Escultors de gegants

Dedicat al Manel Casserras i Solé mort el 30 d’abril de 2015, i al seu pare Manel Casserras i Boix per ser uns pioners i revolucionaris en l’art d’humanitzar els rostres dels gegants i per implicar-se tant a la ciutat de Solsona.

 

Imaginem que existeixi un món on els gegants del folklore tenen vida pròpia.

Neixen per desig popular i surten del llac de les idees quan el seu disseny és aprovat. Saben que en tal ciutat o vila necessiten un gegant i han pensat en ell. En els primers instants de vida tot és confusió. No hi veuen bé, ja que aquests éssers no tenen el rostre definit. Tan sols un tros de cartó pedra, guix o fibra de vidre.

Sempre hi ha algú que els espera a fora per guiar-los. Són els escultors. Generalment quan els gegants senten el contacte d’aquelles mans aspres es tranquil·litzen un xic. Intueixen d’immediat el tipus d’escultor que el destí els hi ha atorgat.

Avui ens fixarem en concret amb dos d’aquests personatges, pare i fill, que durant gairebé seixanta anys han estat ajudant a dotar de rostre als gegants.

El pare, sastre de professió, acabava de fer el vestit d’un gegant, quan un altre sortí del llac. No hi havia cap escultor a prop a aquelles hores, i veient la desorientació que duia, decidí apropar-s’hi. Els dos estaven espantats per aquella trobada inesperada però feu el cor fort. La primera vegada que s’esculpeix sempre és terrible. La inseguretat domina les teves mans i la manca d’experiència fa que el resultat no sempre sigui el més idoni.

Però en aquella ocasió el pare se’n sortí prou bé. Tant, que es cregué amb forces per continuar practicant. Mica a mica i amb gran dedicació s’anà forjant una reputació entre els gegants, que quan sortien del llac solien preguntar-li al escultor que els hi havia tocat, a veure si eren aquell tal Manel de qui tots els gegants parlaven.

El fill entrà en aquell món des de petit. Al principi observava amb orgull i des de la distància com el seu pare anava donant forma als rostres. Descobrint-ne els secrets i entenent l’essència d’aquell treball artesà que culminava quan el gegant finalment es podia mirar al mirall i somreia satisfet.

El fill volgué seguir els passos del pare. L’exigència i la perfecció eren molt altes, tot i així demostrà des del primer encàrrec que estava disposat a mantenir el nivell marcat pel seu progenitor. El primer cop que s’encarregà d’un gegant, estava més nerviós ell que no pas el nouvingut.

Quan el seu pare faltà, en Manelet agafà les regnes del negoci i continuà treballant per mantenir l’excel·lència. Hagué de modernitzar lleugerament l’estètica, ja que els gustos van canviant al llarg dels anys, però el seu treball sempre fou excel·lent.

El secret residia en que per ells, l’entusiasme sempre era el mateix independentment d’on vingués l’encàrrec. Des de Solsona passant per Manresa, Mataró, Canet de Mar, Barcelona i un gran etcètera, fins a creuar mars i muntanyes per arribar a Ceuta, Andorra o Japó.

Però ara en Manelet ha seguit els passos del seu pare i ha abandonat el riu de la vida.

Els trasbals que ha causat en el món dels gegants és inimaginable. La pena per la seva partida després de lluitar durant anys contra una malaltia, sumat a l’alegria d’haver-lo pogut conèixer, ha fet que en el dia del seu enterrament, hagi decidit  aparèixer l’àliga, un dels gegants més majestuosos modelats pel pare, per retre-li amb el seu ball màgic, un dels homenatges més importants que es poden concedir a Solsona.

 

Discworld / Mundodisco

Entrada trilingüe / Post trilingual
(Català, Castellano and English)

Dedicat a en Terry Pratchett. Per ser una font d’inspiració per milions de persones i ser capaç d’unir l’humor, la crítica social i la bona literatura.

Imaginem que existeixi un món on la terra és plana, i està subjectada per quatre elefants gegants que al mateix temps es recolzen sobre la closca d'una gran tortuga que neda tranquil·lament per l'espai. Ep, i compte a pensar que tal idea és una ximpleria, perquè a Discworld, que es com es diu aquell món, persegueixen com a heretges a tots aquells que afirmin que la terra és rodona i gira al voltant del sol...

Que mai permeti la gran A’Tuin tal blasfèmia irracional!

Però centrem-nos una mica en aquell món. Ja us aviso que és un món un xic caòtic, on la bogeria i l'estupidesa tenen bona part de protagonisme... bé, en aquest sentit tampoc es tan diferent d'altres móns.

Allà la màgia hi és ben present, ningú la qüestiona i molts la dominen a voluntat. No és el cas d’en Rincewind, que tot i ser un mag, només sap invocar un conjur que no recorda.

