I si tot s’acaba?

Si hem d’afrontar un apocalipsi, almenys que sigui amb humor.

Imaginem que existeixi un món que realment arribi a li fi. Així d’entrada sembla una putada, i no m’agradaria pas estar a la seva pell, però tot i el catastròfic futur que els espera, no podem caure en el victimisme fàcil. Ja que, ni que no ho sembli, una extinció planetària sempre té coses bones.

Primer de tot: Difícilment un banc perseguirà als seus deutors a l’altra vida per reclamar-los el deute de la hipoteca impagada (tot i que no dubto que com a mínim ho intentarà... potser fins i tot recorrent a mèdiums especialitzats que facin d’enllaç).

Un altre punt positiu és que per fi la crisi i la seva inseparable amiga, la prima de risc, deixaran de ser les protagonistes de bona part de les notícies, i cediran a desgana la repercussió mediàtica a l’apocalipsi. Un personatge molt més agraït de tractar.

Però ni en aquest punt històric els mitjans de comunicació es posaran d’acord. Alguns d’ells els hi donaran la culpa a la ineficiència del govern actual mentre aquests, ofesos davant tal insinuació, asseguraran per activa i per passiva que la fi del món és culpa de l’herència rebuda de l’anterior legislatura.

Així funciona la política… sempre tirant pilotes fora, i sent incapaços de fer autocrítica. Però és clar, ningú vol carregar amb la culpa de la fi del món, ja que als llibres d’història quedaria molt malament.

I és que, la fi del món gaudeix d’una fama terriblement dolenta i immerescuda, doncs per exemple, gràcies a ella es veuria complert un dels desitjos més demandats pels humans al llarg de tota la seva existència: “M’agradaria no haver de treballar!”. D’acord. Adjudicat! En un acte de generositat que l’honra, l’apocalipsi posaria el seu granet de sorra per intentar acontentar al poble. Així que no ens podem pas queixar! Ara bé, tenint en compte els alts nivells d’atur d’aquest món, una bona part de la població ja té pràctica en això de quedar-se a casa i no poder fer res.

Però bé, alguna cosa sí que solucionarà l’apocalipsi, posarà fi a les eternes discussions tertulianes, en que es parla de tot i de res a la vegada. Alguns d’aquests programes fins i tot han abordat el tema de l’apocalipsi. Una possibilitat que sempre ha semblat interessant, però a la que ningú ha dedicat massa temps a comprendre. Potser per això s’han dedicat a filosofar i filosofar durant hores sobre la fi del món, sense acabar fent res realment efectiu per preveure o anticipar-se a l’extinció.

És clar que després arribaran les lamentacions, però vaja, que les accepti l’òrgan superior serà tan complicat, com que un jutjat processi als especuladors dels mercats que s’han lucrat a costa d’arruïnar als altres.

Així que sent pragmàtics, els habitants d’aquell món tampoc s’haurien de preocupar massa!

“I de les coses dolentes que comporta una extinció no en parlem?” em recriminarà algú davant tals afirmacions.

No em volia posar melancòlic, però suposo que es just que també analitzi les coses menys bones de tot plegat.

Una de les desgràcies més grans és que, si arriba la fi del món, els pares no podran veure créixer als seus fills. És cert, és una experiència única, almenys als primers anys d’infantesa. Després la cosa va degenerant. Així que els pares de tot el món no s’han de preocupar, ja que si arriba la fi del món, s’estalviaran l’experiència d’haver de conèixer el xicot estúpid, arrogant i ple de tatuatges de la seva filla, o la novia mal educada del seu fill. Tampoc hauran de suportar el moment en que descobreixin que els fills han entrat en el món de les drogues, o patir les vexacions d’uns fills mal educats per la societat que han perdut tot el respecte als seus pares. I el que és més important, no s’hauran de sentir culpables, per no haver-los pogut pagar una carrera universitària, doncs amb les taxes actuals, els estudis més que un dret, ja són un privilegi.

I seguint amb les grans pèrdues que molts lamentaran, crec que ara toca parlar de l’Amor. Aquest sentiment que pot moure muntanyes i poc després fer-nos davallar als inferns amb un simple canvi de direcció. Sí, és cert, aquest seria un dels grans perjudicats si tot això s’acabés. L’Amor inacabat d’una parella que tot just comença. L’amor madur d’un matrimoni que ha estat tota la vida junts, l’amor dels pares i mares vers els seus fills, i l’amor a un mateix, que abunda tant com qualsevol altre.

Bé, no… com qualsevol altre no. Hi ha un amor que despunta per damunt de tots els altres. Que mou marees d’enamorats amb la seva simple presència i sembla poder curar tots els mals.

“I quin és aquest gran amor?!” em preguntareu vosaltres encisats.

Doncs l’amor pel futbol!! Quin voleu que sigui?!

Això sí que seria una tragèdia! Tindran lligues organitzades a l’altre barri?… Millor no fer-se masses il·lusions, a més, tenint en compte que cada vegada fan menys partits en obert, la veritat és que els habitants d’aquest món ja fa temps que s’estaven mentalitzant.

Per ells ha arribat el dia en que tot s’acaba.

Però tampoc cal fer-ne un drama, total, els dinosaures ja van passar per una extinció i mira’ls ara... estan ben cofois exposats als museus de tot el món.