V de Votar

Dedicada a tots aquells que volen expressar-se democràticament i de forma pacífica.

Imaginem que existeixi un món on les persones volen votar.

Vaga voluntat on es valida la veu dels vilatans. Malauradament varis vassalls, virreis i vicecònsols, no veuen bé tal vicissitud i no validen la votació.

Vaticinen una victòria contrària a la seva voluntat i això els toca el voraviu.

Volen seguir vetllant per tal que els vedells no s’escapin dels voltors.

Volàtil volició, ja que els vilatans han vençut els seus temors i vindiquen la vigència de la seva voluntat.

Visualitzaran el seu valor vectoritzant una vigorosa V per les vies i voreres de la vil·la.

Volen que el món vegi la volença d’uns vilatans valents.

Vistosa valença.

Virreis i varis vassalls volen viciar-ho: “És una venació” vociferen en videoclips i videoconferències. Vinculen voluntat amb vandalisme.

Vel de vellut que s’escola com vapor.

Vulneren la viabilitat de la via, vestint als vilatans de víkings violents.

Verrucosa vall on els vilatans ja estan farts de viatjar en vagons vulnerables.

Volen agafar més velocitat, viure en una voràgine viral on el valer d’una vil·la es validi per les veus dels vilatans i no per virtut viril de virreis i vicecònsuls.

Els Vilatans volen votar, per fer visible amb vots la volença d’aquella vil·la.

PD: Imatge amb drets d'autor, extreta del web: Ara.cat

Reis que s’escullen als Dards

Dedicat a tots aquells que voldrien jugar a dards i no els deixen.

Imaginem que existeixi un món on els Reis es trien jugant una partida de dards.

Doncs sí, des de temps immemorial en aquelles contrades es celebren partides de dards per escollir el nou monarca.

Són tants els aspirants que volen optar a tan alt càrrec, que s'han de celebrar diferents lligues per acabar seleccionant els deu millors, que seran els que s'enfrontin en la gran final.

En aquell regne la creença amb la monarquia és absoluta.

No perquè creguin que aquest estament els pugui treure les castanyes del foc en moments difícils, sinó perquè tothom vol viure com un rei. No és estrany doncs que quan algú arriba a ostentar el càrrec, se n'alegrin per ell.  Almenys ha demostrat que sap llançar els dards.

Ara bé, tot i que l'acceptació de monarquia sigui àmpliament recolzada, n'hi ha que qüestionen la manera com s'escull. I és que segons alguns estudis de la zona, les persones dretanes tenen més facilitat que les esquerranes per llençar el dard, i com que això és una manera de condicionar als aspirants, s'oposen a que es continuï utilitzant aquesta prova per escollir al nou monarca. Com a alternativa proposen una elecció per sorteig o la tira de daus, però tals disciplines no tenen massa suport popular ja que es consideren subjectes a que puguin ser amanyades, o que puguin fer trampa.

Per això es continua amb el sistema dels dards. Almenys és força equitatiu.

Però fins quan dura el regnat d'un rei? En aquell món existeix la abdicació?! Sí existeix. I el regnat d'un rei dura fins que algú disconforme amb les seves polítiques o amb la seva persona, el desafia a una partida de dards i perd.

S'han donat casos de reis que ja formen part de la memòria popular, ja que aconseguiren vèncer trenta i quaranta desafiaments, fins que una mala partida, anys després d'arribar al càrrec, els dinamità de la seva privilegiada posició.

Per contra, també han passat a la historia els monarques que menys temps han ostentat el càrrec. El desafortunat rècord el teu un home que just després de guanyar la partida que el convertia en rei, la rival a qui acabava de vèncer el desafià, argumentant que en l'últim tir havia sobrepassat la línea de llançament. El nou monarca, tot just coronat, hagué d'acceptar el repte, doncs era llei, i perdé. La dona es convertí en la nova reina.

Quan un monarca perd la corona immediatament torna a ostentar el treball que exercís abans de ser coronat, ja fos escombriaire, dissenyadora gràfica, metge o qualsevol altra professió.

Al reis sortints no se’ls protegeix amb aforaments ni altres trampes legals, ja que es creu que tothom ha de ser responsable dels seus actes. El privilegi de ser rei es considera part de la vida, com les apostes en un joc, o el premi d'una loteria.

I és que s'ho prenen molt seriosament això de ser rei. S'entrenen des de petits, hi ha dietes especials i exercicis de tot tipus per enfortir dits i braços. La gent va carregada amb sarrons amb dards i juguen sempre que en tenen ocasió. Evidentment els tenen personalitzats. Uns els volen més lleugers, altres més pesats. Hi ha milers de teories i no totes elles verificades. Tot i així es continuen transmeten de generació a generació.

