100 móns / mundos / worlds

Entrada trilingüe / Post trilingual.

Dedicats a vosaltres, lectors, per estar sempre aquí.

Dedicado a vosotros, lectores, por estar siempre ahí.

Dedicated to you, readers, for always being there.

Imaginem que existeixi un món on els desitjos es poden comprar. Però no pas amb diners, sinó amb il·lusió, treball i constància.

L’encarregada d’aquesta gran proesa no és altra que la gran fàbrica de somnis i il·lusions que des de fa milers d’anys treballa de forma incessant per donar forma a tota mena de desitjos. Ningú coneix del cert el seu origen. Algunes llegendes asseguren que va ser un regal dels déus, altres que allí hi quedaren apressats mags molt poderosos, i altres expliquen que foren els extraterrestres els que la posaren allí per fer avançar una societat que gràcies a la Fàbrica ha pogut evolucionar molt més ràpid que altres móns.

Allí molts dels desitjos produïts serveixen per fer millores, i és clar, això és cabdal pel progrés. Tot i que en última instància dependrà de la societat voler seguir els camins marcats o quedar-se encallats durant dècades en l’autocomplaença.

Ara bé, no tot el que surt d’aquells forns màgics és agradable. La Fàbrica és un sistema de forces que s’ha d’equilibrar i això comporta que també li toqui produir somnis i il·lusions molt més lúgubres i desagradables.

De fet, no és pas estrany trobar-se amb el compromís que per poder aspirar a comprar els grans desitjos que tothom anhela, primer s’han d’adquirir i superar uns quants de descoratjadors o pessimistes que poden enfonsar anímicament a qui pretenia menjar-se el món.

Tot i així, un somni negatiu en una ment desperta i optimista pot acabar sent beneficiós o divertit, com el que va comprar una nena on els ratolins deixaven de ser caçats i eren els gats els perseguits. Allí tropes de petits rosegadors no tan sols neutralitzaven als gats, sinó que a més els servien en safata i amb un llaç als seus nous propietaris.

Altres desitjos aparentment positius, en una ment inestable poden conduir al abisme. Com per exemple el desig que adquirí un vell aficionat a la filosofia, en el que volia que tots els seus conciutadans fossin uns enamorats d’aquesta disciplina. Poc podia sospitar l’home que després de debatre durant dies sobre el sentit de la vida, discutint i argumentant amb contundència, s’arribés a la conclusió inapel·lable que no valia la pena continuar existint, i que la immensitat de l’univers demostrava que el veritable sentit de l’existència era la inexistència.

Era tal la convicció que es tenia que fns i tot es decidí quin havia de ser el dia del gran final. Per sort o per desgràcia, el desig que havia adquirit aquell vell perdé el seu embruix i de sobte a la gent d’aquella ciutat ja no els semblà tan bona idea el fet de la inexistència.

Aquesta és la gran contrapartida: l’efecte del desig només dura un més i només té efectes sobre una petita zona geogràfica, no sobre tot el planeta. Si durant aquest temps la persona ha estat capaç de fer que els seu somni arreli, servirà perquè tothom pugui treure’n profit.

Però si el somni no sedueix, acabarà apagant-se deixant als qui estaven sota el seu efecte en un estat conscient, on saben que un desig ha mort i toca esperar el següent.

Un dels somnis més demandats és el d’una societat on la gent no plori. S’han esgotat les existències i tothom espera que la Fàbrica n’enviï noves remeses.

Aquesta és la gran veritat, en aquell món són addictes als desitjos.

Els encanta sentir l’eufòria davant un nou projecte, la felicitat absoluta al donar-li forma i veure com evoluciona, o la satisfacció personal pel treball ben realitzat. És per això que tot i la temporalitat, continuen venerant a la gran Fàbrica.

En altres mons no tenim aquesta Fàbrica, però tenim el do d’imaginar i desitjar. Per contra, hem de regar la persistència i la constància per no defallir davant els obstacles que se’ns presenten. Només així podrem acabar donant forma a les nostres il·lusions.

Els somnis no moren fins que nosaltres no els enterrem.

*************

Imaginemos que exista un mundo donde los deseos se pueden comprar. Pero no con dinero, sino con ilusión, trabajo y constancia.

La encargada de esta gran proeza no es otra que la gran fábrica de sueños e ilusiones que desde hace miles de años trabaja de forma incesante para dar forma a toda clase de deseos. Nadie conoce del cierto su origen. Algunas leyendas afirman que fue un regalo de los dioses, otras que ahí quedaron apresados magos muy poderosos, y otros explican que fueron los extraterrestres los que la pusieron ahí para hacer evolucionar a una sociedad que gracias a la Fábrica ha podido evolucionar mucho más rápido que otros mundos.

Allí muchos de los deseos producidos sirven para hacer mejoras, y claro, eso es primordial para el progreso. Aunque en última instancia dependerá de la sociedad querer seguir los caminos marcados o quedarse encallados durante décadas en la autocomplacencia.

Eso sí, no todo lo que sale de esos hornos mágicos es agradable. La Fábrica es un sistema de fuerzas que se tiene que equilibrar i eso comporta que también le toque producir sueños e ilusiones mucho más lúgubres y desagradables.

En verdad, no es tan raro encontrarse en el compromiso que para poder aspirar a comprar los grandes deseos que todos anhelan, primero se deben adquirir y superar unos cuantos de descorazonadores o pesimistas que pueden hundir anímicamente a quien pretendía comerse el mundo.

