Cúpules gelades

Dedicat a tots els que patim els efectes de la calor d’estiu.

Imaginem que existeixi un món on hi fa tan fred que la humitat en suspensió es congela i acaba formant cúpules gegantines de gel, d’una bellesa inqüestionable, però que empresona als seus habitants sota la seva gèlida capa.

I com pot ser això? Doncs perquè el seu sol s'està apagant.

En dues dècades els hiverns s'han tornat pràcticament irresistibles. I els estius encara són més temuts, ja que les grans cúpules de gel que es formen en tot el planeta, amb la calor es desfan per zones i cauen. Són petits esfondrament que no poden controlar i que generalment causen estralls. Les grans plaques de gel que cauen del cel aixafen sense concessió a animals i humans que caminin per allí.

Viure en una nit eterna és dur i ha fet disparar l’índex de mortalitat. Hi ha mesos que ni intueixen el sol. Allà s'alimenten majoritàriament de peixos.

En un principi pregaven als seus déus que els protegissin de no ser aixafats, però no semblaven atendre a raons, perquè aquelles plaques queien sense concessió damunt de ciutats i pobles erigits elegantment durant mil·lennis.

Ara la gent ha acabat confinada dins de les muntanyes.

Però no es resignen a la seva sort. Han perdut a tants essers apreciats, que han decidit plantar-li cara a l’adversitat i intentar controlar els esfondraments.

Per això es demanen voluntaris que, equipats tan bé com poden, escalen per les columnes de gel que serveixen permanentment de pilars a les grans cúpules, o fan forats en la base de la seva superfície, i comencen a escalar per l’exterior d’aquella construcció natural.

S'enfilen tan amunt com poden i col·loquen explosius en punts molt determinats. Les explosions compleixen el seu objectiu i esmicolen aquella paret de gel, aconseguint que la llum del sol, tot i tènue, torni a brillar en aquell món. Si les explosions surten bé i acaba cedint una capa suficientment important, la gent podrà optar per establir-se en aquella clariana.

Una petita victòria temporal, ja que si el fred acompanya, la cúpula es curarà a si mateixa com un organisme viu i tornarà a ocultar el sol.

Però ai l'as! Les setmanes que pugui tardar en regenerar-se seran una petita benedicció pels ciutadans, que permanentment ansiegen sentir l’escaldor a la seva cara i al seu cos.

Si l'explosió es descontrola, la superfície s’esquerdarà com la superfície d'un llac gelat, buscant el punt de fissura més dèbil. Allò pot ser terrible ja que de sobte poden caure quilòmetres quadrats de gel, que impassible davant el seu poder, aixafarà tot el que estigui a sota seu.

En més d’una ocasió el temerari que ha col·locat els explosius, ha acabat sucumbint i caient d’una alçada de més de tres cents o quatre cents metres.

És part del perill. Un risc que s’assumeix perquè és la única manera de sobreviure.

Optar per no actuar només els servirà per acabar congelats.

PD: Coves de Mendenhall (Alaska). Aquesta imatge té drets d'autor.

 

Herois / Héroes

Entrada Bilingüe

Dedicat a tots vosaltres, per resistir el 2014 i encarar el 2015 amb més il·lusió. 

Dedicado a todos vosotros, por resistir el 2014 y encarar el 2015 con más ilusión. 

Imaginem que existeixi un món de fantasia, on herois i heroïnes s’han enfrontat a mil perills per plantar cara als opressors. Cansats, arriben a la seva última prova. Les mans els fan mal d’empunyar les espases, les ferides rebudes couen i el record de tots els que els han deixat, els acompanya permanentment.

Cremaren les seves cases, els desterraren de les seves possessions, els obligaren a ser submisos en post de l’ordre, però no es pot controlar a la massa a base de repressió, ja que al final sempre hi ha algú que no tolera cap més ultrança.

L’important no és qui es va alçar primer, sinó que tota la resta el seguí, s’uní a ell, i acabà abanderant els ideals de la dignitat.

S’han enfrontat a orcs, bruixots i esperits. Els han fuetejat, els han saquejat els recursos amb impostos, i els han fet creure que l’única vida digna és la que s’aconsegueix mendicant i vivint de la generositat dels qui mouen els fils.

