Etiquetant persones

Dedicada a tots els que s’accepten tal com són.

Imaginem que existeixi un món ple d'etiquetes. Tothom les ha de dur estampades a la camiseta, pantalons i jaquetes. Són els adjectius amb els que amics i desconeguts els etiqueten. Segons ells, si algú sap que és considerat un arrogant per algú altre, pot intentar esmenar el defecte. Tot i que això a vegades provoca l'efecte invers, i fa que el ciutadà es refermi en aquell adjectiu convertint-lo en la seva senya d'identitat.

Per sort aquests són casos anòmals i en general la gent s'esforça a polir els defectes. El motiu de tal fet és que si amb el temps es demostra que s’ha canviat, el conciutadà que manifestà que el seu veí era un arrogant pot premiar-lo tatxant l'adjectiu que havia escrit en un primer moment i el pot substituir per un altre.

Allí s'enorgulleixen de mostrar les paraules tatxades que els havien definit, comparant-les amb les actuals. Són com cicatrius que semblen demostrar la valia de la persona.

Aquest era un envejós, o tal altra era egocèntrica. Demostrar que s'ha canviat a vegades pot obrir la porta a aconseguir un lloc de treball més ben qualificat que altres.

Però em voldria fixar en l'extrem oposat. Aquells qui no s'esforcen en canviar. Aquest fet es pot deure a dues possibilitats: persones a qui les crítiques dels altres els han enfonsat anímicament i no es veuen amb forces per canviar, o les persones que fan cas omís a les crítiques i han reforçat la seva autoestima per acabar forjant la seva personalitat en funció d'aquells adjectius maliciosos.

En T és un d'aquells rebels que no ha volgut canviar. Considera als seus compatriotes falsos i manipulables, sense criteri, disposats a renunciar a allò que són per ser acceptats.

Però ser acceptats a on?! A una societat classicista on tot el que no es fa com està escrit està malament.

A en T se li enrefot que el cataloguin d'esquerp, antisocial i apàtic. Ell sap que és sincer i autèntic. Adjectius que no abunden en les definicions dels seus compatriotes. També és treballador i minuciós, d'aquí que tot i la seva personalitat conservi des de fa temps un lloc de treball de més responsabilitat que la majoria.

Les cites són un altre món. Allà un clàssic per trencar el gel és parlar d'un mateix, explicant com s’havia estat feia uns anys, i com s’era ara. Les parelles d'en T sempre es quedaven mudes al veure que en la seva vestimenta no hi havia ni un sol adjectiu tatxat.
Això al final sempre acabava sent un pont insalvable. Algunes d'aquelles eventuals parelles s’imposaven com a repte iniciar una relació per fer canviar a en T, però no eren necessàries gaires cites per assimilar que en T no tenia cap intenció de canviar.

Odia aquella obsessió per l'etiquetatge. Tot ha d'estar catalogat i allò l’enfureix. Canviar seria com donar-los la raó a tots els seus compatriotes.

Quan en té ocasió durant la primera cita, els pregunta per què consideren que és tan necessari canviar.

Tal revés els descol·loca però sempre acaben reaccionant. La resposta que més vegades ha escoltat és: "Fer cas de les crítiques ens ajuda a millorar. Si intentem superar els nostres defectes acabarem sent millors persones”.

En T òbviament discrepa. Els defectes els veu com a virtuts, i les crítiques dels altres li semblen tan aleatòries com la seva pròpia opinió.

Una dia la casualitat o el destí fa que acabi coneixent a una persona tan escèptica com ell. Mirar-la és un plaer. On els altres hi veuen insubmissió, ell hi veu personalitat. Encaixen de seguida. Dues illes en mig de l'oceà condemnades a entendre's. En T havia conegut a altres com ell, però els seus caràcters xocaven. Amb B això no passa.

Viuen moments feliços i un dia es descobreix amb un somriure a la cara davant una situació on mai abans ho hauria fet.

Una punxada de terror oprimeix el seu subconscient i el fa tornar a la realitat. Ha canviat. Es diu que no és la fi del món i que no és necessari que ningú se n’assabenti. Però en el fons sap que ja res tornarà a ser com abans.

Els que mouen els fils d'aquella societat avui somriuran complaguts.

Un rebel menys.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Smart & City

Entrada Bilingüe.

Dedicat als que saben que el futur passa inequívocament per les energies renovables i a aquells que pateixen els efectes de la tecnologia.

*******

Dedicado a los que saben que el futuro pasa inequívocamente por las energías renovables y a aquellos que sufren los efectos de la tecnologia.

Imaginem que existeixi un món on l’electricitat és el centre de la quotidianitat i han elevat al màxim la dependència que tenen respecte a ella.

I no tan sols a ella, sinó a tot un sistema d’energies renovables que ha fet que el nou petroli sigui el sol i els carburants més preuats l’aire que bufa i les onades que xoquen contra els generadors d’energia.

Un món més avançant socialment.

Entre tot aquell munt de personatges anònims que viuen amb més o menys gràcia, permeteu-me que ens fixem amb la City, una noia normal de qui m’agradaria parlar-vos.

Viu permanentment connectada. Fins i tot du bateries al damunt amb les que es recarreguen els diferents aparells que sempre porta amb ella, com poden ser el mòbil, les ulleres projectores o la terminal que du al seu canell. Ara l’ultima moda són els sensors implantats en les camisetes que aprofiten l’escalfor humana per generar energia.

La City és una urbanita. Adora el seu estil de vida i és sent orgullosa de poder gaudir cada dia dels avantatges que li ofereix la ciutat. Viu en un pis sostenible gràcies a les plaques solars que hi ha a la terrassa del seu edifici, la seva nevera li diu què ha de comprar, el seu televisor li proposa què pot mirar, i parla amb els seus amics gràcies a holografies de gran realisme. Evidentment de tant en tant també queden. Per moure's sempre escull la moto elèctrica ja que és el mitjà més ràpid. Per tota la ciutat hi ha punts de recarrega, on pot aparcar i carregar el vehicle.

