100 móns / mundos / worlds

Entrada trilingüe / Post trilingual.

Dedicats a vosaltres, lectors, per estar sempre aquí.

Dedicado a vosotros, lectores, por estar siempre ahí.

Dedicated to you, readers, for always being there.

Imaginem que existeixi un món on els desitjos es poden comprar. Però no pas amb diners, sinó amb il·lusió, treball i constància.

L’encarregada d’aquesta gran proesa no és altra que la gran fàbrica de somnis i il·lusions que des de fa milers d’anys treballa de forma incessant per donar forma a tota mena de desitjos. Ningú coneix del cert el seu origen. Algunes llegendes asseguren que va ser un regal dels déus, altres que allí hi quedaren apressats mags molt poderosos, i altres expliquen que foren els extraterrestres els que la posaren allí per fer avançar una societat que gràcies a la Fàbrica ha pogut evolucionar molt més ràpid que altres móns.

Allí molts dels desitjos produïts serveixen per fer millores, i és clar, això és cabdal pel progrés. Tot i que en última instància dependrà de la societat voler seguir els camins marcats o quedar-se encallats durant dècades en l’autocomplaença.

Ara bé, no tot el que surt d’aquells forns màgics és agradable. La Fàbrica és un sistema de forces que s’ha d’equilibrar i això comporta que també li toqui produir somnis i il·lusions molt més lúgubres i desagradables.

De fet, no és pas estrany trobar-se amb el compromís que per poder aspirar a comprar els grans desitjos que tothom anhela, primer s’han d’adquirir i superar uns quants de descoratjadors o pessimistes que poden enfonsar anímicament a qui pretenia menjar-se el món.

Tot i així, un somni negatiu en una ment desperta i optimista pot acabar sent beneficiós o divertit, com el que va comprar una nena on els ratolins deixaven de ser caçats i eren els gats els perseguits. Allí tropes de petits rosegadors no tan sols neutralitzaven als gats, sinó que a més els servien en safata i amb un llaç als seus nous propietaris.

Altres desitjos aparentment positius, en una ment inestable poden conduir al abisme. Com per exemple el desig que adquirí un vell aficionat a la filosofia, en el que volia que tots els seus conciutadans fossin uns enamorats d’aquesta disciplina. Poc podia sospitar l’home que després de debatre durant dies sobre el sentit de la vida, discutint i argumentant amb contundència, s’arribés a la conclusió inapel·lable que no valia la pena continuar existint, i que la immensitat de l’univers demostrava que el veritable sentit de l’existència era la inexistència.

Era tal la convicció que es tenia que fns i tot es decidí quin havia de ser el dia del gran final. Per sort o per desgràcia, el desig que havia adquirit aquell vell perdé el seu embruix i de sobte a la gent d’aquella ciutat ja no els semblà tan bona idea el fet de la inexistència.

Aquesta és la gran contrapartida: l’efecte del desig només dura un més i només té efectes sobre una petita zona geogràfica, no sobre tot el planeta. Si durant aquest temps la persona ha estat capaç de fer que els seu somni arreli, servirà perquè tothom pugui treure’n profit.

Però si el somni no sedueix, acabarà apagant-se deixant als qui estaven sota el seu efecte en un estat conscient, on saben que un desig ha mort i toca esperar el següent.

Un dels somnis més demandats és el d’una societat on la gent no plori. S’han esgotat les existències i tothom espera que la Fàbrica n’enviï noves remeses.

Aquesta és la gran veritat, en aquell món són addictes als desitjos.

Els encanta sentir l’eufòria davant un nou projecte, la felicitat absoluta al donar-li forma i veure com evoluciona, o la satisfacció personal pel treball ben realitzat. És per això que tot i la temporalitat, continuen venerant a la gran Fàbrica.

En altres mons no tenim aquesta Fàbrica, però tenim el do d’imaginar i desitjar. Per contra, hem de regar la persistència i la constància per no defallir davant els obstacles que se’ns presenten. Només així podrem acabar donant forma a les nostres il·lusions.

Els somnis no moren fins que nosaltres no els enterrem.

*************

Imaginemos que exista un mundo donde los deseos se pueden comprar. Pero no con dinero, sino con ilusión, trabajo y constancia.

La encargada de esta gran proeza no es otra que la gran fábrica de sueños e ilusiones que desde hace miles de años trabaja de forma incesante para dar forma a toda clase de deseos. Nadie conoce del cierto su origen. Algunas leyendas afirman que fue un regalo de los dioses, otras que ahí quedaron apresados magos muy poderosos, y otros explican que fueron los extraterrestres los que la pusieron ahí para hacer evolucionar a una sociedad que gracias a la Fábrica ha podido evolucionar mucho más rápido que otros mundos.

Allí muchos de los deseos producidos sirven para hacer mejoras, y claro, eso es primordial para el progreso. Aunque en última instancia dependerá de la sociedad querer seguir los caminos marcados o quedarse encallados durante décadas en la autocomplacencia.

Eso sí, no todo lo que sale de esos hornos mágicos es agradable. La Fábrica es un sistema de fuerzas que se tiene que equilibrar i eso comporta que también le toque producir sueños e ilusiones mucho más lúgubres y desagradables.