Però aquí estant. Orgullosos i triomfants. Les últimes notícies parlen que els Opressors comencen a tremolar, inquiets per la força que estan agafant aquells herois anònims.

Cap d’any s’acosta, i saben que el nou any, només pot portar coses bones. És hora de mirar endavant!

Bones Festes i Feliç 2015!

PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor.

*********

Imaginemos que exista un mundo de fantasía, donde héroes y heroínas se han enfrentado a mil peligros para hacer frente a los opresores. Cansados, llegan a su última prueba. Las manos les duelen de empuñar las espadas, las heridas recibidas escuecen y el recuerdo de todos los que les han dejado, les acompaña permanentemente.

Quemaron sus casas, les desterraron de sus posesiones, les obligaron a ser sumisos en post del orden, pero no se puede controlar a la masa a base de represión, ya que al final siempre hay alguien que no tolera ninguna otra ultranza.

Lo importante no es quien se levantó primero, sino que todos los demás le siguieron, se unieron a él, y acabaron abanderando los ideales de la dignidad.

Se han enfrentado a orcos, brujos y espíritus. Les han azotado, les han saqueado los recursos con impuestos, y les han hecho creer que la única vida digna es la que se consigue mendigando y viviendo de la generosidad de quienes mueven los hilos.

Pero aquí está. Orgullosos y triunfantes. Las últimas noticias hablan de que los opresores empiezan a temblar, inquietos por la fuerza que están tomando aquellos héroes anónimos.

Fin de año se acerca, y saben que el nuevo año sólo puede traer cosas buenas. ¡Es hora de mirar adelante!

¡Felices Fiestas y Feliz 2015!

Moc Verd 2.0 / Moco Verde 2.0

Entrada Bilingüe

Celebrant un nou Saló del Manga, recuperem a un vell conegut del bloc.

Celebrando un nuevo Salón del Manga, recuperamos a un viejo conocido del blog.

Imaginem que existeixi un món on en moc verd ha tornat a l'acció després d'estar uns dies de baixa per manca de mucositats. Els quaranta graus a l'ombra que hi fa durant els mesos d'estiu, dificulten força la tasca d'aquest superheroi, que veu com el seu grip decreix fins a gairebé sanar-se. L'estiu és la criptonita d'en pobre moc verd, que desesperat, es passa els dies forçant canvis de temperatura entre l'interior gèlid d'un centre comercial i l'exterior xafogós del que gaudeixen en aquell món.

Va d’un costat a l’altre, així repetidament fins que un calfred recorre la seva espina dorsal. Moment en el que sap que de nou està en possessió d'un bon constipat. Els enemics i delinqüents són coneixedors d'aquesta debilitat i aprofiten les onades de calor per sembrar el mal a la ciutat.

Com que en Moc Verd pot ser moltes coses, però d'estúpid no en té ni un pel, quan es preveu un canvi de temps massa calorós o nota que els efectes del constipat permanent en el que viu comencen a minvar, pren mesures oportunes per tal d'assegurar-se un bon constipat. Si els canvis de temperatura que es troben constantment a les ciutats no són suficients, opta per mètodes més agressius. Ja sigui sortir tot moll al carrer amb poca roba, de nit, i començar a cridar, o tirar-se galledes de gel fred per sobre i dormir a la intempèrie. Això si que es una tortura. Però en Moc Verd és un superheroi i és clar, porta el gen del sacrifici tatuat a l'anima.

Realment la visió tan pintoresca sembla desencaixar en plena onada de calor, on la gent no té ni ganes de sortir al carrer, i veure a en Moc Verd tapat fins al coll, amb els ulls envermellits i el cos destrempat, enfrontant-se als seus rivals amb el mateix coratge que quan està en plenes facultats. El període de vacances també és un dels altres punts que s'hauria de renegociar en el seu contracte.

I ara, plantat davant el seu arxienemic l’Home Frenadol, es pregunta si el constipat que porta el damunt serà suficient com per vèncer l'enemic.

