Oblidar-se de llegir

Dedicada a l’Anahi, per proposar-me reptes d’allò més divertits.

Imaginem que existeixi un món on la gent de sobte és incapaç de llegir. No, de debò, us repto a que feu l’esforç d’imaginar-vos com seria mirar un text que fins a uns segons abans es mostrava clar i intel·ligible, i de sobte assimilar-lo com un impossible, on les lletres són figures estranyes sense cap sentit especial.

Qui més qui menys ha experimentat aquesta sensació, contemplant un text escrit amb algun idioma que no domina. Però aquí el vertigen que causa aquest trauma, és cent mil vegades pitjor.

Imagineu els pobres infeliços, repassant una per una cadascuna de les seves vocals i consonants, símbols, kanjis o números. És igual l’idioma emprat, tots han sucumbit a l’oblit.

Aquell món seria devastador.

La primera generació de persones post incident conservaria les paraules, i com que la oïda funciona prou bé, podrien comunicar-se oralment. Entenen el concepte de “casa”, i saben que la C, la A i la S eren instruments que s’empraven per comunicar-se, però ja no recorden el concepte de vocals i consonants i no poden pronunciar les lletres de forma individual. El seu cervell ha tancat les portes a allò que ens ha fet créixer com a espècie i ens ha dotat de cultura.

És evident que als pocs mesos d’haver patit l’incident, encara amb el record fresc de com era el seu dia a dia abans de la catàstrofe, s’intentaria recuperar de nou l’escriptura, o si mes no establir algun sistema que els permetés comunicar-se eficientment, però cada vegada que ho intentessin es quedarien amb el llapis, boli, o tecla de l’ordinador, immòbil, sense saber exactament què fer.

El cop anímic que suposaria per tota la humanitat un trauma com aquest, és impossible d’assimilar. De sobte els sistemes de missatgeria més emprats del món, serien pantalles indesxifrables. Les llargues comunicacions que es mantenien amb els amics, haurien quedat obsoletes, i s’hauria de recórrer a les trucades, videoconferències, o a les trobades als bars, per xerrar.

També la immensa majoria de pàgines web perdrien la seva força, sent útils simplement aquelles que oferissin imatges, vídeos o música. La primera generació post-incident, encara recordaria de memòria les pàgines més freqüents a les que solia connectar-se així que podria discernir quines eren servibles i quines no.

Els programadors, amb el seu llenguatge universal d'uns i zeros, seguirien el mateix camí i es veurien abocats al precipici de l'oblit. Sense ells la informàtica moriria.

Però sens dubte el drama més gran el trobaríem a les Biblioteques. El gran cementiri del coneixement, que disposaria d’unes relíquies indesxifrables, que amaguen el secret de la humanitat. Allà hi hauria els autèntics tresors que han forjat la societat de la que gaudeixen allà. Però tot quedaria perdut. La gent podria intentar transmetre l’emotivitat d’un llibre, mirar-ne l’adaptació cinematogràfica si hi era, o escoltar-ne la radiofonia.

Bàlsams íncipits i insuficients. La pèrdua del coneixement literari seria catastròfic.

La segona generació, que hauria après exclusivament d’Oïda, viciaria molt més el llenguatge. El simplificaria.

A l’accedir al buscador escriuria de memòria només aquelles pàgines que els haguessin transmès. O provarien sort teclejant a cegues unes quantes lletres i esperar que la recerca intel·ligent del buscador assimilés el que s’havia escrit i oferís la seva lliure interpretació.

A partir de la tercera generació, on el sistema d’aprenentatge encara s’hauria viciat i simplificat més, es començaria a veure que hi havia una necessitat real de trencar amb el passat. Que els seus mètodes ja no servien (la gran majoria d’ordinadors, tablets i mòbils ja no funcionarien) i que potser era moment de crear algun llenguatge, per simple que fos, que els permetés comunicar-se sense limitacions.

Tornaria a aparèixer el llenguatge per gestos i símbols i es reiniciaria el procés d’evolució de la comunicació.

Cent generacions després <hº*d[.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

La fi del món

Dedicada a l’Editorial Males Herbes, per organitzar aquest divertit concurs sobre el llibre: “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

Imaginem que existeixi un món que està arribant a la seva fi, i la gent, assimilant que no hi ha salvació possible, intenti comprendre què els ha passat. Les pistes son vagues, alguns diuen que els xinesos estan a punt de conquerir el món. Hi afegeixen dades incoherents sobre un cataclisme econòmic i una guerra mundial contra els mutants. Senten campanes i no saben on toquen. Estan convençuts que una mena d’exèrcit interplanetari rescatarà tots els que estiguin a prop de les antenes de telecomunicacions. Els carrers estan buits i no hi circula ni un vehicle, ni tan sols autobusos turístics. De tant en tant hi passa un vagabund pilotant un carretó de supermercat ple fins dalt, però res més**

Tractant amb aquestes dades i centenars d’informes extres, els investigadors que encara no s’han rendit a l’evidència, han arribat a una terrible conclusió.

Segons ells, les causes que han originat la fi del món són ben clares:

Els xinesos han creat un joc més addictiu i perillós que el “Candy Crash”. Tot aquell que hi juga acaba patint-ne les conseqüències. Tan sols és necessari un segon per infectar a la gent. A qui ja ha desenvolupat la malaltia se l’anomena mutant, perquè ja mai més recuperarà el seny. No hi ha cura possible. El període d’incubació era de trenta dies, temps més que suficient com perquè aquell joc aparentment inofensiu arrasés en descàrregues. Als usuaris els encantava, i les crítiques eren extremadament bones, d’aquí que acabés instal·lat en milions de smarthphones. Ningú sospità del seu veritable perill fins que ja fou tard.

