Societat Sense Memòria

Dedicat a l’Anna, pels bons moments que passem en grup, tot i que la memòria a vegades li falli.

Imaginem que existeixi un món on la seva gent no tingui memòria. Val a dir que és realment tràgic, ja que la memòria és l’eina que ens ha permès evolucionar com a societat. Recordar els nostres errors ha estat clau per provar nous camins, que finalment conduïssin al desenllaç esperat.

Sense aquest suport estaríem mancats d’una part radical de nosaltres mateixos.

I en aquell món ha passat. No sempre fou així, ja que temps enrere disposaven de tant bona memòria com qualsevol altra societat, però una espècie d’epidèmia selectiva, anà deteriorant les seves defenses, fins arribar al punt que amb prou feines poden recordar els esdeveniments amb 12h de marge. Aquest és tot el seu ventall d’experiència.

Irònicament, quan van començar a patir aquesta greu patologia, fou el moment en el què destinaren tots els seus esforços a desenvolupar productes prou eficients que permetessin fer la vida més confortable a tots els ciutadans.

El què més triomfà foren les terminals portàtils. Petits ordenadors que tots duien fixats a l’avantbraç i que mitjançant un panell tàctil podien oferir les opcions més bàsiques, com una guia fins a destins habituals (casa, treball, hospital), o un ventall de fotografies amb gent pròxima.

Però a mesura que s’anà perdent temps de memòria, aquest sistemes foren, més i més ineficients. S’amplià la base de dades i les opcions, oferint una petita enciclopèdia personal, amb les descripcions més bàsiques que una veu informatitzada anava llegint, però en general, la gent perdé la memòria.

Juntament amb la memòria també es perderen (en la gran majoria de casos) altres sentiments que sense saber-ho, resulta que anaven lligats a ella, com el rancor o l’enveja, perquè bàsicament s’oblidava ràpidament els motius que havien originat la disputa.

Però no sempre era així, ja que alguns individus, quan volien recordar alguna cosa amb totes les seves forces, es gravaven missatges o es deixaven pistes a sí mateixos per tal que l’endemà, quan es despertessin, poguessin saber, que algú o alguna cosa els havia enfurismat el suficient com per merèixer el seu record. Però aquí hi havia la tragèdia, ja que cap d’ells recordava realment el motiu de la disputa. Simplement es fiaven d’una veu enregistrada, que identificaven com a pròpia, que els explicava què era allò tan important que havien de recordar.

El món acabà sent un cau d’inseguretat, on la intuïció prengué un paper protagonista.

Doncs es dóna el cas, que encara avui, famílies senceres continuen unides. Moltes altres no, però ara em centraré en les que sí. Per alguna estranya raó, tot i no recordar que han estat amants o que tingueren fills, el cert és que alguns pares han semblat crear un vincle invisible amb la seva família, que tot i que no la recordin, es senten units a ella. Per immortalitzar el moment s’han fet desenes de fotografies amb les seves terminals personals, i intenten moure’s en grup, per tal d’evitar separar-se.

Perquè aquesta és la realitat per a molts altres. Milers de persones vaguen pels carrers buscant infructuosament a familiars, amics o amants, que apareixien en fotos dels seus terminals portàtils. Gairebé mai acabaven trobant als que buscaven, i amb el temps acaben formant una nova manada. I és que a ningú li agrada caminar perdut per un poble o ciutat que no reconeix com a propi, i del que permanentment oblida els llocs per on passa.

Però un nou problema truca a la porta. Sense memòria, la gent s’està oblidant de treballar. Desconeix per a què serveixen les eines més bàsiques, i sense que ningú conreï el camp, ni cuidi el bestiar, es impossible que sobrevisquin.

Els més afortunats, han rebut l’herència de vídeos explicatius, que a granges, escorxadors o camps de conreu, expliquen de forma senzilla però explicita, com s’han de fer les feines més bàsiques, i continuen obtenint les matèries primes, que no venen, sinó que emmagatzemen. El problema serà, quan les pantalles que reprodueixen els vídeos, o els discs durs on estan emmagatzemats, petin. Aquell dia ells també acabaren “cecs” com els altres, i 12h més tard, al final del dia, hauran oblidat com cultivar el camp que els dóna aliment.

Saben que arribarà el dia, en que la seva memòria es veurà reduïda al zero absolut. Llavors serà quan oblidaran mentre estiguin realitzant alguna tasca, el motiu pel qual estaven fent aquesta determinada acció.

Però la realitat és que molts d'ells ja s’hauran mort de gana molt abans.

En aquest món la democràcia ha perdut el sentit, no com en tants altres móns, on ens mostrem indiferents a la sort que tenim. Si aquesta societat sense Memòria veiés amb quin poc criteri alguns dels altres móns escullen als seus representant, potser gaudirien d’uns segons de felicitat.

Ja que es pensarien que la falta de Memòria no els afecta únicament a ells.