L’Home Frenadol és un paio amb les defenses sempre altes. A vegades tan altes que acaba sobrecol·locat. Aquesta és la seva debilitat. Massa arrogància. Això sí, el seu atac és potent i en el precari estat d’en Moc Verd, que amb prou feines té un mal de coll, pot ser que acabi sent suficient com per curar tots els símptomes del nostre heroi, que sense mocs que llençar, quedi derrotat de forma contundent.

Però de nou la valentia mana. En Moc Verd es diu que l’important és esquivar els atacs de l’altre. Mantenir-se a la defensiva i enclastar-li un tros de moc ben gros a la cara. Un esternut també serviria. No és tan efectiu, però vaja, tampoc es posarà tiquis-miquis en el seu estat.

S’aguanten les mirades, es llencen quatre provocacions i de sobte la impaciència de l’Home Frenadol li juga una mala passada. Es precipita cap a en Moc Verd amb determinació. Sap que la debilitat consumeix el seu cos i ho ha d’aprofitar. Però de sobte un neguit incert el fa aturar. Confiar-se mai es bo. S’ha enfrontat masses vegades al seu arxienemic, com per saber que si el menysprea perdrà. Així que s’atura a pocs metres d’ell i es repensa l’estratègia.

Això desconcerta a en Moc Verd.

I si l’Home Frenadol ja ha descobert el seu punt feble?

 

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor 

***********

Imaginemos que exista un mundo donde Moco Verde ha vuelto a la acción después de estar unos días de baja por falta de mucosidades. Los cuarenta grados a la sombra que hace durante los meses de verano, dificultan bastante la labor de este superhéroe, que ve como su gripe decrece hasta casi sanarse. El verano es la criptonita del pobre Moco Verde, que desesperado, se pasa los días forzando cambios de temperatura entre el interior gélido de un centro comercial y el exterior bochornoso del que disfrutan en ese mundo.

Va de un lado a otro, así repetidamente hasta que un escalofrío recorre su espina dorsal. Momento en el que sabe que de nuevo está en posesión de un buen resfriado. Los enemigos y delincuentes son conocedores de esta debilidad y aprovechan las olas de calor para sembrar el mal en la ciudad.

Como Moc Verde puede ser muchas cosas, pero de estúpido no tiene ni un pelo, cuando se prevé un cambio de tiempo demasiado caluroso o nota que los efectos del resfriado permanente en el que vive empiezan a menguar, toma las medidas oportunas para garantizarse un buen resfriado. Si los cambios de temperatura que se encuentran constantemente en las ciudades no son suficientes, opta por métodos más agresivos. Ya sea salir todo mojado en la calle con poca ropa, de noche, y empezar a gritar, o tirarse cubos de hielo frío por encima y dormir a la intemperie. Esto si que es una tortura. Pero Moco Verde es un superhéroe y claro, lleva el gen del sacrificio tatuado en el alma.

Realmente la visión tan pintoresca parece desencajar en plena ola de calor, donde la gente no tiene ni ganas de salir a la calle, y ves a Moco Verde tapado hasta el cuello, con los ojos enrojecidos y el cuerpo destemplado, enfrentándose a sus rivales con el mismo coraje que cuando está en plenas facultades. El período de vacaciones también es otro de los puntos que se debería renegociar en su contrato.

Y ahora, plantado ante su archienemigo el Hombre Frenadol, se pregunta si el resfriado que lleva encima será suficiente como para vencer al enemigo.

El Hombre Frenadol es un tipo con las defensas siempre altas. A veces tan altas que acaba sobrecolocado. Esta es su debilidad. Demasiada arrogancia. Eso sí, su ataque es potente y en el precario estado de Moco Verde, que apenas tiene un dolor de garganta, puede que acabe siendo suficiente como para curar todos los síntomas de nuestro héroe, que sin mocos que tirar, quede derrotado de forma contundente.

Pero de nuevo la valentía manda. Moco Verde se dice que lo importante es esquivar los ataques del otro. Mantenerse a la defensiva y enclastar un trozo de moco bien grande en la cara. Un estornudo también serviría. No es tan efectivo, pero vaya, tampoco se pondrá tiquis-miquis en su estado.