L'electricitat  no és gratuïta, òbviament s’ha de pagar per la instal·lació i manteniment dels aparells generadors, però gracies als excedents que genera cada llar s'aconsegueixen vals descompte per les recarregues de vehicles o la compra de certs aliments o complements.

Fa anys hi va haver una gran apagada que trastocà de ple la realitat d’aquella societat i els posà en alerta. Havien confiat cegament amb l’electricitat i quan la xarxa general caigué durant quinze dies, deixà en una posició crítica als governants, que contingueren les crítiques com millor pogueren. Es feren noves inversions i es garantí que cada llar havia de disposar de sistemes individuals que en cas de fallada general, poguessin continuar funcionant.

Creuen estar preparats, però el cert és que sense electricitat en aquell món no sabrien escalfar-se els aliments, o conservar-los a la nevera. Tampoc podrien contactar amb la resta del món o moure's a voluntat, ja que els transports públics no funcionarien i el transport privat aviat es quedaria sense bateries que poder recarregar.

Confiar cegament en una única font d’energia els ha fet vulnerables, ja que si aquesta falla, tot el món que has creat al seu voltant s'esfondra.

Però de moment la roda continua girant així que la City pot viure ben tranquil·la. Qui sap quan el destí la posarà a prova amb una nova apagada.

No obstant, la realitat de la City no és pas l’única que podem trobar en aquell món. Deixeu-me que ara us parli del Smart. Mai s’han vist i mai han parlat, viuen en llocs completament apartats, i tot i compartir planeta, els seus estils de vida no podrien ser més diferents.

L'Smart és un pobre vell que li ha tocat viure la cara menys amable de la vida. Durant la seva joventut va viure envoltat de deixalles i ferralla. Era un dels habitants del país que es va convertir en l’abocador tecnològic del món.

Tota la tecnologia aparentment obsoleta acabava abocada allí. L’esperança de vida s’escurçà radicalment ja que els residus emetien fums tòxics i contenien peces o materials perillosos per la salut.

Durant dècades el primer món li girà l’esquena. Era un problema que no existia. Ara vist en perspectiva la pregunta sembla evident: Per què les empreses tecnològiques que guanyen quantitats insultants de diners no han pogut (o volgut) invertir en la construcció de centrals plenament preparades per absorbir el reciclatge que elles mateixes generen?

No ha estat fins que la vergonya ha superat el pudor, que la gent ha començat a reclamar canvis als qui tenen la facultat per fer-los. El subsòl d’aquella terra ja està arruïnat i els rius contaminats. Igual de contaminats que aquells pobres desgraciats. L’Smart ha començat a patir una estranya tos que li atranca el pit i li fa escopir sang.

En aquell món al final ha guanyat la decència, i ni que sigui per un gest de rentat d’imatge, les principals empreses tecnològiques han decidit posar els mitjans perquè tot el procés de reciclatge pugui seguir una certa lògica.

Quantes dècades o vides s’han de perdre perquè altres móns reaccionin davant aquest mateix drama?

PD: Fotos Reals de l’abocador d'Accra (Rep. de Ghana)

 

******************

 

Imaginemos que exista un mundo donde la electricidad es el centro de la cotidianidad y han elevado al máximo la dependencia que tienen respecto a ella.

Y no sólo a ella, sino a todo un sistema de energías renovables que ha hecho que el nuevo petróleo sea el sol y los carburantes más preciados el aire que sopla y las olas que chocan contra los generadores de energía.

Un mundo más avanzando socialmente.

Entre todo aquel montón de personajes anónimos que viven con más o menos gracia, permitidme que nos fijamos en City, una chica normal de quien me gustaría hablaros.

Vive permanentemente conectada. Incluso lleva baterías encima con las que se recargan los diferentes aparatos que siempre lleva con ella, como pueden ser el móvil, las gafas proyectores o la terminal que lleva en su muñeca. Ahora la última moda son los sensores implantados en las camisetas que aprovechan el calor humano para generar energía.

City es una urbanita. Adora su estilo de vida y es siente orgullosa de poder disfrutar cada día de las ventajas que le ofrece la ciudad. Vive en un piso sostenible gracias a las placas solares que hay en la terraza de su edificio, su nevera le dice qué debe comprar, su televisor le propone qué puede mirar, y habla con sus amigos gracias a holografías de gran realismo. Evidentemente de vez en cuando también quedan. Para moverse siempre escoge la moto eléctrica ya que es el medio más rápido. Por toda la ciudad hay puntos de recarga, donde puede aparcar y cargar el vehículo.

La electricidad no es gratuita, obviamente se tiene que pagar por la instalación y mantenimiento de los aparatos generadores, pero gracias a los excedentes que genera cada hogar se consiguen vales descuento para las recargas de vehículos o la compra de ciertos alimentos o complementos.

Hace años hubo un gran apagón que trastocó de lleno la realidad de aquella sociedad y los puso en alerta. Habían confiado ciegamente en la electricidad y cuando la red general cayó durante quince días, dejó en una posición crítica a los gobernantes, que contuvieron las críticas como mejor pudieron. Se hicieron nuevas inversiones y se garantizó que cada hogar debía disponer de sistemas individuales que en caso de fallada general, pudieran continuar funcionando.

Creen estar preparados, pero lo cierto es que sin electricidad en ese mundo no sabrían calentarse los alimentos, o conservarlos en la nevera. Tampoco podrían contactar con el resto del mundo o moverse a voluntad, ya que los transportes públicos no funcionarían y el transporte privado pronto se quedaría sin baterías que poder recargar.

Confiar ciegamente en una única fuente de energía los ha hecho vulnerables, ya que si esa falla, todo el mundo que has creado a su alrededor se derrumba.

Pero de momento la rueda sigue girando así que City puede vivir tranquila. Quién sabe qne que momento el destino la pondrá a prueba con un nuevo apagón.

