Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris English. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris English. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 d’octubre del 2015

100 móns / mundos / worlds



Entrada trilingüe / Post trilingual.

Dedicats a vosaltres, lectors, per estar sempre aquí.
Dedicado a vosotros, lectores, por estar siempre ahí.
Dedicated to you, readers, for always being there.

Imaginem que existeixi un món on els desitjos es poden comprar. Però no pas amb diners, sinó amb il·lusió, treball i constància.
L’encarregada d’aquesta gran proesa no és altra que la gran fàbrica de somnis i il·lusions que des de fa milers d’anys treballa de forma incessant per donar forma a tota mena de desitjos. Ningú coneix del cert el seu origen. Algunes llegendes asseguren que va ser un regal dels déus, altres que allí hi quedaren apressats mags molt poderosos, i altres expliquen que foren els extraterrestres els que la posaren allí per fer avançar una societat que gràcies a la Fàbrica ha pogut evolucionar molt més ràpid que altres móns.
Allí molts dels desitjos produïts serveixen per fer millores, i és clar, això és cabdal pel progrés. Tot i que en última instància dependrà de la societat voler seguir els camins marcats o quedar-se encallats durant dècades en l’autocomplaença.
Ara bé, no tot el que surt d’aquells forns màgics és agradable. La Fàbrica és un sistema de forces que s’ha d’equilibrar i això comporta que també li toqui produir somnis i il·lusions molt més lúgubres i desagradables.
De fet, no és pas estrany trobar-se amb el compromís que per poder aspirar a comprar els grans desitjos que tothom anhela, primer s’han d’adquirir i superar uns quants de descoratjadors o pessimistes que poden enfonsar anímicament a qui pretenia menjar-se el món.
Tot i així, un somni negatiu en una ment desperta i optimista pot acabar sent beneficiós o divertit, com el que va comprar una nena on els ratolins deixaven de ser caçats i eren els gats els perseguits. Allí tropes de petits rosegadors no tan sols neutralitzaven als gats, sinó que a més els servien en safata i amb un llaç als seus nous propietaris.
Altres desitjos aparentment positius, en una ment inestable poden conduir al abisme. Com per exemple el desig que adquirí un vell aficionat a la filosofia, en el que volia que tots els seus conciutadans fossin uns enamorats d’aquesta disciplina. Poc podia sospitar l’home que després de debatre durant dies sobre el sentit de la vida, discutint i argumentant amb contundència, s’arribés a la conclusió inapel·lable que no valia la pena continuar existint, i que la immensitat de l’univers demostrava que el veritable sentit de l’existència era la inexistència.
Era tal la convicció que es tenia que fns i tot es decidí quin havia de ser el dia del gran final. Per sort o per desgràcia, el desig que havia adquirit aquell vell perdé el seu embruix i de sobte a la gent d’aquella ciutat ja no els semblà tan bona idea el fet de la inexistència.
Aquesta és la gran contrapartida: l’efecte del desig només dura un més i només té efectes sobre una petita zona geogràfica, no sobre tot el planeta. Si durant aquest temps la persona ha estat capaç de fer que els seu somni arreli, servirà perquè tothom pugui treure’n profit.
Però si el somni no sedueix, acabarà apagant-se deixant als qui estaven sota el seu efecte en un estat conscient, on saben que un desig ha mort i toca esperar el següent.
Un dels somnis més demandats és el d’una societat on la gent no plori. S’han esgotat les existències i tothom espera que la Fàbrica n’enviï noves remeses.
Aquesta és la gran veritat, en aquell món són addictes als desitjos.
Els encanta sentir l’eufòria davant un nou projecte, la felicitat absoluta al donar-li forma i veure com evoluciona, o la satisfacció personal pel treball ben realitzat. És per això que tot i la temporalitat, continuen venerant a la gran Fàbrica.
En altres mons no tenim aquesta Fàbrica, però tenim el do d’imaginar i desitjar. Per contra, hem de regar la persistència i la constància per no defallir davant els obstacles que se’ns presenten. Només així podrem acabar donant forma a les nostres il·lusions.
Els somnis no moren fins que nosaltres no els enterrem.



