja que d’arribar a la costa, seria imparable, doncs hem de recordar que els arpons explosius només són efectius dins de l’aigua.

En pocs dies s’han distribuït materials explosius per tot el planeta, i han començat els atacs indiscriminats, tan a la primera línia de la massa, on aquesta, tot i els atacs, continua avançant lentament, com també a zones més allunyades. Milions de petites explosions, que obligatòriament han de servir d’alguna cosa. Però davant el dubte s’han continuat amb els experiments.

Diversos equips de bussejadors enviats pels governs, han atacat primer a la massa amb arpons explosius per causar ferida, i a continuació, han tret el seu ampli repertori de virus, i els hi ha començat a injectar, amb la idea renovada que ara sí podien acabar infectant a l’enemic i atacant-li el seu sistema intern. Però aquesta temptativa, almenys de moment, no ha comportat cap èxit visible. La massa sembla igual de sana com sempre, i tot i els milions de ferides que pateix, continua avançant.

És en aquests moments d’inflecció quan arriben els resultats de les proves realitzades al planeta original de la massa. I els resultats són colpidors.

-Tot aquell planeta està recobert per una capa extremadament dura d’aquesta massa –explica el Cap d’Investigació Espacial a la junta de Caps d’Estat reunits en una gran cimera-. Les hipòtesis apunten que aquesta massa, va aconseguir embolcallar tota la superfície del planeta veí i un cop aconseguit, es va endurir, i va començar a patir el desgast i l’erosió de qualsevol medi rocós.

-Però perquè hauria de reaccionar així?! I quina finalitat tenia?

Les preguntes es multipliquen, sembla com si cadascun dels presents volgués cosir a preguntes al científic. Però malauradament, les respostes no abunden. Ara tan sols pot oferir suposicions.

-L’equip científic creu que podria ser una substància que reacciona quan percep un entorn inadequat. Podria ser que originàriament hagués percebut algun canvi en el seu planeta originari, i hagués desenvolupat una protecció natural per protegir les capes interiors del planeta de l’agressió exterior.

“Això explicaria que un cop a la Terra, al percebre un ambient completament diferent al del seu planeta original, es pensés que el planeta estava en perill i per això es desencadenés la reacció.

-O sigui que la finalitat de la massa és bona?!

-Mai s’ha dit que fos una entitat intel·ligent. Simplement ha reaccionat davant les condicions que hi ha al nostre planeta.

-Doncs ens sembla molt bé, però No necessitem ser terraformats!

-Malauradament aquest és un procés que segurament no s’aturarà fins que la massa acabi ocupant tota la superfície del planeta.

Una setmana més tard els informes apunten en la direcció que la massa, degut a les moltes ferides que té en tota la seva superfície submergida en l’aigua, ha començat a reduir la seva velocitat d’expansió.

Al cap de dues setmanes la constatació ja és un fet. Segons es creu, la massa ha reduït la seva velocitat d’expansió, perquè abans de continuar avançant, ha d’intentar regenerar les ferides ocasionades. Però són tantes, que li resulta d’allò més complicat.

I és que innegablement, els habitants d’aquell planeta s’han bolcat en atacar a la massa per totes bandes, sense preocupar-se dels possibles efectes secundaris que puguin causar tals accions.

Ja que, mentre els habitants d’aquell planeta gaudeixen de la pausa temporal concedida per la massa, els milers de partícules despreses en cada explosió, han anat sent engolides per milions de peixos de tot el món. Les corrents marines són fortes, i en menys d’una setmana algunes d’aquelles partícules ja han estat capaces d’arribar als punts més allunyats del planeta, on alguns peixos despistats les han acabat engolint.

L’atzar i el destí tenen aquest particular sentit de l’humor, ja que ha estat qüestió de temps que algun d’aquests peixos infectats, acabés a la taula d’algun pescador, que al repartir-lo entre el seu grup, ha acabat plantant involuntàriament la llavor d’aquesta massa alienígena a l’estomac de tots ells.

La massa, percebent un entorn hostil enmig de gasos gàstrics, s’ha començat a reproduir, cobrint tot l’interior de l’estómac humà. El malestar dels infectats s’iniciava amb un lleuger mal de panxa, que dies més tard s’estenia per tot el cos i causava la mort.

Quan es detectaren els primers casos d’indigestions, ningú li donà massa importància, ja que el tema principal continuava sent la substància alienígena. El pànic arribà quan es realitzà la primera autòpsia i es descobrí que la causa de la mort era la presència, inexplicable de la massa alienígena a l’interior dels cadàvers.

Encara tardarien uns dies en lligar caps, però quan ho feren, els casos puntuals s’havien convertit en epidèmia, ja que milers de persones havien ingerit peixos contaminats.

Però el pitjor no ha estat això, sinó que, tot i els esforços per desfer-se dels cossos contaminats, els governs no han pogut arribar a tots els racons del món, i en diferents zones del planeta, els habitants contaminats han acabat morint sols a casa, sense que ningú hagi avisat a les autoritats.

Aquesta és la gran tragèdia, ja que sense que ningú es desfaci del cos, la infecció anirà creixent, destrossant tots els òrgans interiors del mort, i quan ja estigui ple, acabarà sortint per la boca, o qualsevol altre conducte que la porti a l’exterior.