Uns fins i tot, el dia abans de les competicions mengen all. No pas perquè tingui cap propietat especial, sinó perquè la seva ferum pot acabar descentrant al rival.

Tot s'hi val per guanyar una corona.

El sistema per escollir el nou monarca pot semblar d'allò més incoherent i poc ortodox, ja que no es té en consideració cap altra valia que no sigui el llançament de dards. En aquesta prova no importa pas si els aspirants són uns abnegats en estratègia militar, que no coneguin les realitats del regne per haver viscut a fora, o no es sàpiguen fer el nus de la sabata.

Però si ho analitzeu fredament, veureu que és tan incoherent com en altres móns on no deixen regnar a les dones, o els ciutadans no poden escollir entre el model de societat que volen.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Los Vecinos Catalanes / Els Veïns Catalans

Entrada bilingüe.

Para todos los que quieran conocer el punto de vista de muchos catalanes.

Imaginaros que vivís en una Comunidad de Vecinos de ocho plantas, y que durante años habéis estado sufriendo los ruidos de los vecinos: gritos, música alta, sillas arrastrándose por el suelo. En fin, todo muy molesto, pero de una cierta habitualidad cuando se vive en bloque. Vosotros mismos lo habéis hecho de vez en cuando.

Pero de repente empiezan las filtraciones de agua. A algún vecino de arriba se le ha reventado una cañería, y ahora empezáis a sufrir las consecuencias. Es evidente que en seguida se acudiría al presidente para dar parte, y se contactaría con el vecino para que intentase detener la fuga.

El problema nace, cuando ves que las filtraciones en tu piso, apenas les importa a los otros. Se pasan la pelota de unos a otros, y no hay nadie que parezca realmente interesado en solucionarlo. Unos dicen que la fuga viene del sexto, otros del séptimo y otros del octavo. Te da igual de donde venga, pero tú quieres que se solucione el problema de una vez.

Entre rifirrafes van pasando los meses y los años, y aquella pequeña filtración ya se ha convertido en una grotesca mancha que cubre todo el salón y parte de la cocina. Tú que siempre has pagado religiosamente todas las cuotas de comunidad y has afrontado derramas extra, ahora te encuentras que no te hacen ni caso. Por mucho que se discuta, lo único que dan son malas excusas.

Al final te enteras que tus otros vecinos del rellano padecen los mismos problemas, que tu.

Y yo os pregunto:

¿Ante una situación como esta, a quien corresponde la decisión de decidir si se quedan o si se van?

No conozco a ninguna Comunidad de Vecinos que haya hecho una votación para decidir si unos vecinos tenían que quedarse o irse. Eso es una decisión Exclusiva de los afectados.

Otra cosa muy distinta, son las decisiones que pueda tomar la Comunidad, para solucionar el problema de las filtraciones, y que los afectados se planteen quedarse o no.

Imaginaros que los afectados, son los vecinos catalanes, y entenderéis porqué quieren hacer una consulta. Están hartos de las goteras y las falsas promesas, y tienen todo el derecho a decidir si quieren quedarse en el piso o si se van.

 

*************

Imagineu-vos que viviu en una Comunitat de Veïns de vuit plantes, i que durant anys heu estat patint els sorolls dels veïns: crits, música alta, cadires arrossegant-se pel terra. En fi, tot molt molest, però d'una certa habitualitat quan es viu en bloc. Vosaltres mateixos ho heu fet de tant en tant.

Però de sobte comencen les filtracions d'aigua. A algun veí de més amunt se li ha rebentat una canonada, i ara en comenceu a patir les conseqüències. És evident que de seguida s’avisaria al president per informar-lo, i es contactaria amb el veí perquè intentés aturar la fuga.

El problema neix, quan veus que les filtracions en el teu pis, amb prou feines els hi importen. Es passen la pilota dels uns als altres, i no hi ha ningú que sembli realment interessat en solucionar-ho. Uns diuen que la fuita ve del sisè, altres del setè i altres del vuitè. T’és igual d'on vingui, però tu vols que es solucioni el problema d'una vegada.

Entre picabaralles van passant els mesos i els anys, i aquella petita filtració ja s'ha convertit en una grotesca taca que cobreix tot el menjador i part de la cuina. Tu que sempre has pagat religiosament totes les quotes de comunitat i has afrontat derrames extra, ara et trobes que no et fan ni cas. Per molt que es discuteixi, l'únic que donen són males excuses.

Al final t'assabentes que els teus altres veïns del replà pateixen els mateixos problemes, que tu.

I jo us pregunto:

Davant una situació com aquesta, a qui correspon la decisió de decidir si es queden o si s’en van?