*************

Imaginemos que exista un mundo donde los deseos se pueden comprar. Pero no con dinero, sino con ilusión, trabajo y constancia.
La encargada de esta gran proeza no es otra que la gran fábrica de sueños e ilusiones que desde hace miles de años trabaja de forma incesante para dar forma a toda clase de deseos. Nadie conoce del cierto su origen. Algunas leyendas afirman que fue un regalo de los dioses, otras que ahí quedaron apresados magos muy poderosos, y otros explican que fueron los extraterrestres los que la pusieron ahí para hacer evolucionar a una sociedad que gracias a la Fábrica ha podido evolucionar mucho más rápido que otros mundos.
Allí muchos de los deseos producidos sirven para hacer mejoras, y claro, eso es primordial para el progreso. Aunque en última instancia dependerá de la sociedad querer seguir los caminos marcados o quedarse encallados durante décadas en la autocomplacencia.
Eso sí, no todo lo que sale de esos hornos mágicos es agradable. La Fábrica es un sistema de fuerzas que se tiene que equilibrar i eso comporta que también le toque producir sueños e ilusiones mucho más lúgubres y desagradables.
En verdad, no es tan raro encontrarse en el compromiso que para poder aspirar a comprar los grandes deseos que todos anhelan, primero se deben adquirir y superar unos cuantos de descorazonadores o pesimistas que pueden hundir anímicamente a quien pretendía comerse el mundo.
Aún así, un sueño negativo en una mente despierta y optimista puede acabar siendo beneficioso o divertido, como el que compró una niña donde los ratones dejaban de ser cazados y eran los gatos los perseguidos. Allí tropas de pequeños roedores no tan solo neutralizaban a los gatos, sino que a demás los servían en bandeja y con un lazo a sus nuevos propietarios.
Otros deseos aparentemente positivos, en una mente inestable pueden conducir al abismo. Como por ejemplo el deseo que adquirió un viejo aficionado a la filosofía, en el que quería que todos sus conciudadanos fuesen unos enamorados de esa disciplina. Poco podía sospechar el hombre, que tras debatir durante días el sentido de la vida, discutiendo y argumentando con contundencia, se llegase a la inapelable conclusión que no valía la pena continuar existiendo, y que la inmensidad del universo demostraba que el verdadero sentido de la existencia, era la inexistencia.
Era tal la convicción que incluso se decidió cual debía ser el día del gran final. Por suerte o por desgracia, el deseo que había adquirido ese viejo perdió su embrujo y de repente a la gente de aquella ciudad ya no le pareció tan buena idea el hecho de la inexistencia.
Estas son las dos grandes contrapartidas: el efecto del deseo solo dura un mes, y tiene efectos en una pequeña zona geográfica, no sobre todo el planeta. Si durante este tiempo  la persona ha sido capaz de hacer que su sueño arraigue, servirá para que todos puedan sacar provecho.
Pero si el sueño no seduce, acabará apagándose dejando a los que estaban bajo su efecto en un estado consciente, donde saben que un deseo ha muerto y toca esperar el siguiente.
Uno de los sueños más demandados es el de una sociedad donde la gente no llore. Se han agotado las existencias y todo el mundo espera que la Fábrica envíe nuevas remesas.
Esta es la gran verdad, en ese mundo son adictos a los deseos.
Les encanta sentir la euforia ante un nuevo proyecto, la felicidad absoluta en darle forma y ver cómo evoluciona, o la satisfacción personal por el trabajo bien realizado. Es por ello que a pesar de la temporalidad, continúan venerando a la gran Fábrica.
En otros mundos no tenemos esta Fábrica, pero tenemos el don de imaginar y desear. Por el contrario, tenemos que regar la persistencia y la constancia para no desfallecer ante los obstáculos que se nos presentan. Sólo así podremos acabar dando forma a nuestras ilusiones.
Los sueños no mueren hasta que nosotros no los enterramos.