I un cop alliberada allà on la víctima havia caigut morta, ja no es podrà aturar la seva expansió. Engolirà la casa on havia viscut l’infectat i continuarà expandint-se pel continent on es trobi.

Així ha estat com la substància ha acabat tenint presència en tots els continents del planeta, i mentre les autoritats es fixaven en la gran massa oceànica, les petites partícules entraven per la porta del darrera.

L’entorn que l’envolta no és pur, ja que conté grans nivells contaminants, així doncs, es continuarà expandint, i és qüestió de temps que la substància alienígena acabi completament la seva tasca.

Destrucció Expansiva 03

Tercera entrada d'aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprovar que la massa no pot engolir l’aigua, ha estat tot un bàlsam per als humans, i de pas una injecció de moral per no rendir-se davant una situació que es creia caòtica, i que ho continua sent. Que no ataqui l’aigua, no vol dir que no ataqui al fons marí, tot un ecosistema que s’esfondra amb un mutisme dantesc, sota la mortal abraçada d’aquella massa que no té compassió de res.

-Només hem guanyat temps! –aquest és el crit unànime de la societat, conscient que sense els nutrients que ofereix el fons marí, la vida al mar s’anirà extingint ràpidament.

No és estrany doncs, que els científics de tot el món continuïn donant voltes a com poder atacar a la massa. És precisament en un d’aquests encontres, on s’han preguntat què passa amb la substància un cop ha arrasat un entorn.

Tots han coincidit que la millor manera d’obtenir respostes, és duent a terme experiments. I per aquesta ocasió, de nou s’ha acabat utilitzant animals.

Amb helicòpters distribuïts per diversos punts de la massa, s’ha baixat a animals fins a deixar-los al damunt d’ella. Amb terror s’ha comprovar, que és com deixar-los enmig d’unes arenes movedisses. L’animal en qüestió, des de l’escarabat més petit, fins al cavall més gros, han estat absorbits. Per molts esforços que fessin cap d’ells n’ha pogut fugir. Només n’hi ha un que no ha acabat engolit per la massa.

L’excepció ha estat un pobre ximpanzé, al que han baixat com tota la resta, i que un cop damunt la massa, s’ha començat a enfonsar seguint el guió original. Intentà córrer, però no li serví de gaire, ja que a cada nova passa s’enfonsava una miqueta més. Quan ja semblava que seguiria el mateix destí que tots els altres, des de l’helicòpter han començat a tensar la corda que encara unia el tòrax del ximpanzé amb l’aparell volador.

L’objectiu era fàcil, descobrir si una vegada s’entrava en contacte amb la superfície de la massa, l’individuo se’n podia alliberar. La potència de l’helicòpter no li ha posat les coses fàcil a la massa, que continuava obsessionada en engolir a la pressa. Enmig de la disputa, el pobre animal, que cridava de dolor al patir les estrebades de tots dos assaltants. Al final la física ha actuat, i superada la resistència màxima, els ossos i els teixits s’han esquinçat com el paper. La lluita aferrissada ha acabat en empat. La massa ha engolit les cames fins a la cintura. I el tòrax, on l’animal hi duia l’arnés, ha quedat per l’helicòpter.

Un altre fracàs per la expedició científica, que veu impotent com la massa continua guanyant terreny. Estan desesperançats i ja no saben què més inventar. Llavors es quan a través d’un canal militar els informen d’un fet que els desconcerta.

-Ens arriben informacions contradictòries, però segons les nostres fonts, hi hauria civils que han aconseguit perforar l’estructura de la massa!

-De debò?! –repliquen incrèduls.

Doncs sí. Com sempre ha estat la curiositat, la que ha dut als humans a capbussar-se sota l’aigua, quedant a poca distància del fons marí, on la massa continua obrint-se camí. I un d’ells, potser per instint, o potser per ràbia, ha agafat un dels seus arpons de pesca, i l’ha disparat contra la massa. Sorprenentment l’arpó ha perforat la massa uns deu o quinze centímetres i ha quedat allí, completament visible. La massa ni l’ha dissolt, ni l’ha rebutjat.

Ningú ha volgut celebrar aquest petit èxit, fins que centenars d’experiments realitzats en diferents punts de la massa, han constat l’evidència. Només els realitzats dins l’aigua han tingut èxit. A l’exterior, els arpons han rebotat sistemàticament contra la massa i han acabat descansant sobre la superfície, on han estat engolits poc després.

Però en un entorn aquàtic tots els arpons han causat ferida. Una gran victòria anímica tot i desconèixer l’abast real d’aquelles ferides, que algú s’ha afanyat a matisar que potser eren tan superficials com en els humans serien les perforacions fetes per col·locar-hi arracades o piercings. No obstant s’han aferrat a aquest èxit, com a un clau roent. La situació era crítica, i necessiten petites victòries que ajudin a recuperar l’ànim perdut.

El següent pas ha estat clar: Col·locar petits explosius a les puntes dels arpons. Quan les explosions han causat ferides completament visibles sobre la massa, l’alegria que ha provocat en els humans que seguien l’experiment ha estat desmesurada.

Ara tan sols queda esperar a veure si la massa es capaç de regenerar-se una vegada ha estat ferida.

Continuarà…

Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...

Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…