Quan la infecció ja fou una realitat els mercats es desplomaren, la tensió creixé en una espiral terrorífica i la incertesa s’apoderà de la raó. Al final s’ha decidit crear zones de reclusió en funció de la gravetat que mostren els pacients. Als més lleus se’ls deixa malviure vagant per les ciutats. Als més greus se’ls sotmet a durs estudis químics, per intentar trobar un remei que els salvi. Els experiments amb humans estan a l’ordre del dia.

Diuen que els únics que de moment se n’han salvat són els països subdesenvolupats de l’Àfrica i els astronautes que havien estat enviats a l’exterior. Els més optimistes creuen que s’uniran per formar una resistència i que la salvació arribarà del cel, però el cert és que els xinesos estan conquerint el món.

L’última batalla es lliura a Paris. Envoltats de mutants i gent atònita que comprèn que el món tal com el coneixia s’està esfondrant. La lluita és desigual, ja que molts dels membres que formen l’últim graó de la resistència, combaten infectats i amb les capacitats minvades.

La tecnologia va interconnectar a la societat del segle XIX amb totes les parts del món, i ara els ha infectat des de la porta del darrera.

** Paràgraf copiat del llibre “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

PD: La Imatge té drets d’autor.

Evacuant un món / Evacuando un mundo

Entrada bilingüe

Dedicada a tots aquells que amb els seus actes s’esforcen a evitar un canvi climàtic que ja patim, però que encara podem vèncer.

Dedicada a todos aquellos que con sus actos se esfuerzan en evitar un cambio climático que ya padecemos, pero que todavía podemos vencer.

************

Imaginem que existeixi un món on hagin d'abandonar el seu planeta després d'esgotar-ne els recursos que posseïa.

Un problema de superpoblació, afegit a una sobreexplotació dels recursos i a una política mediambiental autodestructiva, han fet que el planeta sigui incapaç de regenerar tots els recursos que aquella societat reclama.

S’han talat boscos, s’ha buidat el mar de peixos i s’han contaminat rius i cels. S’ha maltractat tant l’ecosistema, que el canvi climàtic ja fa temps que és evident i acusat.

Després de dècades esforçant-se per redreçar la situació, la tragèdia els ha acabat superant. Sequeres, fam, racionalització dels aliments bàsics, disturbis i mort.

Es creien l’espècie superior d'aquell planeta, i acabaran exterminats com una simple formiga, sota la indiferent bota de la natura. El món es reinventarà, s’adequarà a les llargues estacions calentes i a l'escassetat d'aigua. Forjarà una nova vegetació capaç de sobreviure al gèlid hivern i de pas farà més resistents als éssers que aconsegueixin sobreviure. Però l’espècie dominant en aquell planeta, superada per la seva supèrbia i acostumada a tenir-ho tot mastegat, passarà penúries per intentar sobreviure. Alguns ho aconseguiran, sempre hi ha exemplars que sobreviuen miraculosament, però la gran majoria sucumbirà a la gana, la falta d'aliments i a la destrucció de la vida tal com la coneixen.

La ironia de tot això és que la generació que patirà en major mesura aquestes conseqüències, no en té cap culpa de les decisions que dècades i segles abans van prendre els estúpids sectors governants d’altres contrades. Per aquells empresaris, banquers, inversors o polítics, el primordial era buscar un benefici immediat a costa de tot i tothom, sense importar els danys col·laterals. No es previngué i ara es paguen les conseqüències.

La calor i la sequera ja han causat milions de víctimes. Abans que arribi una nova onada de calor extrema que causi més morts, han decidit cremar l'últim cartutx.

Buscaran el seu futur lluny del seu planeta.

Marxen per no tornar mai més. Bé, de fet s’aferren a l’esperança que potser alguna de les generacions futures podrà tornar, però tots ells saben que la seva llar passaran a ser naus fredes i poc confortables pensades per sobreviure, però no pas per aportar els mateixos privilegis que hi havia.

Aquell món ha canviat, i la societat també ho haurà de fer.

No hi ha naus per tothom, i tots els que volen marxar no poden. També hi ha molta gent que no té cap intenció d’abandonar la terra que els va veure néixer i es quedaran allí fins que la mort els reclami.

Cada dia es produeixen enlairaments des de diversos punts del planeta. S’han firmat acords de col·laboració i la evacuació ara és una prioritat.

La nostàlgia assalta a tots aquells que embarquen en les naus poc abans d’abandonar el planeta. Pensen en el que deixen enrere i en el que els espera al davant. S’obliguen a creure que el futur fora de les seves fronteres serà possible. Que les escasses colònies repartides per planetes pròxims, seran suficients per abastir la gran demanda que en breu necessitaran.

Resen per que així sigui, i lamenten que la lògica no hagués estat prioritària a l’hora de prendre decisions en temps passats.

De bona gana agafarien als seus avantpassats i els farien contemplar el planeta moribund que els han deixat. Condemnant-los a ells al patiment que aquella societat ha de sofrir. Han vist morir a familiars i amics, mentre buscaven a contrarellotge una solució. Els ancians i nadons semblen ser les víctimes preferides del canvi climàtic. Milions de morts, també en països altament desenvolupats, que s’haurien pogut evitar si quan encara hi havia marge s’hagués pensat una mica més amb el cap i no tant amb la butxaca.