En verdad, no es tan raro encontrarse en el compromiso que para poder aspirar a comprar los grandes deseos que todos anhelan, primero se deben adquirir y superar unos cuantos de descorazonadores o pesimistas que pueden hundir anímicamente a quien pretendía comerse el mundo.

Aún así, un sueño negativo en una mente despierta y optimista puede acabar siendo beneficioso o divertido, como el que compró una niña donde los ratones dejaban de ser cazados y eran los gatos los perseguidos. Allí tropas de pequeños roedores no tan solo neutralizaban a los gatos, sino que a demás los servían en bandeja y con un lazo a sus nuevos propietarios.

Otros deseos aparentemente positivos, en una mente inestable pueden conducir al abismo. Como por ejemplo el deseo que adquirió un viejo aficionado a la filosofía, en el que quería que todos sus conciudadanos fuesen unos enamorados de esa disciplina. Poco podía sospechar el hombre, que tras debatir durante días el sentido de la vida, discutiendo y argumentando con contundencia, se llegase a la inapelable conclusión que no valía la pena continuar existiendo, y que la inmensidad del universo demostraba que el verdadero sentido de la existencia, era la inexistencia.

Era tal la convicción que incluso se decidió cual debía ser el día del gran final. Por suerte o por desgracia, el deseo que había adquirido ese viejo perdió su embrujo y de repente a la gente de aquella ciudad ya no le pareció tan buena idea el hecho de la inexistencia.

Estas son las dos grandes contrapartidas: el efecto del deseo solo dura un mes, y tiene efectos en una pequeña zona geográfica, no sobre todo el planeta. Si durante este tiempo  la persona ha sido capaz de hacer que su sueño arraigue, servirá para que todos puedan sacar provecho.

Pero si el sueño no seduce, acabará apagándose dejando a los que estaban bajo su efecto en un estado consciente, donde saben que un deseo ha muerto y toca esperar el siguiente.

Uno de los sueños más demandados es el de una sociedad donde la gente no llore. Se han agotado las existencias y todo el mundo espera que la Fábrica envíe nuevas remesas.

Esta es la gran verdad, en ese mundo son adictos a los deseos.

Les encanta sentir la euforia ante un nuevo proyecto, la felicidad absoluta en darle forma y ver cómo evoluciona, o la satisfacción personal por el trabajo bien realizado. Es por ello que a pesar de la temporalidad, continúan venerando a la gran Fábrica.

En otros mundos no tenemos esta Fábrica, pero tenemos el don de imaginar y desear. Por el contrario, tenemos que regar la persistencia y la constancia para no desfallecer ante los obstáculos que se nos presentan. Sólo así podremos acabar dando forma a nuestras ilusiones.

Los sueños no mueren hasta que nosotros no los enterramos.

*************

Imagine that there is a world where wishes can be purchased. But not with money. What is needed is enthusiasm, work and perseverance.

The charge of this great feat is none other than the great factory of dreams and illusions that for thousands of years has worked incessantly to shape all kinds of desires. No one knows the true origin. Some legends say that was a gift from the gods, others say that there were apprehended very powerful wizards, and others explain that were aliens who put it there to evolve a society that thanks to the factory has been able to evolve much faster that other worlds.

There many of the desires produced serve to make improvements, and of course, that is vital for progress. Although ultimately it depends on the society want to follow marked paths or remain stranded for decades in their complacency.

Although everything that comes out of those magical ovens is not pretty. The factory is a set of forces that should be balanced, and that implies also need to produce much more gloomy dreams and illusions, and unpleasant.

Indeed, it is not so rare to find in the commitment to be eligible to buy the great desire that they all crave, they must first acquire and overcome a few discouraging or pessimistic desires that can sink emotionally who wanted to conquer the world.

Still, a negative dream in a sharp mind and optimistic may end up being beneficial or funny, as it bought a girl where mice were no longer hunted, and cats were persecuted. There troops of small rodents not only neutralized cats, besides they were served on a tray with a tie to their new owners.

Other seemingly positive desires in an unstable mind can lead to the abyss. Such as the desire acquired an old lover of philosophy, which wanted all his countrymen were few lovers of this discipline. Little did he suspect the man, who after discussing for days the meaning of life, discussing and arguing forcefully, it came to the final conclusion that it was not worth continuing to exist, and the vastness of the universe showed that the true meaning of existence, was the inexistence.

Such was the conviction that even decided what should be the day of the final. Fortunately or unfortunately, the desire that the old man had become lost its charm and suddenly the people of that city was no longer seemed such a good idea the fact of nonexistence.

These are the two main counterparts: the desire effect only lasts a month, and has effects in a small geographical area and not on the entire planet. If during this time the person has been able to make his dream root, it will serve so that all can benefit.
.But if the dream does not appeal, it will eventually turn off leaving people under their effect in a conscious state, where they know that a desire has died and have to wait the next.

One of the most popular is the dream of a society where people don’t cry. Stocks are depleted and everyone expects that the new factory send remittances.

This is the great truth in that world are addicted to desires.

They love to feel the euphoria over a new project, absolute bliss in shape it and see how it evolves, or personal satisfaction of a job well done. That is why despite the temporality continue to worship the great factory.

