L’assassí dels llibres

Dedicat a tots els aficionats a la Novel·la Negra.

Imaginem que existeixi un món on la ment humana sigui incapaç de cometre atrocitats. En alguna de les realitats ha d'existir, però no en la societat en la que viu el protagonista d'aquesta història. Un vell detectiu que a punt de complir els seixanta, encara es sorprèn de tant en tant quan acut a l'escena d'un crim i veu fins a quin punt pot arribat la demència humana. El seu instint li diu que res en aquella escena és casual. La seva experiència retrona entre els seus pensaments: "Hi ha alguna cosa que no quadra". I potser per això dedica una nova mirada a la víctima. La visió no és agradable. Tòrax obert en canal, pulmons destrossats, ventre desbudellat i molta sang.

L’ajudant que l’ha de substituir, acabat de sortir de l’acadèmia, vomita en una bossa de plàstic incapaç de controlar les arcades que li provoca aquella escena.

Segurament tardi anys en oblidar-la.

Qui hagi fet això és un sàdic o un malànima. Però al mateix temps extremadament meticulós. Tot sembla seguir una detallada coreografia. L’angle del cos, la posició, l’entorn. No ha deixat pistes. La porta no estava forçada, no hi ha objectes trencats al terra, ni petjades parcials que puguins ajudar. Tocarà escarbar una mica més.

Potser per això el detectiu decideix centrar-se en l'estança, és un estudi de disseny clàssic. Amb un escriptori d'estil barroc i prestatges plens de llibres en tres de les quatre parets. La víctima està al terra, entre la porta i la taula. Damunt la taula hi ha un llibre obert. Li crida l'atenció que enmig d'espessos paràgraf de lletra, hagin reproduït un símbol vinculat a la història. Amb les mans protegides pels guants de làtex, tanca el llibre fins que pot examinar el títol de la novel·la. L'edició sembla vella i curada. Potser sigui un gran clàssic dins el seu gènere, però el detectiu no en reconeix ni el nom, ni l'autor. Seguidament continua buscant. Una finestra il·lumina tota l'estança. El detectiu comprova que està ben tancada i que no ha estat forçada. Mira a través d’ella el món en el que es movia la víctima. És una zona residencial, amb cases unifamiliars, voreres amples i molt espai entre elles. Un barri econòmicament benestant. Els cotxes que es veuen són de gamma alta, a excepció dels dos cotxes patrulla aparcats a la porta de la petita parcel·la, col·locats en fila com si volguessin bloquejar l'entrada.

És migdia però en aquell barri hi ha poc moviment. El detectiu, amb la vista cansada però amb una visió perfecta gracies a les ulleres, intenta identificar a tots aquells que caminin pel carrer: Una mare intentant fent entrar als nens al cotxe, un home vestit d'esport corrent a pas lent però constant i a un home caminant d'esquena sense presses. El detectiu es fixa d'immediat amb l'estranya parsimònia de l'individuo. Sembla patir algun tipus de lesió al maluc o a la cama, ja que els seus passos estan marcats per una lleu paràlisis molt poc natural.

Hi ha alguna cosa pecualiar en ell.

Però el detectiu acaba sortint del seu capficament per tornar a centrar l’atenció en l'escena del crim. I des d'allí, al mirar al cadàver, queda a la vista la mà dreta de la víctima, tancada amb força. Talment sembla com si estigués protegint de la llum o de ulls indiscrets alguna cosa.

El rigor mortis ja comença a paralitzar els seus dits, però el detectiu encara és capaç d'obrir prou els dits per veure que s'amaga a dins. El que veu li causa un calfred: el mateix símbol que apareixia al llibre ha estat dibuixat amb un ganivet a la mà de la víctima.

Llavors, vencent la lleu artrosis que pateix, s'aixeca i se'n va cap a l'escriptori, on comença a llegir el contingut del llibre, intentant comprendre de retruc, quines motivacions podia tenir l'assassí.