Però ara per ells això ja no és cap consol. Moriran en una nau enmig de l’espai, escapant d’una mort segura i perseguint un somni que els han obligat a viure, maleint a aquells que van destruir el seu planeta.

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor

************

Imaginemos que exista un mundo donde tengan que abandonar su planeta después de agotar los recursos que poseía.

Un problema de superpoblación, sumado a una sobreexplotación de los recursos y a una política medioambiental autodestructiva, han hecho que el planeta sea incapaz de regenerar todos los recursos que aquella sociedad reclama.

Se han talado bosques, se ha vaciado el mar de peces y se han contaminado ríos y cielos. Se ha maltratado tanto el ecosistema, que el cambio climático ya hace tiempo que es evidente y acusado.

Tras décadas esforzándose para enderezar la situación, la tragedia les ha acabado superando. Sequías, hambre, racionalización de los alimentos básicos, disturbios y muerte.

Se creían la especie superior de aquel planeta, y acabarán exterminados como una simple hormiga, bajo la indiferente bota de la naturaleza. El mundo se reinventará, se adecuará a las largas estaciones calientes y a la escasez de agua. Forjará una nueva vegetación capaz de sobrevivir al gélido invierno y de paso hará más resistentes a los seres que logren adaptarse. Pero la especie dominante en aquel planeta, superada por su soberbia y acostumbrada a tenerlo todo masticado, pasará penurias para intentar sobrevivir. Algunos lo conseguirán, siempre hay ejemplares que sobreviven milagrosamente, pero la gran mayoría sucumbirá al hambre, a la falta de alimentos y a la destrucción de la vida tal como la conocen.

La ironía de todo esto es que la generación que sufrirá en mayor medida estas consecuencias, no tiene ninguna culpa de las decisiones que décadas y siglos antes tomaron los estúpidos sectores gobernantes de otras regiones. Para aquellos empresarios, banqueros, inversores o políticos, lo primordial era buscar un beneficio inmediato a costa de todo y todos, sin importar los daños colaterales. No se previno y ahora se pagan las consecuencias.

El calor y la sequía han causado millones de víctimas. Antes de que llegue una nueva ola de calor extremo que cause más muertes, han decidido quemar el último cartucho.
Buscarán su futuro lejos de su planeta.

Marchan para no volver nunca más. Bueno, de hecho se aferran a la esperanza de que quizás alguna de las generaciones futuras podrá volver, pero todos ellos saben que su hogar pasarán a ser naves frías y poco confortables pensadas para sobrevivir, pero no para aportar los mismos privilegios que había.

Ese mundo ha cambiado, y la sociedad también lo hará.

No hay naves para todos, y todos los que quieren irse no pueden. También hay mucha gente que no tiene ninguna intención de abandonar la tierra que los vio nacer y se quedarán allí hasta que la muerte los reclame.

Cada día se producen despegues desde distintos puntos del planeta. Se han firmado acuerdos de colaboración y la evacuación ahora es una prioridad.

La nostalgia asalta a todos aquellos que embarcan en las naves poco antes de abandonar el planeta. Piensan en lo que dejan atrás y en lo que les espera delante. Se obligan a creer que el futuro fuera de sus fronteras será posible. Que las escasas colonias repartidas por planetas próximos, serán suficientes para abastecer la gran demanda que en breve necesitarán.

Rezan por que así sea, y lamentan que la lógica no hubiera sido prioritaria a la hora de tomar decisiones en tiempos pasados.

De buena gana cogerían a sus antepasados ​​y les harían contemplar el planeta moribundo que les han dejado. Condenándoles a ellos al sufrimiento que aquella sociedad debe sufrir.

Han visto morir a familiares y amigos, mientras buscaban a contrarreloj una solución. Los ancianos y bebés parecen ser las víctimas preferidas del cambio climático. Millones de muertos, también en países altamente desarrollados, que habrían podido evitarse si cuando aún había margen, hubiesen pensado un poco más con la cabeza y no tanto con el bolsillo.

Pero ahora para ellos esto ya no es ningún consuelo. Morirán en una nave en medio del espacio, escapando de una muerte segura y persiguiendo un sueño que les han obligado a vivir, maldiciendo a aquellos que destruyeron su planeta.

Fòbia a morir / Fobia a morir

Entrada Bilingüe

Aprofitant l’estrena de “Los últimos días” aquí us deixo la nova entrada del bloc.

Imaginem que existeixi un món, on la societat hagi desenvolupat una fòbia tan gran a la mort, que la pròpia inseguretat els pugui provocar crisis agudes, atacs epilèptics i fins i tot la mort.

Els primers casos de fòbia extrema foren deguts a la por a sortir a l’exterior. De sobte la gent temia notar el contacte del sol irradiant directament la seva pell. Es sentia insegura d’haver de creuar el carrer o de caminar envoltada per una multitud anònima que els podia atacar en qualsevol moment. Fins i tot inspirar l’aire fresc del carrer turmentava a les seves foses nasals.

En un primer moment ningú entengué perquè es produïen aquelles morts de gent anònima, que sense motiu aparent es desplomava enmig del carrer. Però quan els científics i els doctors acabaren entenent que no era cap virus el que els provocava la mort, buscaren el motiu en el propi individu. Fou llavors quan es diagnosticaren les primeres fòbies.

No es volgué alarmar a la població ja que córrer la veu només serviria perquè més gent, de forma inconscient, desenvolupés la fòbia. Malauradament per ells, veieren que el silenci no era una arma prou efectiva contra el subconscient humà. La plaga de fòbia s’estengué per arreu, la gent acabà lligant caps, doncs la histèria que patien els individus s’acabava quan quedaven refugiats dins dels edificis o a les parades de metro.