In other worlds we do not have this factory, but we have the gift to imagine and desire. On the contrary, we need watering persistence and perseverance to not falter before the obstacles that present themselves. Only then will we end up shaping our illusions.

Dreams don’t die until we bury them.

PD: Aquestes imatges tenen drets d’autor.

PD: Estas imagenes tienen derechos de autor.

PD: This images have copyright.

Follets de les emocions

Avui la dedicatòria és un xic especial. Dedicat a les emocions, bones i dolentes, perquè són les que forgen la nostra personalitat.

Imaginem que existeixi un món on les emocions humanes són controlades per petits follets invisibles. Sona ridícul? Doncs us adverteixo que aquests éssers, lluny de ser un simple mite, han adquirit una gran responsabilitat envers la societat que els envolta. D'ells depèn l'estat d'ànim de la gent.

Hi ha follets de tota mena: Des d'alegres, depressius, optimistes, ressentits o egocèntrics, fins a qualsevol adjectiu emocial que us pugueu imaginar.

La varietat és àmplia ja que d’això en depèn la seva supervivència. Ells es nodreixen del contacte amb l’humà. Com més fort és el vincle més s’encebarà l’emoció. Són força malcarats, busca-raons i sempre volen treure pit, no és estrany doncs, que hi hagi autèntiques baralles per controlar a la gent.

I com ho fan? Entrant en contacte amb ells.

Pels follets, els humans són poc més que la seva eina per nodrir-se, mentre es mouen d’un costat a l’altre. S’asseuen a l'espatlla de l'humà per poder-los tocar el coll sense problemes, i els guien igual que un genet munta a un cavall.

Segur que vosaltres també heu percebut que ens certs ambients on es troba un grup de gent, l'estat anímic acaba sent semblant. Això en aquell món vol dir que el follet més poderós ha fet fora als rivals i ha acabat conquerint a la major part d’humans.

Les lluites entre follets són tot un espectacle. Llàstima que els habitants d'aquell món siguin incapaços de veure-les.

Quan un follet s’adona que un altre s'acosta a ell en actitud agressiva, té dues opcions: Si el rival és immensament superior, fruit d'haver contagiat a moltes persones, el follet pot optar per saltar de l'humà i deixar que l'altre controli a aquell sac d’ossos sense lliurar batalla.

O pot enfrontar-se a l’enemic. Els follets són força rancuniosos, així que normalment esdevé aquesta segona possibilitat. Sense deixar mai d'abraçar al seu humà, els petits éssers intenten tocar l'humà del seu enemic amb el braç que els queda lliure. Els braços que s'estiren i s’emmotllen com xiclets, però que en realitat són durs com l'acer, xoquen com espases descrivint paràboles impossibles. Les lluites poden arribar a durar hores. Tot destinat a noquejar al follet rival o a tocar a l’humà. La traça dels follets no depèn únicament de la seva força en el moment de la lluita, sinó de l’experiència acumulada durant anys.

El moment clau arriba quan la mà o el braç entren en contacte amb l'humà rival. Llavors el follet atacat percep que el seu domini ha estat ultratjat en forma de descàrrega elèctrica. Aquesta agressió el colpeja amb força i el debilita, però en molts casos no és definitiva. El follet agressor, que normalment resta assegut, projecta les seves cames contra l'humà rival o contra el propi follet. Impacti on impacti el follet atacat sentirà les descàrregues, i aquesta vegada sí... segurament acabarà desplomant-se al terra.

És dur quedar mig estabornit, sense forces i amb les extremitats engarrotades, mentre es contempla com el follet vencedor s'apropia de la seva font d'aliment i se'n va controlant els dos humans i fent alguna ganyota grossera.

Però les lluites de poder són tan habituals com el respirar, així que quan es perd un humà, toca buscar-ne un altre.

I el moment més propici per contagiar humans és a primera hora del matí, just quan es desperten, ja que durant les hores de son no hi pot haver contagi, del contrari l'humà patiria insomni i tampoc interessa, ja que desgasta a l’humà i fa més difícil la tasca del follet.

Els pobres ciutadans es desperten un dia completament positius, i l'endemà la tristor més absoluta els assalta. Viuen en una muntanya russa emocional on mai saben amb quin peu, o millor dit, amb quin follet, es despertaran.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Moc Verd 2.0 / Moco Verde 2.0

Entrada Bilingüe

Celebrant un nou Saló del Manga, recuperem a un vell conegut del bloc.

Celebrando un nuevo Salón del Manga, recuperamos a un viejo conocido del blog.

Imaginem que existeixi un món on en moc verd ha tornat a l'acció després d'estar uns dies de baixa per manca de mucositats. Els quaranta graus a l'ombra que hi fa durant els mesos d'estiu, dificulten força la tasca d'aquest superheroi, que veu com el seu grip decreix fins a gairebé sanar-se. L'estiu és la criptonita d'en pobre moc verd, que desesperat, es passa els dies forçant canvis de temperatura entre l'interior gèlid d'un centre comercial i l'exterior xafogós del que gaudeixen en aquell món.

Va d’un costat a l’altre, així repetidament fins que un calfred recorre la seva espina dorsal. Moment en el que sap que de nou està en possessió d'un bon constipat. Els enemics i delinqüents són coneixedors d'aquesta debilitat i aprofiten les onades de calor per sembrar el mal a la ciutat.