Sin embargo, la realidad de City no es la única que podemos encontrar en ese mundo. Dejadme que os hable de Smart. Nunca se han visto ni han hablado, viven en lugares completamente apartados, y a pesar de compartir planeta, sus estilos de vida no podrían ser más diferentes.

Smart es un pobre viejo que le ha tocado vivir la cara menos amable de la vida. Durante su juventud vivió rodeado de desechos y chatarra. Era uno de los habitantes del país que se convirtió en el vertedero tecnológico del mundo.

Toda la tecnología aparentemente obsoleta acababa vertida allí. La esperanza de vida se acortó radicalmente ya que los residuos emitían humos tóxicos y contenían piezas o materiales peligrosos para la salud.

Durante décadas el primer mundo le volvió la espalda. Era un problema que no existía. Ahora visto en perspectiva la pregunta parece evidente: ¿Por qué las empresas tecnológicas que ganan cantidades insultantes de dinero no han podido (o querido) invertir en la construcción de centrales plenamente preparadas para absorber el reciclaje que ellas mismas generan?

No ha sido hasta que la vergüenza ha superado el pudor, que la gente ha empezado a reclamar cambios a los que tienen la facultad para hacerlos. El subsuelo de aquella tierra ya está arruinado y los ríos contaminados. Igual de contaminados que aquellos pobres desgraciados. Smart ha comenzado a sufrir una extraña tos que le atranca el pecho y le hace escupir sangre.

En aquel mundo al final ha ganado la decencia, y aunque sea por lavar su imagen, las principales empresas tecnológicas han decidido poner los medios para que todo el proceso de reciclaje pueda seguir una cierta lógica.

¿Cuántas décadas o vidas se deben perder para que otros mundos reaccionen ante ese mismo drama?

PD: Fotos Reales del vertedero de Accra (Rep. De Ghana)

Distorsionant la veritat

Dedicat a tots aquells que pateixen els efectes de la manipulació.

Imaginem que existeixi un món on els governants i els mitjans de comunicació distorsionen la veritat segons els seus propis interessos.

Sí, ja sé que en molts móns aquesta realitat és una pràctica coneguda i fins i tot més habitual del que es desitjaria, però allí, on xoquen els interessos de tres grans famílies, la manipulació agafa revolades d'escàndol. Per començar, només ells disposen de les eines per emmascarar la veritat. El poble, centrat exclusivament en el conreu de la collita, i la cria de bestiar, percep la realitat que al final del dia escolten per la radio o la televisió.

El Carnaval és l'única època de l'any on es permet que aquelles tres grans regions es relacionin, de fet fins i tot celebren una cavalcada conjunta, per mostrar als altres la grandiloqüència del regne al que representen.

Però ai l'as, aquest any s'ha produït la tragèdia, la comparsa que havia d'acudir en representació a una de les famílies s'ha posat tota malalta, després que els seus membres s'hagin intoxicat amb el menjar i ara pateixin els efectes d’una grip intestinal.

Els representants de la família, amb els mateixos símptomes que els membres de la comparsa, han estat a punt de renunciar a la seva plaça. Però això els hauria fet quedar com els desertors, així que en una reunió exprés s’ha decidit enviar a un grup de vilatans del poble.

-La funció és aquesta tarda! És impossible que aquests tòtils tinguin temps d'aprenedre's la coreografia!

Però tot i els dubtes han reunit als vilatans escollits i se'ls intenta donar quatre premisses bàsiques, tot i que entre crits i corredisses per arribar al bany la planificació acaba deixant molt que desitjar. La premissa que els queda clara és que tots els espectadors han de copsar la grandiositat de la seva regió.

Tot i els esforços dels vilatans, la desconfiança més visceral s’apodera dels membres de la família que no es fien ni un pèl d'aquella colla de gamarussos, així que al final un dels coreògraf decideix formar part de la comparsa, tot i la severa indisposició que pateix.

Evacua abans de començar la marxa, i un cop iniciat l’espectacle demostra prendre la iniciativa quan la resta necessita una referència per no desentonar. Tot i les presses en la preparació, hi ha un moment en el que els membres de la família creuen que la desfilada serà un èxit. La comparsa es mostra animada, organitzada i unida, però de sobte tot canvia. El que comença com un pessigolleig es converteix en huracà. El rostre del coreògraf es torça en un gest evident de patiment. Ho intenta dissimular respirant i obligant-se a calmar, però la suor freda ja banya el seu front. Contrau tot els seus músculs i s’obliga a continuar ballant. S’ha de reconèixer que la seva dedicació i professionalitat és extraordinària.

Ja veuen l’escenari al final del carrer principal, on la cavalcada arribarà a la fi, però en aquells moments dos cents metres semblen un món.

El seu cos flaqueja. La respiració és el més important. Malauradament tot té un límit i el del coreògraf és superat després de l’enèsim recargolament de budells.

Diversos fotògrafs aconsegueixen captar eternament aquell instant amb fotografies, i molts dels allí perceberen la ferum que l’acompanya.

Ha estat notícia a les tres regions, però tal com us he dit, en aquella societat acostumada a deformar la realitat els titulars acaben tenint molt poc en comú.

Els implicats evidentment eludeixen el tràgic desenllaç i afirmen que la calcada va ser un èxit, mostrant imatges del principi de la rua.

Els organitzadors del carnaval, molt ofesos, asseguren  que una de les famílies invitades insulta i desafia al govern, cagant-se a la cara del nostre poble. I apareix una foto, des de l’angle adequat, on sembla que el pobre coreògraf s’estigui cagant a la cara d’un dels espectadors.

La tercera família en discòrdia assegura que amb aquest acte de desafiament i revel·lia, els que s’han cagat han mostrat el seu rebuig a l’antiga aliança que tenien amb la família organitzadora, evidenciant de retruc la seva predisposició a obrir negociacions amb ells.

Tots escombren cap a casa.