No s'ha d'endinsar massa en el paràgraf per comprendre la magnitud de la tragèdia. Parla del gran poder, de les invocacions i dels sacrificis necessaris per aconseguir tals proeses. Parla del símbol que uneix i concentra tot el poder i de la possessió de cossos.

És al llegir aquest últim apartat que torna a pensar amb l'home que ha vist allunyar-se. Semblava com si intentés controlar un cos que no era el seu.

El detectiu no professa cap religió, però aquell text el pertorba. Intueix que hi haurà nous assassinats, ja que el cercle s’ha iniciat, però ara cal tancar-lo.

Torna a mirar per la finestra però ja no hi ha ni rastre d'aquell home misteriós.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Portes dimensionals

Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.

Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals. Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.

N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on vaguen els morts.

Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.

Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels interessos de cada moment.

Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.

Mai n’ha tornat n’hi un.

Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.

Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.

Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.

Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit. Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense cap problema.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

Sense Esports

Dedicat a tots els que practiquen algun esport.

Imaginem que existeixi un món on la gent no practica esport físic. Però no és pas per mandra sinó per impossibilitat genètica. Allà els cors d'aquells essers són tan fràgils que rebenten a les primeres mostres d'estres. Quan el comptador supera les cent pulsacions per minut, el cor diu prou.

Sens dubte una maledicció que ha condicionat les seves vides. Allà adoren els jocs de taula. De fet, al no tenir referències d'esports físics, doncs tampoc els troben a faltar. Caminen amb calma i viuen la vida a un ritme molt més pausat que altres móns veïns.

Fins i tot l'acte sexual es fa amb una parsimònia digna de cargols. Aquest exercici els porta al límit. S'han de controlar, ja que si la passió del moment els supera, acabaran patint un infart. Allà més del noranta per cent dels infarts són mortals així que no s'ho poden pas agafar a broma.

I aquesta particularitat a que es deguda?! En altres móns podem fer exercici perquè des dels inicis hem hagut d'utilitzar tot el nostre potencial ja sigui per caçar una presa o per fugir d'una amenaça. Allà en aquell món mai s'han sentit amenaçats per això no han desenvolupat aquesta resistència física.

Ara bé, les coses estan canviant. Que no puguin practicar esports no vol dir que no tinguin l'esperit competitiu nedant per les seves venes. Fa poc ha aparegut una nova modalitat. Li diuen la cursa de la mort. Consisteix a posar a dos presos en un circuit tancat i fer-los córrer fins que un d’ells mor. Han de mantenir un ritme constant i per assegurar-se’n, els col·loquen uns braçals que provoquen descàrregues quan es corre a menys de set kilòmetres l’hora.

Les curses acostumen a durar pocs minuts, ja que davant un esforç improvisat el cor es dispara. En els millors dels casos durarà deu minuts. Aquest és el temps que tarda algun dels seus cors malacostumats a dir prou.

Quan un dels dos corredors cau, l’èxtasi entre els assistents es desferma. Hi ha apostes que fan molt més interessant aquell esport. I davant la possibilitat que els dos candidats acabin patint un atac de cor per l’esforç realitzat, perd el primer que l’hagi patit.

Si hi ha un dubte raonable, es considerarà empat i els beneficis se’ls quedarà la banca.

El que ells no saben és que l'evolució acaba de ser activada. Això vol dir que si es continua amb aquesta competició potser d'aquí cinc o deu segles els descendents d'aquests pioners estaran preparats per practicar algun esport o caçar les seves preses, i els descendents d’aquells que ara contemplen còmodament asseguts a els pobres desgraciats, hauran de córrer per salvar la seva vida, patint innumerables infarts fins que l’evolució els faci entendre que necessiten un cor més fort.

 

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Temps de vida

Agafant la idea bàsica de la pel·lícula “In Time” i donant-li una nova volta de full.