Com que en Moc Verd pot ser moltes coses, però d'estúpid no en té ni un pel, quan es preveu un canvi de temps massa calorós o nota que els efectes del constipat permanent en el que viu comencen a minvar, pren mesures oportunes per tal d'assegurar-se un bon constipat. Si els canvis de temperatura que es troben constantment a les ciutats no són suficients, opta per mètodes més agressius. Ja sigui sortir tot moll al carrer amb poca roba, de nit, i començar a cridar, o tirar-se galledes de gel fred per sobre i dormir a la intempèrie. Això si que es una tortura. Però en Moc Verd és un superheroi i és clar, porta el gen del sacrifici tatuat a l'anima.

Realment la visió tan pintoresca sembla desencaixar en plena onada de calor, on la gent no té ni ganes de sortir al carrer, i veure a en Moc Verd tapat fins al coll, amb els ulls envermellits i el cos destrempat, enfrontant-se als seus rivals amb el mateix coratge que quan està en plenes facultats. El període de vacances també és un dels altres punts que s'hauria de renegociar en el seu contracte.

I ara, plantat davant el seu arxienemic l’Home Frenadol, es pregunta si el constipat que porta el damunt serà suficient com per vèncer l'enemic.

L’Home Frenadol és un paio amb les defenses sempre altes. A vegades tan altes que acaba sobrecol·locat. Aquesta és la seva debilitat. Massa arrogància. Això sí, el seu atac és potent i en el precari estat d’en Moc Verd, que amb prou feines té un mal de coll, pot ser que acabi sent suficient com per curar tots els símptomes del nostre heroi, que sense mocs que llençar, quedi derrotat de forma contundent.

Però de nou la valentia mana. En Moc Verd es diu que l’important és esquivar els atacs de l’altre. Mantenir-se a la defensiva i enclastar-li un tros de moc ben gros a la cara. Un esternut també serviria. No és tan efectiu, però vaja, tampoc es posarà tiquis-miquis en el seu estat.

S’aguanten les mirades, es llencen quatre provocacions i de sobte la impaciència de l’Home Frenadol li juga una mala passada. Es precipita cap a en Moc Verd amb determinació. Sap que la debilitat consumeix el seu cos i ho ha d’aprofitar. Però de sobte un neguit incert el fa aturar. Confiar-se mai es bo. S’ha enfrontat masses vegades al seu arxienemic, com per saber que si el menysprea perdrà. Així que s’atura a pocs metres d’ell i es repensa l’estratègia.

Això desconcerta a en Moc Verd.

I si l’Home Frenadol ja ha descobert el seu punt feble?

 

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor 

***********

Imaginemos que exista un mundo donde Moco Verde ha vuelto a la acción después de estar unos días de baja por falta de mucosidades. Los cuarenta grados a la sombra que hace durante los meses de verano, dificultan bastante la labor de este superhéroe, que ve como su gripe decrece hasta casi sanarse. El verano es la criptonita del pobre Moco Verde, que desesperado, se pasa los días forzando cambios de temperatura entre el interior gélido de un centro comercial y el exterior bochornoso del que disfrutan en ese mundo.

Va de un lado a otro, así repetidamente hasta que un escalofrío recorre su espina dorsal. Momento en el que sabe que de nuevo está en posesión de un buen resfriado. Los enemigos y delincuentes son conocedores de esta debilidad y aprovechan las olas de calor para sembrar el mal en la ciudad.

Como Moc Verde puede ser muchas cosas, pero de estúpido no tiene ni un pelo, cuando se prevé un cambio de tiempo demasiado caluroso o nota que los efectos del resfriado permanente en el que vive empiezan a menguar, toma las medidas oportunas para garantizarse un buen resfriado. Si los cambios de temperatura que se encuentran constantemente en las ciudades no son suficientes, opta por métodos más agresivos. Ya sea salir todo mojado en la calle con poca ropa, de noche, y empezar a gritar, o tirarse cubos de hielo frío por encima y dormir a la intemperie. Esto si que es una tortura. Pero Moco Verde es un superhéroe y claro, lleva el gen del sacrificio tatuado en el alma.

Realmente la visión tan pintoresca parece desencajar en plena ola de calor, donde la gente no tiene ni ganas de salir a la calle, y ves a Moco Verde tapado hasta el cuello, con los ojos enrojecidos y el cuerpo destemplado, enfrentándose a sus rivales con el mismo coraje que cuando está en plenas facultades. El período de vacaciones también es otro de los puntos que se debería renegociar en su contrato.

Y ahora, plantado ante su archienemigo el Hombre Frenadol, se pregunta si el resfriado que lleva encima será suficiente como para vencer al enemigo.

El Hombre Frenadol es un tipo con las defensas siempre altas. A veces tan altas que acaba sobrecolocado. Esta es su debilidad. Demasiada arrogancia. Eso sí, su ataque es potente y en el precario estado de Moco Verde, que apenas tiene un dolor de garganta, puede que acabe siendo suficiente como para curar todos los síntomas de nuestro héroe, que sin mocos que tirar, quede derrotado de forma contundente.