No conec a cap Comunitat de Veïns que hagi fet una votació per decidir si uns veïns havien de quedar-se o anar-se'n. Això és una decisió exclusiva dels afectats.

Una altra cosa molt diferent, són les decisions que pugui prendre la Comunitat, per tal de solucionar el problema de les filtracions, i així fer que els afectats es plantegin quedar-se o no.

Imagineu-vos que els afectats, són els veïns catalans, i entendreu per què volen fer una consulta. Estan farts de les goteres i les falses promeses, i tenen tot el dret a decidir si volen quedar-se al pis o si se'n van.

Pastissos assassins

 Dedicat als condemnats a dos anys de presó per llençar-li un pastís a una política en senyal de protesta, i al jutge que ha considerat que aquest acte havia de ser considerat com un acte terrorista.

Existeix un món on els pastissos són armes de matar i els pastissers, els furiosos guerrers que es transmeten de generació en generació el secret d’un art que durant mil·lennis va ser considerat simplement una font d’aliment.

És probable que ara estigueu enarcant la cella en senyal d’astorament. És comprensible, aquell és un món petit, singular i ric en sucres i carbohidrats. Pobres infeliços.

Ningú no sap d’on va sorgir la idea, ni l’estigma, tot i que les llegendes, aquelles velles xafarderes que sempre estan a l’aguait de caçar alguna ment oberta i afamada d’anècdotes, parlen que tot allò començà molts anys abans, quan els pastissos eren un regal edulcorat que la gent consumia per plaer.

Que primitius! Serà perquè no coneixien les grans possibilitats armamentístiques que s’amagaven darrera aquelles petites masses de calories flotants.

En mans d’un bon pastisser, la pobra víctima pot acabar ingerint un tros de pastís, que en un primer moment desperti la seva golafreria, amb sabors dolços i apetitosos. Deixarà que gaudeixi durant una mil·lèsima de segon de tots els contrasts, per un segon més tard, causar-li una indigestió per augment descomunal d’algun ingredient, que al entrar en contacte amb la saliva hagi començat a expandir-se multiplicant el seu volum per deu, i causant l’asfixia del pobre desgraciat. Aquesta sempre arriba després d’agòniques sacsejades, és clar.

Per aixó, en aquell món el terme mort dolça és el més cruel de tots, ja que va associat a aquest malèfic ritual.

Allà ningú menja pastissos per plaer, perquè mai es té la certesa que continguin algun ingredient que pugui acabar causant la mort.

En l’actualitat són molts els que acudeixen de forma clandestina als pastissers, per tal que els ajudin a desfer-se dels seus enemics. Els honoraris no són pas barats, però per la subtilesa dels més prestigiosos artesans s’han arribat a pagar fortunes. Com ninjes entrenats en l’art de la guerra, faran el que sigui necessari per a poder complir la seva missió, que no és altra que estampar-li el pastís a la cara d’aquell a qui els seus clients més odien.

El cos davant un atac com aquest reacciona de forma peculiar, ja que en la majoria de casos s’acaba ingerint de forma inconscient un tros de pastís, com si el cervell necessités saber amb què ha estat atacat i ordenés tastar-ho . Si això succeeix, la víctima ja ha begut oli.

La concentració per centímetre quadrat és tan mortal, que per petit que sigui el tast, ja no hi ha marxa enrere. Caurà fulminada en escassos minuts.

Davant aquesta dura realitat, els governants van haver de prendre una determinació exemplar. A ells tan els hi feia veure les ridícules imatges d’algun dels seus amb un pastís esclafat a la cara, el que no volien era haver de carregar amb la seva mort.

Per això allà, els pastissers i els pastissos estan perseguits per la llei. El llançament de pastissos està considerat un atac terrorista. S’arresta a tothom que practiqui aquest art, i es destrueixen sense concessió els pastissos que es requisen.

Corren rumors que en alguns assalts, la policia, com a càstig, ha fet menjar un per un tots els pastissos requisats, ja fossin de xocolata, nata, llimona o qualsevol barreja imaginable, fins que el cos rebenta. Una crueltat com aquesta no ha pogut ser documentada pels òrgans oficials. Però és un secret a veus que molts pares els hi relaten als seus fills abans d’anar a dormir, per tal que no oblidin mai que els pastissos són el mal en estat pur.

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants

Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.

An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.

La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.

Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.

Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.

Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.

I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.

Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.

Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.

No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.

El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.

Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.

A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.

La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.

Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.

Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.

Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.

Demà s’uniran per decidir el seu futur.

****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.

La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.

Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.

Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.

Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.

Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.

Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.

Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.

Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.

Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.

El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.

Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.

Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.

