El Dau del destí / El Dado del destino

Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que en un moment o altre dubten davant el seu futur.

Dedicado a todos aquellos que en un momento u otro dudan ante su futuro.

Imaginem que existeixi un món on la gent deixa el seu destí a mans d'un dau. Li atorguen poders divins d'aquí que milions de persones visitin el Temple de l’orientació. Segons la seva religió fou en aquell punt exacte on el seu déu parlà al profeta guiant-lo davant la incertesa.

La tradició ha convertit aquell lloc en un espai màgic, i s'hi ha erigit un temple en honor a la vidència que se li suposa.

Fins allà hi arriba gent de totes les contrades. Tan se val si són devots confessos, o creients per necessitat. Tots els que tenen dubtes respecte el camí que s'ha de seguir a la vida, acudeixen allí per obtenir resposta.

S’hi arriba després d’una petita excursió pel bosc. Unes grans portalades de fusta donen la benvinguda al complex del temple. A dins hi ha una immensa esplanada amb desenes d'arbres artificials. A mesura que t'hi apropes t'adones que són estructures de filferros que imiten formes orgàniques. Els fruits dels arbres resulten ser daus d'uns vint centímetres de grandària.

La gent paga generosament per poder-ne agafar un. Després acabes entrant al gran temple. Té capacitat per acollir quinze mil persones assegudes. Des d'aquelles bancades es medita i s'escriu el dubte que t'assalta. La pregunta ha de cabre en una sola cara del cub, i a les altres cinc s'hi han d'escriure possibles respostes. Tan positives, com negatives i de caire entremig.

Allà s'hi va a preguntar si la collita serà bona, s'hi s'ha d'acceptar una determinada feina, o si s'ha d'escollir un amor o un altre. La indecisió humana és infinita, igual d'infinites com són les preguntes formulades.

Quan la persona en qüestió ja té el dau a punt, baixa fins a ras de pista i es descalça. És terra sagrada així que tothom segueix el protocol. Quan finalment s'està en contacte amb aquell espai diví, es resa una pregaria subjectant el dau amb les dues mans, i quan s'acaba l'oració es llença tan amunt com es pot.

La gent es queda hipnotitzada seguint la rotació del dau, que més tard que d'hora acaba caient assenyalant el destí marcat per l'aleatorietat.

Els resultats no sempre són el que s'esperava, però sigui quina sigui l’opció marcada pel dau, la gent se la creu sense qüestionar-se'la. Tant si indica que s’ha de canviar de feina, com si diu que la persona estimada no és la que et farà realment feliç.

La majoria surten d’allà donant gràcies per la resposta. Molts d’ells plorant d’alegria o tristor, però tots mentalitzats que ja poden agafar les regnes de la seva vida i seguir el camí marcat amb convicció.

Ho fan sense mirar enrere. Els hi encanta cedir la responsabilitat d’escollir el seu futur a la màgia no sempre aleatòria de l’atzar, perquè en el fons tenen massa por d’equivocar-se.

***********

Imaginemos que exista un mundo donde la gente deja su destino en manos de un dado. Le otorgan poderes divinos de ahí que millones de personas visiten el Templo de la orientación. Según su religión fue en ese punto exacto donde dios habló al profeta guiándolo ante la incertidumbre.

 La tradición ha convertido ese lugar en un espacio mágico, y se ha erigido un templo en honor a la videncia que se le supone.

Hasta allí llega gente de todas las contradas. No importa si son devotos confesos, o creyentes por necesidad. Todos los que tienen dudas respecto al camino a seguir en la vida, acuden allí para obtener respuesta.

Se llega después de una pequeña excursión por el bosque. Unos grandes portalones de madera dan la bienvenida al complejo del templo. Dentro hay una inmensa explanada con decenas de árboles artificiales. A medida que te acercas te das cuenta que son estructuras de alambres que imitan formas orgánicas. Los frutos de los árboles resultan ser unos dados de veinte centímetros por lado.