Aguantan las miradas, se lanzan cuatro provocaciones y de repente la impaciencia del Hombre Frenadol le juega una mala pasada. Se precipita hacia Moco Verde con determinación. Sabe que la debilidad consume su cuerpo y debe aprovecharlo. Pero de repente un nerviosismo incierto lo empuja a detenerse. Confiarse nunca es bueno. Se ha enfrentado demasiadas veces a su archienemigo, como para saber que si lo menosprecia perderá. Así que se detiene a pocos metros de él y se repiensa la estrategia.

Esto desconcierta a Moco Verde.

¿Y si el Hombre Frenadol ya ha descubierto su punto débil?

El Monstre que portem a dins

Dedicat al Rubén i al taxistà italià que no va perdre la calma en cap moment.

Imaginem que existeixi un Món on les emocions és poden materialitzar. On l’amor, l’odi, l’enveja o l’ira són capaces de prendre forma i atacar als ciutadans que les experimenten i a tots els que els envolten.

I no sabeu el drama que això suposa.

Cap científic ha estat capaç de donar una explicació coherent al què els passa, tot i que l’explicació més acceptada entre la població és el fet que l’atmosfera del seu planeta té una densitat especial, com una boira invisible que és capaç d’assimilar les emocions de la gent, i quan arriba a un cert nivell, aquella boira invisible es transforma en una representació dels sentiments que la dominen. Si són sentiments feliços com l’amor i l’alegria, la població estarà de sort ja que la bèstia materialitzada aportarà felicitat i alegria a la ciutadania. Però quan l’emoció que l’embarga és alguna de negativa, els humans ja es preparen pel pitjor. Saben que en poques hores estaran plorant per les seves víctimes.

Els engendrats, com han batejat a aquestes criatures, poden sorgir en qualsevol moment, i l’únic avís que hi ha és que en un determinat sector, comencen a aparèixer al mig del no res, petites descàrregues elèctriques, que es van fent més intenses quan l’engendrat és més a prop de la seva materialització.

Arriba un moment en el que les descàrregues elèctriques acaben definint un braç, una cama o un coll. El cos dels engendrats és d’una tonalitat blanc trencada, com si estiguessin formats de fum o núvols carregats de pluja. Tenen una alçaria de tres metres i s’assemblen remotament a una forma humana.

S’ha descobert que no tenen maldat per si mateixos. Tan sols assimilen les emocions humanes. Però després de veure del que són capaços, més d’un es pregunta si tal mostra de barbaritat pot haver estat engendrada en una ment humana. En la seva faceta negativa no tenen compassió. Poden arrasar una barriada en escassos minuts, deixant un rastre de mort, patiment i destrucció al seu darrera, que tarda anys en ser oblidat.

És evident, que després de patir-ne les seves conseqüències aquell món ha volgut fer un pas endavant per intentar prevenir-ho. Si els engendrats es materialitzen quan hi ha grans concentracions de positivitat o negativitat a l’ambient, es tracta d’intentar reduir al mínim les emocions negatives, ja que en la seva faceta positiva, interactuen amb els humans sense problemes.

Però com es controlen les emocions?!

No és fàcil, però amb l’educació concreta i l’esforç diari es pot aconseguir, almenys en part.

Això ha fet que aparegui un cas que resulta d’allò més curiós en altres móns. En aquell món els taxistes i els transportistes són els conductors menys agressius. Si viviu en una ciutat és molt possible que ja tingueu idea del caràcter inversemblant d’aquesta idea, però quan la desesperació truca a la porta, s’han de prendre mesures extremes.

Tot aquell qui vol aconseguir un permís de conduir ha de superar terribles exàmens, que posen al límit l’autocontrol al volant. Allà és més important no irritar-se davant de cap factor extern, que conèixer al detall les senyals de trànsit.

I en el cas dels taxistes i els transportistes, les proves encara són més dures i exigents. La gran majoria suspèn les proves incapaços de resistir els rampells de còlera que tan sovint posseeixen als conductors, fet que ha elevat la categoria professional de taxistes i transportistes a nivell d’èlit. No s’alteren per res. Són educats, i eludeixen criticar les conductes alienes amb les que es troben durant el dia.