L’engranatge preestablert que feia girar el gran mecanisme d’aquella societat es trencà. De sobte les prioritats canviaren radicalment. Les normes que fins a aquell moment tothom havia acceptat com a regles del joc, ja no servien. A partir d’aquell moment s’hagué de forjar una nova societat.

I això és el que han fet. Sobreviuen amb més o menys penúries, agrupats en petites bandes. S’ha apel·lat a la humanitat racional per evitar saquejos i guerres entre bàndols, i en més o menys mesura s’ha aconseguit. Però la gana és mala consellera, i quan els recursos falten sorgeixen les tensions.

Alguns, emparats en la nit han intentat fer incursions a l’exterior, però la majoria acaben frustrades ja que la fòbia no entén de franges horàries. No obstant, alguns afortunats tenen prou sang freda o autocontrol per superar la seva por. O potser simplement mai han desenvolupat la malaltia, tot i que seguint al grup, han acabat marginats com ells, per por a caure víctimes d’una malaltia invisible.

Quan aquelles incursions funcionen, poden tornar al seu cau amb una mica més d’aliment. Però hi ha massa gent vivint a sota terra, així que per moltes incursions que es facin, sempre resulten insuficients. Aquest abisme encara es fa més evident a les grans ciutats, on fa temps que van deixar de ser autosuficients, i la major part del que consumien els venia de fora. Aquest model obsolet és el que ara els aboca a haver de començar de zero per intentar no morir de gana.

Alguns ja ho han començat a aconseguir, tot i que no tindran massa temps per gaudir-ne, ja que quan l’engranatge per fi tornava a funcionar, la debilitat humana ha anat un pas més enllà.

Desterrats i resguardats en un món suburbà, algunes persones han començat a percebre també el seu nou entorn com a hostil, i el seu cervell, com a mode d’autoprotecció, ha començat a patir fòbia a la inseguretat en la que viu.

Novament s’inicia la seqüència que els dugué fins allà. Creieu que hauran aprés del errors i seran capaços de convèncer al seu cervell perquè aturi aquesta nova espiral de pànic? O bé cediran víctimes de les seves pors i rebutjaran enfrontar-se amb la seva nova realitat.

Si és així, pot ser que estiguem davant els últims dies d’aquesta societat.

************

Aprovechando el estreno de "Los últimos días" aquí os dejo la nueva entrada del blog.

Imaginemos que exista un mundo, donde la sociedad haya desarrollado una fobia tan grande a la muerte, que la propia inseguridad les pueda provocar crisis agudas, ataques epilépticos e incluso la muerte.

Los primeros casos de fobia extrema fueron debidos al miedo a salir al exterior. De repente la gente temía notar el contacto del sol irradiando directamente su piel. Se sentía insegura por tener que cruzar la calle o caminar rodeada por una multitud anónima que les podía atacar en cualquier momento. Incluso inspirar el aire fresco de la calle atormentaba sus fosas nasales.

En un primer momento nadie entendió porque se producía la muerte de tanta gente anónima, que sin motivo aparente se desplomaba en medio de la calle. Pero cuando los científicos y los doctores acabaron entendiendo que no era ningún virus lo que les provocaba la muerte, buscaron el motivo en el propio individuo. Fue entonces cuando se diagnosticaron las primeras fobias.

No se quiso alarmar a la población ya que correr la voz sólo serviría para que más gente, de forma inconsciente, desarrollara la fobia. Desgraciadamente para ellos, vieron que el silencio no era un arma suficientemente efectiva contra el subconsciente humano. La plaga de fobia se extendió por todas partes, la gente acabó atando cabos, pues la histeria que sufrían los individuos terminaba cuando quedaban refugiados dentro de los edificios o en las paradas de metro.

El engranaje preestablecido que hacía girar el gran mecanismo de aquella sociedad se rompió. De repente las prioridades cambiaron radicalmente. Las normas que hasta ese momento todo el mundo había aceptado como reglas del juego, ya no servían. A partir de ese momento se tuvo que forjar una nueva sociedad.

Y eso es lo que han hecho. Sobreviven con más o menos penurias, agrupados en pequeñas bandas. Se ha apelado a la humanidad racional para evitar saqueos y guerras entre bandos, y en mayor o menor medida se ha conseguido. Pero el hambre es mala consejera, y cuando los recursos faltan surgen las tensiones.

Algunos, amparados en la noche, han intentado hacer incursiones en el exterior, pero la mayoría terminan frustradas ya que la fobia no entiende de franjas horarias. No obstante, algunos afortunados tienen suficiente sangre fría o autocontrol como para superar su miedo. O quizás simplemente nunca han desarrollado la enfermedad, aunque siguiendo al grupo, han acabado marginados como ellos, por miedo a caer víctimas de una enfermedad invisible.

Cuando aquellas incursiones funcionan, pueden volver a su guarida con un poco más de alimento. Pero hay demasiada gente viviendo bajo tierra, así que por muchas incursiones que se hagan, siempre resultan insuficientes. Este abismo todavía se hace más evidente en las grandes ciudades, donde hace tiempo que dejaron de ser autosuficientes, y la mayor parte de lo que consumían les venía de fuera. Este modelo obsoleto es lo que ahora les obliga a tener que empezar de cero para intentar no morir de hambre.