El cert és que ni la cagada va ser amb el cul al aire, ni tenia un objectiu prefixat i ni la pudor tan insuportable com s'ha dit. Però en aquell món on la rivalitat entre clans és històric, aquell fet s'enfocarà des de tots els angles possibles.

Per alguna cosa ha de servir la distorsió de la realitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

Els Optimistes

Dedicat a tots aquells que li planten cara a l’adversitat i continuen buscant el costat bo de tot el que ens envolta.

Imaginem que existeixi un món on el pessimisme ho controla tot. Un món fosc, desanimat i negatiu on tothom desconfia de qui té al costat i en renega quan en té l'oportunitat. Independentment de com sigui físicament el seu món, ells el conceben negre com la cova més obscura que pugui existir. Allà el pensament únic és una constant, i qualsevol intent d'aportar un punt de vista menys pessimista és ràpidament apagat per la desesperança de la majoria. No s’atreveixen a fer les coses. Si sempre han viscut en el pessimisme és impossible i una pèrdua de temps intentar canviar de rumb.

El seu lema és: “Pensa malament i l’encertaràs”.

Són milions de persones els que viuen convençuts en el seu catastrofisme. Però ser derrotista acaba sent la opció fàcil. Tirar la tovallola quan les coses es compliquen sembla lògic, pensar malament de tothom una constant, i enterrar els somnis per inabastables és la llei que marca les seves decisions. No corren riscos, i sempre que algú s’atreveix a aixecar el cap amb una idea mitjanament novadora, els altres ja s'encarreguen de desinflar la seva il·lusió amb consells tenyits de frustració i ressentiment.

Per molt forta que sigui la cuirassa emocional, és evident que la negativitat i el pessimisme acaben sembrant la llavor i arrelant, fent que l’intrèpid optimista es plantegi abans de començar si val la pena fer un esforç que tothom li assegura que acabarà en fracàs.

La resposta dels optimistes és sí! És clar que val la pena!

Viure en la insatisfacció i el conformisme és una opció tan vàlida com la de voler donar forma a un somni o projecte. Vivint de la primera manera possiblement aconseguiran una certa estabilitat, sense destacar i anar flotant, enterrant això sí les il·lusions.

Per contra, els qui s’atreveixin a creure en ells o en un projecte, segurament li dedicaran eternes hores, passaran son i en moltes ocasions es sentiran incompresos per la resta. Fracassar és una opció, però la contrapartida és triomfar, i per això mateix val la pena arriscar-se.

Quan el treball es fa mogut per la passió i no per la monotonia, acaba sent satisfactori. Una paraula que els pessimistes d’aquell món fa temps que han oblidat.

Afortunadament allí encara hi ha milers de persones que mantenen viva la flama de l’inconformisme no es resignen a la seva sort. Sí, han begut del pessimisme i també dubten de les seves possibilitats. Els han dit tantes vegades que era impossible, que han acabat assumint aquella opinió com a veritat absoluta.

Però estan avorrits de viure amb limitacions.

Ara l'última idea extravagant d'un rostre anònim, ha estat la d'aportar una mica de llum a aquella tenebra.

Molts s'han posat les mans al cap i ja comencen a veure fantasmes. Es quedaran cecs! anuncien amb una certesa gairebé incontestable.

És cert. Aquella gent ha viscut tan temps en la foscor del pessimisme, que qualsevol punt de llum que difereixi d'ells els semblarà una agressió. Segurament quan la llum comenci a brillar, tots ells en maleiran la intensitat.

Tot i així l’ésser humà és un supervivent capaç d’adaptar-se a tots els entorns. Ningú diu que sigui fàcil, però els optimistes creuen que una mica de llum l’únic que pot fer és mostrar-los com de limitats han estat vivint en la foscor, i ajudar-los a trencar barreres per viure en una plenitud absoluta.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

“Els Consumidors” by Uri

Per primera vegada en aquests més de dos anys, Móns Imaginaris obre la porta a un altre autor. És tot un plaer que l’Oriol Esteve hagi decidit compartir aquest món tan personal i alhora malaltissament actual.

Imaginem que existeixi un món on la gent està obsessionada en Consumir. És fàcil, ja que és el pa de cada dia en la societat que ens ha tocat viure.

Per ells el Consum és una actitud, una necessitat. Les persones han de consumir: Consumeixen temps, consumeixen poder, amor... és quasi una urgència vital... és un impuls que els ajuda a mantenir-se vius, a sentir i desenvolupar-se...

Aquesta actitud però, realment la que els ha fet créixer i els ha fet arribar on són ara, fins en aquest moment havia anat lligada amb lo purament vital, s'entenia que estava lligada a la voluntat de l'home i estava controlada, satisfeia fins on realment podien o necessitaven.

Però avui en dia sembla que aquesta actitud hagi cobrat vida pròpia. És com un animal desbocat. Consumim perquè HEM de consumir, i consumim per fer-nos sentir vius, no per viure.

És com si tot s'hagués desdibuixat...

El consum en si mateix s'ha tornat com un remolí, sembla que el controlem però realment és aquest impuls els que ens controla. Deixa que ens descontrolem, xiuxiuejant-nos a cau d’orella que podem agafar tot i més sense limitacions. I realment és així, avui en dia disposem de tot. Això ens equipara a deus. Consumim perquè podem fer-ho, sense tenir en compte cap altra necessitat.

I si fins fa poc, patíem perquè aquest instint afectava el món d'allà fora, ara és quan ens estem adonant que hem arribat a un punt que fins i tot ens estem consumin a nosaltres mateixos. Aquest impuls està arrasant amb allò que infecta. És com un virus que s’introdueix per la porta del darrera i acaba infectant a tota la societat.

Aquesta forma que avui ha cristal·litzat en la seva màxima expressió, el capitalisme, no és res més que una metàfora d'aquesta força. Ha arribat un punt en el que si fins ara consumíem diners, menjar, medi ambient o coses que creiem externes a nosaltres, ara ens estem consumin a nosaltres mateixos: treballem més del que podem suportar amb la vaga esperança de poder adquirir una capacitat i estabilitat que realment no podrem ni gaudir ni aprofitar, perquè som presoners de la teranyina d'interessos egoistes que creiem que ens portaran a una explicació del què som, es a dir, consumim per saber què som i realment aquesta incògnita és el que se’ns està menjant... camuflada dins d'aquest instint.