La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.

Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.

Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.

Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.

Mañana se unirán para decidir su futuro.

  

****************************

 

Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.

The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.

Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.

Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.

Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.

But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.

And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.

Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.

None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.

However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.

The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.

Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.

In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.

The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.

Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.

Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.

Yesterday was joined to cross from end to end their land.

Tomorrow will join together to decide their future.

Un Món sense Polítics

Dedicat al Gerard, per plantejar-me un tema tan atrevit.

Imaginem que existeixi un món sense polítics. Així d’entrada segur que més d’un ja somriu davant la idea, però analitzat fredament, és evident que per arribar a tal situació, hauríem de parlar o d’una societat més compromesa i avançada socialment, o d’una altra on la desafecció política fos tan gran que la gent s’hagués revelat contra la classe política. Com que aquí tenen cabuda tots els Móns imaginats, donareu una ullada a tots dos.

En el primer cas, on les coses s’han fet de forma pacífica, gaudeixen d’un estil de vida força semblant al nostre, però la concepció de la política és completament diferent. Aquí la transició començà a les urnes i anà avançant imparable, emparada en una democràcia en la que sempre han cregut.

Existeixen lleis, deures i obligacions per la ciutadania, i s’interelacionen amb els diferents pobles establint llaços de comunicació i comerç com el de tants altres móns. Però aquí s’han saltat l’esglaó dels polítics. Es creuen completament preparats per governar-se a si mateixos, sense la necessitat d’escollir permanentment càrrecs electes. La globalització ha deixat de ser interessant, i el seu cercle d’actuació acostuma a ser com a molt continental. Es reuneixen setmanalment, i hi ha Àgores per tot arreu, construïdes per tal de fomentar el debat públic i les preses de decisions que el poble requereix. Cada poble o ciutat vetlla pels seus propis interessos, conscient que potser necessita diversos pobles veïns per poder obtenir tots els serveis que la seva societat demanda.

Per això en moltes ocasions s’han acabat unint, mitjançant acords de col·laboració, o formant petites regions concebudes per defensar amb una sola veu els interessos davant les grans ciutats, des d’on sempre surten les exigències més difícils de complir.

Però tornant al tema polític. Sí que hi ha representants dels pobles que s’envien a reunions de país, però no s’hi dediquen de forma exclusiva i l’únic que perceben és una petita quantitat de diners, per les jornades de treball perdudes. Són càrrecs cíclics que un munt de gent ha ocupat.

No cobren sous vitalicis un cop jubilats, ni tenen més privilegis que els que mai han ocupat el càrrec.

En l’altra part de la balança, en un món més fosc hi trobem l’altra cara de la moneda. Una societat, que durant anys ha estat tan indignada amb la classe política, que ha acabat assimilant que podien prescindir d’ella.

Reneguen de la corrupció que segons ells va implícita en aquest sistema i han aprés a gestionar-se entre ells. Actuen més com a petits grups que com a ciutats cohesionades. Aquí hi hagueren molts disturbis en el passat, i encara ara no és un lloc massa segur. Enderrocar els polítics, anà vinculat a la queixa davant el poder econòmic predominant i les classes benestants. Hi hagué robatoris, saquejos i judicis a peu de carrer on es condemnaven a diversos personatges acusats de ser responsables de tot el mal causat a la societat.

Grans fortunes abandonaren ràpidament el país on havia esclatat la revolta, però aquell polvorí ràpidament s’estengué per tot arreu i al final quedaren ben pocs llocs al marge d’aquests aires de canvi.

Ara la societat viu en una calma tensa. Ja no hi ha disturbis, i els saquejos són puntuals. Les petites colònies que s’han format han après que no poden viure atacant-se mútuament, però sempre hi ha grups rebels que es mostren intransigents o es creuen més poderosos que els seus veïns.

Els suborns per aconseguir immunitat són a l’ordre del dia.

Alguns nostàlgics enyoren als polítics, són els més vells del poble. Ells havien conegut l’antic sistema parlamentari i ara no els sembla tan dolent. Per això somriuen complaguts quan les noves fornades de joves, indignats amb la sensació d’inseguretat que viuen, han començat a plantejar la possibilitat de pactes i unions, formant grups més grans que puguin plantar cara als saquejadors. Hi ha grans comunicadors que saben convèncer a la massa. Un bon grapat dels oients han acabat creient que gent com aquella és la que hauria de portar les regnes del seu poblat.

No saben que la llavor de la Política ha estat plantada de nou.

Evidentment entre aquests dos exemples hi ha un ampli ventall que tindrien cabuda en aquest bloc, però he volgut agafar pols oposats perquè el contrast fos radical.