Imaginem que existeixi un món on la gent coneix la data en la que morirà. Això que per alguns podria ser un avantatge i que per altres suposaria una càrrega massa pesada, s'eleva a una altra dimensió al saber que allí la gent pot apostar per la seva vida.

M'explicaré, en aquell món quan la gent es mira en un mirall, pot veure sense problemes els dies que els queda per morir. Un comptador veritablement macabre, que recorda a diari el període de caducitat al que la vida ens condueix. A qui la sort els ha estat generosa, conferint-los setanta, vuitanta o noranta anys, ho accepten amb parsimònia i s'intenten programar la vida en funció d'això.

El temps de vida és un secret que tots duen amb ells, ja que davant el reflex, per moltes persones que hi apareguin, cadascú tan sols veurà el seu comptador.

Això òbviament condiciona la vida.

S'ha comprovat al llarg dels segles, que si es xerra a terceres persones els dies que li queden a un mateix pel fatídic desenllaç, la Mort o les forces que controlen aquell món, s'enfaden i recalculen el temps de vida a la baixa, aplicant una penalització indeterminada per bocamoll.

Però saber la data en que es morirà, no garanteix que s'hi arribi en plenes facultats físiques o mentals. Hi ha molta gent que creient-se invencible per una mort tardana, va temptar la sort, i ara ha acabat en un llit inconscients o en estat vegetatiu.

Els que tenen una esperança de vida més curta, s'esforcen en viure tantes experiències com puguin, però en general són més curosos. Els més reticents, es resignen a creure en allò que els mostra el seus ulls, i dediquen la seva vida pretenent enganyar la mort, fent una vida saludable i defugint qualsevol perill.

Malauradament per tots ells, quan la data límit arriba, hagin viscut una vida sana o una plena de vicis, la Mort se'ls endu.

Només hi ha una manera de guanyar temps.

En aquest món es dona una altra particularitat. Es pot desafiar a algú a jugar-se la seva esperança de vida a cara o creu.

El desafiador no coneix el temps de vida del desafiat. És una elecció a cegues, purament aleatòria.

Potser us pregunteu, qui voldria emprar un joc tan macabre?! Doncs algú a qui se li estigui acabant el temps i cregui que encara es massa jove per morir.

Els humans duem tatuat l’esperit de supervivència al moll de l’os.

La persona desafiada tindrà l'avantatge de llençar la moneda i d'escollir quina de les dues cares marcarà el seu futur. Un únic llançament. Tot o res. La ironia del joc és que en certes ocasions, el que havia desafiat, s'adona al guanyar, que el seu rival encara tenia menys temps de vida que ell, però que ara, per l’avarícia o desesperació pròpia, el que tenia menys ara té més.

Només es pot desafiar a una persona a l'any. Això fa que moltes persones es preparin a consciència quan han de desafiar algú, per guardar-se un cartutx fins a l’últim dia, i si la sort els ha estat contrària, jugar-s’ho tot el dia abans de la seva mort. Imagineu la condemna i el drama que serà pel desafiat, quan al perdre, s’assabenti que li queden menys de vint-i-quatre hores per morir.

Si la persona en qüestió no havia desafiat en l’últim any, podrà jugar-s’ho ella a tot o res amb algú altre, continuant així un cercle viciós, fins que acabin passant les vint-i-quatre hores i algú mori.

Els menors de quinze anys no poden jugar a cara o creu. No és per cap tipus d’imposició legal, sinó pel propi destí que així ho ha dictaminat. Tot aquells que han provat de jugar sent menors d'aquesta edat, no han obtingut premi o penalització després de la tirada.

Hi ha gent que accepta el seu destí sense jugar mai al cara o creu. Troben injust escurçar-li l’esperança de vida a algú. I no podrien viure amb la consciència que van condemnar a terceres persones a morir abans de temps, perquè ells poguessin viure més.