Aún así, un sueño negativo en una mente despierta y optimista puede acabar siendo beneficioso o divertido, como el que compró una niña donde los ratones dejaban de ser cazados y eran los gatos los perseguidos. Allí tropas de pequeños roedores no tan solo neutralizaban a los gatos, sino que a demás los servían en bandeja y con un lazo a sus nuevos propietarios.

Otros deseos aparentemente positivos, en una mente inestable pueden conducir al abismo. Como por ejemplo el deseo que adquirió un viejo aficionado a la filosofía, en el que quería que todos sus conciudadanos fuesen unos enamorados de esa disciplina. Poco podía sospechar el hombre, que tras debatir durante días el sentido de la vida, discutiendo y argumentando con contundencia, se llegase a la inapelable conclusión que no valía la pena continuar existiendo, y que la inmensidad del universo demostraba que el verdadero sentido de la existencia, era la inexistencia.

Era tal la convicción que incluso se decidió cual debía ser el día del gran final. Por suerte o por desgracia, el deseo que había adquirido ese viejo perdió su embrujo y de repente a la gente de aquella ciudad ya no le pareció tan buena idea el hecho de la inexistencia.

Estas son las dos grandes contrapartidas: el efecto del deseo solo dura un mes, y tiene efectos en una pequeña zona geográfica, no sobre todo el planeta. Si durante este tiempo  la persona ha sido capaz de hacer que su sueño arraigue, servirá para que todos puedan sacar provecho.

Pero si el sueño no seduce, acabará apagándose dejando a los que estaban bajo su efecto en un estado consciente, donde saben que un deseo ha muerto y toca esperar el siguiente.

Uno de los sueños más demandados es el de una sociedad donde la gente no llore. Se han agotado las existencias y todo el mundo espera que la Fábrica envíe nuevas remesas.

Esta es la gran verdad, en ese mundo son adictos a los deseos.

Les encanta sentir la euforia ante un nuevo proyecto, la felicidad absoluta en darle forma y ver cómo evoluciona, o la satisfacción personal por el trabajo bien realizado. Es por ello que a pesar de la temporalidad, continúan venerando a la gran Fábrica.

En otros mundos no tenemos esta Fábrica, pero tenemos el don de imaginar y desear. Por el contrario, tenemos que regar la persistencia y la constancia para no desfallecer ante los obstáculos que se nos presentan. Sólo así podremos acabar dando forma a nuestras ilusiones.

Los sueños no mueren hasta que nosotros no los enterramos.

*************

Imagine that there is a world where wishes can be purchased. But not with money. What is needed is enthusiasm, work and perseverance.

The charge of this great feat is none other than the great factory of dreams and illusions that for thousands of years has worked incessantly to shape all kinds of desires. No one knows the true origin. Some legends say that was a gift from the gods, others say that there were apprehended very powerful wizards, and others explain that were aliens who put it there to evolve a society that thanks to the factory has been able to evolve much faster that other worlds.

There many of the desires produced serve to make improvements, and of course, that is vital for progress. Although ultimately it depends on the society want to follow marked paths or remain stranded for decades in their complacency.

Although everything that comes out of those magical ovens is not pretty. The factory is a set of forces that should be balanced, and that implies also need to produce much more gloomy dreams and illusions, and unpleasant.

Indeed, it is not so rare to find in the commitment to be eligible to buy the great desire that they all crave, they must first acquire and overcome a few discouraging or pessimistic desires that can sink emotionally who wanted to conquer the world.

Still, a negative dream in a sharp mind and optimistic may end up being beneficial or funny, as it bought a girl where mice were no longer hunted, and cats were persecuted. There troops of small rodents not only neutralized cats, besides they were served on a tray with a tie to their new owners.

Other seemingly positive desires in an unstable mind can lead to the abyss. Such as the desire acquired an old lover of philosophy, which wanted all his countrymen were few lovers of this discipline. Little did he suspect the man, who after discussing for days the meaning of life, discussing and arguing forcefully, it came to the final conclusion that it was not worth continuing to exist, and the vastness of the universe showed that the true meaning of existence, was the inexistence.

Such was the conviction that even decided what should be the day of the final. Fortunately or unfortunately, the desire that the old man had become lost its charm and suddenly the people of that city was no longer seemed such a good idea the fact of nonexistence.

These are the two main counterparts: the desire effect only lasts a month, and has effects in a small geographical area and not on the entire planet. If during this time the person has been able to make his dream root, it will serve so that all can benefit.
.But if the dream does not appeal, it will eventually turn off leaving people under their effect in a conscious state, where they know that a desire has died and have to wait the next.

One of the most popular is the dream of a society where people don’t cry. Stocks are depleted and everyone expects that the new factory send remittances.

This is the great truth in that world are addicted to desires.

They love to feel the euphoria over a new project, absolute bliss in shape it and see how it evolves, or personal satisfaction of a job well done. That is why despite the temporality continue to worship the great factory.

In other worlds we do not have this factory, but we have the gift to imagine and desire. On the contrary, we need watering persistence and perseverance to not falter before the obstacles that present themselves. Only then will we end up shaping our illusions.

Dreams don’t die until we bury them.

PD: Aquestes imatges tenen drets d’autor.

PD: Estas imagenes tienen derechos de autor.

PD: This images have copyright.

Follets de les emocions

Avui la dedicatòria és un xic especial. Dedicat a les emocions, bones i dolentes, perquè són les que forgen la nostra personalitat.

Imaginem que existeixi un món on les emocions humanes són controlades per petits follets invisibles. Sona ridícul? Doncs us adverteixo que aquests éssers, lluny de ser un simple mite, han adquirit una gran responsabilitat envers la societat que els envolta. D'ells depèn l'estat d'ànim de la gent.