Ja que aquest és el particular sentit de l’humor del destí: Quan es llença una moneda a l’aire, mai es té la certesa de quin costat caurà.

Aquesta imatge té drets d'autor

Justícia igual per a tothom

Dedicat a en Carlos i en Joan, per ajudar-me a ampliar la perspectiva.

Imaginem que existeixi un món on la Justícia sigui igual per a tothom. Sé que és complicat, i que d’entrada aquesta afirmació desperta el recel generalitzat de molts de vosaltres, però aquí sempre ens hem esforçat en anar una mica més enllà, així que aquesta vegada no serà diferent (tot i que m’ha costat trobar-lo).

És un món senzill, amb les trivialitats de qualsevol altre, però substancialment diferent a la resta. Aquí el poder econòmic està tan repartit, que ningú es considera més que el seu igual. Treballen conscienciats com a grup, i els líders que ocupen el càrrec sempre destaquen per la seva fermesa i integritat.

Tota la vida han proclamat que “Qui governa ha de predicar amb l’exemple” i tantes vegades ho han repetit que s’ho han acabat creient.

En aquest món el propi Delicte, en les múltiples rames que pot aparèixer, és una ofensa a tercers. Per aquesta societat, rebre un suborn és tan humiliant com ser repudiat públicament pel cap d’estat, i tenen la certesa que cap acte queda impune, ja que creuen que la veritat sempre s’acaba sabent.

És cert que en aquest món, els diners i els mercats no tenen el paper tan determinant com en altres móns, però es que tampoc els ho han permès. Ells creuen que haver-se sotmès a les pressions de tercers, només hauria servit per convertir la classe política i les altes esferes, en simples titelles dels designis del capital, uns valors molt pobres, que només hauria evocat a les generacions futures d’aquella societat a la submissió obligada. Per això si oposaren frontalment.

Feia dècades, quan aquella societat es debatia entre acabar sent una més controlada pel poder econòmic, o una completament diferent on l’equilibri social fos absolut, s’optà per aquest segon camí. Es feu pública una llista amb totes aquelles fortunes, entitats, o grups de pressió, que amb els seus gestos havien intentat intercedir en la política o la justícia, anunciant sancions i penalitzacions fins aleshores mai vistes i es sotmeté a escarni públic la seva ofensa.

“Qui governa ha de predicar amb l’exemple… i els qui tenen el poder econòmic també”.

La societat, els boicotejà en massa, fins que demanaren públicament perdó. Però allà no són il·lusos, i saben que les paraules són tan efímeres com el vent. Per això hagueren de rescabalar la seva falta, reinvertint una petita fortuna en obres socials.

I la justícia mentrestant seguia la corrent d’aquest estil. Era directa i no mirava a qui apuntava sinó el delicte que s’havia comés. Periòdicament sortien publicats els noms de persones o empreses que havien estat imputades en un possible delicte, i les condemnes que acabaven patint. També hi havia un apartat amb els casos on l’imputat acabava demostrant la seva innocència.

Però en aquest món no hi havia la flexibilitat jurídica que en molts altres es tolerava, així que els advocats, per molt malabars que volguessin fer per intentar justificar els actes del seu client, s’acabaven trobant contra un mur de legalitat que no podien superar. Les condemnes sempre eren severes, ja que ells creien que vivint en una societat com la que tenien, haver estat tous amb les sentències, tan sols hauria servit perquè altres seguissin el camí dels primers, emparats amb la falta d’eficiència del Codi Penal.

Així que s’esmeraven amb força, recordant-se cada dia, que els governs canvien periòdicament, però que si deixaven que altres els controlessin des de les ombres, serien uns pocs els que triarien el destí de tots. I això anava en contra de la seva política de grup.

Però com ja us he advertit, fora d’aquell món, aquests conceptes sonen estranys. I teniu raó: Mentre algú tingui prous diners per comprar a un alt càrrec, o prou influencia per subornar-lo. Mentre els que delinqueixin es sentin impunes davant la justícia o superiors a ella. Mentre la justícia no sigui un òrgan independent, amb prou força per actuar en totes direccions sense que li tallin les ales, i fins que els mitjans de comunicació (propietat de membres afins als que delinqueixen) no puguin tergiversar la veritat maquillant-la o eludint-la,… la Justícia no serà igual per a tothom.

Aquí, aquesta realitat la tenim assumida. I això és el que ens fa dèbils, ja que acceptem com a cert i inamovible, una situació que hauria de ser com a molt puntual.

Sabem que aquí la justícia no és igual per a tots… però caram, almenys podrien dissimular una mica.

Societat Sense Memòria

Dedicat a l’Anna, pels bons moments que passem en grup, tot i que la memòria a vegades li falli.