Per sort, no tots són tan sapastres. Altres com l’Eskarina, instruïda per la bruixa Yaya Ceravella, ha demostrat que la igualtat entre gèneres és possible convertint-se en la primera dona que aconsegueix el títol de maga emès per la Universitat Invisible, la millor escola del món.

Però no us penseu que aquí tot és màgia; en Cohen el Barbar, l’heroi més gran de Discworld, demostra als seus vuitanta-sis anys que ell i la seva tropa, tots octogenaris, encara tenen molt a dir,… i si pel camí s’ha de salvar alguna donzella ó el propi món, doncs que així sigui.

Tot i que si per desgracia l’aventura els porta a la ciutat d’Ankh-Morpork, el drama ja agafarà un to molt més elevat. I és que si el Creador hagués dit “Que es faci la llum”, a Ankh-Morpork s’hauria quedat amb una simple petició, per culpa de tota la gent dient: “De quin color?!”

Allà tot hi té cabuda. El Patrici ha legalitzat els assassinats, els robatoris, la mendicitat i la prostitució per tenir-los controlats. Existeixen el Gremi d’Assassins i Lladres que reben una quota d’assassinats i robatoris “acceptable”, per tal que el sistema continuï funcionant amb normalitat.

A Discworld hi tenen cabuda qualsevol tipus de criatura, ja sigui màgica o ben real, com banquers, polítics i capellans. Però han d’anar en compte, perquè hi ha llocs que empresonen als governants tot just acaben de ser escollits, ja que s’ha demostrat que a la llarga estalvia temps.

Una altre grup que tampoc els falta és el de Déus, n’hi ha més que mosquits en un pantà.

En tenen de grans i de petits. La seva mida va en funció del número de creients que tinguin… Ep, però d’autèntics creients! Que n’hi ha molts que pugen al carro de la religió i després només pensen en viciar la idea i treure'n profit.

I sinó que li preguntin al Gran Déu Om, el més poderós de Discworld, però que en un cert moment acabà convertit en una petita tortuga perquè només tenia la fe cega d’en Brutha, el novici més obtús de la Ciutadella.

A l’univers de Discworld tot és possible, fins i tot que la Mort es passegi tranquil·lament pels carrers, vestida amb la túnica negra i la dalla, recollint a tots els que han de deixar aquest món.

Ni que això comporti haver de recollir a aquell que t’ha donat la vida.

-PERDONA PARE –diu en Mort.

-No et preocupis, els negocis són els negocis –respon en Terry amb una gran rialla-. Però això s’haurà de celebrar!

-CONEC EL LLOC PERFECTE. 

“La vida d’una persona sí que passa davant dels seus ulls abans de morir. El procés es diu Vida.”

Terry Pratchett (1948 – 2015)

*************

Dedicado a Terry Pratchett. Por ser una fuente de inspiración para millones de personas y ser capaz de unir el humor, la crítica social y la buena literatura.

Imaginemos que exista un mundo donde la tierra es plana, y  está sujetada por cuatro elefantes gigantes que al mismo tiempo se apoyan sobre el caparazón de una gran tortuga que nada tranquilamente por el espacio. Eii, y pobre del que piense que tal idea es una tontería, porque en Mundodisco, que es como se llama ese mundo, persiguen como herejes a todos aquellos que afirman que la tierra es redonda y gira alrededor del sol…

¡Que nunca permita la gran A'Tuin tal blasfemia irracional!

Pero centrémonos un poco en ese mundo. Ya os aviso que es un mundo un poco caótico, donde la locura y la estupidez tienen buena parte de protagonismo… bueno, en este sentido tampoco es tan diferente de otros mundos.

Allí la magia está bien presente, nadie la cuestiona y muchos la dominan a voluntad. No es el caso de Rincewind, que a pesar de ser un mago, sólo sabe invocar un conjuro que no recuerda.

Por suerte, no todos son tan chapuceros. Otros como Eskarina, instruida por la bruja Yaya Ceravieja, ha demostrado que la igualdad entre géneros es posible convirtiéndose en la primera mujer que consigue el título de maga emitido por la Universidad Invisible, la mejor escuela del mundo.

Pero no penséis que aquí todo es magia; Cohen el Bárbaro, el héroe más grande de Mundodisco, demuestra a sus ochenta y seis años que él y su tropa, todos octogenarios, aún tienen mucho que decir,… y si por el camino les toca salvar alguna doncella ó al propio mundo, pues que así sea.

Aunque si por desgracia la aventura los lleva a la ciudad de Ankh-Morpork, el drama ya cogerá un tono mucho más elevado. Y es que si el Creador hubiera dicho "Que se haga la luz", en Ankh-Morpork se habría quedado en una simple petición, por culpa de toda la gente diciendo: "¡¿De qué color?!"