Hi ha follets de tota mena: Des d'alegres, depressius, optimistes, ressentits o egocèntrics, fins a qualsevol adjectiu emocial que us pugueu imaginar.

La varietat és àmplia ja que d’això en depèn la seva supervivència. Ells es nodreixen del contacte amb l’humà. Com més fort és el vincle més s’encebarà l’emoció. Són força malcarats, busca-raons i sempre volen treure pit, no és estrany doncs, que hi hagi autèntiques baralles per controlar a la gent.

I com ho fan? Entrant en contacte amb ells.

Pels follets, els humans són poc més que la seva eina per nodrir-se, mentre es mouen d’un costat a l’altre. S’asseuen a l'espatlla de l'humà per poder-los tocar el coll sense problemes, i els guien igual que un genet munta a un cavall.

Segur que vosaltres també heu percebut que ens certs ambients on es troba un grup de gent, l'estat anímic acaba sent semblant. Això en aquell món vol dir que el follet més poderós ha fet fora als rivals i ha acabat conquerint a la major part d’humans.

Les lluites entre follets són tot un espectacle. Llàstima que els habitants d'aquell món siguin incapaços de veure-les.

Quan un follet s’adona que un altre s'acosta a ell en actitud agressiva, té dues opcions: Si el rival és immensament superior, fruit d'haver contagiat a moltes persones, el follet pot optar per saltar de l'humà i deixar que l'altre controli a aquell sac d’ossos sense lliurar batalla.

O pot enfrontar-se a l’enemic. Els follets són força rancuniosos, així que normalment esdevé aquesta segona possibilitat. Sense deixar mai d'abraçar al seu humà, els petits éssers intenten tocar l'humà del seu enemic amb el braç que els queda lliure. Els braços que s'estiren i s’emmotllen com xiclets, però que en realitat són durs com l'acer, xoquen com espases descrivint paràboles impossibles. Les lluites poden arribar a durar hores. Tot destinat a noquejar al follet rival o a tocar a l’humà. La traça dels follets no depèn únicament de la seva força en el moment de la lluita, sinó de l’experiència acumulada durant anys.

El moment clau arriba quan la mà o el braç entren en contacte amb l'humà rival. Llavors el follet atacat percep que el seu domini ha estat ultratjat en forma de descàrrega elèctrica. Aquesta agressió el colpeja amb força i el debilita, però en molts casos no és definitiva. El follet agressor, que normalment resta assegut, projecta les seves cames contra l'humà rival o contra el propi follet. Impacti on impacti el follet atacat sentirà les descàrregues, i aquesta vegada sí... segurament acabarà desplomant-se al terra.

És dur quedar mig estabornit, sense forces i amb les extremitats engarrotades, mentre es contempla com el follet vencedor s'apropia de la seva font d'aliment i se'n va controlant els dos humans i fent alguna ganyota grossera.

Però les lluites de poder són tan habituals com el respirar, així que quan es perd un humà, toca buscar-ne un altre.

I el moment més propici per contagiar humans és a primera hora del matí, just quan es desperten, ja que durant les hores de son no hi pot haver contagi, del contrari l'humà patiria insomni i tampoc interessa, ja que desgasta a l’humà i fa més difícil la tasca del follet.

Els pobres ciutadans es desperten un dia completament positius, i l'endemà la tristor més absoluta els assalta. Viuen en una muntanya russa emocional on mai saben amb quin peu, o millor dit, amb quin follet, es despertaran.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Herois / Héroes

Entrada Bilingüe

Dedicat a tots vosaltres, per resistir el 2014 i encarar el 2015 amb més il·lusió. 

Dedicado a todos vosotros, por resistir el 2014 y encarar el 2015 con más ilusión. 

Imaginem que existeixi un món de fantasia, on herois i heroïnes s’han enfrontat a mil perills per plantar cara als opressors. Cansats, arriben a la seva última prova. Les mans els fan mal d’empunyar les espases, les ferides rebudes couen i el record de tots els que els han deixat, els acompanya permanentment.

Cremaren les seves cases, els desterraren de les seves possessions, els obligaren a ser submisos en post de l’ordre, però no es pot controlar a la massa a base de repressió, ja que al final sempre hi ha algú que no tolera cap més ultrança.

L’important no és qui es va alçar primer, sinó que tota la resta el seguí, s’uní a ell, i acabà abanderant els ideals de la dignitat.

S’han enfrontat a orcs, bruixots i esperits. Els han fuetejat, els han saquejat els recursos amb impostos, i els han fet creure que l’única vida digna és la que s’aconsegueix mendicant i vivint de la generositat dels qui mouen els fils.

Però aquí estant. Orgullosos i triomfants. Les últimes notícies parlen que els Opressors comencen a tremolar, inquiets per la força que estan agafant aquells herois anònims.

Cap d’any s’acosta, i saben que el nou any, només pot portar coses bones. És hora de mirar endavant!

Bones Festes i Feliç 2015!

PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor.

*********

Imaginemos que exista un mundo de fantasía, donde héroes y heroínas se han enfrentado a mil peligros para hacer frente a los opresores. Cansados, llegan a su última prueba. Las manos les duelen de empuñar las espadas, las heridas recibidas escuecen y el recuerdo de todos los que les han dejado, les acompaña permanentemente.

Quemaron sus casas, les desterraron de sus posesiones, les obligaron a ser sumisos en post del orden, pero no se puede controlar a la masa a base de represión, ya que al final siempre hay alguien que no tolera ninguna otra ultranza.

Lo importante no es quien se levantó primero, sino que todos los demás le siguieron, se unieron a él, y acabaron abanderando los ideales de la dignidad.