Imaginem que existeixi un món on la seva gent no tingui memòria. Val a dir que és realment tràgic, ja que la memòria és l’eina que ens ha permès evolucionar com a societat. Recordar els nostres errors ha estat clau per provar nous camins, que finalment conduïssin al desenllaç esperat.

Sense aquest suport estaríem mancats d’una part radical de nosaltres mateixos.

I en aquell món ha passat. No sempre fou així, ja que temps enrere disposaven de tant bona memòria com qualsevol altra societat, però una espècie d’epidèmia selectiva, anà deteriorant les seves defenses, fins arribar al punt que amb prou feines poden recordar els esdeveniments amb 12h de marge. Aquest és tot el seu ventall d’experiència.

Irònicament, quan van començar a patir aquesta greu patologia, fou el moment en el què destinaren tots els seus esforços a desenvolupar productes prou eficients que permetessin fer la vida més confortable a tots els ciutadans.

El què més triomfà foren les terminals portàtils. Petits ordenadors que tots duien fixats a l’avantbraç i que mitjançant un panell tàctil podien oferir les opcions més bàsiques, com una guia fins a destins habituals (casa, treball, hospital), o un ventall de fotografies amb gent pròxima.

Però a mesura que s’anà perdent temps de memòria, aquest sistemes foren, més i més ineficients. S’amplià la base de dades i les opcions, oferint una petita enciclopèdia personal, amb les descripcions més bàsiques que una veu informatitzada anava llegint, però en general, la gent perdé la memòria.

Juntament amb la memòria també es perderen (en la gran majoria de casos) altres sentiments que sense saber-ho, resulta que anaven lligats a ella, com el rancor o l’enveja, perquè bàsicament s’oblidava ràpidament els motius que havien originat la disputa.

Però no sempre era així, ja que alguns individus, quan volien recordar alguna cosa amb totes les seves forces, es gravaven missatges o es deixaven pistes a sí mateixos per tal que l’endemà, quan es despertessin, poguessin saber, que algú o alguna cosa els havia enfurismat el suficient com per merèixer el seu record. Però aquí hi havia la tragèdia, ja que cap d’ells recordava realment el motiu de la disputa. Simplement es fiaven d’una veu enregistrada, que identificaven com a pròpia, que els explicava què era allò tan important que havien de recordar.

El món acabà sent un cau d’inseguretat, on la intuïció prengué un paper protagonista.

Doncs es dóna el cas, que encara avui, famílies senceres continuen unides. Moltes altres no, però ara em centraré en les que sí. Per alguna estranya raó, tot i no recordar que han estat amants o que tingueren fills, el cert és que alguns pares han semblat crear un vincle invisible amb la seva família, que tot i que no la recordin, es senten units a ella. Per immortalitzar el moment s’han fet desenes de fotografies amb les seves terminals personals, i intenten moure’s en grup, per tal d’evitar separar-se.

Perquè aquesta és la realitat per a molts altres. Milers de persones vaguen pels carrers buscant infructuosament a familiars, amics o amants, que apareixien en fotos dels seus terminals portàtils. Gairebé mai acabaven trobant als que buscaven, i amb el temps acaben formant una nova manada. I és que a ningú li agrada caminar perdut per un poble o ciutat que no reconeix com a propi, i del que permanentment oblida els llocs per on passa.

Però un nou problema truca a la porta. Sense memòria, la gent s’està oblidant de treballar. Desconeix per a què serveixen les eines més bàsiques, i sense que ningú conreï el camp, ni cuidi el bestiar, es impossible que sobrevisquin.

Els més afortunats, han rebut l’herència de vídeos explicatius, que a granges, escorxadors o camps de conreu, expliquen de forma senzilla però explicita, com s’han de fer les feines més bàsiques, i continuen obtenint les matèries primes, que no venen, sinó que emmagatzemen. El problema serà, quan les pantalles que reprodueixen els vídeos, o els discs durs on estan emmagatzemats, petin. Aquell dia ells també acabaren “cecs” com els altres, i 12h més tard, al final del dia, hauran oblidat com cultivar el camp que els dóna aliment.

Saben que arribarà el dia, en que la seva memòria es veurà reduïda al zero absolut. Llavors serà quan oblidaran mentre estiguin realitzant alguna tasca, el motiu pel qual estaven fent aquesta determinada acció.

Però la realitat és que molts d'ells ja s’hauran mort de gana molt abans.

En aquest món la democràcia ha perdut el sentit, no com en tants altres móns, on ens mostrem indiferents a la sort que tenim. Si aquesta societat sense Memòria veiés amb quin poc criteri alguns dels altres móns escullen als seus representant, potser gaudirien d’uns segons de felicitat.