*************

Imagine that there is a world where wishes can be purchased. But not with money. What is needed is enthusiasm, work and perseverance.
The charge of this great feat is none other than the great factory of dreams and illusions that for thousands of years has worked incessantly to shape all kinds of desires. No one knows the true origin. Some legends say that was a gift from the gods, others say that there were apprehended very powerful wizards, and others explain that were aliens who put it there to evolve a society that thanks to the factory has been able to evolve much faster that other worlds.
There many of the desires produced serve to make improvements, and of course, that is vital for progress. Although ultimately it depends on the society want to follow marked paths or remain stranded for decades in their complacency.
Although everything that comes out of those magical ovens is not pretty. The factory is a set of forces that should be balanced, and that implies also need to produce much more gloomy dreams and illusions, and unpleasant.
Indeed, it is not so rare to find in the commitment to be eligible to buy the great desire that they all crave, they must first acquire and overcome a few discouraging or pessimistic desires that can sink emotionally who wanted to conquer the world.
Still, a negative dream in a sharp mind and optimistic may end up being beneficial or funny, as it bought a girl where mice were no longer hunted, and cats were persecuted. There troops of small rodents not only neutralized cats, besides they were served on a tray with a tie to their new owners.
Other seemingly positive desires in an unstable mind can lead to the abyss. Such as the desire acquired an old lover of philosophy, which wanted all his countrymen were few lovers of this discipline. Little did he suspect the man, who after discussing for days the meaning of life, discussing and arguing forcefully, it came to the final conclusion that it was not worth continuing to exist, and the vastness of the universe showed that the true meaning of existence, was the inexistence.
Such was the conviction that even decided what should be the day of the final. Fortunately or unfortunately, the desire that the old man had become lost its charm and suddenly the people of that city was no longer seemed such a good idea the fact of nonexistence.
These are the two main counterparts: the desire effect only lasts a month, and has effects in a small geographical area and not on the entire planet. If during this time the person has been able to make his dream root, it will serve so that all can benefit.
.But if the dream does not appeal, it will eventually turn off leaving people under their effect in a conscious state, where they know that a desire has died and have to wait the next.
One of the most popular is the dream of a society where people don’t cry. Stocks are depleted and everyone expects that the new factory send remittances.
This is the great truth in that world are addicted to desires.
They love to feel the euphoria over a new project, absolute bliss in shape it and see how it evolves, or personal satisfaction of a job well done. That is why despite the temporality continue to worship the great factory.
In other worlds we do not have this factory, but we have the gift to imagine and desire. On the contrary, we need watering persistence and perseverance to not falter before the obstacles that present themselves. Only then will we end up shaping our illusions.
Dreams don’t die until we bury them.

PD: Aquestes imatges tenen drets d’autor.
PD: Estas imagenes tienen derechos de autor.
PD: This images have copyright.

dimarts, 29 de setembre del 2015

We Need You!



Entrada trilingüe / Post trilingual
 
Estic buscant una idea per l'entrada número 100 i necessito la teva ajuda! Acaba la frase com tu vulguis:
“Imaginem que existeixi un món...”
(on els polítics són honrats, on la gravetat canvia cada dia, on viuen en coves gelades,...).
Tot s'hi val! ... Entre totes les respostes es farà un sorteig per escollir quin serà el Món Imaginari núm. 100!
Moltes Gràcies! :P


 *******

Estoy buscando una idea para la entrada número 100 ¡y necesito tu ayuda!
Termina la frase como tu quieras:
“Imaginemos que exista un mundo...”
(donde los políticos sean honrados, donde la gravedad cambia cada día, donde viven en cuevas heladas,…)
¡Todo se vale! Entre todas las respuestas se hará un sorteo para escoger cual será el Mundo Imaginario núm. 100.
¡Gracias!

 
*******

I'm looking for an idea for the 100th post of my blog and I need your help!
Ends the sentence as you want:
Imagine that there is a world ...”
(where politicians are honest, where gravity changes every day, where people live in frost caves,…)
Anything goes! I will be a lottery to choose what answers which will be the 100th Imaginary World!
Thanks!


dimarts, 30 de juny del 2015

3 anys imaginant…



3 Anys imaginant / 3 Años imaginando / 3 Years imagining



És compleixen tres anys del bloc i només tinc paraules d’agraïment envers els lectors, que continueu deixant-vos caure per aquí en algun moment o altre.
Aquest any s'han batut alguns rècords, amb entrades que han escalat fort en les posicions generals, aconseguint desbancar fins i tot el Top 1 (que estava vigent des del primer any).
La freqüència de publicació ha estat inferior a altres anys, fruit del poc temps que m'han deixat lliure els diferents projectes en els que col·laboro.
Tot i així no he volgut deixar de publicar amb certa regularitat.
Què li demano al tercer aniversari?! Doncs que Móns Imaginaris continuï creixent en públic i entrades, i que vosaltres no us avorriu d'anar-me llegint.
Gràcies per ser part del bloc... I ja sabeu que podeu continuar plantejant idees emprant la premissa: "Imaginem que existeixi un món..."