I és que en aquell món, tothom té molt present les grans massacres causades per aquells essers que engendrats en mig d’un embús per culpa de l’ira de tots els conductors, han acabat arrasant centenars de vehicles i causant desenes de mort.

Aventurers que no diuen adéu

Dedicat a l’Uri i a tots aquells que han de deixar la seva llar per buscar fortuna.

Imaginem que existeixi un Món on els Aventurers no diuen adéu abans de marxar. Una societat nòmada, que ha après a desprendre’s dels lligams necessaris, quan la situació ho requereix.

Abandonar la llar mai és fàcil, però en aquell món és una tònica més generalitzada del que s’hauria d’esperar. Allà es viu feliçment, apreciant tot el que els envolta, absorbint les olors, palpant les sensacions, respirant els somnis. Necessiten conservar aquelles emocions en un petit bagul de la memòria, per no oblidar mai la terra que els va veure néixer, i per recordar-la amb amor, quan la nostàlgia els assetgi lluny de la seva llar.

Parteixen per necessitat, moguts pel desànim d’una societat que s’ha encallat, i acompanyats per l’esperança que allà on van els espera un futur més pròsper.

Alguns fan fortuna, altres fracassen i han de tornar-ho a intentar. La rendició no és una paraula que aparegui en el seu diccionari. Són aventurers del seu temps i entenen que no han nascut per romandre captius en la peixera social on neda la gran majoria.

Confien en tornar a casa algun dia. Saben que quan tornin els seus amics i coneguts hauran canviat. És natural, ja que ells mateixos hauran passat per una maduració personal fruit de l’experiència. I al principi potser la seva llar no tindrà el mateix caliu de temps enrere. Però l’enyorança per tornar sempre és massa gran i acaben cedint a la seva nostàlgia.

Per sort l’amistat és un vincle que es pot refer una vegada i una altra. Tan sols es necessita temps per parlar i voluntat per retrobar-la.

Segurament per això, ni que siguin rebels de cor, no poden dir adéu quan s’acomiaden.

Dir adéu per ells és tancar un cicle. Una porta a la que es posa el pestell per no mirar mai més enrere. Dir adéu és acomiadar-se de la gent i de la llar, tenint la certesa que molt possiblement no els tornaran a veure mai més.

És massa dur assumir aquesta hipòtesis, i no encaixa en la seva filosofia.

Ells són aventurers. Es deixen endur per la corrent de l’aire, però es neguen a tancar qualsevol porta, ja que fer-ho seria com renunciar a una part de la seva llibertat.

En aquell món els que estan a punt d’abandonar la seva llar mai diuen adéu.

Simplement diuen: Fins aviat.

Aquesta imatge té drets d'autor

Sense Mòbils ni Internet

Imaginem que existeixi un món on per culpa d’una guerra tecnològica, s’hagin inutilitzat la majoria d’aparells electrònics dels que disposaven, i que tots els que es fabriquen de nou continuen sense ser plenament operatius.

Exacte, en aquest món s’han quedat sense mòbils, internet, míssils teledirigits, televisió digital i tot allò que funcioni a través de satèl·lits.

Davant el pànic causat en molts de vosaltres davant la simple idea del que aquí es proposa, deixeu-me que us expliqui com ha estat possible.

No es tracta d’un atac d’electromagnetisme que ha fregit tots els aparells elèctrics, sinó d’una destrucció sistemàtica de tots els satèl·lits que orbiten al voltant del planeta. Fa anys, en plena cursa tecnològica, es desenvolupà un revolucionari programa intel·ligent de defensa, que acabà posant en evidència als humans pretensiosos que l’havien creat.

De la nit al dia, tot objecte que aquella arma detectava orbitant al planeta, acabava sent destruït per un complex sistema d’autodefensa controlat pel programa. L’arma, batejada com a Fly, només permetia que orbitessin els satèl·lits que ell controlava.

D’això ja fa més de cinc anys, i durant tot aquest temps ni un sol satèl·lit nou ha pogut ser posat en òrbita. Així que fa cinc anys que la gent d’aquest món està apagada tecnològicament.