Pero de nuevo la valentía manda. Moco Verde se dice que lo importante es esquivar los ataques del otro. Mantenerse a la defensiva y enclastar un trozo de moco bien grande en la cara. Un estornudo también serviría. No es tan efectivo, pero vaya, tampoco se pondrá tiquis-miquis en su estado.

Aguantan las miradas, se lanzan cuatro provocaciones y de repente la impaciencia del Hombre Frenadol le juega una mala pasada. Se precipita hacia Moco Verde con determinación. Sabe que la debilidad consume su cuerpo y debe aprovecharlo. Pero de repente un nerviosismo incierto lo empuja a detenerse. Confiarse nunca es bueno. Se ha enfrentado demasiadas veces a su archienemigo, como para saber que si lo menosprecia perderá. Así que se detiene a pocos metros de él y se repiensa la estrategia.

Esto desconcierta a Moco Verde.

¿Y si el Hombre Frenadol ya ha descubierto su punto débil?

La fi del món

Dedicada a l’Editorial Males Herbes, per organitzar aquest divertit concurs sobre el llibre: “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

Imaginem que existeixi un món que està arribant a la seva fi, i la gent, assimilant que no hi ha salvació possible, intenti comprendre què els ha passat. Les pistes son vagues, alguns diuen que els xinesos estan a punt de conquerir el món. Hi afegeixen dades incoherents sobre un cataclisme econòmic i una guerra mundial contra els mutants. Senten campanes i no saben on toquen. Estan convençuts que una mena d’exèrcit interplanetari rescatarà tots els que estiguin a prop de les antenes de telecomunicacions. Els carrers estan buits i no hi circula ni un vehicle, ni tan sols autobusos turístics. De tant en tant hi passa un vagabund pilotant un carretó de supermercat ple fins dalt, però res més**

Tractant amb aquestes dades i centenars d’informes extres, els investigadors que encara no s’han rendit a l’evidència, han arribat a una terrible conclusió.

Segons ells, les causes que han originat la fi del món són ben clares:

Els xinesos han creat un joc més addictiu i perillós que el “Candy Crash”. Tot aquell que hi juga acaba patint-ne les conseqüències. Tan sols és necessari un segon per infectar a la gent. A qui ja ha desenvolupat la malaltia se l’anomena mutant, perquè ja mai més recuperarà el seny. No hi ha cura possible. El període d’incubació era de trenta dies, temps més que suficient com perquè aquell joc aparentment inofensiu arrasés en descàrregues. Als usuaris els encantava, i les crítiques eren extremadament bones, d’aquí que acabés instal·lat en milions de smarthphones. Ningú sospità del seu veritable perill fins que ja fou tard.

Quan la infecció ja fou una realitat els mercats es desplomaren, la tensió creixé en una espiral terrorífica i la incertesa s’apoderà de la raó. Al final s’ha decidit crear zones de reclusió en funció de la gravetat que mostren els pacients. Als més lleus se’ls deixa malviure vagant per les ciutats. Als més greus se’ls sotmet a durs estudis químics, per intentar trobar un remei que els salvi. Els experiments amb humans estan a l’ordre del dia.

Diuen que els únics que de moment se n’han salvat són els països subdesenvolupats de l’Àfrica i els astronautes que havien estat enviats a l’exterior. Els més optimistes creuen que s’uniran per formar una resistència i que la salvació arribarà del cel, però el cert és que els xinesos estan conquerint el món.

L’última batalla es lliura a Paris. Envoltats de mutants i gent atònita que comprèn que el món tal com el coneixia s’està esfondrant. La lluita és desigual, ja que molts dels membres que formen l’últim graó de la resistència, combaten infectats i amb les capacitats minvades.

La tecnologia va interconnectar a la societat del segle XIX amb totes les parts del món, i ara els ha infectat des de la porta del darrera.

** Paràgraf copiat del llibre “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

PD: La Imatge té drets d’autor.

Reis que s’escullen als Dards

Dedicat a tots aquells que voldrien jugar a dards i no els deixen.

Imaginem que existeixi un món on els Reis es trien jugant una partida de dards.

Doncs sí, des de temps immemorial en aquelles contrades es celebren partides de dards per escollir el nou monarca.

Són tants els aspirants que volen optar a tan alt càrrec, que s'han de celebrar diferents lligues per acabar seleccionant els deu millors, que seran els que s'enfrontin en la gran final.

En aquell regne la creença amb la monarquia és absoluta.

No perquè creguin que aquest estament els pugui treure les castanyes del foc en moments difícils, sinó perquè tothom vol viure com un rei. No és estrany doncs que quan algú arriba a ostentar el càrrec, se n'alegrin per ell.  Almenys ha demostrat que sap llançar els dards.

Ara bé, tot i que l'acceptació de monarquia sigui àmpliament recolzada, n'hi ha que qüestionen la manera com s'escull. I és que segons alguns estudis de la zona, les persones dretanes tenen més facilitat que les esquerranes per llençar el dard, i com que això és una manera de condicionar als aspirants, s'oposen a que es continuï utilitzant aquesta prova per escollir al nou monarca. Com a alternativa proposen una elecció per sorteig o la tira de daus, però tals disciplines no tenen massa suport popular ja que es consideren subjectes a que puguin ser amanyades, o que puguin fer trampa.