Òbviament, també hi ha el grup completament oposat. Aquells que trivialitzen la vida humana i es neguen a claudicar sense aferrar-se a la vida. Per això juguen una vegada i una altra. Si la sort els somriu, fàcilment podran viure dos-cents anys.

Però al Destí no li agraden aquests ultratges, i no dubta a estendre tràgics desenllaços a aquells que pretenen ser immortals. La vida és un regal que se’ns concedeix a tots, i l’important és viure-la a fons, exprimint-ne tot el suc, independentment de quina sigui la nostra data de caducitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor

Pluja Fangosa

Dedicat a tots aquells que deixen el cotxe o la moto aparcats al carrer, i l’endemà se’ls troben coberts de fang.

Imaginem que existeixi un món on sempre que plou, plou fang. De més o menys densitat, però fastigós en tots els casos. Aquell planeta, on gairebé tot és terra desèrtica, presenta una gran concentració de partícules a l'ambient, convertint l’entorn amb pràcticament irrespirable. En molts altres móns els hi costaria assimilar aquella realitat, tot i així allà hi existeix la vida.

Les narius de tots els éssers que l’habiten apunten al terra i han desenvolupat una espècie de pic protector que els serveix de coberta per quan plou. Un moment que no es rep amb desgana, però que prefereixen que no els enganxi a la intempèrie.

Allà els núvols grisos presenten una tonalitat argilosa. Si tenen la sort que plogui durant tres dies seguits, de forma intensa, és possible que l'ambient s'hagi acabat netejant el suficient com perquè el que cau sembli més aigua que fang, però ni així és pura. L’única manera que tenen de veure aigua sense excés de partícules és a través de les fonts, per on brolla aigua que ha aconseguit filtrar les impureses a través d'un procés natural. En aquell món, gairebé tot el que es consumeix són verdures que creixen sota terra, com aquí les pastanagues o les cebes, ja que aquestes hortalisses són immunes a la pluja fangosa que cobreix i asfixia a altres vegetals com podrien ser les tomateres o mongeteres. Els arbres desenvolupen unes branques en forma de caputxó de bolet, que resisteixen els impactes i l’acumulació de fang per protegir el tronc interior i les arrels.

Allí la pluja pot arribar a causar morts. Si és torrencial i carregada de partícules, n’hi ha prou amb un xàfec de deu minuts i gent o animals atrapats a la intempèrie, perquè el fang els cobreixi per complet. Empastifats de llot i amb l'aigua fangosa continuant caient, la situació acaba sent perillosa, ja que la mobilitat queda greument afectada. Com us podeu imaginar, acaba resultant molt difícil poder avançar. Els animals i éssers més vells i joves, són els més afectats. Les seves cames els poden fallar, i això resulta mortal. Si es desplomen al terra, per l’excés de sobrepès, difícilment es tornaran a aixecar.

Quan el fang de la pluja és dens, intentar avençar a camp obert es converteix en un impossible. Si quan comença a ploure amb força, no es té cap refugi a prop, molts d’ells acaben quedant palplantats en mig de l’intempèrie. Alguns intenten desesperadament arribar a un refugi, ni que sigui sota un petit arbre, però moure’s pel fang i cobert de fang, els deixa exhausts. Aquests esforços malauradament no sempre són suficients. En altres ocasions, quan l’animal o esser sap que no hi ha cap refugi suficientment a prop, s’acaba aturant per no gastar energies en va, es protegeixen el cap i miren a terra. Que sigui l'esquena la quina suporti el fang. Mentre les narius no es taponin de fang, l'animal no morirà. Sempre i quan les cames no li facin figa, i la pluja no duri més d’un dia, ja que de ser així, s’acabaria desplomant exhaust, xop i afamat.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor

Morts de Fred

Dedicat a tots aquells que no tenen Aire condicionat.

Imaginem que existeixi un Món on hi fa tan fred que mai han notat la calor del sol acariciant-los la pell. Un món, on la tènue llum d’un astre agònic amb prou feines es capaç d’obrir-se pas entre els densos núvols que sempre cobreixen aquells paratges.