Som ionquis del consum, i necessitem rebre la dosi diària d’aquesta droga que ens està matant.

El problema és que sembla que tots acceptem el preu a pagar.

PD: L’autor d’aquesta entrada és l’Oriol Esteve.

PD2: La imatge té drets d’autor.

La sabata somniadora / El zapato soñador

Entrada Bilingüe.

Dedicat a la pel·lícula “Snowpiercer” (Rompenieves), per oferir un gran distopia dels nostres temps.

Dedicado a la película "Snowpiercer" (Rompenieves), por ofrecer una gran distopía de nuestro tiempo.

Imaginem que existeixi un món on una sabata vol ser un barret. Sí, ja sé que pot sonar estrany i ridícul però és així. La sabata que durant tota la seva vida ha estat patint el desgast de les petjades, que es mullava quan plovia i que veu el món des d'arran del terra, ha decidit que ja n'hi ha prou. Vol gaudir d'una posició més elevada. Vol contemplar el món des del punt més privilegiat, sense cap altra funció que protegir els cabells del sol.

“Però una sabata no està feta per ser un barret. No té la forma exacta i no compliria pas amb les necessitats de qui la du" li repliquen intransigents les altres peces de vestir.

Tot i així la sabata sap que, en el fons, tots aquells atacs i l’ímpetu constant de desacreditar el seu somni tan sols obeeixen a la por que senten les altres peces.

Si el seu somni triomfa, potser obrirà el camí per tal que els pantalons es vulguin convertir en bufanda o els mitjons en orelleres.

Els de baix sempre miren cap amunt amb desig. Els de dalt, en canvi, no acostumen a plantejar-se canvis, doncs la seva posició és suficientment còmoda com per no voler passar-se a embrutar les mans.

-Imaginem que totes les peces de roba volguessin ser un barret. Qui decidiria quina de les peces era l'escollida?

El barret s’escuda en el fet que la vestimenta acabaria escollint-se sota la llei del més fort, i això als que són minoria no els interessa pas. Tot té el seu lloc. Així es decidí a la fàbrica tèxtil. Un capritx del destí on el filament marcà la seva sort. Una sabata és una sabata i un barret és un barret.

Però tals argumentacions no convencen a la sabata. Sí, ha estat dissenyada per embolcallar el peu i protegir-lo davant les adversitats, tot i així ningú ha dit que un barret no pugui acabar fent de sabata. Sona estrany, però la moda canvia de tendències i el que avui és norma, demà és caducitat.

La sabata està cansada de ser la que dur el pes de tot el cos. No li agrada notar els mitjons suats, o els peus nus bullint de calor. La pols en suspensió l’embruta i gairebé mai se’n recorden d’ella per netejar-la. Vol saber què es sent ocupant un altre lloc en tot aquell engranatge. Sap que si surt malament, sempre té temps de tornar a ocupar el lloc de sabata. Però és una somniadora, i vol creure que un futur diferent és possible.

Si els mitjos poden ser guants, les sabates poden ser corbata, arracades o barrets. Ella ho creu amb tot el seu cor.

El barret somriu hipòcrita però inquiet. No està disposat a perdre la seva hegemonia. Ell ha nascut per cobrir els cabells i contemplar-los a tots des de la distància. És l’única cosa que sap fer i l’aterra el sol fet de plantejar-se una alternativa. Per sort de moment compta amb el suport de camisetes, jaquetes, bufandes i tants altres vestimentes acomodades que tampoc volen perdre el seu estatus.

Però el destí és capritxos, i alguns ja comencen a témer el dia que una nova tendència en moda marqui que les sabates poden utilitzar-se com a barrets.

Què passarà llavors?

El barret no s’ho vol ni imaginar!

************

Imaginemos que exista un mundo donde un zapato quiere ser un sombrero. Sí, ya sé que puede sonar extraño y ridículo pero es así. El zapato que durante toda su vida ha estado sufriendo el desgaste de las huellas, que se mojaba cuando llovía y que ve el mundo desde ras del suelo, ha decidido que ya es suficiente. Quiere disfrutar de una posición más elevada. Quiere contemplar el mundo desde el punto más privilegiado, sin otra función que proteger el cabello del sol.

"Pero un zapato no está hecho para ser un sombrero. No tiene la forma exacta y no cumpliría con las necesidades de quien la lleva" le replican intransigentes las demás prendas de vestir.

Aún así el zapato sabe que, en el fondo, todos esos ataques y el ímpetu constante de desacreditar su sueño sólo obedecen al miedo que sienten las otras piezas.

Si su sueño triunfa, quizá abrirá el camino para que los pantalones quieran convertirse en bufanda o los calcetines en orejeras.

Los de abajo siempre miran hacia arriba con deseo. Los de arriba, en cambio, no suelen plantearse cambios, pues su posición es suficientemente cómoda como para no querer pasar a ensuciarse las manos.

-Imaginemos que todas las prendas quisieran ser un sombrero. ¿Quién decidiría cuál de las piezas era la elegida?

El sombrero se escuda en que la vestimenta se terminaría escogiendo bajo la ley del más fuerte, y eso a los que son minoría no les interesa. Todo tiene su lugar. Así se decidió en la fábrica textil. Un capricho del destino donde el filamento marcó su suerte. Un zapato es un zapato y un sombrero es un sombrero.

Pero tales argumentaciones no convencen al zapato. Sí, ha sido diseñado para envolver el pie y protegerlo ante las adversidades, aún así nadie ha dicho que un sombrero no pueda acabar haciendo de zapato. Suena extraño, pero la moda cambia de tendencias y lo que hoy es norma, mañana es caducidad.