Algunos ya han empezado a conseguirlo, aunque no tendrán demasiado tiempo para disfrutarlo, ya que cuando el engranaje por fin volvía a funcionar, la debilidad humana ha ido un paso más allá.

Desterrados y resguardados en un mundo suburbano, algunas personas han comenzado a percibir también su nuevo entorno como hostil, y su cerebro, a modo de autoprotección, ha empezado a sufrir fobia a la inseguridad en la que vive.

Nuevamente se inicia la secuencia que les llevó hasta allí. ¿Creéis que habrán aprendido de los errores y serán capaces de convencer a su cerebro para que detenga esta nueva espiral de pánico? O bien cederán víctimas de sus miedos y rechazarán enfrentarse a su nueva realidad.

Si es así, puede que estemos ante los últimos días de esta sociedad.

I si tot s’acaba?

Si hem d’afrontar un apocalipsi, almenys que sigui amb humor.

Imaginem que existeixi un món que realment arribi a li fi. Així d’entrada sembla una putada, i no m’agradaria pas estar a la seva pell, però tot i el catastròfic futur que els espera, no podem caure en el victimisme fàcil. Ja que, ni que no ho sembli, una extinció planetària sempre té coses bones.

Primer de tot: Difícilment un banc perseguirà als seus deutors a l’altra vida per reclamar-los el deute de la hipoteca impagada (tot i que no dubto que com a mínim ho intentarà... potser fins i tot recorrent a mèdiums especialitzats que facin d’enllaç).

Un altre punt positiu és que per fi la crisi i la seva inseparable amiga, la prima de risc, deixaran de ser les protagonistes de bona part de les notícies, i cediran a desgana la repercussió mediàtica a l’apocalipsi. Un personatge molt més agraït de tractar.

Però ni en aquest punt històric els mitjans de comunicació es posaran d’acord. Alguns d’ells els hi donaran la culpa a la ineficiència del govern actual mentre aquests, ofesos davant tal insinuació, asseguraran per activa i per passiva que la fi del món és culpa de l’herència rebuda de l’anterior legislatura.

Així funciona la política… sempre tirant pilotes fora, i sent incapaços de fer autocrítica. Però és clar, ningú vol carregar amb la culpa de la fi del món, ja que als llibres d’història quedaria molt malament.

I és que, la fi del món gaudeix d’una fama terriblement dolenta i immerescuda, doncs per exemple, gràcies a ella es veuria complert un dels desitjos més demandats pels humans al llarg de tota la seva existència: “M’agradaria no haver de treballar!”. D’acord. Adjudicat! En un acte de generositat que l’honra, l’apocalipsi posaria el seu granet de sorra per intentar acontentar al poble. Així que no ens podem pas queixar! Ara bé, tenint en compte els alts nivells d’atur d’aquest món, una bona part de la població ja té pràctica en això de quedar-se a casa i no poder fer res.

Però bé, alguna cosa sí que solucionarà l’apocalipsi, posarà fi a les eternes discussions tertulianes, en que es parla de tot i de res a la vegada. Alguns d’aquests programes fins i tot han abordat el tema de l’apocalipsi. Una possibilitat que sempre ha semblat interessant, però a la que ningú ha dedicat massa temps a comprendre. Potser per això s’han dedicat a filosofar i filosofar durant hores sobre la fi del món, sense acabar fent res realment efectiu per preveure o anticipar-se a l’extinció.

És clar que després arribaran les lamentacions, però vaja, que les accepti l’òrgan superior serà tan complicat, com que un jutjat processi als especuladors dels mercats que s’han lucrat a costa d’arruïnar als altres.

Així que sent pragmàtics, els habitants d’aquell món tampoc s’haurien de preocupar massa!

“I de les coses dolentes que comporta una extinció no en parlem?” em recriminarà algú davant tals afirmacions.

No em volia posar melancòlic, però suposo que es just que també analitzi les coses menys bones de tot plegat.

Una de les desgràcies més grans és que, si arriba la fi del món, els pares no podran veure créixer als seus fills. És cert, és una experiència única, almenys als primers anys d’infantesa. Després la cosa va degenerant. Així que els pares de tot el món no s’han de preocupar, ja que si arriba la fi del món, s’estalviaran l’experiència d’haver de conèixer el xicot estúpid, arrogant i ple de tatuatges de la seva filla, o la novia mal educada del seu fill. Tampoc hauran de suportar el moment en que descobreixin que els fills han entrat en el món de les drogues, o patir les vexacions d’uns fills mal educats per la societat que han perdut tot el respecte als seus pares. I el que és més important, no s’hauran de sentir culpables, per no haver-los pogut pagar una carrera universitària, doncs amb les taxes actuals, els estudis més que un dret, ja són un privilegi.

I seguint amb les grans pèrdues que molts lamentaran, crec que ara toca parlar de l’Amor. Aquest sentiment que pot moure muntanyes i poc després fer-nos davallar als inferns amb un simple canvi de direcció. Sí, és cert, aquest seria un dels grans perjudicats si tot això s’acabés. L’Amor inacabat d’una parella que tot just comença. L’amor madur d’un matrimoni que ha estat tota la vida junts, l’amor dels pares i mares vers els seus fills, i l’amor a un mateix, que abunda tant com qualsevol altre.

Bé, no… com qualsevol altre no. Hi ha un amor que despunta per damunt de tots els altres. Que mou marees d’enamorats amb la seva simple presència i sembla poder curar tots els mals.

“I quin és aquest gran amor?!” em preguntareu vosaltres encisats.