Allí todo tiene cabida. El Patricio ha legalizado los asesinatos, los robos, la mendicidad y la prostitución para tenerlos controlados. Existen el Gremio de Asesinos y Ladrones, que reciben una cuota de asesinatos y robos "aceptable" para que el sistema siga funcionando con normalidad.

En Mundodisco tiene cabida cualquier tipo de criatura, ya sea mágica o completamente real, como banqueros, políticos y curas. Pero deben tener cuidado, porque hay lugares que aprisionan a los gobernantes justo cuando acaban de ser elegidos, ya que se ha demostrado que a la larga ahorra tiempo.

Otro grupo que tampoco falta es el de Dioses, hay más que mosquitos en un pantano.
Hay de grandes y pequeños. Su tamaño va en función del número de creyentes que tengan… Eh, ¡pero de auténticos creyentes! Que hay muchos que suben al carro de la religión y luego sólo piensan en viciar la idea y sacar provecho.

Y sino que le pregunten al Gran Dios Om, el más poderoso de Mundodisco, pero que en un cierto momento acabó convertido en una pequeña tortuga porque sólo tenía la fe ciega de Brutha, el novicio más obtuso de la Ciudadela.

En el universo de Mundodisco todo es posible, incluso que la Muerte se pasee tranquilamente por las calles, vestida con la túnica negra y la guadaña, recogiendo a todos los que tienen que dejar este mundo.

Ni que ello conlleve tener que recoger a aquel que te ha dado la vida.

-PERDÓNAME PADRE –dice Mort.

-No te preocupes, los negocios son los negocios –responde Terry con una gran sonrisa-. ¡Pero eso tenemos que celebrarlo!

-CONOZCO EL LUGAR PERFECTO.

"La vida de una persona sí pasa ante sus ojos antes de morir. El proceso se llama Vida."

Terry Pratchett (1948 – 2015)

*************

Dedicated to Terry Pratchett. As a source of inspiration for millions of people and be able to join the humor, social criticism and good literature.

Imagine that there is a world where the earth is flat, and is held by four giant elephants while resting on the back of a giant turtle swimming peacefully through space. Hey, and woe to anyone who thinks this idea is nonsense, because in Discworld, which is the name of that world, pursue as heretics all those who claim that the earth is round and revolves around the sun…

That great A’Tuin never allow such irrational blasphemy!

But let's focus a bit on that world. I will notice it's a bit chaotic world where madness and stupidity have much of prominence… well, in this sense is not so different from other worlds.

There's magic is very present, nobody questioned and many dominate at will. Not the case of Rincewind, who despite being a magician, known only invoke a spell he does not remember.

Luckily, not all are so bunglers. Others like Eskarina, instructed by the witch Granny Weatherwax has shown that gender equality is possible becoming the first woman getting magician title issued by the Invisible University, the best school in the world.

But do not think that everything here is magic; Cohen the Barbarian, the greatest hero of Discworld shows at eighty-six years he and his troop, all octogenarians, still have much to say ... and if along the way have to save a damsel or the own world, so be it.

Although if unfortunately the adventure takes them to the city of Ankh-Morpork, the drama will take a much higher tone. Because if the Creator had said, "Let there be light" in Ankh-Morpork, he'd have gotten no further because of all the people saying "What colour?"

Here everything has a place. The Patrician has legalized murder, theft, begging and prostitution to have them controlled. There are Guild of Murderers and Thieves, who receive a "fair" share of murder and robbery to keep the system functioning normally.

In Discworld accommodates any type of creature, whether magical or completely real, as bankers, politicians and priests. But they must be careful, because there are places that imprison rulers, just as newly elected because it has been demonstrated that ultimately saves time.

Another important group is the Gods, no more than mosquitos in a swamp.

There are big and small. Its size goes based of the number of believers who have… Eh, but true believers! There are many who jump on the bandwagon of religion and then only think vitiate the idea and capitalize.

And if you don’t belive me, just ask the Great God Om, the most powerful God of Discworld, but at some point ended up becoming a small turtle because it only had blind faith of Brutha, the most obtuse novice of the Citadel.

In the universe of Discworld anything is possible, including the Dead leisurely stroll through the streets, dressed in the black robe and scythe, collecting all they have to leave this world.

Neither incurring having to collect the one who gave you life.

-FORGIVE ME FATHER –says Mort.

-Don’t worry, business is business –responds Terry with a big smile-. But that we have to celebrate!

-I KNOW THE PERFECT PLACE.

"True, the life of a person passes before his eyes before he died. The process is called Life."