Se han enfrentado a orcos, brujos y espíritus. Les han azotado, les han saqueado los recursos con impuestos, y les han hecho creer que la única vida digna es la que se consigue mendigando y viviendo de la generosidad de quienes mueven los hilos.

Pero aquí está. Orgullosos y triunfantes. Las últimas noticias hablan de que los opresores empiezan a temblar, inquietos por la fuerza que están tomando aquellos héroes anónimos.

Fin de año se acerca, y saben que el nuevo año sólo puede traer cosas buenas. ¡Es hora de mirar adelante!

¡Felices Fiestas y Feliz 2015!

Formant als Sant Jordi

Dedicat a tots els cavallers i donzelles que ronden per aquí.

Imaginem que existeixi un món on es formen i s’avaluen a tots els aspirants a Sant Jordi d’aquelles contrades.

Comprendreu que lluir l’estendard de Sant Jordi és un honor a l’abast de pocs, i és clar, s’ha de ser una mica prim mirat a l’hora de fer el tall d’aquells a qui se’ls acabarà entregant el rang de cavaller salvador i a qui no.

El primer requisit és dir-se Jordi. Sí pot sonar discriminatori, ja que els nens no tenen la culpa del nom que escolliren per a ells. Però si els seus pares volien que fossin un cavaller heroic, s’ho haguessin hagut de pensar una mica abans d’escollir altres noms com Hèrcules, Samsó o Juli Cèsar.

I és que en aquell món el nom importa molt, ja que acaba condicionant el futur que li espera al nen. No és estrany que hi hagi pares que busquin el consell de vidents i mags, per saber quin és el nom més propici pel seu nadó. Aquests individus tampoc és que en tinguin massa idea, ni poden preveure el futur, però molts d’ells acaben aconsellant en funció de les comissions que els ofereixen algunes de les milers d’escoles de formació, distribuïdes per a tot el planeta.

Als catorze anys s’ofereix la possibilitat de renèixer amb un segon bateig, que serveix per a tots aquells que sempre han odiat el seu nom o el futur que els esperava, i poden escollir una altra opció. S’ha de veure molt clar, perquè començar la instrucció amb catorze anys de retard, és un greu desavantatge respecte els altres aspirants. Pero sí algú té fusta de Cleopatra, Napoleó o Atenea, segur que acabarà superant tots els obstacles i proves, i obtindrà el preuat títol.

Doncs no us penseu pas que és una simple competició contra els altres estudiants, on només guanya el millor. Tot el contrari. És una cursa contra un mateix, ja que el què realment importa, i s’acaba tenint en compte per donar el rang, són les habilitats i característiques que presenta l’alumne.

En el cas que ens ocupa com a Sant Jordi, s’ha de demostrar tenir la valentia suficient com per encarar els seus problemes i enfrontar-se a un drac. No necessariament ha de ser algú temerari i impulsiu, sinó que també pot ser algú més calmat, però decidit. No hi ha un patró definit, però és indispensable que cadascun dels espirants es cregui el rol que acabarà desenvolupant.

S’han de tenir uns bons coneixements de geografia, ja que existeixen milers de països, i és important saber a on s'ha d'anar quan es rep la notícia que un drac ferotge està atacant les seves terres i atemorint a la seva gent, ja que si es perd temps donant voltes inútilment, arribarà tard, quan el drac ja hagi arrasat la zona, o pitjor, que algun altre cavaller s’hagi personat a la zona.

D’aquí que a les aules d’estudi, la secció de mapes sigui la més demandada, juntament amb la de relats èpics, on els joves aprenents busquen la inspiració.

A les escoles de formació s'ensenya didàcticament que no s'ha de tenir por dels dracs, per això de tant en tant es celebren competicions entre diferents escoles, on els aspirants a Sant Jordi es poden posar a prova contra els joves Dracs, que també es formen per intentar esdevenir dracs llegendaris com el Shenron de Bola de Drac, el Fújur de la Història Interminable, o la Saphira la draca de l’Eragon.

Només són necessàries les primeres rondes de la competició per veure quins són els aspirants més prometedors.

La ironia resideix, en que la camaraderia que es demostra en tot moment en aquella competició, queda apartada anys més tard quan alguns d'aquest aspirants, ja convertits en Sant Jordis i Dracs, es tornen a trobar defensant el títol que tan esforç els ha costat aconseguir.

Llavors, amb l'honor d'una donzella o d'un poblat en joc, el Sant Jordi s'ha d'envestir en una armadura pesant i poc àgil, per lluitar a mort contra un drac ferotge que en els millors dels casos ja s'haurà cruspit un parell de cavallers abans que ell. Les donzelles i princeses contemplen l'espectacle no sense resignació. Els seus pares van escollir aquell destí per elles. A algunes ja els hi agrada restar a l’espera que les salvin, però altres voldrien anar per feina i plantar-li cara elles mateixes al drac.

Des de la torre més alta del castell, han contemplat a tot tipus de cavallers disposats a salvar-les, que han acabat engolits o fugint a les primeres de canvi.

Presentaran una queixa formal, ja que és un despropòsit que és doni el títol de Sant Jordi amb tanta facilitat.

PD: Aquesta imatge té drets d'Autor

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants

Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.

An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.

La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.

Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.

Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.

Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.

I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.

Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.

Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.

No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.

El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.

Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.

A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.

La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.

Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.

Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.

Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.

Demà s’uniran per decidir el seu futur.

****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.

La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.

Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.

Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.

Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.

Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.

Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.

Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.

Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.

Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.

El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.

Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.

Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.

La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.

Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.

Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.

Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.

Mañana se unirán para decidir su futuro.

  

****************************

 

Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.

The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.

Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.

Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.

Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.

But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.

And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.

Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.

None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.