En un món com aquell, cobert de gel i roques, amb prou feines es pot aspirar a trobar alguna espècie capaç d’aguantar les dures condicions que els castiguen durant tot l’any, però la capacitat d’adaptació és una de les grans virtuts de les espècies evolutives, que s’acaben adaptant a l’entorn. Les regles descrites per Darwin també estant vigents en aquell món. Aquesta és la raó per la qual un homínid més pelut que nosaltres s’hagi acabat imposant sobre la resta d’espècies.

Viuen en coves excavades en el gel i la roca. No dominen el foc. La seva única font de calor són les capes desbudellades d’algun animal acabat de matar, o les grutes on el magma subterrani deixa sentir la seva escalfor.

En aquell món son caçadors i pescadors. No s’atreveixen a ser nòmades, ja que en les grans migracions les víctimes per culpa del fred es compten per centenars. El problema és que els assentaments estables de població acostumen a resultar interessants pels grans monstres  d’aquell món, que com llops posseïts per l’esperit del gel, són capaços d’assaltar campaments en ple dia i capturar tantes preses com nombre d’assaltants. No maten per plaer, només per necessitat.

Igual que els humans assaltats, que es defensen sense escrúpols davant d’uns essers que consideren malignes i sagrats a parts iguales. Allí, qui aconsegueix matar a un dels llops mutants és elevat a la categoria de gran guerrer. Beure’n la seva sang és un ritual al que molts aspiren. Però joves insensats acostumen a ser els primers a caure. Ells, en el seu afany de derrotar als monstres, obliden que aquests també poseeixen urpes mortals, que llancen contra la carn sense concessió.

Molts cops la impetuositat juvenil els fa actuar amb desmesura. Envesteixen amb força contra els llops, mentre els més veterans de la tribu criden que es mantinguin units. Molts d’ells són incapaços de controlar la seva adrenalina i moguts per la fúria de la batalla, acaben sortint a l’exterior. Noten les fiblades de fred molt abans de sortir de la cova, però un cop a l’exterior, mentre continuen lluitant amb les bèsties, s’adonen que han abandonant els seus refugis confortables, per la pluja gèlida o el torb tallant de l’exterior. Tot i així l’excitació de la batalla els continua encegant. Creuen haver fet recular a les bèsties. Creuen que el seu coratge els farà dignes d’un rang superior. Sempre s’han repetit que ells eren l’espècie intel·ligent, però llavors de sobte comprenen que han caigut a la trampa.

El grup de guerrers ha estat separat de la resta de la manada, i ara es troben envoltats per desenes de llops que els superen en nombre, virulència i fam.

Quan els monstres s’abalancen sobre ells, es perjuren que lluitaran fins la fi i que no defalliran. Malauradament gairebé cap compleix la promesa.

Cauen com mosques. La fúria dels llops els sacseja i els roba la seguretat de la que havien fet gala fins aquell moment. En aquell món han comprès que tots han de pagar una taxa per les seves vides. L’impost és la mort, i es presenta sense avisar.

Quan l’atac hagi passat, amb la ment freda, es diran que no serveix per res buscar venjança. Es consolaran dient que ells també han abatut a una bona quantitat de llops, però el nombre no és ni de lluny assimilable. Cada vida humana que es perd és un turment per als humans, ja que tardaran anys en formar a un altre guerrer, que potser acabi caient amb la mateixa facilitat que la resta.

No aspiren a un món millor. Simplement a sobreviure a la següent lluna.

Imatge de "Game of Thornes"

El Monstre que portem a dins

Dedicat al Rubén i al taxistà italià que no va perdre la calma en cap moment.

Imaginem que existeixi un Món on les emocions és poden materialitzar. On l’amor, l’odi, l’enveja o l’ira són capaces de prendre forma i atacar als ciutadans que les experimenten i a tots els que els envolten.

