Qui és Déu?

Dedicat a creients i ateus per igual.

Imaginem que existeixi un món creat hologràficament. No arrufeu el nas i plantegeu-vos-ho seriosament. Imagineu que existeixen persones físicament igual que nosaltres, però que pels seus circuits hi corre un codi de programació dissenyat per una ment molt més preparada. Imagineu que aquestes persones tenen vides normals i que el seu Programador s'ha esmerat fins a l'absurd per tal de satisfer el més petit detall, fins a percebre una carícia o mossegar-se la llengua menjant.

Tots hem jugat al llarg de la vida a algun videojoc des del “SuperMario” al “Sims”, passant pel “Age of Empires” o el “Call of Dutty”. Sabem què és controlar els actes d’algú altre de forma virtual, així que és concebible que pugui existir algú capaç de programar un món semblant al nostre i guiar-los amb certa llibertat.

Ha inserit en cadascun d’aquells individus una petita Intel·ligència Artificial, per tal que aprenguin a mesura que van experimentant les coses. Fet que els fa incrementar la idea que viuen en un món real.

Allà la gent toca les coses, les veu, les escolta, les olora, les tasta o les percep. Són capaços de pensar, estimar, odiar i mil emocions més. Per ells els estímuls que senten internament i que aconsegueixen regirar l'estomac, són tan reals com el bolígraf amb el que escriuen.

Simples condicionaments de percepció.

Per donar forma a aquell món, s’han hagut de crear lleis universals que marquin i delimitin en gran mesura els seus actes. Són lleis enfocades a la pròpia supervivència de l’espècie.

Aquella societat digital ignora la realitat que els ha tocat viure, però com sempre passa quan es permet excessiva llibertat, alguns d'aquells personatges, després d'anys d'evolució, han començat a percebre patrons que els han fet sospitar.

“I si el món on viuen no és real?” es pregunten els més agosarats.

La gran massa de la societat repudia tals idees, com si qui les afirmés estigués tan boig com Galileu al profetitzar que la Terra no era el centre de l’Univers. Irònicament, també es considerarà  absurda aquella idea i a dia d’avui ja ningú la qüestiona.

Aquesta reticència sembla fruit d’algun sistema d'autodefensa intern que els fa actuar així.

Sempre es repeteixen que saber la veritat els fa lliures. Però en realitat prefereixen viure en la còmoda tranquil·litat de l’ignorància, mentre les seves vides es regeixin per lleis lògiques que ells poden assimilar. Qui són? Per què els ha tocat viure allà? Tot molt filosòfic, però generalment es consolen en quedar-se en el nivell més superficial d’aquestes preguntes.

No volen saber la veritat. Si la sabessin tampoc se la creurien. Ells són capaços de sentir, d’emocionar-se o enfadar-se. Poden viure la vida amb tanta llibertat com vulguin. Són capaços de crear música o capturar els instants amb paraules. No són simples programes informàtics. No són cap videojoc.

Negarien tal evidencia i es continuarien obstinant en presentar totes les proves al seu abast per defensar que existeixen. Creient en va, que l’existència com a éssers que ells defensen, és redueix a una sola dimensió de carn i ossos. Ells són reals. Els avalen milers d’anys d’evolució i és estúpid creure el contrari.

El daltabaix que causaria una noticia com aquella seria terrible. Gairebé apocalíptica.

Tot i que, sarcàsticament, si ho analitzem des d’una certa perspectiva, els únics que es podrien sentir decebuts al conèixer l’existència d’un Programador, serien els ateus. Aquells essers racionals, que s’han esforçat durant tota la vida en defensar la posició que les lleis de l’univers són infinites i aleatòries, i que estem aquí simplement per un capritx físic i no pas per una voluntat superior.

Tot aquest grup sí que es podria trobar frustrat davant la certesa que són el resultat d’una programació detallada i gens casual.

Però per la resta d’individus, independentment de la religió practicada, que sempre han cregut que hi havia forces superiors que estaven presents en les seves vides, tal descoberta de que efectivament hi ha un ésser superior darrera de tot el seu món, tan sols els hauria d’afectar la moral, ja que per fi haurien constatat que efectivament tenien raó.

Almenys en la idea bàsica de la seva creença.

Potser sí que el Programador no vesteix túnica blanca, ni és profeta, ni s’ha reencarnat cent mil vegades, però existeix.

Sent així, la següent pregunta que li voldrien fer sembla evident: “Per qué ens has creat?”

Aquella societat és tan egocèntrica, que continuaria focalitzant les preguntes com si ells fossin el centre de tot l’univers, quan en realitat, la seva existència podia no ser més que un capritx d’algú que tenia el poder suficient com per dissenyar aquell món.

Potser aquells ciutadans tan sols són patrons estadístics. Potser el qui va dissenyar aquell món només el volia conèixer per fer un càlcul de probabilitat. Què passaria si al meu món hi implanto la impremta? I n’estudia els efectes, positius i negatius. I si ens decantem pel Capitalisme? O potser millor el Comunisme? Mil segles d’evolució humana poden ser poc més que uns minuts o unes hores per a ell.

La gran majoria de religions accepten la presència d’un Creador. La Bíblia assegura que Déu creà el món en sis dies i descansà el setè. L’Islam té Allah y el Budisme el seu renaixement en funció del Karma. I si totes aquestes referències, tinguessin com a origen el propi Programador d’aquell món i les múltiples societats que pot explorar?

I si ell fos l’aclamat Déu que tantes vegades s’ha implorat?

I si aquell món holografiat, fos en realitat el nostre?!