Per això es continua amb el sistema dels dards. Almenys és força equitatiu.

Però fins quan dura el regnat d'un rei? En aquell món existeix la abdicació?! Sí existeix. I el regnat d'un rei dura fins que algú disconforme amb les seves polítiques o amb la seva persona, el desafia a una partida de dards i perd.

S'han donat casos de reis que ja formen part de la memòria popular, ja que aconseguiren vèncer trenta i quaranta desafiaments, fins que una mala partida, anys després d'arribar al càrrec, els dinamità de la seva privilegiada posició.

Per contra, també han passat a la historia els monarques que menys temps han ostentat el càrrec. El desafortunat rècord el teu un home que just després de guanyar la partida que el convertia en rei, la rival a qui acabava de vèncer el desafià, argumentant que en l'últim tir havia sobrepassat la línea de llançament. El nou monarca, tot just coronat, hagué d'acceptar el repte, doncs era llei, i perdé. La dona es convertí en la nova reina.

Quan un monarca perd la corona immediatament torna a ostentar el treball que exercís abans de ser coronat, ja fos escombriaire, dissenyadora gràfica, metge o qualsevol altra professió.

Al reis sortints no se’ls protegeix amb aforaments ni altres trampes legals, ja que es creu que tothom ha de ser responsable dels seus actes. El privilegi de ser rei es considera part de la vida, com les apostes en un joc, o el premi d'una loteria.

I és que s'ho prenen molt seriosament això de ser rei. S'entrenen des de petits, hi ha dietes especials i exercicis de tot tipus per enfortir dits i braços. La gent va carregada amb sarrons amb dards i juguen sempre que en tenen ocasió. Evidentment els tenen personalitzats. Uns els volen més lleugers, altres més pesats. Hi ha milers de teories i no totes elles verificades. Tot i així es continuen transmeten de generació a generació.

Uns fins i tot, el dia abans de les competicions mengen all. No pas perquè tingui cap propietat especial, sinó perquè la seva ferum pot acabar descentrant al rival.

Tot s'hi val per guanyar una corona.

El sistema per escollir el nou monarca pot semblar d'allò més incoherent i poc ortodox, ja que no es té en consideració cap altra valia que no sigui el llançament de dards. En aquesta prova no importa pas si els aspirants són uns abnegats en estratègia militar, que no coneguin les realitats del regne per haver viscut a fora, o no es sàpiguen fer el nus de la sabata.

Però si ho analitzeu fredament, veureu que és tan incoherent com en altres móns on no deixen regnar a les dones, o els ciutadans no poden escollir entre el model de societat que volen.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Formant als Sant Jordi

Dedicat a tots els cavallers i donzelles que ronden per aquí.

Imaginem que existeixi un món on es formen i s’avaluen a tots els aspirants a Sant Jordi d’aquelles contrades.

Comprendreu que lluir l’estendard de Sant Jordi és un honor a l’abast de pocs, i és clar, s’ha de ser una mica prim mirat a l’hora de fer el tall d’aquells a qui se’ls acabarà entregant el rang de cavaller salvador i a qui no.

El primer requisit és dir-se Jordi. Sí pot sonar discriminatori, ja que els nens no tenen la culpa del nom que escolliren per a ells. Però si els seus pares volien que fossin un cavaller heroic, s’ho haguessin hagut de pensar una mica abans d’escollir altres noms com Hèrcules, Samsó o Juli Cèsar.

I és que en aquell món el nom importa molt, ja que acaba condicionant el futur que li espera al nen. No és estrany que hi hagi pares que busquin el consell de vidents i mags, per saber quin és el nom més propici pel seu nadó. Aquests individus tampoc és que en tinguin massa idea, ni poden preveure el futur, però molts d’ells acaben aconsellant en funció de les comissions que els ofereixen algunes de les milers d’escoles de formació, distribuïdes per a tot el planeta.

Als catorze anys s’ofereix la possibilitat de renèixer amb un segon bateig, que serveix per a tots aquells que sempre han odiat el seu nom o el futur que els esperava, i poden escollir una altra opció. S’ha de veure molt clar, perquè començar la instrucció amb catorze anys de retard, és un greu desavantatge respecte els altres aspirants. Pero sí algú té fusta de Cleopatra, Napoleó o Atenea, segur que acabarà superant tots els obstacles i proves, i obtindrà el preuat títol.

Doncs no us penseu pas que és una simple competició contra els altres estudiants, on només guanya el millor. Tot el contrari. És una cursa contra un mateix, ja que el què realment importa, i s’acaba tenint en compte per donar el rang, són les habilitats i característiques que presenta l’alumne.

En el cas que ens ocupa com a Sant Jordi, s’ha de demostrar tenir la valentia suficient com per encarar els seus problemes i enfrontar-se a un drac. No necessariament ha de ser algú temerari i impulsiu, sinó que també pot ser algú més calmat, però decidit. No hi ha un patró definit, però és indispensable que cadascun dels espirants es cregui el rol que acabarà desenvolupant.