I no sabeu el drama que això suposa.

Cap científic ha estat capaç de donar una explicació coherent al què els passa, tot i que l’explicació més acceptada entre la població és el fet que l’atmosfera del seu planeta té una densitat especial, com una boira invisible que és capaç d’assimilar les emocions de la gent, i quan arriba a un cert nivell, aquella boira invisible es transforma en una representació dels sentiments que la dominen. Si són sentiments feliços com l’amor i l’alegria, la població estarà de sort ja que la bèstia materialitzada aportarà felicitat i alegria a la ciutadania. Però quan l’emoció que l’embarga és alguna de negativa, els humans ja es preparen pel pitjor. Saben que en poques hores estaran plorant per les seves víctimes.

Els engendrats, com han batejat a aquestes criatures, poden sorgir en qualsevol moment, i l’únic avís que hi ha és que en un determinat sector, comencen a aparèixer al mig del no res, petites descàrregues elèctriques, que es van fent més intenses quan l’engendrat és més a prop de la seva materialització.

Arriba un moment en el que les descàrregues elèctriques acaben definint un braç, una cama o un coll. El cos dels engendrats és d’una tonalitat blanc trencada, com si estiguessin formats de fum o núvols carregats de pluja. Tenen una alçaria de tres metres i s’assemblen remotament a una forma humana.

S’ha descobert que no tenen maldat per si mateixos. Tan sols assimilen les emocions humanes. Però després de veure del que són capaços, més d’un es pregunta si tal mostra de barbaritat pot haver estat engendrada en una ment humana. En la seva faceta negativa no tenen compassió. Poden arrasar una barriada en escassos minuts, deixant un rastre de mort, patiment i destrucció al seu darrera, que tarda anys en ser oblidat.

És evident, que després de patir-ne les seves conseqüències aquell món ha volgut fer un pas endavant per intentar prevenir-ho. Si els engendrats es materialitzen quan hi ha grans concentracions de positivitat o negativitat a l’ambient, es tracta d’intentar reduir al mínim les emocions negatives, ja que en la seva faceta positiva, interactuen amb els humans sense problemes.

Però com es controlen les emocions?!

No és fàcil, però amb l’educació concreta i l’esforç diari es pot aconseguir, almenys en part.

Això ha fet que aparegui un cas que resulta d’allò més curiós en altres móns. En aquell món els taxistes i els transportistes són els conductors menys agressius. Si viviu en una ciutat és molt possible que ja tingueu idea del caràcter inversemblant d’aquesta idea, però quan la desesperació truca a la porta, s’han de prendre mesures extremes.

Tot aquell qui vol aconseguir un permís de conduir ha de superar terribles exàmens, que posen al límit l’autocontrol al volant. Allà és més important no irritar-se davant de cap factor extern, que conèixer al detall les senyals de trànsit.

I en el cas dels taxistes i els transportistes, les proves encara són més dures i exigents. La gran majoria suspèn les proves incapaços de resistir els rampells de còlera que tan sovint posseeixen als conductors, fet que ha elevat la categoria professional de taxistes i transportistes a nivell d’èlit. No s’alteren per res. Són educats, i eludeixen criticar les conductes alienes amb les que es troben durant el dia.

I és que en aquell món, tothom té molt present les grans massacres causades per aquells essers que engendrats en mig d’un embús per culpa de l’ira de tots els conductors, han acabat arrasant centenars de vehicles i causant desenes de mort.

Humans Agegantats

De nou gràcies al pou d’idees d’en Manel! :P

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin augmentat la mida un 800%. Per un caprici del destí, una radiació descontrolada s’acabà escampant fins al racó més allunyat d’aquell món, prenent-se la llibertat d’atacar el sistema intern d’aquells que l’havien alliberada.

I és que aquesta ha estat una de les particularitats de la radiació: La mutació només afecta als humans. (qualsevol de vosaltres pot intuir les terribles conseqüències que això ha comportat).