Terry Pratchett (1948 – 2015)

PD:Check Mort, by Discworld illustrator Paul Kidby (Artwork copyright Paul Kidby, http://www.paulkidby.net)

PD: All image have copyright.

Els Optimistes

Dedicat a tots aquells que li planten cara a l’adversitat i continuen buscant el costat bo de tot el que ens envolta.

Imaginem que existeixi un món on el pessimisme ho controla tot. Un món fosc, desanimat i negatiu on tothom desconfia de qui té al costat i en renega quan en té l'oportunitat. Independentment de com sigui físicament el seu món, ells el conceben negre com la cova més obscura que pugui existir. Allà el pensament únic és una constant, i qualsevol intent d'aportar un punt de vista menys pessimista és ràpidament apagat per la desesperança de la majoria. No s’atreveixen a fer les coses. Si sempre han viscut en el pessimisme és impossible i una pèrdua de temps intentar canviar de rumb.

El seu lema és: “Pensa malament i l’encertaràs”.

Són milions de persones els que viuen convençuts en el seu catastrofisme. Però ser derrotista acaba sent la opció fàcil. Tirar la tovallola quan les coses es compliquen sembla lògic, pensar malament de tothom una constant, i enterrar els somnis per inabastables és la llei que marca les seves decisions. No corren riscos, i sempre que algú s’atreveix a aixecar el cap amb una idea mitjanament novadora, els altres ja s'encarreguen de desinflar la seva il·lusió amb consells tenyits de frustració i ressentiment.

Per molt forta que sigui la cuirassa emocional, és evident que la negativitat i el pessimisme acaben sembrant la llavor i arrelant, fent que l’intrèpid optimista es plantegi abans de començar si val la pena fer un esforç que tothom li assegura que acabarà en fracàs.

La resposta dels optimistes és sí! És clar que val la pena!

Viure en la insatisfacció i el conformisme és una opció tan vàlida com la de voler donar forma a un somni o projecte. Vivint de la primera manera possiblement aconseguiran una certa estabilitat, sense destacar i anar flotant, enterrant això sí les il·lusions.

Per contra, els qui s’atreveixin a creure en ells o en un projecte, segurament li dedicaran eternes hores, passaran son i en moltes ocasions es sentiran incompresos per la resta. Fracassar és una opció, però la contrapartida és triomfar, i per això mateix val la pena arriscar-se.

Quan el treball es fa mogut per la passió i no per la monotonia, acaba sent satisfactori. Una paraula que els pessimistes d’aquell món fa temps que han oblidat.

Afortunadament allí encara hi ha milers de persones que mantenen viva la flama de l’inconformisme no es resignen a la seva sort. Sí, han begut del pessimisme i també dubten de les seves possibilitats. Els han dit tantes vegades que era impossible, que han acabat assumint aquella opinió com a veritat absoluta.

Però estan avorrits de viure amb limitacions.

Ara l'última idea extravagant d'un rostre anònim, ha estat la d'aportar una mica de llum a aquella tenebra.

Molts s'han posat les mans al cap i ja comencen a veure fantasmes. Es quedaran cecs! anuncien amb una certesa gairebé incontestable.

És cert. Aquella gent ha viscut tan temps en la foscor del pessimisme, que qualsevol punt de llum que difereixi d'ells els semblarà una agressió. Segurament quan la llum comenci a brillar, tots ells en maleiran la intensitat.

Tot i així l’ésser humà és un supervivent capaç d’adaptar-se a tots els entorns. Ningú diu que sigui fàcil, però els optimistes creuen que una mica de llum l’únic que pot fer és mostrar-los com de limitats han estat vivint en la foscor, i ajudar-los a trencar barreres per viure en una plenitud absoluta.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Inventant noticies / Inventando noticias

Entrada Bilingüe

Al programa “En el Aire” de l’Andreu Buenafuente, hi ha una secció on comenten Noticies que els hi agradaria donar. D’aquí va sorgir la idea per aquest relat.

En el programa "En el Aire" de Andreu Buenafuente, hay una sección donde comentan Noticias que les gustaría dar. De ahí surgió la idea para este relato.

************

Imaginem que existeixi un món on és possible decidir les noticies que sortiran als mitjans de comunicació, i que per extensió acabaran sent reals.

Sembla màgic oi?! Sens dubte ho és.

Allà, per un capritx del destí, tot el que s'escriu en un diari esdevé real.

Per estrafolari que sembli, per inconcebible que pugui sonar, totes les noticies que s’escriuen s'acompleixen. Be, totes no. Hi ha limitacions. No es pot desitjar la mort de ningú, ni que se li retorni la vida als qui han mort. Molts ho intentaren, però aquí les peticions es veieren truncades. Per seguretat mundial també s'ha prohibit fer referències a contactes alienígenes o pronosticar la fi del món, bàsicament perquè ara que s'ha descobert la clau per viure en una felicitat forjada a base d’imaginació, és temps de treure'n profit.