Ja que es pensarien que la falta de Memòria no els afecta únicament a ells.

Humans sense Essència

Dedicat a l’Anahi, i al seu punt crític davant  la realitat que altres volen forjar per nosaltres.

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin perdut la seva essència, allò que ens ha fet destacar per sobre de les altres espècies, convertint-los en un grup adoctrinat, conformista i sense maldat ni bondat específica.

Humans que saturats de missatges subliminals s’han anat perdent en la seva pròpia ceguera cultural. Generació rere generació, han anat oblidant el qué un dia els feu diferents, per convertir-los en una massa controlada i sense poder de decisió. Per què pensar per un mateix si l’entorn ja ho fa per ells?

En aquest món no es qüestionen les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació, dirigits i encarrilats gairebé sempre a servir exclusivament al partit que governa. La submissió anímica ha estat tal, que fins i tot la política ha perdut la seva força.

Temps enrere, el descrèdit dels polítics feu avorrir la política a la gent, que entengué que existien molt poques diferencies entre partits, ja que les grans decisions les acabava prenent l’òrgan econòmic predominat, que evidentment només afavoria els seus propis interessos.

Els avantpassats d’aquell món assimilaren com a veritat, que si volien seguir vius havien de malviure amb les restes que els de dalt els oferien. Fou tal l’asfixia a la que arribaren, que acabaren acceptant aquella submissió gairebé com un privilegi.

Evidentment també hi hagué aquells que es manifestaren, si més no al principi, però la pressió i la repressió a què els sotmeteren, calà en la resta de ciutadans, mentre pels canals oficials no es parava d’etiquetar aquells petits disturbis com a aïllats i purament delictius. Retallaren tots els drets als que no eren de la seva elit, i modelaren un nou model, que a través de les generacions, s’anà torçant.

Ara, els ciutadans d’aquell món semblen poc més que fantasmes, la gent es mou per simples interessos. Han perdut la seva maldat innata i s’han entregat plenament al centralisme que es propugna des del centre de la colònia.

La gent s’inscriu en llistes públiques, i és el govern qui els assigna el treball. No acostumen a ser feines massa complexes, però els mantenen ocupats.

La gent, si ho sol·licita, pot viure en parella, però és una modalitat que no ofereix masses garanties. A aquesta societat els agrada  reunir-se en petits grups de cinc o sis persones. Petites manades, que ofereixen més seguretat als individus que la formen. Evidentment hi acostuma a haver un dels membres que sobresurt com a líder, i les decisions que pren, no acostumen a ser qüestionades a menys que vagin en contra de la gran majoria. Però no cregueu que això comporta gaires discussions. Tot el contrari. Ser líder és una llosa que molts d’ells, submisos i apagats, no volen dur, així que acaten les seves ordres, igual que acaten les dels seus governants.

Al transport públic, passejant pel carrer o en el seu entorn laboral, la gent mira, però no veu. Consideren que el què passi al seu voltant no és rellevant. Sembla talment com si zombies adoctrinats poblessin les ciutats.

Es relacionen per necessitat, i eviten tant com poden el contacte amb els altres, ja que els seus conciutadans, formen part d’altres “manades”. I altres manades implica altres punts de vista. Una possibilitat aterradora segons ells.

És un món gris, que no s’il·lusiona pels petits detalls i que no valora tot el que té al seu costat.

El nivell d’adoctrinament és tal, que per exemple, si algú cau per accident a les vies del metro, pot estar convençut que cap dels allà presents, ni que l’andana estigui plena de gent, farà el més mínim esforç per ajudar-lo. Quedaran impassibles davant els crits de dolor de l’individuo, que al caure malament s’ha fracturat la cama.

Molts d’ells segurament el miraran, però no veuran ni assimilaran que és un igual. Quan s’escolti el comboi avançar pel túnel, el neguit del pobre infeliç augmentarà. Intentarà escapar d’aquella situació, mentre desenes de persones contemplen l’espectacle com si estiguessin veient una pel·lícula a la televisió.

Ningú farà res per evitar l’atropellament, i quan aquest es produeixi, no hi hauran sentiments de culpabilitat o pena. Tot el contrari, es diran a sí mateixos que no forma part de la seva manada, així que: Per què l’haurien d’ajudar?

Les esferes de la Història

Aprofitant l’estrena de "Looper", i abans que tots els canals vagin plens d’aquesta temàtica, desenvolupo una idea que em va donar fa setmanes en Manel.

Imaginem que existeixi un món on els viatges en el temps siguin una realitat. Evidentment en un principi tal món ja desperta la nostra admiració, però alerta, sota la temptadora aparença, s’hi amaga un món obscur en el que no tots hi voldríem viure.