Una de les més dràstiques i doloroses, fou el fet que, no tots els habitants han suportat la mutació. Els ossos i els òrgans de molts d’ells foren incapaços de resistir aquell augment indiscriminat, i per falta de densitat, acabaren cedint. Resultà anguniós veure aquells humans agegantats que durant el període en que encara estaven creixent, se’ls hi trencaven els ossos de les cames mentre feien una cosa tan bàsica com caminar. Acabaren a terra gemegant de dolor, incapaços de comprendre què havia passat fins que ja era tard.

Hi hagué milions de casos per tot el món.

Però la gent seguí creixent, fins acabar fregant els 15 metres d’alçària, i els 560 Kg de pes.

De la nit al dia, en un procés que es completà en dos mesos, la gent hagué d’assimilar que gairebé tot el què havia estat construït a mida humana havia quedat obsolet: Cases, cotxes, roba, ordinadors, mòbils i un llarg etcètera.

Ni les portes els servien. Era com utilitzar passos pensats per gats, on era evident que s’acabarien quedant encallats. Però l’esperit de supervivència és una facultat que els humans portem inculcada en el fons del nostre genoma, així que assimilaren la seva nova realitat i buscaren solucions com a mínim temporals. Així fou com entengueren que havien de buscar refugi en naus industrials i poliesportius. Aquestes edificacions podien ser una bona elecció, ja que almenys els servirien de sac de dormir les més petites, i de tenda de campanya on refugiar-se uns quants individus, les més grans.

Però de nou aquest no fou el problema, sinó una espècie de rumor que s’escampà entre la societat: Si la mida humana havia crescut un 800%, era evident que la demanda d’aliments també es multiplicaria per 8. Una xifra inassumible per un planeta que igual que el nostre havia estat sobrexplotat pel consumisme irresponsable.

Sobraven milions de persones, potser fins i tot un continent sencer hauria de desaparèixer per retornar l’equilibri, però ningú es sentia prescindible i la lluita per la hegemonia i el control d’aliments fou terrorífic.

Les prioritats que tots donaven com a clares, trontollaren amb la mateixa facilitat que havien estat edificades. A ningú li importava el seu treball si sabien que els supermercats estarien buits de reserves.

Els governs s’esforçaren per intentar recuperar el control. Cridaven a la calma, justificant que existien prous reserves per cobrir les necessitat de la ciutadania. Però allò no era cert, i quan els aliments començaren a faltar, esclataren les revoltes violentes.

S’havia intentat trobar la cura a aquella mutació, però no es trobava cap radiació semblant a la originada accidentalment que invertís els efectes.

Hi hagué molt caos. Però com sempre passa, la ciutadania seguí a aquells que proposaven idees per sobreviure i aclimatar-se a la catàstrofe.

De cop i volta aquella societat es tornà a convertir en caçadors, ramaders i agricultors. S’organitzaren en colònies destinades a ser autosuficients. Ningú venia els excedents, tot i que l’intercanvi entre matèries primeres era a l’ordre del dia.

Malauradament també hi havia guerrilles sense control, que s’alimentaven dels saquejos que realitzaven indiscriminadament. Eren violents i inadaptats que buscaven el recurs fàcil al treball diari, però no sempre els sortia bé la jugada. A més d’un en plena fugida, li feien figa les cames, per uns ossos que havien decidit trencar unilateralment el contracte que els unia al cos, i feien que el fugitiu caigués com un arbre al mig del camí.

Els seus perseguidors, enfurismats ciutadans als que els hi acabaven de robar el fruit del seu treball, celebraven amb goig aquell regal diví.

Potser havien perdut la collita d’un trimestre, però sabien que aquella nit soparien carn a la brasa en prou abundància com per quedar ben saciats.

A sota terra

Dedicat al Ramon i a l’esperit aventurer que du a dins.