El zapato está cansado de ser el que lleve el peso de todo el cuerpo. No le gusta notar los calcetines sudados, o los pies desnudos hirviendo de calor. El polvo en suspensión lo ensucia y casi nunca se acuerdan de él para limpiarle. Quiere saber qué se siente ocupando otro lugar en todo aquel engranaje. Sabe que si sale mal, siempre tendrá tiempo de volver a ocupar el lugar de zapato. Pero es un soñador, y quiere creer que un futuro diferente es posible.

Si los calzetines pueden ser guantes, los zapatos pueden ser corbata, pendientes o sombreros. Él lo cree con todo su corazón.

El sombrero sonríe hipócrita pero inquieto. No está dispuesto a perder su hegemonía. Él ha nacido para cubrir el pelo y contemplarlos a todos desde la distancia. Es lo único que sabe hacer y le aterra el solo hecho de plantearse una alternativa. Por suerte de momento cuenta con el apoyo de camisetas, chaquetas, bufandas y tantos otras vestimentas acomodadas que tampoco quieren perder su estatus.

Pero el destino es caprichos, y algunos ya empiezan a temer el día en que una nueva tendencia en moda marque que los zapatos pueden utilizarse como sombreros.

¿Qué pasará entonces?

¡El sombrero no quiere ni imaginarselo!

Gent Gran oblidada

Dedicat a la gent gran i a tots aquells cuidadors, professionals o no, que fan mans i mànigues per fer una mica més digna la vida de molts d'ells. També a en Carlos, pel gran repte que em va proposar.

Imaginem que existeixi un món on la societat i les ciutats s'han adequat a la gent gran.

Sí, ho heu llegit bé. Adequar-se a la gent gran.

Pot xocar en algunes persones, o pot causar indiferència en moltes altres, però en aquell món han decidit prendre la responsabilitat de tenir més cura de la gent gran. I amb això no vol pas dir que els posin en cotó i els tractin com si fossin de porcellana. Vull dir que han estat capaços de concebre una nova realitat per ells.

Malauradament això no s’aconsegueix pas amb un toc de vareta màgica. És necessari la implicació de tota la societat i d’un canvi de mentalitat, que en altres móns ens semblaria simplement vertiginós.

Però hi ha móns que no tenen por a somiar en futurs millors, i aquell n’és un.

Allà el primer que es treballa és en fer entendre i comprendre el respecte per la gent gran. No s’han de veure com un moble molest que s’arracona a un costat, sinó com algú que d’aquí uns anys pots ser tu. En aquell món han entès, que si són incapaços de tractar bé a la seva gent gran, a ells, quan siguin grans, tampoc no els en tractaran pas de bé. La vida té aquest particular sentit de l’humor.

I com s’ho han fet per canviar el xip? Doncs pensant en com voldrien que els tractessin quan fossin grans.

Així s’ha acabat diferenciant a la gent gran en tres grans grups: Els matrimonis on els dos membres es valen per sí mateixos, els que un dels dos membres té certes necessitats, i els que els dos membres necessiten ajuda.

Quan una de les persones és vídua o no s'ha casat mai, s’aplica el mateix criteri: Si es val per si mateixa, si té un grau de dependència mig, o si el seu grau de dependència és alt.

Les persones que formen part del primer grup tenen llibertat absoluta per fer el què vulguin, i és de la seva pròpia elecció, acollir-se als programes dissenyats per als membres dels altres dos grups.

Els de dependència mitjana reben l'ajuda de gent voluntària, a la que es forma amb cursos gratuïts del govern. Normalment aquest voluntaris són gent que està a l'atur, ja que si col·laboren, són bonificats amb un plus en la prestació que cobren a final de mes. Si ja han exhaurit la prestació, el voluntariat serveix per obtenir una paga, que sempre ajuda mentre es busca una altra feina.

Per poder optar a cuidar la gent del tercer grup, els voluntaris necessiten una formació més professional que s’ha de pagar, però són cursos bonificats per tal que la despesa no hagi de ser tan important.

Però no només es cuida l'estat de salut del pacient, sinó que també els importa molt l'estat anímic. I per això es imprescindible que la gent es relacioni i faci activitats lúdiques. Als Centres de dia, en parcs, en Casals associatius i tants altres espais, cada dia hi ha activitats, jocs i debats, per motivar la interrelació, no tan sols proposats per l'organització, sinó també pels propis jubilats.

S'ha repensat la bellesa. Aquí la gent gran pot optar per compartir pis amb altra gent. Els pisos habilitats són de grans dimensions, pensats per tal que puguin tenir fins a cinc o sis hostes, i que cadascú tingui una certa independència. Els pisos són supervisats per tres o quatre voluntaris que els ajuden en les tasques del dia a dia, netejant i fent menys feixuga la convivència.

Són programes socials als que la gent gran es pot apuntar lliurement.

Òbviament, tot i les campanyes promocionals, hi ha moltes persones que no volen compartir la seva intimitat o que ja estan molt a gust amb l’estil de vida que tenen a casa seva, així que es neguen a abandonar la seva llar per anar a viure amb altra gent. En aquests casos, se’ls hi instal·la un aparell per poder realitzar videoconferències virtuals, de tal manera que des de casa, sembla que estiguin rodejats per altres persones que alhora també estan a les seves pròpies cases. És un sistema de xat d’última generació, que afavoreix que la gent no estigui sola.

L'electricitat que consumeix el fet de tenir pantalles i projectors d’alta resolució connectats, se'ls descompta de la factura de llum, ja que no es vol que per culpa de la pobresa energètica algú acabi aïllat de la societat.

La solitud i l'oblit són els grans enemics que aquell món s'esforça a vèncer.