La gente paga generosamente para poder coger uno. Después acabas entrando en el gran templo. Tiene capacidad para acoger quince mil personas sentadas. Desde aquellas bancadas se medita y se escribe la duda que te asalta. La pregunta debe caber en una sola cara del cubo, y en las otras cinco se deben escribir posibles respuestas. Tanto positivas, como negativas o intermedias.

Allí se va a preguntar si la cosecha será buena, si se tiene que aceptar un determinado trabajo, o cuál es el amor que se debe elegir. La indecisión humana es infinita, igual de infinitas como son las preguntas formuladas.

Cuando la persona en cuestión ya tiene el dado a punto, baja a ras de pista y se descalza. Es tierra sagrada así que todos siguen el protocolo. Cuando finalmente se está en contacto con ese espacio divino, se reza una oración sujetando el dado con las dos manos, y cuando se termina la oración se lanza tan arriba como se puede.

La gente se queda hipnotizada siguiendo la rotación del dado, que más tarde que temprano acaba cayendo señalando el destino marcado por la aleatoriedad.

Los resultados no siempre son lo que se esperaba, pero sea cual sea la opción marcada por el dado, la gente se la cree sin cuestionársela. Tanto si indica que se debe cambiar de trabajo, como si dice que la persona amada no es la que te hará realmente feliz.

La mayoría salen de allí dando gracias por la respuesta. Muchos de ellos llorando de alegría o tristeza, pero todos mentalizados que ya pueden coger las riendas de su vida y seguir con convicción el camino marcado.

Lo hacen sin mirar atrás. Les encanta ceder la responsabilidad de escoger su futuro a la magia no siempre aleatoria del azar, porqué en el fondo tienen demasiado miedo a equivocarse.

PD: Esta imagen tiene derechos de autor 

PD: Aquesta imatge té drets d’autor

Qui és Déu?

Dedicat a creients i ateus per igual.

Imaginem que existeixi un món creat hologràficament. No arrufeu el nas i plantegeu-vos-ho seriosament. Imagineu que existeixen persones físicament igual que nosaltres, però que pels seus circuits hi corre un codi de programació dissenyat per una ment molt més preparada. Imagineu que aquestes persones tenen vides normals i que el seu Programador s'ha esmerat fins a l'absurd per tal de satisfer el més petit detall, fins a percebre una carícia o mossegar-se la llengua menjant.

Tots hem jugat al llarg de la vida a algun videojoc des del “SuperMario” al “Sims”, passant pel “Age of Empires” o el “Call of Dutty”. Sabem què és controlar els actes d’algú altre de forma virtual, així que és concebible que pugui existir algú capaç de programar un món semblant al nostre i guiar-los amb certa llibertat.

Ha inserit en cadascun d’aquells individus una petita Intel·ligència Artificial, per tal que aprenguin a mesura que van experimentant les coses. Fet que els fa incrementar la idea que viuen en un món real.

Allà la gent toca les coses, les veu, les escolta, les olora, les tasta o les percep. Són capaços de pensar, estimar, odiar i mil emocions més. Per ells els estímuls que senten internament i que aconsegueixen regirar l'estomac, són tan reals com el bolígraf amb el que escriuen.

Simples condicionaments de percepció.

Per donar forma a aquell món, s’han hagut de crear lleis universals que marquin i delimitin en gran mesura els seus actes. Són lleis enfocades a la pròpia supervivència de l’espècie.

Aquella societat digital ignora la realitat que els ha tocat viure, però com sempre passa quan es permet excessiva llibertat, alguns d'aquells personatges, després d'anys d'evolució, han començat a percebre patrons que els han fet sospitar.

“I si el món on viuen no és real?” es pregunten els més agosarats.

La gran massa de la societat repudia tals idees, com si qui les afirmés estigués tan boig com Galileu al profetitzar que la Terra no era el centre de l’Univers. Irònicament, també es considerarà  absurda aquella idea i a dia d’avui ja ningú la qüestiona.