Moltes gràcies! :P

****************************

Se cumplen tres años del blog y sólo tengo palabras de agradecimiento para con los lectores, que os dejáis caer por aquí de vez en cuando.
Este año se han batido algunos récords, con entradas que han escalado fuerte en las posiciones generales, logrando desbancar incluso el Top 1 (que estaba vigente desde el primer año).
La frecuencia de publicación ha sido inferior a otros años, fruto del poco tiempo que me han dejado libre los diferentes proyectos en los que colaboro.
Aún así no he querido dejar de publicar con cierta regularidad.
¿Qué le pido al tercer aniversario?! Pues que Móns Imaginaris (Mundos Imaginarios) continúe creciendo en público y entradas, y que vosotros no os aburráis de irme leyendo.
Gracias por ser parte del blog… Y ya sabéis que podéis seguir planteando ideas empleando la premisa: "Imaginemos que exista un mundo…"

Muchas gracias! :P

************************

Three years of the blog are met and I only have words of gratitude to the readers, you allow yourselves to drop by occasionally.
This year has beaten some records, with strong entries that have climbed in the overall standings, achieving unseat even the Top 1 (which was in effect from the first year).
The frequency of publication has been less than in other years, the result of the short time I have left open the different projects in which I work.
Still I did not want to stop publishing on a regular basis.
What I wish for the third anniversary?! I hope Móns Imaginaris (Imaginary Worlds) continue to grow in public and posts, and that you will not go bored of reading.
Thanks for being part of the blog ... And you know that you can continue to raise ideas, using the premise:  Imagine that there is a world where…” 

Thank you very much! :P


PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor / This image have copyright.



dijous, 26 de març del 2015

Discworld / Mundodisco

Entrada trilingüe / Post trilingual
(Català, Castellano and English)



Dedicat a en Terry Pratchett. Per ser una font d’inspiració per milions de persones i ser capaç d’unir l’humor, la crítica social i la bona literatura.

Imaginem que existeixi un món on la terra és plana, i està subjectada per quatre elefants gegants que al mateix temps es recolzen sobre la closca d'una gran tortuga que neda tranquil·lament per l'espai. Ep, i compte a pensar que tal idea és una ximpleria, perquè a Discworld, que es com es diu aquell món, persegueixen com a heretges a tots aquells que afirmin que la terra és rodona i gira al voltant del sol...
Que mai permeti la gran A’Tuin tal blasfèmia irracional!
Però centrem-nos una mica en aquell món. Ja us aviso que és un món un xic caòtic, on la bogeria i l'estupidesa tenen bona part de protagonisme... bé, en aquest sentit tampoc es tan diferent d'altres móns.
Allà la màgia hi és ben present, ningú la qüestiona i molts la dominen a voluntat. No és el cas d’en Rincewind, que tot i ser un mag, només sap invocar un conjur que no recorda.
Per sort, no tots són tan sapastres. Altres com l’Eskarina, instruïda per la bruixa Yaya Ceravella, ha demostrat que la igualtat entre gèneres és possible convertint-se en la primera dona que aconsegueix el títol de maga emès per la Universitat Invisible, la millor escola del món.
Però no us penseu que aquí tot és màgia; en Cohen el Barbar, l’heroi més gran de Discworld, demostra als seus vuitanta-sis anys que ell i la seva tropa, tots octogenaris, encara tenen molt a dir,… i si pel camí s’ha de salvar alguna donzella ó el propi món, doncs que així sigui.
Tot i que si per desgracia l’aventura els porta a la ciutat d’Ankh-Morpork, el drama ja agafarà un to molt més elevat. I és que si el Creador hagués dit “Que es faci la llum”, a Ankh-Morpork s’hauria quedat amb una simple petició, per culpa de tota la gent dient: “De quin color?!”
Allà tot hi té cabuda. El Patrici ha legalitzat els assassinats, els robatoris, la mendicitat i la prostitució per tenir-los controlats. Existeixen el Gremi d’Assassins i Lladres que reben una quota d’assassinats i robatoris “acceptable”, per tal que el sistema continuï funcionant amb normalitat.
A Discworld hi tenen cabuda qualsevol tipus de criatura, ja sigui màgica o ben real, com banquers, polítics i capellans. Però han d’anar en compte, perquè hi ha llocs que empresonen als governants tot just acaben de ser escollits, ja que s’ha demostrat que a la llarga estalvia temps.
Una altre grup que tampoc els falta és el de Déus, n’hi ha més que mosquits en un pantà.
En tenen de grans i de petits. La seva mida va en funció del número de creients que tinguin… Ep, però d’autèntics creients! Que n’hi ha molts que pugen al carro de la religió i després només pensen en viciar la idea i treure'n profit.
I sinó que li preguntin al Gran Déu Om, el més poderós de Discworld, però que en un cert moment acabà convertit en una petita tortuga perquè només tenia la fe cega d’en Brutha, el novici més obtús de la Ciutadella.
A l’univers de Discworld tot és possible, fins i tot que la Mort es passegi tranquil·lament pels carrers, vestida amb la túnica negra i la dalla, recollint a tots els que han de deixar aquest món.
Ni que això comporti haver de recollir a aquell que t’ha donat la vida.
-PERDONA PARE –diu en Mort.
-No et preocupis, els negocis són els negocis –respon en Terry amb una gran rialla-. Però això s’haurà de celebrar!
-CONEC EL LLOC PERFECTE. 