I com ho descobriren?! Doncs de la manera més curiosa: Un dia un lector de diari, enrabiat, guixà amb força un titular que posava: “El Govern aprova noves retallades”, i el reescriví posant “El Govern dimiteix”. Aquella mateixa tarda tot el govern en massa anunciava la seva dimissió i la convocatòria d'eleccions. Però no va ser pas un fenomen aïllat. Tots els diaris del món es convertiren de sobte en una espècie de generador de noticies personalitzades.

Algú altre substituí: “L’Atur no para de pujar” per “L’Atur arriba a mínims mai vistos” i màgia, una setmana després tothom tenia algun treball sorgit espontàniament.

Evidentment, fou qüestió de temps que la notícia s'escampés i comencés la revolta social. La ciutadania semblava desconcertada, tot eren rumors al voltant de com generar les noticies, algunes sense cap fonament que el temps acabà desmentint. Només servia guixar un titular i escrivint-ne un de nou, damunt mateix del paper.

Però es podia guixar un titular que fes referència a política, i escriure’n un de nou sobre cultura? Sí, el protagonista de la notícia original no havia de ser necessàriament el protagonista de la nova notícia.

Es temé que aquella via lliure pogués acabar generant una situació caòtica, on diferents persones acabessin escrivint titulars totalment antagònics: “Sí als Toros”, “No als Toros”, i tant altres exemples que haurien posat en un compromís aquella estranya màgia que actuava sobre tots ells, canviant parts essencials del seu dia a dia, d’una forma totalment inconcebible i sobretot, indolora.

Per aquest motiu es feren crides a la calma. Amb els temps s’adonaren, que aquell peculiar sistema actuava amb la seva pròpia lògica, i era capaç d’aconseguir donar forma a totes les peticions.

I quins tipus de titulars plantejava la gent?! Doncs realment de tots els colors. N’hi havien de purament egoistes: “A una família del cinquè segona del carrer Il·lusió, l’hi ha tocat el premi més gran de la loteria”. I d'altres plenes d'amor al proïsme: “La humanitat eradica la desnutrició infantil”.

Això sí, que estiguessin formulats amb la millor de les intencions, no volia dir que hi hagués gent, satisfeta amb el seu estil de vida, que es cagués amb tot davant un canvi inesperat que xocava frontalment amb els seus interessos.

No es podien fer peticions de caire il·limitat, com podria ser "Volem la Pau Mundial", ja que aquells titulars semblaven tenir una caducitat d'un any. Passat  aquest temps, les persones curades tornaven a emmalaltir, i els canvis socials, s'enfrontaven a la caducitat. Allí es podia passar d'una situació a la seva diametralment oposada en un sol dia.

Tenir el poder de convertir en real tot el que es digués, feu tremolar a més d’un, ja que les dobles interpretacions i la falsedat emprada durant dècades com a arma per donar forma als seus complots, es veieren arrencades de soca-rel quan un dels primers lectors havia escrit:

"Prou mentides i manipulació a la ciutadania"

El desig es complí d'immediat.

S’ha de reconèixer que com a punt de partida, no està gens malament. Llàstima que en altres móns no tinguem aquest poder.

 

************

Imaginemos que exista un mundo donde es posible decidir las noticias que saldrán en los medios de comunicación, y que por extensión acabarán siendo reales.

¡¿Parece mágico verdad?! Sin duda lo es.

Allí, por un capricho del destino, todo lo que se escribe en un diario se vuelve real.

Por estrafalario que parezca, por inconcebible que pueda sonar, todas las noticias que se escriben se cumplen. Bueno, todas no. Hay limitaciones. No se puede desear la muerte de nadie, ni que se le devuelva la vida a los que han muerto. Muchos lo intentaron, pero aquí las peticiones se vieron truncadas. Por seguridad mundial también se ha prohibido hacer referencias a contactos alienígenas o pronosticar el fin del mundo, básicamente porque ahora que se ha descubierto la clave para vivir en una felicidad forjada a base de imaginación, es tiempo de sacar provecho.

¡¿Y como lo descubrieron?! Pues de la manera más curiosa: Un día un lector de periódico, enfadado, tachó con fuerza un titular que ponía: "El Gobierno aprueba nuevos recortes", y lo reescribió poniendo "El Gobierno dimite". Esa misma tarde todo el gobierno en masa anunciaba su dimisión y la convocatoria de elecciones. Pero no fue un fenómeno aislado. Todos los periódicos del mundo se convirtieron de repente en una especie de generador de noticias personalizadas.