However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.

The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.

Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.

In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.

The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.

Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.

Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.

Yesterday was joined to cross from end to end their land.

Tomorrow will join together to decide their future.

Morts de Fred

Dedicat a tots aquells que no tenen Aire condicionat.

Imaginem que existeixi un Món on hi fa tan fred que mai han notat la calor del sol acariciant-los la pell. Un món, on la tènue llum d’un astre agònic amb prou feines es capaç d’obrir-se pas entre els densos núvols que sempre cobreixen aquells paratges.

En un món com aquell, cobert de gel i roques, amb prou feines es pot aspirar a trobar alguna espècie capaç d’aguantar les dures condicions que els castiguen durant tot l’any, però la capacitat d’adaptació és una de les grans virtuts de les espècies evolutives, que s’acaben adaptant a l’entorn. Les regles descrites per Darwin també estant vigents en aquell món. Aquesta és la raó per la qual un homínid més pelut que nosaltres s’hagi acabat imposant sobre la resta d’espècies.

Viuen en coves excavades en el gel i la roca. No dominen el foc. La seva única font de calor són les capes desbudellades d’algun animal acabat de matar, o les grutes on el magma subterrani deixa sentir la seva escalfor.

En aquell món son caçadors i pescadors. No s’atreveixen a ser nòmades, ja que en les grans migracions les víctimes per culpa del fred es compten per centenars. El problema és que els assentaments estables de població acostumen a resultar interessants pels grans monstres  d’aquell món, que com llops posseïts per l’esperit del gel, són capaços d’assaltar campaments en ple dia i capturar tantes preses com nombre d’assaltants. No maten per plaer, només per necessitat.

Igual que els humans assaltats, que es defensen sense escrúpols davant d’uns essers que consideren malignes i sagrats a parts iguales. Allí, qui aconsegueix matar a un dels llops mutants és elevat a la categoria de gran guerrer. Beure’n la seva sang és un ritual al que molts aspiren. Però joves insensats acostumen a ser els primers a caure. Ells, en el seu afany de derrotar als monstres, obliden que aquests també poseeixen urpes mortals, que llancen contra la carn sense concessió.

Molts cops la impetuositat juvenil els fa actuar amb desmesura. Envesteixen amb força contra els llops, mentre els més veterans de la tribu criden que es mantinguin units. Molts d’ells són incapaços de controlar la seva adrenalina i moguts per la fúria de la batalla, acaben sortint a l’exterior. Noten les fiblades de fred molt abans de sortir de la cova, però un cop a l’exterior, mentre continuen lluitant amb les bèsties, s’adonen que han abandonant els seus refugis confortables, per la pluja gèlida o el torb tallant de l’exterior. Tot i així l’excitació de la batalla els continua encegant. Creuen haver fet recular a les bèsties. Creuen que el seu coratge els farà dignes d’un rang superior. Sempre s’han repetit que ells eren l’espècie intel·ligent, però llavors de sobte comprenen que han caigut a la trampa.

El grup de guerrers ha estat separat de la resta de la manada, i ara es troben envoltats per desenes de llops que els superen en nombre, virulència i fam.

Quan els monstres s’abalancen sobre ells, es perjuren que lluitaran fins la fi i que no defalliran. Malauradament gairebé cap compleix la promesa.

Cauen com mosques. La fúria dels llops els sacseja i els roba la seguretat de la que havien fet gala fins aquell moment. En aquell món han comprès que tots han de pagar una taxa per les seves vides. L’impost és la mort, i es presenta sense avisar.

Quan l’atac hagi passat, amb la ment freda, es diran que no serveix per res buscar venjança. Es consolaran dient que ells també han abatut a una bona quantitat de llops, però el nombre no és ni de lluny assimilable. Cada vida humana que es perd és un turment per als humans, ja que tardaran anys en formar a un altre guerrer, que potser acabi caient amb la mateixa facilitat que la resta.

No aspiren a un món millor. Simplement a sobreviure a la següent lluna.

Imatge de "Game of Thornes"

Un Món de Fantasia (La Crisi Espanyola)

Dedicat a la Yumi, per tenir una perspectiva tan imparcial.

Imaginem que existeixi un món on la Màgia i la Fantasia siguin tan naturals com aquí l’Amor i l’Odi. Una societat amb gran barreja de races (com Elfs, Enans, Ogres o Humans) i estranys paisatges que acullen en el seu bressol a tots aquests individus.

En concret ens fixarem en un petit regne, que durant la seva història ha gaudit de grans períodes d’expansió, però que ara mateix no passa pel seu millor moment.

Dominat per Reis brillants, bons, mediocres o fills de puta ha anat construint el seu guió, però la veritat és que sempre hi ha hagut disputes entre les seves contrades. Fa poc van superar una Dictadura i creuen haver passat pàgina, però antics recels encara persisteixen entre els habitants, i continuaran existint durant molt de temps.

Però no tot és negatiu. En les últimes dècades, sota el Regnat d’un Rei aparentment equànime, van patir un moment de gran creixement que els va fer pensar que tornaven a estar a primera línia de l’èlit mundial. Els Consellers del Rei, veient el període de calma que estava gaudint el regne, decidiren treure profit de la situació, però no tenien recursos ni organització, així que desesperats, decidiren acudir a Mags i Elfs, personatges amb molt poder que mai cedien la seva màgia gratuïtament.

Al final, amb la promesa del Rei i dels Consellers que sempre defensarien els interessos dels altres es tancà l’acord de col·laboració.