Doncs l’amor pel futbol!! Quin voleu que sigui?!

Això sí que seria una tragèdia! Tindran lligues organitzades a l’altre barri?… Millor no fer-se masses il·lusions, a més, tenint en compte que cada vegada fan menys partits en obert, la veritat és que els habitants d’aquest món ja fa temps que s’estaven mentalitzant.

Per ells ha arribat el dia en que tot s’acaba.

Però tampoc cal fer-ne un drama, total, els dinosaures ja van passar per una extinció i mira’ls ara... estan ben cofois exposats als museus de tot el món.

Humans Agegantats

De nou gràcies al pou d’idees d’en Manel! :P

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin augmentat la mida un 800%. Per un caprici del destí, una radiació descontrolada s’acabà escampant fins al racó més allunyat d’aquell món, prenent-se la llibertat d’atacar el sistema intern d’aquells que l’havien alliberada.

I és que aquesta ha estat una de les particularitats de la radiació: La mutació només afecta als humans. (qualsevol de vosaltres pot intuir les terribles conseqüències que això ha comportat).

Una de les més dràstiques i doloroses, fou el fet que, no tots els habitants han suportat la mutació. Els ossos i els òrgans de molts d’ells foren incapaços de resistir aquell augment indiscriminat, i per falta de densitat, acabaren cedint. Resultà anguniós veure aquells humans agegantats que durant el període en que encara estaven creixent, se’ls hi trencaven els ossos de les cames mentre feien una cosa tan bàsica com caminar. Acabaren a terra gemegant de dolor, incapaços de comprendre què havia passat fins que ja era tard.

Hi hagué milions de casos per tot el món.

Però la gent seguí creixent, fins acabar fregant els 15 metres d’alçària, i els 560 Kg de pes.

De la nit al dia, en un procés que es completà en dos mesos, la gent hagué d’assimilar que gairebé tot el què havia estat construït a mida humana havia quedat obsolet: Cases, cotxes, roba, ordinadors, mòbils i un llarg etcètera.

Ni les portes els servien. Era com utilitzar passos pensats per gats, on era evident que s’acabarien quedant encallats. Però l’esperit de supervivència és una facultat que els humans portem inculcada en el fons del nostre genoma, així que assimilaren la seva nova realitat i buscaren solucions com a mínim temporals. Així fou com entengueren que havien de buscar refugi en naus industrials i poliesportius. Aquestes edificacions podien ser una bona elecció, ja que almenys els servirien de sac de dormir les més petites, i de tenda de campanya on refugiar-se uns quants individus, les més grans.

Però de nou aquest no fou el problema, sinó una espècie de rumor que s’escampà entre la societat: Si la mida humana havia crescut un 800%, era evident que la demanda d’aliments també es multiplicaria per 8. Una xifra inassumible per un planeta que igual que el nostre havia estat sobrexplotat pel consumisme irresponsable.

Sobraven milions de persones, potser fins i tot un continent sencer hauria de desaparèixer per retornar l’equilibri, però ningú es sentia prescindible i la lluita per la hegemonia i el control d’aliments fou terrorífic.

Les prioritats que tots donaven com a clares, trontollaren amb la mateixa facilitat que havien estat edificades. A ningú li importava el seu treball si sabien que els supermercats estarien buits de reserves.

Els governs s’esforçaren per intentar recuperar el control. Cridaven a la calma, justificant que existien prous reserves per cobrir les necessitat de la ciutadania. Però allò no era cert, i quan els aliments començaren a faltar, esclataren les revoltes violentes.

S’havia intentat trobar la cura a aquella mutació, però no es trobava cap radiació semblant a la originada accidentalment que invertís els efectes.

Hi hagué molt caos. Però com sempre passa, la ciutadania seguí a aquells que proposaven idees per sobreviure i aclimatar-se a la catàstrofe.

De cop i volta aquella societat es tornà a convertir en caçadors, ramaders i agricultors. S’organitzaren en colònies destinades a ser autosuficients. Ningú venia els excedents, tot i que l’intercanvi entre matèries primeres era a l’ordre del dia.

Malauradament també hi havia guerrilles sense control, que s’alimentaven dels saquejos que realitzaven indiscriminadament. Eren violents i inadaptats que buscaven el recurs fàcil al treball diari, però no sempre els sortia bé la jugada. A més d’un en plena fugida, li feien figa les cames, per uns ossos que havien decidit trencar unilateralment el contracte que els unia al cos, i feien que el fugitiu caigués com un arbre al mig del camí.

Els seus perseguidors, enfurismats ciutadans als que els hi acabaven de robar el fruit del seu treball, celebraven amb goig aquell regal diví.

Potser havien perdut la collita d’un trimestre, però sabien que aquella nit soparien carn a la brasa en prou abundància com per quedar ben saciats.

Un món on no hi ha món

Dedicat al Carlos, per les llargues i interessants converses que mantenim, i per plantejar-me un dels reptes més complexos i abstractes fins al moment.

Imaginem que existeixi un món, on no hi hagi món. Un espai en l’univers on la vida i la mort siguin una. Un món, on llum i foscor es dissolguin en un entorn sense matisos i la realitat sigui un punt de vista relatiu.

Sembla impossible. Una idea esbojarrada difícil de donar-li forma a primer cop d’ull. Però deixeu-me que us parli d’ell.

És un Món, en el que durant una mil·lèsima de segon ha conviscut amb el seu antagònic: El No-Món.