Alguien sustituyó: "El Paro no para de subir" por "El Paro alcanza mínimos nunca vistos" y magia, una semana después todos tenían algún trabajo surgido espontáneamente.

Evidentemente, fue cuestión de tiempo que la noticia se esparciera y comenzara la revuelta social. La ciudadanía parecía desconcertada, todo eran rumores en torno a cómo generar las noticias, algunas sin fundamento que el tiempo acabó desmintiendo. Sólo servía tachar un titular y escribiendo un nuevo, justo encima del papel.

¿Pero se podía tachar un titular que hiciera referencia a política, y escribir uno nuevo sobre cultura ? Sí, el protagonista de la noticia original no tenía que ser necesariamente el protagonista de la nueva noticia.

Se temió que aquella vía libre pudiera acabar generando una situación caótica, donde diferentes personas terminaran escribiendo titulares totalmente antagónicos: "Sí a los Toros", "No a los Toros", y tantos otros ejemplos que habrían puesto en un compromiso aquella extraña magia que actuaba sobre todos ellos, cambiando partes esenciales de su día a día, de una forma totalmente inconcebible y sobre todo, indolora.

Por este motivo se hicieron llamadas a la calma. Con el paso del tiempo se dieron cuenta, que ese peculiar sistema actuaba con su propia lógica, y era capaz de conseguir dar forma a todas las peticiones por contrarias que pareciesen.

¿Y qué tipo de titulares planteaba la gente? Pues realmente de todos los colores. Habían de puramente egoístas: "A una familia del quinto segunda de la calle Ilusión, le ha tocado el premio más grande de la lotería". Y otros llenos de amor al prójimo: "La humanidad erradica la desnutrición infantil".

Eso sí, que estuvieran formulados con la mejor de las intenciones, no quería decir que hubiera gente, satisfecha con su estilo de vida, que se cagase en todo ante un cambio inesperado que chocaba frontalmente con sus intereses.

No se podían hacer peticiones de carácter ilimitado, como podría ser "Queremos la Paz Mundial", ya que aquellos titulares parecían tener una caducidad de un año. Pasado este tiempo, las personas curadas volvían a enfermar, y los cambios sociales, se enfrentaban a la caducidad. Allí se podía pasar de una situación a su diametralmente opuesta en solo un día.

Tener el poder de convertir en real todo lo que se dijera, hacía temblar a más de uno ya que las dobles interpretaciones y la falsedad empleada durante décadas como arma para dar forma a sus complots, se vieron arrancadas de cuajo cuando uno de los primeros lectores exaltados había escrito:

"Basta de mentiras y manipulación a la ciudadanía".

El deseo se cumplió de inmediato.

Hay que reconocer que como punto de partida, no está nada mal. Lástima que en otros mundos no tengamos ese poder.

Els desemmascarats

Dedicat al Carnaval de Solsona, que va ser el primer Carnaval que es va recuperar en plena dictadura. Des de llavors a aquest poble amb títol de ciutat hi ha una dita: "Al Carnaval de Solsona, la gent no es disfressa perquè la disfressa la duen tot l'any, i és durant el Carnaval, quan se la poden treure i mostrar-se tal com són.”

Imaginem que existeixi un món on la gent està obligada a dur màscares tot l’any, amagant així les seves emocions, opinions o sentiments. Cada matí s’escull la màscara que es vol lluir, en funció de l’estat d’ànim, però conscient que s’ha de ser políticament correcte. Així doncs, el ventall de possibilitats acaba reduït a cinc o sis variants. Totes elles formals. Totes elles sempre correctes.

Sorprenentment molts han acabat optant pels extrems diametralment oposats: la màscara de la felicitat o la de la infelicitat, ja que creuen que els matisos intermitjos tan sols serveixen per confondre un xic més a la gent amb qui es relacionen.

Aquesta absurda imposició, començà fa anys, quan un gran tirà governava aquelles terres. L’opressió fou la llei. S’havia de seguir les directrius marcades, per això es buscava i es perseguia a tot aquell que mostrés una actitud diferent a la de la majoria. Aquell món entengué que si volien passar desapercebuts, havien de mostrar sempre la màscara de la submissió i el conformisme. I mai aixecar el cap.

El tirà morí, però el temor que tot allò que es fes o es digués acabés a oïdes dels nous governants, feu que aquella gent continués duent màscares. Havien interioritzant tant aquell sistema d’autodefensa que ja no el qüestionaven.

A dia d’avui continuen duent les màscares, de fet ni se n’estranyen.

Són màscares orgàniques que s'adapten sense problemes al rostre d'aquella ciutadania parcialment reprimida.