Els Mags i els Elfs, feliços, es posaren a treballar sense perdre temps. Mobilitzaren a adults i joves en edat de treballar, i els començaren a guiar. Amb la màgia es multiplicaren els recursos. Es flexibilitzaren, modificaren i es suprimiren tot de normes en nom del progrés. Gairebé ningú es queixà. Les ciutats creixeren a un ritme desmesurat. Tot el que rodejava la Construcció semblava estar beneïts per la fortuna. Els treballadors passaven dures jornades treballant de sol a sol, però a canvi percebien un gran jornal que els feia oblidar les penes. Aviat tingueren tantes monedes que els faltava temps per gastar-les.

Els Consellers del Rei, conscients d’aquell enriquiment, els començaren a oferir residències a dins la ciutat. Però eren cares i els ciutadans no volien invertir-ho tot en aquells habitatges. Llavors fou quan de nou els Mags aparegueren en escena oferint-se a suportar el deute a canvi d’una part dels beneficis que obtinguessin els treballadors. Els ciutadans, que veien completament viables els números que els presentaven els Mags, decidiren acceptar.

Mentrestant, per cobrir les necessitats que els humans no podien o no volien cobrir, es decidí pactar amb els Enans, que fou a qui se’ls encarregà les feines més dures i pesades de les ciutats. Era una aliança una mica inestable, però com que es respiraven aires de grandesa, s’acabà sent tolerant amb l’entrada d’Enans, que poc després també acabarien cedint a les generoses ofertes dels Mags i invertiren també en aquell valor segur que era la Construcció.

Al principi els tributs es pagaven sense problemes. Set-centes o mil monedes, són fàcils de pagar quan se’n cobren tres mil. No obstant, passat els anys començà el declivi.

No hi havia hagut cap atac exterior i les ciutats, abarrotades d’edificacions, ja no podien continuar creixent. Si no es creixia, no es necessitaven constructors, ni ferrers treballant el ferro, ni fusters fent portes. De la nit al dia milions de llocs de treball començaren a sobrar, i els treballadors, humans i enans per igual, començaren a ser acomiadats.

Malauradament per ells, el deute amb els Mags continuava vigent, i cada mes havien de pagar puntualment els seus tributs. La lletra petita dels contractes que havien firmat amb ells especificava que el deute contret, no es cobriria amb la devolució de la casa, sinó que s’havia de continuar pagant fins que el deute quedés saldat. Evidentment, sense treball (o amb un de precari) els ingressos de molts començaren a desaparèixer i acabaren perdent tot el que tenien.

Quan s’arribava als sis mesos d’incompliment de Tributs, els Mags (emparats per les lleis) executaven el seu poder i expulsaven a la família de la casa que havien comprat, per quedar-se-la ells. Però com que tothom havia perdut poder adquisitiu, les cases quedaven buides i sense comprador, i la família vivint al carrer, o tornant a casa dels seus progenitors, sempre i quant no l’haguessin perdut també pels tractes amb els Mags.

I com ja he dit, tot i haver estat expulsats, la família continuaria tenint el deute amb els Mags durant trenta o quaranta anys més.

L’economia d’aquells regnes es paralitzà. El Rei i els Consellers, necessitats de capital per cobrir les seves despeses, imploraren de nou ajuda als Elfs. Es deia d’aquelles criatures que podien multiplicar l’or amb les seves inversions, però com a especuladors professionals, tan sols accediren a ajudar-los a canvi d’interessos desorbitats i condicions més favorables per ells. Els Consellers acceptaren.

Davant d’aquesta situació alguns Enans decidiren tornar a les seves grutes. Un grapat d’humans els seguiren, i altres també provaren sort en diferents llocs del planeta... Però una gran majoria de la població es quedà a suportar l’estat d’oligopoli que els Mags i els Enans havien creat, amb la tolerància de Reis i Consellers, que lligats de mans, però amb càrrecs a les empreses dels més poderosos, no patien ni de lluny la crisi a la que sotmetien al poble.

És evident que sense poder de decisió, ni voluntat real per oposar-se al guió marcat per Mags i Elfs, el Regne es veié obligat a tocar pilars bàsics de l’estat.

Des de temps immemorial, les cures sanitàries i l’educació les havia pagat majoritàriament el Regne, amb part dels impostos que rebien del ciutadans (entre ells un descompte en el seus salaris per aquesta finalitat). Però en temps de crisi, i amb les arques del regne gestionades arbitràriament, s’assegurà que s’havien de fer canvis radicals per garantir l’estat del benestar: S’apujaren tots els impostos i se’n crearen de nous, s’implantà el pagament parcial mèdic, es cedí la gestió dels hospitals públics a empreses privades, es tancaren hospitals i quiròfans, s’acomiadà a metges i professors, es reduïren beques, s’abaratí l’acomiadament dels treballadors, es rebaixaren els sous i es multiplicaren les taxes escolars i universitàries.

Però no tota la culpa va ser del Rei, dels Consellers, dels Mags i els Elfs. La ciutadania s’havia deixat enganyar (o havia mirat cap a un altre costat), creient-se que viuria en un estat de benestar absolut i etern vivint del crèdit i exercint les professions de més alt rang sense embrutar-se, mentre que els Enans feien els treballs més desagraïts. Molts ciutadans mai havien tingut res i de sobte pretengueren tenir un palau, un carruatge per a cada membre de la família i obres d’art que ni sabien apreciar.

La crisi en aquest regne ha servit per donar una bufetada a la manera de viure que tenia la gent de carrer, rebaixant aquella supèrbia que els feu pensar que eren el centre del món. Això sí, els poderosos no han perdut ni un gram del seu poder, tot el contrari, emparats per la llei, s’han enriquit a costa d’enfonsar al poble.

I el Rei i els Consellers, en nom de l’austeritat, ho han permès.