Aquesta reticència sembla fruit d’algun sistema d'autodefensa intern que els fa actuar així.

Sempre es repeteixen que saber la veritat els fa lliures. Però en realitat prefereixen viure en la còmoda tranquil·litat de l’ignorància, mentre les seves vides es regeixin per lleis lògiques que ells poden assimilar. Qui són? Per què els ha tocat viure allà? Tot molt filosòfic, però generalment es consolen en quedar-se en el nivell més superficial d’aquestes preguntes.

No volen saber la veritat. Si la sabessin tampoc se la creurien. Ells són capaços de sentir, d’emocionar-se o enfadar-se. Poden viure la vida amb tanta llibertat com vulguin. Són capaços de crear música o capturar els instants amb paraules. No són simples programes informàtics. No són cap videojoc.

Negarien tal evidencia i es continuarien obstinant en presentar totes les proves al seu abast per defensar que existeixen. Creient en va, que l’existència com a éssers que ells defensen, és redueix a una sola dimensió de carn i ossos. Ells són reals. Els avalen milers d’anys d’evolució i és estúpid creure el contrari.

El daltabaix que causaria una noticia com aquella seria terrible. Gairebé apocalíptica.

Tot i que, sarcàsticament, si ho analitzem des d’una certa perspectiva, els únics que es podrien sentir decebuts al conèixer l’existència d’un Programador, serien els ateus. Aquells essers racionals, que s’han esforçat durant tota la vida en defensar la posició que les lleis de l’univers són infinites i aleatòries, i que estem aquí simplement per un capritx físic i no pas per una voluntat superior.

Tot aquest grup sí que es podria trobar frustrat davant la certesa que són el resultat d’una programació detallada i gens casual.

Però per la resta d’individus, independentment de la religió practicada, que sempre han cregut que hi havia forces superiors que estaven presents en les seves vides, tal descoberta de que efectivament hi ha un ésser superior darrera de tot el seu món, tan sols els hauria d’afectar la moral, ja que per fi haurien constatat que efectivament tenien raó.

Almenys en la idea bàsica de la seva creença.

Potser sí que el Programador no vesteix túnica blanca, ni és profeta, ni s’ha reencarnat cent mil vegades, però existeix.

Sent així, la següent pregunta que li voldrien fer sembla evident: “Per qué ens has creat?”

Aquella societat és tan egocèntrica, que continuaria focalitzant les preguntes com si ells fossin el centre de tot l’univers, quan en realitat, la seva existència podia no ser més que un capritx d’algú que tenia el poder suficient com per dissenyar aquell món.

Potser aquells ciutadans tan sols són patrons estadístics. Potser el qui va dissenyar aquell món només el volia conèixer per fer un càlcul de probabilitat. Què passaria si al meu món hi implanto la impremta? I n’estudia els efectes, positius i negatius. I si ens decantem pel Capitalisme? O potser millor el Comunisme? Mil segles d’evolució humana poden ser poc més que uns minuts o unes hores per a ell.

La gran majoria de religions accepten la presència d’un Creador. La Bíblia assegura que Déu creà el món en sis dies i descansà el setè. L’Islam té Allah y el Budisme el seu renaixement en funció del Karma. I si totes aquestes referències, tinguessin com a origen el propi Programador d’aquell món i les múltiples societats que pot explorar?

I si ell fos l’aclamat Déu que tantes vegades s’ha implorat?

I si aquell món holografiat, fos en realitat el nostre?!

Religions en desús?

Després de l’anunci de la renúncia de Benet XVI, aquesta entrada era gairebé obligada.

Imaginem que existeixi un món on no existeixin les religions. Sembla fàcil, però no ho és pas tant si tenint en compte la nostra pròpia història, doncs des de les civilitzacions més antigues, sempre hi ha hagut algun culte religiós. No obstant aquest món és prou factible.

Allà han deixat enrere les banals discussions entre religions, per autonutrir-se amb la seva pròpia fe. Una fe basada en la ciència i en tot allò que es pot demostrar a base d’estudis empírics.