Però hi ha una època a l'any en que la gent pot treure's la màscara i mostrar-se tal com és realment. Durant una setmana l’any, les seves pors queden aparcades. Saben que tot queda emparat sota la manta de la festivitat. N'hi ha que donen via lliure a la seva follia. Altres beuen com mai. Criden, salten, juguen i es diverteixen. Aquesta és la clau: deixar aparcades les pors i els laments i esbargir-se, corrent contra els gegants bojos que els volen aplanar. En aquell món durant aquella setmana de festa, es tiren amb vehicles esperpèntics pel carrer amb més pendent de la ciutat, cremen les seves pors en un correfoc, i pengen un ruc de mentida a dalt del campanar per tal que es mengi les males herbes que allí hi surten, però el pengen pel coll i allò acaba sent la seva soga mortal. Li endollen una mànega al cul i salten i canten mentre se'ls pixa aigua potable al damunt.

A molts potser els sembli un món estrany, però en realitat no ho és pas tant.

La rauxa és la llei, i per uns dies són plenament lliures.

No tots els móns tenen tanta sort.

Molts investigadors arribats de l’estranger, visiten cada any aquell indret. Vénen guarnits amb les seves disfresses i són ràpidament identificats pels autòctons. Però se’ls acull amb respecte, per molt estrafolaries que siguin les seves vestimentes.

És Carnaval, així que tot s’hi val.

Bon Carnaval a tothom!

Un món Surrealista

Dedicat a la meravellosa ment d’en Salvador Dalí i a tots aquells que no posen fre a la seva imaginació.

Imaginem que existeix un món surrealista, on totes les formes que puguin ser concebudes per estranyes que siguin, hi tenen cabuda. Un món màgic, obscè, amb elements de mal gust que desperten els nostres recels, i altres de tan bells que és impossible no emocionar-se al veure’ls.

Un món on en Salvador Dalí es sentiria com a casa. D’allà ha robat algunes idees per acabar donant forma a moltes de les seves obres més brillants.

I és que la ment dels seus ciutadans pot concebre qualsevol cosa.

En aquell món no hi ha escoles tal com les coneixem. La formació es rep a base de saciar la seva curiositat que els empeny a imitar conductes d’altres habitants. Allà l’únic important és el poder de la ment i fins a on poden arribar els somnis fets realitats.

Alguns contemplen emocionats un quadre d’un paisatge en vida, mentre altres torcen les formes dels carrers i avingudes per adequar-los als seus gustos, ja sigui fent-los amb pendents impossibles perquè caiguin per gravetat, o corbats sobre seus per protegir-los de la pluja.

És un món estrany. Bé, tan estrany com els hi semblaria a ells el nostre món ple de lleis i limitacions físiques.

Aquí hi pots trobar cavalls blaus, dofins capaços de viure fora l’aigua que debaten aferrissadament amb homes que tenen el seu cap col·locat damunt del capó del seu cotxe descapotable i així dirigeixen el vehicle, amb una estranya simbiosis mental.

Hi ha enamorats que llencen una corda a la lluna, la fan pregonera com un vedell ho és d’un cowboy, i tiren de la corda per tal que el satèl·lit de la Terra s’acosti a ells i brilli amb més intensitat, en una nit estrellada en la que volen que tot sigui perfecte.

També es fàcil veure gent que surt de casa i va al treball amb llit, i durant el trajecte aprofiten per continuar dormint, o per matar el temps jugant a alguna cosa. A molts els hi agraden els escacs, i en més d’una ocasió s’ha vist a les peces, que un cop menjades, acaben fent l’amor indiferentment del sexe que tinguin. Així els viatges es fan molt més centretinguts.

Existeixen creacions molt més grotesques i provocadores, com uns llavis de pallasso gegant que no paren de riure i emprenyar a la gent com si estiguessin completament bojos, sorgits de l’esquena d’un ximpanzé amb cabellera rossa que camina d’esquena a dues potes.

Ningú té enveja del seu veí, perquè tot el que els altres tinguin i algú ho desitgi, es pot materialitzar a l’instant, fent-lo sorgir d’una capsa màgica, una nevera, l’interior d’un embornal o del darrera de l’orella.

Són grans observadors i curiosos innats.

Però hi ha gent a qui se li va apagant la curiositat i les ganes de fer realitat els seus somnis. El temps allà és indeterminat. Passat, present i futur es barregen fins a confondre’s. Poden viure eternament, o cansar-se d’aquell món a les poques hores. Però quan algú perd aquella il·lusió esperpèntica simplement acaba apagant-se, desfent-se i desapareixent.

Les ments extremadament racionals no es troben a gust en aquell món surrealista, així que en són repudiades, per tal que puguin començar la seva nova vida en un altre dels milions de móns que conviuen al voltant d’aquest curiós planeta. Sabent que sempre hi podran tornar de visita, a través de la finestra dels somnis.