Però mentre exigien austeritat al poble, s’anaven coneixent notícies sobre diferents concessions que havien fet irregularment els governants a empreses afins. També es descobriren innumerables casos de corrupció, i es rescatà amb diner públic a alguns Mags, que per culpa de les males inversions s’havien quedat sense capital.

Això sí, els contractes amb els ciutadans continuaven tots vigents i no es perdonà ni una moneda del deute.

El Regne no genera riquesa perquè gairebé tot el que produeix serveix per pagar els asfixiants interessos de Mags i Elfs. No es crea ocupació i fa molt temps que la societat està dividida. Els rics només miren pel seu propi benefici, i els pobres també (amb la diferència que uns tenen els recursos i els altres no). És un bucle que està condemnat al caos.

Per això, després de tantes retallades de drets i salaris, i veure que els Consellers són uns vulgars estafadors que només miren pels seus interessos i pels dels Mags i els Elfs, la població ha decidit dir prou.

Surten al carrer per expressar el seu rebuig. Es manifesten per tot allò que consideren injust, i es queden afònics de tan cridar. “Quan us vam donar suport no era això el què ens esperàvem”. Però els Consellers ignorant la veu del poble, continuen exercint amb mà de ferro les seves decisions (consensuades amb Mags i Elfs). I cap dimiteix.

S’aferren al poder, i es reparteixen un bipartidisme que està tan podrit com la pròpia societat.

“Vosaltres ens vau votar” responen ells.

Aquesta és la ironia d’aquesta historia… Una majoria de ciutadans, potser embruixats o potser encegats per promeses electorals que els líders han incomplert deliberadament, els van donar confiança.

Ara paguen les conseqüències d’aquesta ignorància. I protesten perquè és l’únic que els deixen fer.

Un Mundo de Fantasía (La Crisis Española)

Dedicado a Yumi, por tener una perspectiva tan imparcial.

Imaginemos que exista un mundo donde la Magia y la Fantasía sean tan naturales como aquí el Amor y el Odio. Una sociedad con gran mezcla de razas (como Elfos, Enanos, Ogros o Humanos) y extraños paisajes que acogen en su lecho a todos estos individuos.

En concreto nos fijaremos en un pequeño reino, que durante su historia ha disfrutado de grandes periodos de expansión, pero que ahora mismo no pasa por su mejor momento.

Dominado por Reyes brillantes, buenos, mediocres o hijos de puta han ido construyendo su guión, pero la verdad es que siempre ha habido disputas entre sus pueblos. Hace poco superaron una Dictadura y creen haber pasado página, pero antiguos recelos aun persisten entre sus habitantes y continuaran existiendo durante mucho tiempo.

Pero no todo es negativo. En las ultimas décadas, bajo el reinado de un Rey aparentemente ecuánime, tuvieron un momento de gran crecimiento que les hizo creer que volvían a estar en la primera línea de la elite mundial. Los Consejeros del Rey, viendo el periodo de calma que estaba viviendo el reino, decidieron sacar provecho de la situación, pero no tenían ni recursos ni organización, así que desesperados, decidieron acudir a Magos y Elfos, personajes con mucho poder que nunca cedían gratuitamente su magia.

Al final, con la promesa del Rey y de los Consejeros que siempre defenderían los intereses de los otros se cerró el acuerdo de colaboración.

Los Magos y los Elfos, felices, se pusieron a trabajar sin perder el tiempo. Movilizaron a adultos y jóvenes en edad de trabajar, y les empezaron a guiar. Con la magia se multiplicaron los recursos. Se flexibilizaron, se modificaron y se suprimieron un montón de normas en nombre del progreso. Casi nadie protestó. Las ciudades crecieron a un ritmo desmesurado. Todo lo que rodeaba a la Construcción parecía estar bendecido por la fortuna. Los trabajadores pasaban duras jornadas trabajando de sol a sol, pero a cambio percibían un gran jornal que les hacía olvidar sus penas. En seguida tuvieron tantas monedas que les faltaba tiempo para gastárselas.

Los Consejeros del Rey, conscientes de aquel enriquecimiento, les empezaron a ofrecer residencias dentro de la ciudad. Pero eran caras y los ciudadanos se negaban a invertirlo todo en aquellas viviendas. Fue entonces cuando de nuevo los Magos aparecieron en escena ofreciéndose a soportar la deuda a cambio de una parte de los beneficios que obtuviesen los trabajadores. Los ciudadanos, que vieron completamente viables los números que les presentaban los Magos, decidieron aceptar.

Mientras tanto, para cubrir las necesidades que los humanos no podían o no querían cubrir, se decidió pactar con los Enanos, que fueron a quienes se les encargó los trabajos más duros y pesados de las ciudades. Era una alianza un poco inestable, pero como se respiraban aires de grandeza, se terminó siendo tolerante con la entrada de Enanos, que poco después también acabarían cediendo a les generosas ofertas de los Magos y invirtieron en aquel valor seguro que era la Construcción.

Al principio los tributos se pagaban sin problemas. Setecientas o mil monedas, son fáciles de pagar cuando se cobran tres mil. No obstante, pasados los años empezó el declive.

No se había producido ningún ataque exterior y las ciudades, abarrotadas de edificaciones, ya no podían continuar creciendo. Pero si no se crecía no se necesitaban constructores, ni herreros trabajando el hierro, ni carpinteros haciendo puertas. De la noche a la mañana millones de puestos de trabajo empezaron a sobrar, y los trabajados, humanos y enanos por igual, empezaron a ser despedidos.