Imaginem que existeixi un món on la humanitat hagi estat condemnada a viure a sota terra. Que la seva dèria per la evolució industrialitzada els hagués empès a emetre tants contaminants a l’aire, que viure a la superfície s’hagués fet inviable.

Segurament haurien desitjat mirar a les estrelles i molts d’ells haurien empès el viatge cap allí. Però molts altres, aquells que eren prescindibles i no es podien pagar el passatge, s’haurien vist obligats a refugiar-se a sota terra.

Ara, passats els segles, aquelles colònies de repudiats, s’han convertit en grans ciutats subterrànies, pròsperes i plenament autosuficients, construïdes en gran part amb materials reutilitzats. Veritables obres de l’enginyeria, que impressionarien al més versat. Han comunicat les seves ciutats amb extens túnels, que han reforçat adequadament per evitar esfondraments, i han creat ventiladors gegants, que després de purificar l’aire, el distribueixen per tots els racons d’aquells emplaçaments. També filtren l’aigua que canalitzen en pous, per distribuir posteriorment a totes les zones de la ciutat.

La pell dels que viuen a sota terra és tan pàl·lida que defugen qualsevol rastre de llum solar, perquè els cremaria sense contemplació. Són com talps refugiats al seu cau.

S’han aprofitat antigues construccions per comunicar el nou món amb l’antic. Un nou món que nasqué de les nocions més bàsiques de la mineria, hi ha acabat cavant cúpules ciutadanes (com anomenen a les seves ciutats) per tot el subsòl. Recorden com treballar el ferro, el fang i el maó. Tots els materials que necessiten els poden trobar a les ciutats abandonades del vell món.

A diari alguns voluntaris eixelebrats decideixen sortir a l’exterior, equipats amb màscares. Una part d’ells ho fan per investigar, ja que per alguna raó que no acaben de comprendre a la superfície hi continua havent vida. No humana, però sí vegetal i animal.

Des de les ciutats cavades cent metres avall, observen com el món ha recuperat la seva verdor. Malauradament ells hi tenen el pas vetat. Almenys durant el dia.

Els seus ulls s’han acostumat a la foscor, i no resistiren exposar-se obertament a la llum solar. Per això surten de nit. Recorren pobles i ciutats que en el seu dia foren capitals mundials, i contemplen sense sorpresa com les plantes han recuperat el seu espai natural. També contemplen zones, desolades en el passat, on ara hi ha boscs salvatges als que penetren sense por. També hi ha animals, i això és precisament el que busquen aquells caçadors de la nit. Però han d’anar en compte, perquè si es distreuen acaben engolits pel Fantasma de la Purga.

Un esser invisible i sense cos, que cada matinada es passeja lliurement per la superfície terrestre. Entre les cinc i les set del matí tot aquell que està a la superfície desapareix, i les seves restes mai són trobades.

En aquest món, gran part de les seves creences són degudes a conviccions religioses i relats poc científics que han anat passant de generació en generació. Però no es qüestionen la seva veracitat, ja que és l’única realitat que coneixen: Si algú es retarda caçant, ja se’l pot donar per mort.

Amb el que no compten és amb els canvis de guió.

El Fantasma de la Purga arriba en forma de corrent d’aire. L’instint  expert d’aquella gent el distingeix tan bon punt frega les primeres fulles dels arbres pròxims. Llavors toca córrer. L’ideal seria que no haguessin d’esperar a l’últim moment per tornar a casa, però a vegades una bona presa és massa temptativa.

A més com ja he dit, a vegades el guió canvia dramàticament de perspectiva, i el fantasma, habitualment puntual, decideix avançar una mica la seva arribada.

No hi ha explicació lògica, tan sols ho fa.

El fantasma és intel·ligent… i només és qüestió de temps que entengui que les preses més interessants se les cobrarà de nit.

Però què passarà quan entengui que la font del seu aliment es troba a sota terra?!