S’han de tenir uns bons coneixements de geografia, ja que existeixen milers de països, i és important saber a on s'ha d'anar quan es rep la notícia que un drac ferotge està atacant les seves terres i atemorint a la seva gent, ja que si es perd temps donant voltes inútilment, arribarà tard, quan el drac ja hagi arrasat la zona, o pitjor, que algun altre cavaller s’hagi personat a la zona.

D’aquí que a les aules d’estudi, la secció de mapes sigui la més demandada, juntament amb la de relats èpics, on els joves aprenents busquen la inspiració.

A les escoles de formació s'ensenya didàcticament que no s'ha de tenir por dels dracs, per això de tant en tant es celebren competicions entre diferents escoles, on els aspirants a Sant Jordi es poden posar a prova contra els joves Dracs, que també es formen per intentar esdevenir dracs llegendaris com el Shenron de Bola de Drac, el Fújur de la Història Interminable, o la Saphira la draca de l’Eragon.

Només són necessàries les primeres rondes de la competició per veure quins són els aspirants més prometedors.

La ironia resideix, en que la camaraderia que es demostra en tot moment en aquella competició, queda apartada anys més tard quan alguns d'aquest aspirants, ja convertits en Sant Jordis i Dracs, es tornen a trobar defensant el títol que tan esforç els ha costat aconseguir.

Llavors, amb l'honor d'una donzella o d'un poblat en joc, el Sant Jordi s'ha d'envestir en una armadura pesant i poc àgil, per lluitar a mort contra un drac ferotge que en els millors dels casos ja s'haurà cruspit un parell de cavallers abans que ell. Les donzelles i princeses contemplen l'espectacle no sense resignació. Els seus pares van escollir aquell destí per elles. A algunes ja els hi agrada restar a l’espera que les salvin, però altres voldrien anar per feina i plantar-li cara elles mateixes al drac.

Des de la torre més alta del castell, han contemplat a tot tipus de cavallers disposats a salvar-les, que han acabat engolits o fugint a les primeres de canvi.

Presentaran una queixa formal, ja que és un despropòsit que és doni el títol de Sant Jordi amb tanta facilitat.

PD: Aquesta imatge té drets d'Autor

No toquis coses rares!

Fa mesos vam conèixer un món on les coses desapareixien quan les tocaves. Ara descobrirem on van a parar.

Imaginem que existeixi un món on hi van a parar els objectes que s’han volatilitzat en altres móns. Pot semblar una raresa divertida, però la veritat és que és força molesta. En aquell món, on la societat evoluciona amb major rapidesa del normal, han passat de viure en coves a construir petites ciutats, en diversos segles, quan el normal hauria estat que tardessin mil·lennis.

I per què han fet aquest sal tan brusc? Doncs ben senzill, gràcies al regals que arriben d’altres móns. Allà, un capritx universal, ha fet que les molècules desintegrades d’altres móns, tornin a prendre forma en aquest. Però no hi ha un ordre lògic. Tan pot ser que es materialitzi al mig de l’oceà, com al menjador d’una casa habitada. Simplement apareix de cop.

Temps enrere, aquestes interferències involuntàries comportaren salts vertiginosos en l’evolució. Gent que amb prou feines dominava el foc, ja posseïa cotxes, pilotes, paper, encenedors i milers d’altres objectes, que en un primer moment rebien amb escepticisme, com regals dels déus, però que en molts casos acabaven aprenent per a què servien.

Les materialitzacions eren tan antigues com la pròpia vida en aquell planeta, així que per ells aquells fets màgics, resultaven d’allò més normals. De fet, si de sobte s’haguessin aturat les materialitzacions, els hauria trasbalsat, ja que entendrien que alguna cosa anòmala havia succeït.

Però evidentment els problemes més greus venien quan el que es materialitzava era algun esser viu, ja fossin l’espècie dominant o animals de companyia d’altres planetes. Ser com una pista d’aterratge de tota una gama d’alienígenes, no es pas massa divertit. Bàsicament perquè n’hi ha de tot tipus. Els espantats, els curiosos, els agressius, o els dominadors. Des de nadons inofensius a essers deformes que engolien tot allò que podien.

Per sort per la població autòctona, molts dels essers materialitzats, acaben morint poc després de la materialització, ja que el seu cos no està preparat per resistir una atmosfera i una gravetat tan diferents a la seva.

Tot i així hi ha un petit percentatge que per semblança de planetes, sobreviuen a la materialització. En un primer moment es va voler fer servir aquells escollits com a messies que podrien ensenyar a aquell món a evolucionar, però en més d’una ocasió, l’únic que van aconseguir abans de comunicar-se amb ells, fou que els encomanessin alguna malaltia, que derivà en epidèmia.

Així que avui en dia, amb una societat madura que camina cap a l’era tecnològica, s’ha establert un protocol d’actuació que tothom ha de seguir en cas de materialització.

Els objectes no apareixen en una mil·lèsima de segon, és un procés que pot durar entre un i dos minuts. Comença amb una petita descàrrega al mig del no res, i a continuació comencen a produir-se ramificacions elèctriques. Tots els habitants d’aquell planeta reconeixen aquell so tan característic a l’instant, i és precisament en aquell temps de materialització, quan han d’activar el protocol de seguretat. Tothom disposa d’uns marcs, que han de col·locar al terra, de tal manera que l’objecte que s’està materialitzant quedi al seu interior. Tenen aproximadament un metre quadrat de superfície. Un cop situat al terra s’activa l’aparell, que crea un camp de força fins al sostre de l’estància a on es trobi, o fins a cinc metres d’alçària, si es troba a l’aire lliure.