Tota persona major de seixanta-cinc anys del segon i tercer grup, o tot aquell qui ho demani, du un braçalet, on mitjançant un sistema xifrat, hi consten totes les seves dades. Amb aquest braçalet pot pagar petits imports del dia a dia, però amb un límit de crèdit diari, pot avisar a emergències i pot saber on és casa seva. Hi consten els telèfons de familiars o amics a qui s'ha de trucar en cas d’urgència, i serveix de Navegador personal, ja que gràcies a un sistema intern, es pot saber en tot moment la posició de la persona i se la pot guiar, ja sigui per arribar a casa seva, o per conduir-la a alguna direcció en concret. El sistema té memòria interna, així que una vegada introduïda una adreça i associada a un nom, la persona tan sols haurà d'indicar que vol anar a casa de tal persona o tal altra, perquè el navegador es reconfiguri.

Com a element de seguretat davant de possibles robatoris, si aquest braçalet deixa d'estar en contacte amb el braç de l'individuo, la informació queda bloquejada i s’haurà de tornar a reconfigurar per un tècnic acreditat.

L’eutanàsia està permesa, quan informes mèdics avalen la impossibilitat d'un pacient. Aquesta va ser una mesura molt polèmica, que des de l'oposició i els sectors més conservadors es va criticar fins a l’extenuació. Asseguraven que s'estava obrint les portes a l'assassinat en massa. Però un cop implantada s'ha vist que hi ha moltes menys demandes del que molts auguraven.

La raó és ben simple: diguin el que diguin, la gent vol viure.

I si veu que viu en condicions i dignament, no tindrà pressa per marxar.

No respirar

Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que van votar al PP. Gràcies per convertir el seu mandat de majoria absoluta en una nova Dictadura… Gràcies, perquè era l’espurna que necessitava el poble per reaccionar.

Dedicado a todos aquellos que votaron al PP. Gracias por convertir su mandato de mayoría absoluta en una nueva Dictadura… Gracias, porqué era la chispa que necesitaba el pueblo para reaccionar.

 ************************

Imaginem que existeix un món on han privatitzat l’aire que es respira. On els humans estan obligats a dur mascares connectades a una bombona que permanentment s’ha de recarregar amb el combustible que tot cos necessita. Però les recàrregues no són barates. El mercat està controlat per unes quantes companyies, que sota el beneplàcit del govern, incrementen arbitràriament el cost sempre que volen.

La situació és tan crítica que un grup de ciutadans ja fa temps que s’ha començat a queixar.

Al principi eren els marginals. Individus anònims a qui la gent no li dedicava la menor atenció. Es pensaven que es queixaven per vici i creien que el que havien de fer era callar i treballar més. Però la situació s’anà agreujant i molts acabaren assumint com a pròpies les reivindicacions que ja no veien tan esbojarrades.

Tot havia començat amb l’escassetat de l’aire pur. El planeta abans autosuficient, havia estat atacat indiscriminadament en nom del desenvolupament, talant boscos per construir fàbriques que abocaven tones de CO2 a l’ambient. Les polítiques foren completament errònies, però seguint el full de ruta marcat pels interessos econòmics, ningú s’atreví a qüestionar-les. Això anà causant tantes ferides, que la qualitat i la quantitat d’oxigen creat minvà exponencialment.

Davant aquesta realitat la gent i el governs s’alarmaren. La primera reacció fou reequilibrar la població mundial, fent-ne disminuir el número i així de retruc la demanda. Però el problema el patien amb més força les grans ciutats. Allí la gran acumulació de persones, viciava en desmesura l’ambient. Així que començaren les expulsions. Primer la de tots els estrangers que vivien de forma il·legal en aquells països. Després els delinqüents més o menys perillosos indiferentment. La resta de la població amb prou feines criticà la mesura. De fet, molts ho trobaren inclús necessari.

Però el cert fou que amb les expulsions amb prou feines notaren el canvi. Continuaven sent masses, així que seguiren buscant solucions imaginatives. Es prohibí fer esport en llocs públics per no consumir aire en excés, es creà un nou mercat amb purificadors i generadors d’oxigen per instal·lar a les llars, que a la pràctica amb prou feines feien res, i s’implantaren cursos des de primària fins al jubilats, per tal que la gent aprengués a respirar més a poc a poc i omplís menys els pulmons amb cada inspiració.

Pràcticament tota la població acabà patint malalties respiratòries, però qui més ho notà fou la gent gran que acabà morint gairebé sempre per culpa d’elles.

Però el problema continuava igual. Així que s’optà per intentar controlar al màxim la despesa d’oxigen. S’obligà per llei a fer completament hermètics totes les llars, locals d’oci i llocs de treball. Per tal de garantir que no gastarien més de l’oxigen que pogués contenir l’espai, però les estances, davant la gran afluència de públic, quedaven molt viciades i costava fins i tot respirar bé. En un primer moment a els governants això els importà ben poc. Es disposava de generadors i allò devia ser suficient, però davant l’allau de crítiques, decidiren implantar un nou sistema revolucionari: Les càrregues d’oxigen personal. Un sistema molt útil i que en principi es digué que tindria un baix cost per al ciutadà ja que els governs assumirien gran part de les recàrregues. Però no s’hagué d’esperar gaire per comprovar la falsedat d’aquelles paraules. Emparats en el fet que cada vegada costava més donar abast a tothom, les subvencions disminuïren i els preus per recàrrega es dispararen. Molta gent amb grans problemes econòmics, era incapaç de pagar-los amb assiduïtat com la necessitava, i per això optaven per respirar l’aire viciat, una vegada i una altra, fins que ja era tard. Quan la mortaldat arribà a nivells d’epidèmia mundial, els pobles reaccionaren en massa, exigint més igualtat, doncs era de domini públic que als edificis dels governants hi havia els sistemes més potents de generació i purificació d’oxigen.

Tota paciència té un límit, i la d’aquells ciutadans ja està a punt de superar-se. Quan per fi arribi el dia, aquests oprimits, cansats de tant cedir, es presentaran a les seus dels seus governs amb les màscares d'oxigen posades. No es pot aturar a la mar amb un vaixell de paper. Assaltaran els edificis governamentals sense massa problemes. Són més i tenen molta més força. Arrinconaran als seus governants en alguna de les sales, on es ficaran en bloc tots els oprimits fins que no hi càpiga ni una agulla. Tot això amb un sol objectiu.

