Humans Agegantats

De nou gràcies al pou d’idees d’en Manel! :P

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin augmentat la mida un 800%. Per un caprici del destí, una radiació descontrolada s’acabà escampant fins al racó més allunyat d’aquell món, prenent-se la llibertat d’atacar el sistema intern d’aquells que l’havien alliberada.

I és que aquesta ha estat una de les particularitats de la radiació: La mutació només afecta als humans. (qualsevol de vosaltres pot intuir les terribles conseqüències que això ha comportat).

Una de les més dràstiques i doloroses, fou el fet que, no tots els habitants han suportat la mutació. Els ossos i els òrgans de molts d’ells foren incapaços de resistir aquell augment indiscriminat, i per falta de densitat, acabaren cedint. Resultà anguniós veure aquells humans agegantats que durant el període en que encara estaven creixent, se’ls hi trencaven els ossos de les cames mentre feien una cosa tan bàsica com caminar. Acabaren a terra gemegant de dolor, incapaços de comprendre què havia passat fins que ja era tard.

Hi hagué milions de casos per tot el món.

Però la gent seguí creixent, fins acabar fregant els 15 metres d’alçària, i els 560 Kg de pes.

De la nit al dia, en un procés que es completà en dos mesos, la gent hagué d’assimilar que gairebé tot el què havia estat construït a mida humana havia quedat obsolet: Cases, cotxes, roba, ordinadors, mòbils i un llarg etcètera.

Ni les portes els servien. Era com utilitzar passos pensats per gats, on era evident que s’acabarien quedant encallats. Però l’esperit de supervivència és una facultat que els humans portem inculcada en el fons del nostre genoma, així que assimilaren la seva nova realitat i buscaren solucions com a mínim temporals. Així fou com entengueren que havien de buscar refugi en naus industrials i poliesportius. Aquestes edificacions podien ser una bona elecció, ja que almenys els servirien de sac de dormir les més petites, i de tenda de campanya on refugiar-se uns quants individus, les més grans.

Però de nou aquest no fou el problema, sinó una espècie de rumor que s’escampà entre la societat: Si la mida humana havia crescut un 800%, era evident que la demanda d’aliments també es multiplicaria per 8. Una xifra inassumible per un planeta que igual que el nostre havia estat sobrexplotat pel consumisme irresponsable.

Sobraven milions de persones, potser fins i tot un continent sencer hauria de desaparèixer per retornar l’equilibri, però ningú es sentia prescindible i la lluita per la hegemonia i el control d’aliments fou terrorífic.

Les prioritats que tots donaven com a clares, trontollaren amb la mateixa facilitat que havien estat edificades. A ningú li importava el seu treball si sabien que els supermercats estarien buits de reserves.

Els governs s’esforçaren per intentar recuperar el control. Cridaven a la calma, justificant que existien prous reserves per cobrir les necessitat de la ciutadania. Però allò no era cert, i quan els aliments començaren a faltar, esclataren les revoltes violentes.

S’havia intentat trobar la cura a aquella mutació, però no es trobava cap radiació semblant a la originada accidentalment que invertís els efectes.

Hi hagué molt caos. Però com sempre passa, la ciutadania seguí a aquells que proposaven idees per sobreviure i aclimatar-se a la catàstrofe.

De cop i volta aquella societat es tornà a convertir en caçadors, ramaders i agricultors. S’organitzaren en colònies destinades a ser autosuficients. Ningú venia els excedents, tot i que l’intercanvi entre matèries primeres era a l’ordre del dia.

Malauradament també hi havia guerrilles sense control, que s’alimentaven dels saquejos que realitzaven indiscriminadament. Eren violents i inadaptats que buscaven el recurs fàcil al treball diari, però no sempre els sortia bé la jugada. A més d’un en plena fugida, li feien figa les cames, per uns ossos que havien decidit trencar unilateralment el contracte que els unia al cos, i feien que el fugitiu caigués com un arbre al mig del camí.

Els seus perseguidors, enfurismats ciutadans als que els hi acabaven de robar el fruit del seu treball, celebraven amb goig aquell regal diví.

Potser havien perdut la collita d’un trimestre, però sabien que aquella nit soparien carn a la brasa en prou abundància com per quedar ben saciats.