Un breu interval, que ha precipitat cap a l’infinit la vida d’aquells milions de persones que habiten aquest món. Un batec que ha aparegut en mig d’un “T’estimo” que mai s’acabarà de pronunciar. Una inflexió temporal que deixarà amb la paraula a la boca a un professor enmig de classe, a dos amics conversant afablement, a una noia a punt d’enviar un missatge que hauria canviat la seva vida, i d’una discussió de la que cap de les dues parts es podrà penedir.

Aquesta fluctuació en l’espaitemps ha arribat sense previ avís. D’aquí que tota la vida continguda en aquell món es negui a quedar en l’oblit. Els milions de cors volen continuar bategant, queda molt per fer i masses coses per viure, però el No-Món reclama el seu lloc. Com un joc entre balances, que busquen el seu equilibri etern i durant un breu instant l’aconsegueixen. El temps ha semblat reduir la seva marxa per tal que tots els éssers d’aquell món poguessin percebre que alguna cosa havia canviat.

El destí és el que guia el camí dels esdeveniments, contemplant l’espectacle indiferent a tot allò que està apunt de succeir.

Existeix un món on no hi ha món.

Quin ha estat el detonant de tal desgràcia?! La veritat és que poden haver-hi centenars d’explicacions diferents, però totes són iguals d’irrellevants. Simplement ha passat.

La llum encegadora n’ha estat l’emissària. Inici i fi, ja que després d’ella tan sols hi ha silenci. Els habitants d’aquell planeta més que dolor, el què han experimentat ha estat sorpresa i incomprensió. Però tot ha succeït tan ràpid que els cervells de l’immensa majoria han estat incapaços d’assimilar-ho.

El No-Món estava a les portes de la seva nova llar, i com a acte de benvinguda, ha volgut capturar en una fotografia única i etèria, què és exactament el sentit de la vida. Guardant la resposta amb recel, satisfet del què havia descobert, i conservant-la en la memòria, conscient del tresor que li acaba de robar al seu antagònic.

Un món que ha afrontat l’extinció, sense saber que estava en perill, que ha malgastat milers de vides en foteses que els han privat de l’autèntic plaer que alimenta l’ànima: la curiositat.

Ningú en aquell món ha obert els ulls al que estava passant. Ningú n'ha sabut interpretar els indicis. Potser hauria servit de ben poc. Potser només hauria aconseguit alarmar a la gent i fer aparèixer l’angoixa i el patiment en ells.

Alguns pensareu que davant d’una desgràcia global és millor la ignorància a la veritat. Tingueu raó o no, el cert és que en aquest món no es preocuparen de res que no fos exclusivament terrenal, i així foren sorpresos, amb actituds despreocupades que de l’altra manera haurien estat de desesperació a l’entendre que el final era imminent.

L’únic problema de la ignorància és que ens desarma davant la realitat, que tard o d’hora s’acaba creuant en el nostre camí, i quan ens topem amb ella acostuma a exigir el seu tribut, en forma de conseqüència.

El tribut en aquest món ha estat deixar a milers de vides a mig fer. Actes bons, dolents, egoistes, irracionals o passionals, han estat arrencats d’arrel, captant la seva essència un efímer instant, per acabar eradicant-los poc després, permetent així que el No-Món entri definitivament a escena.

Existeix un món on no hi ha món, ja que ha deixat d’existir mentre tu llegies aquestes línies.

Reiniciant la Vida

Dedicat al Xorx, pel seu carisma innat, i per fer-me passar tants bons moments des de la distància!

Imaginem que existeixi un món on l’espai de temps és determinat, i cada quaranta anys posi el comptador a zero per tornar a començar. Com un botó capritxós que reiniciï tot el cicle de la vida cada quaranta anys.

En aquest món ningú sap perquè succeeix aquesta anomalia temporal, de fet no tenen temps de plantejar-se tals incògnites perquè molt abans que adquireixin els coneixements bàsics de la raó, ja han estat destruïts. Tampoc tenen la certesa científica que estant en perill, fins que ja acostuma a ser tard. Cada vida viscuda és oblidada amb la mateixa facilitat que fou forjada.

L’existència és cíclica. El món reneix, tarda vint anys en fer l’atmosfera habitable. Llavors apareix la vida que dura exactament vint anys més, completant així el cicle dels quaranta anys. Quan el planeta col·lapsa, absorbeix tota la matèria i abans de desaparèixer, per un caprici diví, ressorgeix en un planeta inert que tarda vint anys a adaptar la seva atmosfera i vint anys més en desenvolupar-la,… És un cicle etern que fa milions d’anys que es representa.  

Els individus d’aquest món no s’engendren com els mamífers, naixen de larves gegants, que durant els vint anys de reconstrucció es van desenvolupant. Llavors apareix la vida. Dura vint anys, i es torna a extingir. Durant els últims anys de la seva existència, les condicions comencen a canviar dràsticament. La gravetat s’altera, les temperatures es disparen i la vida es va extingint a marxes forçades. Algunes civilitzacions, han estat prou intel·ligents com per intentar buscar refugi a sota terra, altres han evolucionat tan poc, que l’extinció els ha arribat molt abans que entenguessin el què els estava passant.

Però en aquest món capritxós, cada nova fornada de vida, és un cant a l’esperança. La curiositat innata del que és desconegut, sumat a la bondat innocent de la inexperiència, el fa maldestres i poc curosos.

L’evolució és diferent en els cicles que les larves s’acaben engendrant en distàncies més curtes, ja que els nous individus ràpidament interactuen, i en la gran majoria de casos acaben creant colònies.