“La vida d’una persona sí que passa davant dels seus ulls abans de morir. El procés es diu Vida.”
Terry Pratchett (1948 – 2015)



*************

Dedicado a Terry Pratchett. Por ser una fuente de inspiración para millones de personas y ser capaz de unir el humor, la crítica social y la buena literatura.

Imaginemos que exista un mundo donde la tierra es plana, y  está sujetada por cuatro elefantes gigantes que al mismo tiempo se apoyan sobre el caparazón de una gran tortuga que nada tranquilamente por el espacio. Eii, y pobre del que piense que tal idea es una tontería, porque en Mundodisco, que es como se llama ese mundo, persiguen como herejes a todos aquellos que afirman que la tierra es redonda y gira alrededor del sol…
¡Que nunca permita la gran A'Tuin tal blasfemia irracional!
Pero centrémonos un poco en ese mundo. Ya os aviso que es un mundo un poco caótico, donde la locura y la estupidez tienen buena parte de protagonismo… bueno, en este sentido tampoco es tan diferente de otros mundos.
Allí la magia está bien presente, nadie la cuestiona y muchos la dominan a voluntad. No es el caso de Rincewind, que a pesar de ser un mago, sólo sabe invocar un conjuro que no recuerda.
Por suerte, no todos son tan chapuceros. Otros como Eskarina, instruida por la bruja Yaya Ceravieja, ha demostrado que la igualdad entre géneros es posible convirtiéndose en la primera mujer que consigue el título de maga emitido por la Universidad Invisible, la mejor escuela del mundo.
Pero no penséis que aquí todo es magia; Cohen el Bárbaro, el héroe más grande de Mundodisco, demuestra a sus ochenta y seis años que él y su tropa, todos octogenarios, aún tienen mucho que decir,… y si por el camino les toca salvar alguna doncella ó al propio mundo, pues que así sea.
Aunque si por desgracia la aventura los lleva a la ciudad de Ankh-Morpork, el drama ya cogerá un tono mucho más elevado. Y es que si el Creador hubiera dicho "Que se haga la luz", en Ankh-Morpork se habría quedado en una simple petición, por culpa de toda la gente diciendo: "¡¿De qué color?!"
Allí todo tiene cabida. El Patricio ha legalizado los asesinatos, los robos, la mendicidad y la prostitución para tenerlos controlados. Existen el Gremio de Asesinos y Ladrones, que reciben una cuota de asesinatos y robos "aceptable" para que el sistema siga funcionando con normalidad.
En Mundodisco tiene cabida cualquier tipo de criatura, ya sea mágica o completamente real, como banqueros, políticos y curas. Pero deben tener cuidado, porque hay lugares que aprisionan a los gobernantes justo cuando acaban de ser elegidos, ya que se ha demostrado que a la larga ahorra tiempo.
Otro grupo que tampoco falta es el de Dioses, hay más que mosquitos en un pantano.
Hay de grandes y pequeños. Su tamaño va en función del número de creyentes que tengan… Eh, ¡pero de auténticos creyentes! Que hay muchos que suben al carro de la religión y luego sólo piensan en viciar la idea y sacar provecho.
Y sino que le pregunten al Gran Dios Om, el más poderoso de Mundodisco, pero que en un cierto momento acabó convertido en una pequeña tortuga porque sólo tenía la fe ciega de Brutha, el novicio más obtuso de la Ciudadela.
En el universo de Mundodisco todo es posible, incluso que la Muerte se pasee tranquilamente por las calles, vestida con la túnica negra y la guadaña, recogiendo a todos los que tienen que dejar este mundo.
Ni que ello conlleve tener que recoger a aquel que te ha dado la vida.
-PERDÓNAME PADRE –dice Mort.
-No te preocupes, los negocios son los negocios –responde Terry con una gran sonrisa-. ¡Pero eso tenemos que celebrarlo!
-CONOZCO EL LUGAR PERFECTO.