Desgraciadamente para ellos, la deuda con los Magos continuaba vigente, y cada mes tenían que pagar puntualmente sus tributos. La letra pequeña de los contratos que habían firmado con ellos especificaba que la deuda contraída no se saldaría con la devolución de la casa, sino que se tenía que continuar pagando hasta que la deuda quedase saldada. Evidentemente, sin trabajo (o con uno de precario) los ingresos de mucha gente empezaron a desaparecer y terminaron perdiendo todo lo que tenían.

Cuando se llegaba a los seis meses de incumplimiento de tributos, los Magos (amparados por la ley) ejecutaban su poder y expulsaban a la familia de la casa que habían comprado para quedársela ellos. Pero como todos habían perdido poder adquisitivo, las casas quedaban vacías y sin comprador, y la familia viviendo en la calle o volviendo a casa de sus progenitores, siempre y cuando no la hubiesen perdido también por los tratos con los Magos.

Y como ya he dicho, aun y haber sido expulsados, la familia continuaría teniendo la deuda con los Magos durante treinta o cuarenta años más.

La economía de aquel reino se paralizó. El Rey y los Consejeros, necesitados de capital para cubrir sus gastos, imploraron de nuevo ayuda a los Elfos. Se decía de aquellas criaturas que podían multiplicar el oro con sus inversiones, pero como especuladores profesionales, tan solo accedieron a ayudarlos cuando pactaron intereses desorbitados y condiciones más favorables para ellos. Los Consejeros aceptaron.

Ante tal situación algunos enanos decidieron volver a sus grutas. Un buen número de humanos los siguieron y muchos otros probaron fortuna en distintos lugares del planeta... Pero una gran mayoría de la población se quedó a suportar el estado de oligopolio que los Magos y los Elfos habían creado, con la tolerancia del Rey y los Consejeros, que atados de manos, pero con cargos dentro de las empresas de los mas poderosos, no sufrieron ni de lejos la crisis a la que sometieron al pueblo.

Es evidente que sin poder de decisión, ni voluntad real para oponerse al guión marcado por los Magos y los Elfos, el Reino se vio obligado a tocar los pilares básicos del estado.

Desde tiempos inmemoriales, las curas sanitarias i la educación las había pagado mayormente el Reino, con una parte de los impuestos que recibían de los ciudadanos (entre ellos un descuento en sus salarios destinado a esta finalidad). Pero en tiempos de crisis, y con las arcas del reino gestionadas arbitrariamente, se aseguró que se tenían que hacer cambios radicales para garantizar el estado de bienestar: Se subieron todos los impuestos y se crearon de nuevos, se implantó el pago parcial de la factura médica, se cedió la gestión de los hospitales públicos a empresas privadas, se cerraron hospitales y quirófanos, se despidieron médicos y profesores, se redujeron las becas, se abarató el despido de los trabajadores, se rebajaron los sueldos y se multiplicaron las tasas escolares y universitarias.

Pero no toda la culpa fue del Rey, los Consejeros, los Magos o los Elfos. La ciudadanía se dejó engañar (o miró hacia otro lado), creyéndose que viviría en un estado de bienestar absoluto y eterno viviendo del crédito y ejerciendo las profesiones de mas alto rango sin ensuciarse, mientras los Enanos hacían los trabajos más desagradecidos. Muchos ciudadanos nunca habían tenido nada y de repente pretendieron tener un palacio, un carruaje para cada miembro de la familia y obras de arte que ni sabían apreciar.

La crisis en este reino ha servido para dar un bofetón a la manera de vivir que tenia la gente de la calle, rebajando aquella supervía que les hizo pensar que eren el centro del mundo. Eso sí, los poderosos no han perdido ni un gramo de su poder, todo lo contrario, emparados por la ley, se han enriquecido a base de hundir el pueblo.

Y el Rey y los Consejeros, en nombre de la austeridad, lo han permitido.

Pero mientras exigían austeridad al pueblo se iban conociendo noticias sobre diferentes concesiones que habían hecho irregularmente los gobernantes a empresas afines. También se descubrieron innumerables casos de corrupción, y se rescató con dinero público a algunos Magos, que por culpa de las malas inversiones se habían quedado sin capital.

Eso sí, los contratos con los ciudadanos continuaban todos vigentes y no se perdonó ni una moneda de la deuda.

El Reino no genera riqueza porqué casi todo lo que se produce sirve para pagar los asfixiantes intereses de Magos i Elfos. No se crea ocupación y hace mucho tiempo que la sociedad está dividida. Los ricos solo miran por su propio beneficio, y los pobres también (con la diferencia que unos tienen los recursos y los otros no). Es un bucle que está condenado al caos.

Por eso, después de tantos recortes en derechos y salarios, y ver que los Consejeros son unos vulgares estafadores que tan solo miran por sus intereses y por los de los Magos y Elfos, la población ha decidido decir basta.

Salen a la calle para expresar su rechazo. Se manifiestan por todo aquello que consideran injusto, y se quedan afónicos de tanto gritar: “Cuando os dimos nuestro apoyo no era esto lo que esperábamos”. Pero los Consejeros ignoran la voz del pueblo, continúan ejerciendo con mano de hierro sus decisiones (consensuadas con Magos y Elfos). Y ninguno dimite.

Se aferran al poder, y se reparten un bipartidismo que está tan podrido como la propia sociedad.

“Vosotros nos votasteis” responden ellos.

Esta es la gran ironía de esta historia… Una mayoría de ciudadanos, quizás embrujados o quizás cegados por promesas electorales que los líderes han incumplido deliberadamente, les dieron confianza.

Ahora pagan las consecuencias de esa ignorancia. Y protestan porqué es lo único que les dejan hacer.