Nens Soldats

Aprofitant l’estrena de la pel·lícula, dedico aquesta entrada al llibre “El juego de Ender” i a tots aquells que hem gaudit amb la seva lectura.

Imaginem que existeix un món que ha sofert un atac alienígena descomunal i que han estat a punt de desaparèixer com a raça. Imaginem també, que després d’eludir els atacs gairebé de miracle, aquella societat hagi entès que no estava preparada per fer front a una tecnologia tan superior, i que no podran resistir una segona envestida a menys que facin alguna cosa per evitar-ho.

Són conscients que han d’evolucionar. No tan sols tecnològicament, sinó també com a societat. Han de forjar pactes amb països que històricament sempre havien estat enemics i això no sempre resulta fàcil, però l’evidència que les rancúnies no ajudaran a repel·lir un nou atac, els ha fet entendre que han de posposar els seus recels i col·laborar.

Evidentment en els primers mesos, inclús anys, les principals potències d’aquell món voldran marcar la directriu a seguir. Algunes d’aquestes idees toparan obertament, i comportaran grans discussions als Congressos Internacionals. Al final, noves aliances aconseguiran majories per tal d’escollir les idees que s’han de tirar endavant pel bé comú.

Però en un món on tots els seus exercits han estat humiliats per l’enemic, ningú té la certesa que allò que s’està instaurant acabi arribant a bon port. Per això s’ha optat per desenvolupar una gran varietat de projectes, alguns d’ells ben dispars, tot amb l’esperança que algun d’ells aconsegueixi trobar la clau que els permetrà ser més competitius davant l’enemic.

Imaginem que en aquest punt, un dels països s’hagi decantat per la potenciació de la capacitat mental mitjançant millores genètiques, amb el clar objectiu de concebre a individus molt més preparats que ells per comandar els seus exèrcits, i que després de desenes de proves, els resultats hagin estat alarmantment clars: Qui millor ha resistit a les proves realitzades són els infants. Segons sembla el seu cervell, encara jove, pot processar els estimulants que els injecten i els fa disparar la capacitat per entendre i assimilar nous coneixements a velocitats alarmants, que per algú més adult resulta impossible, ja que el cervell ja no rendeix amb la mateixa agilitat.

Presentar una proposta com aquella davant el Congrés Internacional per tal que l’organisme accepti obrir un projecte, on els infants seran formats per acabar sent els generals d’elit que dirigiran els seus exercits, pot sonar a broma macabra, però després de les presentació dels múltiples estudis, la sorpresa ha deixat pas a la indignació.

-No es poden utilitzar els nens amb finalitats militars! –defensa una gran majoria.

-Els enemics no fan distincions entre adults o infants, i quan ataquen ens eliminen indistintament. Si ells són la clau de la nostra salvació, per què hem de renunciar a ells? –argumenten els seus avaladors.

El debat és ferotge i al final, davant la divisió del Congrés, s’opta per una solució salomònica: els països que estiguin d’acord en aportar joves a aquell projecte ho podran fer, sempre que els nens seleccionats ho escullin lliurement.

En aquell món no posseeixen estacions espacials, així que les escoles de formació es troben a diversos punts estratègics del planeta.

Allí l’entrenament és esgotador, no tan sols físicament, sinó sobretot, mentalment. Els desperten a hores intempestives, trencant-los la rutina de la son, els fan passar gana i set, mentre els obliguen a resoldre complexos jocs i exàmens. Han d’aconseguir els individus més preparats i molts s’enfonsen anímicament poc després de començar.

Els mitjans amb els que compten són precaris, però tot i així tota tecnologia militar està a la seva disposició. La seva formació està per damunt de tot. En molts sentits els insensibilitzen, per tal que a l’hora de prendre decisions, no es basin en arguments sentimentals. Els roben la seva infantesa i els converteixen en la màquina defensiva que aquell món necessita.

Però encara hi ha detalls que no coneixeu d’aquella societat i que abans de continuar necessiteu saber.  És un món extraterrestre que mai havia contactat amb cap altra raça alienígena fins que arribaren els humans, els seus atacants.

Comprendreu doncs que els fills que són entrenats com a soldats, ho són tenint com a referent als humans, a qui han jurat destruir, igual que ells feren amb el seu món.

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.

Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.

Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.

La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.

Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.

I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.

Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.

Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.

Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.

I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.

Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.

No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.

És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.

Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.

Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.

I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?

Tremolo només de pensar en la resposta.

Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.

Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.

Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.

Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.

Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.

Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.

Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.

Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.

No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.

Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.

Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.

Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.

Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?

Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.

Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.

His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.

But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.

The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.

Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.

But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.

The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.

You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.

Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.

It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.

They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.

Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.

And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?

I shudder to think of the answer.