L’objecte materialitzat queda pres a l’interior, i és incapaç d’alliberar-se, ni de contaminar l’entorn. Una patrulla de desinfecció acudirà immediatament al lloc de la materialització, i s’endurà l’objecte o l’esser a la Central de Control, on el sotmetran a mil proves per saber si pot ser profitós per la seva societat o no.

Però és clar, quan es produeix una materialització, la coordenada on s’ha produït queda correctament enregistrada, i a partir de llavors es sotmet a una vigilància periòdica per part del agents.

Als autòctons els fa molta ràbia, que per un capritx de l’univers, se’ls hagi de posar sota vigilància, com si ells tinguessin alguna culpa d’haver provocat aquella materialització, així que quan són objectes petits els que arriben, molts acaben obviant els tràmits burocràtics. És una tasca massa feixuga i poc gratificada.

Desactiven el camp de força i es queden l’objecte per a ells. Intenten trobar-li una utilitat, però si després de molts intents, el consideren inútil, doncs acaben duent-lo al mercat negre, on sempre hi ha gent que busca objectes estranys.

En algun món els faria gracia veure com els seus aparells tecnològics com les tablets, han acabat com a plats de vaixella en aquell món.

Pastissos assassins

 Dedicat als condemnats a dos anys de presó per llençar-li un pastís a una política en senyal de protesta, i al jutge que ha considerat que aquest acte havia de ser considerat com un acte terrorista.

Existeix un món on els pastissos són armes de matar i els pastissers, els furiosos guerrers que es transmeten de generació en generació el secret d’un art que durant mil·lennis va ser considerat simplement una font d’aliment.

És probable que ara estigueu enarcant la cella en senyal d’astorament. És comprensible, aquell és un món petit, singular i ric en sucres i carbohidrats. Pobres infeliços.

Ningú no sap d’on va sorgir la idea, ni l’estigma, tot i que les llegendes, aquelles velles xafarderes que sempre estan a l’aguait de caçar alguna ment oberta i afamada d’anècdotes, parlen que tot allò començà molts anys abans, quan els pastissos eren un regal edulcorat que la gent consumia per plaer.

Que primitius! Serà perquè no coneixien les grans possibilitats armamentístiques que s’amagaven darrera aquelles petites masses de calories flotants.

En mans d’un bon pastisser, la pobra víctima pot acabar ingerint un tros de pastís, que en un primer moment desperti la seva golafreria, amb sabors dolços i apetitosos. Deixarà que gaudeixi durant una mil·lèsima de segon de tots els contrasts, per un segon més tard, causar-li una indigestió per augment descomunal d’algun ingredient, que al entrar en contacte amb la saliva hagi començat a expandir-se multiplicant el seu volum per deu, i causant l’asfixia del pobre desgraciat. Aquesta sempre arriba després d’agòniques sacsejades, és clar.

Per aixó, en aquell món el terme mort dolça és el més cruel de tots, ja que va associat a aquest malèfic ritual.

Allà ningú menja pastissos per plaer, perquè mai es té la certesa que continguin algun ingredient que pugui acabar causant la mort.

En l’actualitat són molts els que acudeixen de forma clandestina als pastissers, per tal que els ajudin a desfer-se dels seus enemics. Els honoraris no són pas barats, però per la subtilesa dels més prestigiosos artesans s’han arribat a pagar fortunes. Com ninjes entrenats en l’art de la guerra, faran el que sigui necessari per a poder complir la seva missió, que no és altra que estampar-li el pastís a la cara d’aquell a qui els seus clients més odien.

El cos davant un atac com aquest reacciona de forma peculiar, ja que en la majoria de casos s’acaba ingerint de forma inconscient un tros de pastís, com si el cervell necessités saber amb què ha estat atacat i ordenés tastar-ho . Si això succeeix, la víctima ja ha begut oli.

La concentració per centímetre quadrat és tan mortal, que per petit que sigui el tast, ja no hi ha marxa enrere. Caurà fulminada en escassos minuts.

Davant aquesta dura realitat, els governants van haver de prendre una determinació exemplar. A ells tan els hi feia veure les ridícules imatges d’algun dels seus amb un pastís esclafat a la cara, el que no volien era haver de carregar amb la seva mort.

Per això allà, els pastissers i els pastissos estan perseguits per la llei. El llançament de pastissos està considerat un atac terrorista. S’arresta a tothom que practiqui aquest art, i es destrueixen sense concessió els pastissos que es requisen.

Corren rumors que en alguns assalts, la policia, com a càstig, ha fet menjar un per un tots els pastissos requisats, ja fossin de xocolata, nata, llimona o qualsevol barreja imaginable, fins que el cos rebenta. Una crueltat com aquesta no ha pogut ser documentada pels òrgans oficials. Però és un secret a veus que molts pares els hi relaten als seus fills abans d’anar a dormir, per tal que no oblidin mai que els pastissos són el mal en estat pur.

Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.