Per contra, els cicles en els que les larves s’acaben generant molt espaiades, acostumen a sorgir societats individualitzades, poc sociables, i caçadors depredadors, que s’adonen amb incomprensió com a cada any que passa, en aquell planeta hi fa més calor, i hi ha menys recursos a repartir. L’últim any abans de la fi acostuma a ser el més radical, que extermina el 90% de la població.

No obstant, que en aquest món la vida sigui caduca i condemnada a l’extinció, no implica que a altres móns pateixin els mateixos efectes. Fora dels seus límits existeixen planetes prou pròxims a ell com per estudiar-lo, i prou allunyats com per no patir la seva tràgica desventura.

Alguns fins i tot els observen encuriosits, intentant desxifrar tots els misteris que amaguen, doncs temen que en un futur, puguin ser ells els que acabin entrant en aquell cicle dantesc. Però la curiositat és universal, i en molts móns, la creença de superioritat, també. Per això un d’aquests móns veïns ha tingut la gosadia d’enviar una expedició humana al planeta, després d’estudiar durant segles el renaixement periòdic d’aquell món.

Òbviament els mouen interessos econòmics, però l’efecte dominó s’inicia amb cada petita decisió.

¿Què passarà en un món condemnat, quan al cinquè any de renéixer, quan la vida està en la seva màxima plenitud, aparegui una expedició alienígena intel·ligent i racional, amb la pretensió d’instal·lar-se durant els següents dotze anys allí?

Això sí, tenen intenció d’abandonar el planeta, molt abans que acabi col·lapsant de nou.

El problema és, que les coses no sempre surten com es planegen.

A sota terra

Dedicat al Ramon i a l’esperit aventurer que du a dins.

Imaginem que existeixi un món on la humanitat hagi estat condemnada a viure a sota terra. Que la seva dèria per la evolució industrialitzada els hagués empès a emetre tants contaminants a l’aire, que viure a la superfície s’hagués fet inviable.

Segurament haurien desitjat mirar a les estrelles i molts d’ells haurien empès el viatge cap allí. Però molts altres, aquells que eren prescindibles i no es podien pagar el passatge, s’haurien vist obligats a refugiar-se a sota terra.

Ara, passats els segles, aquelles colònies de repudiats, s’han convertit en grans ciutats subterrànies, pròsperes i plenament autosuficients, construïdes en gran part amb materials reutilitzats. Veritables obres de l’enginyeria, que impressionarien al més versat. Han comunicat les seves ciutats amb extens túnels, que han reforçat adequadament per evitar esfondraments, i han creat ventiladors gegants, que després de purificar l’aire, el distribueixen per tots els racons d’aquells emplaçaments. També filtren l’aigua que canalitzen en pous, per distribuir posteriorment a totes les zones de la ciutat.

La pell dels que viuen a sota terra és tan pàl·lida que defugen qualsevol rastre de llum solar, perquè els cremaria sense contemplació. Són com talps refugiats al seu cau.

S’han aprofitat antigues construccions per comunicar el nou món amb l’antic. Un nou món que nasqué de les nocions més bàsiques de la mineria, hi ha acabat cavant cúpules ciutadanes (com anomenen a les seves ciutats) per tot el subsòl. Recorden com treballar el ferro, el fang i el maó. Tots els materials que necessiten els poden trobar a les ciutats abandonades del vell món.

A diari alguns voluntaris eixelebrats decideixen sortir a l’exterior, equipats amb màscares. Una part d’ells ho fan per investigar, ja que per alguna raó que no acaben de comprendre a la superfície hi continua havent vida. No humana, però sí vegetal i animal.

Des de les ciutats cavades cent metres avall, observen com el món ha recuperat la seva verdor. Malauradament ells hi tenen el pas vetat. Almenys durant el dia.

Els seus ulls s’han acostumat a la foscor, i no resistiren exposar-se obertament a la llum solar. Per això surten de nit. Recorren pobles i ciutats que en el seu dia foren capitals mundials, i contemplen sense sorpresa com les plantes han recuperat el seu espai natural. També contemplen zones, desolades en el passat, on ara hi ha boscs salvatges als que penetren sense por. També hi ha animals, i això és precisament el que busquen aquells caçadors de la nit. Però han d’anar en compte, perquè si es distreuen acaben engolits pel Fantasma de la Purga.

Un esser invisible i sense cos, que cada matinada es passeja lliurement per la superfície terrestre. Entre les cinc i les set del matí tot aquell que està a la superfície desapareix, i les seves restes mai són trobades.

En aquest món, gran part de les seves creences són degudes a conviccions religioses i relats poc científics que han anat passant de generació en generació. Però no es qüestionen la seva veracitat, ja que és l’única realitat que coneixen: Si algú es retarda caçant, ja se’l pot donar per mort.

Amb el que no compten és amb els canvis de guió.

El Fantasma de la Purga arriba en forma de corrent d’aire. L’instint  expert d’aquella gent el distingeix tan bon punt frega les primeres fulles dels arbres pròxims. Llavors toca córrer. L’ideal seria que no haguessin d’esperar a l’últim moment per tornar a casa, però a vegades una bona presa és massa temptativa.

A més com ja he dit, a vegades el guió canvia dramàticament de perspectiva, i el fantasma, habitualment puntual, decideix avançar una mica la seva arribada.

No hi ha explicació lògica, tan sols ho fa.

El fantasma és intel·ligent… i només és qüestió de temps que entengui que les preses més interessants se les cobrarà de nit.

Però què passarà quan entengui que la font del seu aliment es troba a sota terra?!