I és que, en aquest món ningú vol ostentar el poder. El poder està considerat un signe de repressió, i aquell que reprimeix als altres, acostuma a acabar mort.

Voleu saber el perquè?

Fa dècades que la tecnologia per viatjar en el temps, va arribar al gran públic. Existeixen complexes homologats i altres de clandestins, on per un preu fixat et poden enviar a qualsevol època del passat. Segons els canals de notícies, només els punts homologats donen les suficients garanties per realitzar aquests salts, i es recorda que és il·legal utilitzar altres complexes. Però la gent de carrer no sempre pot pagar la petita fortuna que li exigeixen en un dels llocs oficials, així que han acabat acudint als locals clandestins, difícils de rastrejar pels organismes oficials.

El negoci funciona bé, però la gent ha perdut la dèria dels primers anys, ja que poc després de començar els viatges en el temps, es descobrí un secret que ho canviaria tot. Un secret que no s’hauria sabut si no fos per l’arrogància humana.

Des d’un principi hi hagueren ciutadans amb complex de “messies”, gent anònima que es creia prou preparada com per canviar unilateralment la Història. Però per contra, també aparegué la figura del “Frustrador”, que eren persones del futur que vetllaven perquè els principals fets de la Història continuessin sent iguals com els havien conegut.

Les lluites entre aquests dos bàndols foren èpiques.

Com us podeu imaginar, un dels destins més sol·licitats fou l’equivalent a la nostra Segona Guerra Mundial. Un moment de la Història en el que un dictador havia pujat al poder i havia causat milions de morts. Ara que es tenia la màquina del temps, els intents per tornar al passat i assassinar al dictador, foren una constant. Però sempre hi havia un Frustrador disposat a aixafar els intents dels Messies escampats per arreu, que sota la bandera de fer Justícia Històrica, intentaven alterar la Història una i una altra vegada.

Les morts entre aquests dos bàndols foren nombroses, però poc temps després es començaren a adonar d’un detall que ho canviaria tot. En aquestes disputes, els morts sempre acabaven sent la gent del futur enviada al passat. Ni un sol dels ciutadans de l’època morí. Massa casualitat per ser simplement fruit de l’atzar.

Fins i tot en certa ocasió s’aconseguí disparar a escassos centímetres del cap al dictador. Un tir mortal segons relatarien els diversos visitants del futur congregats en aquella freda plaça del nord. El propi Frustrador que havia acabat matant al Messies que havia disparat, juraria que el tret havia estat tan contundent, que pensar en la supervivència del dictador era completament impensable. Però el dictador, miraculosament es recuperà.

Es feu evident que el destí tenia un particular sentit de l’humor.

Necessitarien algunes proves més per comprendre la sorpresa que els reservaven les lleis temporals: El viatger del temps pot interactuar i interferir en els fets del passat, però no en pot canviar el desenllaç. Ningú podia morir dues vegades, així que, si la història deia que el dictador havia mort al final de la Gran Guerra, cap viatger del temps podria canviar aquest fet.

Això frustrà a molts, que continuaren intentant-ho de forma indirecta, sent més subtils, però topant amb el mateix resultat: Intentaren matar als pares del dictador abans que nasqués i fins i tot als seus avantpassats. També volgueren impedir que el dictador conegués a persones claus que l’havien ajudat a ascendir al poder, i així un llarg etcètera. Res funcionà.

Durant segles l’home havia imaginat realitats paral·leles i futurs variables en funció dels actes que es cometessin, però l’experiència els demostrà que el curs de la Història era un, i que ells tan sols podien fer petits canvis. Una amarga desil·lusió, que analitzada fredament no resultava del tot inútil.

És cert que el passat és una pel·lícula que ja s’ha escrit i sobre el qual no s’hi poden fer variacions, però per contra, el futur és un espai desconegut a l’espera que algú l’escrigui.

Descobrir els viatges en el temps, ha estat el punt de partida per fer reflexionar als opressors del poble. La raó és ben senzilla. Ningú coneix la data en que morirà. Potser la Història diu que tal membre del govern, o tal magnat especulador, moriran en quaranta-vuit hores. Si la història ja està escrita, no servirà de res que aquest magnat quedi rodejat per guardaespatlles i Frustradors afins a ell. El Messies arribarà fins a ell i farà que les esferes de la Història continuïn girant com sempre.

Davant la certesa que una política opressora o una decisió polèmica, poden encendre les ires del poble, els governants han optat per renegar dels càrrecs públics. Ja són masses els que han estat assassinats per misteriosos personatges que han desaparegut sense deixar rastre.