"La vida de una persona sí pasa ante sus ojos antes de morir. El proceso se llama Vida."
Terry Pratchett (1948 – 2015)




*************


Dedicated to Terry Pratchett. As a source of inspiration for millions of people and be able to join the humor, social criticism and good literature.

Imagine that there is a world where the earth is flat, and is held by four giant elephants while resting on the back of a giant turtle swimming peacefully through space. Hey, and woe to anyone who thinks this idea is nonsense, because in Discworld, which is the name of that world, pursue as heretics all those who claim that the earth is round and revolves around the sun…
That great A’Tuin never allow such irrational blasphemy!
But let's focus a bit on that world. I will notice it's a bit chaotic world where madness and stupidity have much of prominence… well, in this sense is not so different from other worlds.
There's magic is very present, nobody questioned and many dominate at will. Not the case of Rincewind, who despite being a magician, known only invoke a spell he does not remember.
Luckily, not all are so bunglers. Others like Eskarina, instructed by the witch Granny Weatherwax has shown that gender equality is possible becoming the first woman getting magician title issued by the Invisible University, the best school in the world.
But do not think that everything here is magic; Cohen the Barbarian, the greatest hero of Discworld shows at eighty-six years he and his troop, all octogenarians, still have much to say ... and if along the way have to save a damsel or the own world, so be it.
Although if unfortunately the adventure takes them to the city of Ankh-Morpork, the drama will take a much higher tone. Because if the Creator had said, "Let there be light" in Ankh-Morpork, he'd have gotten no further because of all the people saying "What colour?"
Here everything has a place. The Patrician has legalized murder, theft, begging and prostitution to have them controlled. There are Guild of Murderers and Thieves, who receive a "fair" share of murder and robbery to keep the system functioning normally.
In Discworld accommodates any type of creature, whether magical or completely real, as bankers, politicians and priests. But they must be careful, because there are places that imprison rulers, just as newly elected because it has been demonstrated that ultimately saves time.
Another important group is the Gods, no more than mosquitos in a swamp.
There are big and small. Its size goes based of the number of believers who have… Eh, but true believers! There are many who jump on the bandwagon of religion and then only think vitiate the idea and capitalize.
And if you don’t belive me, just ask the Great God Om, the most powerful God of Discworld, but at some point ended up becoming a small turtle because it only had blind faith of Brutha, the most obtuse novice of the Citadel.
In the universe of Discworld anything is possible, including the Dead leisurely stroll through the streets, dressed in the black robe and scythe, collecting all they have to leave this world.
Neither incurring having to collect the one who gave you life.
-FORGIVE ME FATHER –says Mort.
-Don’t worry, business is business –responds Terry with a big smile-. But that we have to celebrate!
-I KNOW THE PERFECT PLACE.

"True, the life of a person passes before his eyes before he died. The process is called Life."
Terry Pratchett (1948 – 2015)



PD:Check Mort, by Discworld illustrator Paul Kidby (Artwork copyright Paul Kidby, http://www.paulkidby.net)
PD: All image have copyright.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.


Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.
Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.
La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.
Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.
I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.
Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.
Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.
Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.
I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.
Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.
No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.
És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.
Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.
Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.
I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?
Tremolo només de pensar en la resposta.







Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.
Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.
Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.
Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.
Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.
Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.
Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.
Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.
No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.
Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.
Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.
Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.
Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?
Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.





Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.
His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.
But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.
The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.
Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.
But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.
The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.
You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.
Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.
It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.
They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.
Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.
And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?
I shudder to think of the answer.

dijous, 12 de setembre del 2013

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants



Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.
An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.
La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.
Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.
Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.
Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.
I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.
Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.
Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.
No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.
El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.
Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.
A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.
La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.
Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.
Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.
Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.
Demà s’uniran per decidir el seu futur.



****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.
La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.
Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.
Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.
Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.
Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.
Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.
Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.
Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.
Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.
El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.
Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.
Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.
La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.
Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.
Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.
Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.
Mañana se unirán para decidir su futuro.
  

****************************
 
Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.
The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.
Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.
Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.
Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.
But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.
And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.
Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.
None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.
However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.
The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.
Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.
In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.
The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.
Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.
Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.
Yesterday was joined to cross from end to end their land.
Tomorrow will join together to decide their future.