Òbviament hem de parlar d’una societat tan o més avançada que la nostra, ja que han de disposar d’un desenvolupament tecnològic i científic suficient com per poder donar resposta a tots aquells interrogants que durant mil·lennis han tret de polleguera als nostres avantpassats, on l’arma de la ignorància ha estat utilitzada per infondre tot tipus de vexacions en nom d’un poder superior.

Però no només han de ser extremadament racionals, sinó també disposar d’una confiança en si mateixos desconeguda per molts de nosaltres, ja que des de que el món és món, almenys en la nostra realitat, sempre hi ha hagut pors interiors que no sempre podíem combatre únicament amb la nostra força.

L’esser humà és dèbil i vulnerable per naturalesa. No ho dic com a crítica, simplement manifesto una realitat. Necessitem sentir-nos segurs. Saber que controlem el nostre entorn, i que tenim prou força dins nostre com per tirar sempre endavant. Però a vegades el destí, o simplement la vida, decideix introduir una nova variant a l’equació. Un canvi prou contundent que fa trontollar la nostra volàtil seguretat: Un acomiadament, una ruptura sentimental, una malaltia inesperada, o tantes altres tessitures que ens reserven les cartes de l’atzar. Llavors intentarem costi el que costi mantenir el nostre idíl·lic refugi, però si la situació anòmala perdura i el turment causat no cedeix, és molt possible que aquest refugi acabi sent assaltat per les nostres pors i inseguretats.

Quan això passi, inclinarem el cap davant el fet que en el fons dels nostres cors, ens sentim insignificants davant la immensitat de tot el que ens envolta. Alguns, creients des de petits, no dubtaran a pronunciar la seva pregària. Altres de fe més discontinua, se’n recordaran del déu que els seus pares els hi inculcaren per demanar que els doni un cop de mà. Hi haurà un tercer grup, format per una part d’aquells que sempre s’han manifestat ateus, que com a mesura desesperada a la seva desgràcia, o davant la certesa d’una pèrdua imminent, abraçaran finalment la fe i resaran a un ser superior, esperant que sigui capaç de moure els fils del destí a voluntat pròpia i intercedir en favor d’aquell que mai s’havia interessat per ell.

Encara hi ha un quart grup. Aquells considerats ateus, amb tanta convicció, que ni que les misèries de la vida s’esforcin en enderrocar el seu refugi renegaran de les seves creences, i continuaran defensant la racionalitat i la ciència com a única veritat universal. Trauran forces únicament de la seva autoestima, i no cediran a pors internes, moltes vegades creades per un mateix. Recordant-se a diari que ha estat la vàlua de l’esser humà la que ens ha dut fins al punt on ens trobem.

És aquest percentatge d’humans, minoritari en el nostre planeta, els que han sembrat la llavor d’aquest món sense religions ni déus. On tothom abandera la creença del coneixement i la raó per sobre de tot.

Però Religió és una paraula molt genèrica que amaga tot de sentiments i devocions extrapolables a altres àmbits.

És una societat forta i segura de si mateixa. No obstant la fe continua ben present. I no em refereixo únicament a la fe envers un déu o una religió. Sinó a la fe envers a algú o alguna cosa que ens faci creure que gràcies a ell el nostre refugi de seguretat pot reforçar-se una mica més.

Així que sense divinitats amb les que guiar-se, és obvi que acabaran ocupant aquestes vacants de l’olimp altres celebritats que pels seus mèrits hagin aconseguit destacar en algun camp, aportant innegables millores al benestar humà.

Potser el gran univers de la religió canviarà de nom i forma, però de messies i déus als que adorar segur que sempre n’hi haurà, ni que no tinguin cap relació amb la religió.

La dificultat per ascendir a l’olimp residirà en el poder mediàtic i econòmic de qui apadrini a l’aspirant a divinitat.

Però segur que s’hi esforçaran d’allò més.

Una plaça a l’olimp és un negoci massa rentable com per deixar-la escapar.