A la seva senyal es trauran les màscares d'oxigen, i començaran a respirar tots alhora, tan fort i tan profund que casi els faci mal al fer-ho, consumint així l'aire d'aquella estança en pocs minuts.

Sense les càrregues d'oxigen personal i asfixiats per un ambient terriblement carregat i baix en oxigen, els governants, en el seu últim alè, encara es preguntaran què van fer malament.

 

  ************************

Imaginemos que existe un mundo donde han privatizado el aire que se respira. Donde los humanos están obligados a llevar máscaras conectadas a una bombona que permanentemente debe recargarse con el combustible que todo cuerpo necesita. Pero las recargas no son baratas. El mercado está controlado por unas cuantas compañías, que bajo el beneplácito del gobierno, incrementan arbitrariamente el coste siempre que quieren.

La situación es tan crítica que un grupo de ciudadanos hace ya tiempo que ha empezado a quejarse.

Al principio eran los marginales. Individuos anónimos a quienes la gente no les dedicaba la menor atención. Pensaban que se quejaban por vicio y creían que lo que tenían que hacer era callar y trabajar más. Pero la situación se fue agravando y muchos acabaron asumiendo como propias las reivindicaciones que ya no veían tan disparatadas.

Todo había empezado con la escasez del aire puro. El planeta antes autosuficiente, había sido atacado indiscriminadamente en nombre del desarrollo, talando bosques para construir fábricas que vertían toneladas de CO2 al ambiente. Las políticas fueron completamente erróneas, pero siguiendo la hoja de ruta marcada por los intereses económicos, nadie se atrevió a cuestionarlas. Eso fue causando tantas heridas, que la calidad y la cantidad de oxígeno creado disminuyó exponencialmente.

Ante esa realidad la gente y los gobiernos se alarmaron. La primera reacción fue reequilibrar la población mundial, haciendo disminuir el número y así de paso la demanda. Pero el problema lo sufrían con más fuerza las grandes ciudades. Allí la gran acumulación de personas vició en desmesura el ambiente. Así que empezaron las expulsiones. Primero la de todos los extranjeros que vivían de forma ilegal en aquellos países. Después los delinqüentes más o menos peligrosos por igual. El resto de la población apenas criticó la medida. De hecho, muchos lo encontraron incluso necesario.

Pero lo cierto fue que con las expulsiones apenas notaron el cambio. Continuaban siendo demasiados, así que siguieron buscando soluciones imaginativas. Se prohibió hacer deporte en lugares públicos para no consumir aire en exceso, se creó un nuevo mercado con purificadores y generadores de oxígeno para instalar en los hogares, que a la práctica apenas hacían nada, y se implantaron cursos desde primaria hasta los jubilados, para que la gente aprendiera a respirar más despacio y llenara menos los pulmones con cada inspiración.

Prácticamente toda la población acabó sufriendo enfermedades respiratorias, pero quien más lo notaron fue la gente mayor que acabó muriendo casi siempre por culpa de ellas.

Pero el problema seguía igual. Así que se optó por intentar controlar al máximo el gasto de oxígeno. Se obligó por ley a hacer completamente herméticos todos los hogares, locales de ocio y lugares de trabajo. Para garantizar que no gastarían más del oxígeno que pudiera contener el espacio, pero las estancias, ante la gran afluencia de público, quedaban muy viciadas y costaba incluso respirar bien. En un primer momento a los gobernantes aquello les importó más bien poco. Se disponía de generadores y aquello debía ser suficiente, pero ante la avalancha de críticas, decidieron implantar un nuevo sistema revolucionario: Las cargas de oxígeno personal. Un sistema muy útil y que en principio se dijo que tendría un bajo coste para el ciudadano ya que los gobiernos asumirían gran parte de las recargas. Pero no hubo que esperar mucho para comprobar la falsedad de aquellas palabras. Amparados en el hecho de que cada vez costaba más dar alcance a todos, las subvenciones disminuyeron y los precios por recarga se dispararon. Mucha gente con grandes problemas económicos, era incapaz de pagarlos con la asiduidad que la necesitaba, y por eso optaban por respirar el aire viciado, una y otra vez, hasta que ya era tarde. Cuando la mortaldad llegó a niveles de epidemia mundial, los pueblos reaccionaron en masa, exigiendo más igualdad, pues era de dominio público que los edificios de los gobernantes estaban los sistemas más potentes de generación y purificación de oxígeno.

Toda paciencia tiene un límite, y la de aquellos ciudadanos ya está a punto de superarse. Cuando por fin llegue el día, esos oprimidos, cansados ​​de tanto ceder, se presentarán en las sedes de sus Gobiernos con las mascaras de oxigeno puestas. No se puede detener al mar con un barco de papel. Asaltaran los edificios gobernamentales sin demasiados problemas. Son más y tienen mucha más fuerza. Arrinconaran a sus gobernantes en alguna de las salas, donde se meteran en bloque todos los oprimidos hasta que no quepa ni una aguja. Todo eso con un único objetivo.

A su señal se quitaran las mascaras de oxigeno, y empezaran a respirar todos a la vez, tan fuerte y tan profundo que casi les duela al hacerlo, consumiendo así el aire de aquella estancia en pocos minutos.

Sin las cargas de oxigeno personales y asfixiados por un ambiente terriblemente cargado y bajo en oxigeno, los gobernantes, en su último aliento, aun se preguntarán qué hicieron mal.

nsd

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.

Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.

Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.

La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.

Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.

I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.

Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.

Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.

Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.

I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.

Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.

No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.

És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.

Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.

Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.

I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?

Tremolo només de pensar en la resposta.

Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.

Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.

Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.

Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.

Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.

Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.

Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.

Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.

No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.

Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.

Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.

Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.

Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?

Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.

Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.

His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.

But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.

The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.

Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.

But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.

The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.

You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.

Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.

It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.

They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.

Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.

And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?

I shudder to think of the answer.