Disposen d’ordinadors sense connexió a la xarxa, s’ha tornat al telèfon per cable i no funciona ni un sòl mòbil. A internet tan sols s’hi pot accedir per cable de telefonia, però la velocitat és molt lenta i la major part de pàgines no estan operatives.

Podeu imaginar el gran trauma que ha suposat per ells aquest retrocés tecnològic?

El ritme de vida modern s’havia lligat a la evolució que patia el sector de noves tecnologies. Era un gran mercat per explotar i les companyies s’afanyaren a intentar fer-se imprescindibles.

Les joves generacions foren les què patiren més dependència. Enganxades tot el dia al mòbil i a les xarxes socials, vivien condicionades a les influències que arribaven de la xarxa. Es buscava el fanatisme. Ja fos en grans marques o estrelles emergents de la música i el cine. S’havia d’estar sempre a primera línia mediàtica per no acabar relegat a un tresor del passat.

El model resultant fou el que la gent s’acostumà a la immediatesa i a la comoditat. Tot ho aconseguien a l’instant, introduint el què volien saber al buscador de torn. La política de l’esforç es substituí per l’exigència d’estar sempre connectats, ja que segons ells –i moltes campanyes de màrketing recolzaven la idea-, s’havia d’estar connectat per tal de tenir tot el que necessitaven.

Foren molts ciutadans els que cregueren i assimilaren sense qüestionar tal dependència, i és clar, l’hòstia fou més forta.

Sense mòbils ni internet, la gent es traumatitzà. Havien passat tantes hores connectades a la xarxa que ara sentien que els hi faltava alguna cosa. Fou com si els hi haguessin extirpat una part del cos. Molts es convertiren en inadaptats. Viure sense mòbil ni internet, que els permetia estar connectats amb els altres a totes hores, fou com haver de respirar sense pulmons. Impossible. S’hagueren de reeducar, però molts no ho superaren. S’arribà al suïcidi. Les víctimes asseguraven que no estaven preparades per una vida a càmera lenta com la que els oferia aquell món sense mòbils ni internet d’alta velocitat.

I és cert. Aquesta és una de les característiques d’aquest món. Els seus habitants han recuperat la calma i la pausa, que un món connectat durant les vint-i-quatre hores del dia, no oferia.

El problema és que la gran majoria no volia aquesta calma, i menys haver de tornar a esforçar-se per obtenir unes coses que gràcies a la xarxa eren immediates.

No hi ha trauma més gran que haver tingut i haver perdut alguna cosa, ja que el record d’aquells moments s’acaba magnificant i és recordat com si fos el tresor més gran que mai haguessin tingut.

Tan sols les noves generacions que mai hagin conegut aquesta tecnologia podran passar pàgina. No obstant, la ferida que encara sagna en aquell món, tardarà molt temps a cicatritzar.

És horrible no tenir cobertura.

 

Aquesta imatge té drets d'autor.

Superherois inútils? / ¿Superhéroes inútiles?

Entrada Bilingüe

Aprofitant l’estrena d’ “Ironman 3” aquí us deixo una peculiar visió sobre els superherois i els seus poders.

Imaginem que existeixi un món on els superherois són de carn i ossos, però que els seus poders no siguin massa espectaculars a primer cop d’ull.

Certament, sempre hem admirat amb devoció els còmics o pel·lícules que ens mostraven a grans superherois amb increïbles poders que feien les delícies de la humanitat ajudant-los sense descans i amb una tenacitat admirable. I si no tenien superpoders, com en Batman o en Tony Stark, els diners i l’entrenament ja s’encarregaven de dotar-los d’unes qualitats sobrehumanes.

Així que en conjunt, comparats amb la resta de mortals, aquests superherois destacaven per damunt dels altres i eren admirats per una gran majoria.

Però què passaria si aquests superherois tinguessin poders més estrafolaris? Continuarien sent superherois? Per definició, un superheroi ha de ser algú que amb els seus actes demostri un compromís amb els que l’envolten... i tècnicament així és com es comporten els superherois d’aquell món. Ara bé, jutgeu vosaltres mateixos.

Un dels grans superherois d’aquell planeta és en Moc Verd. Un alienígena vingut de l’espai? Algú capaç de transformar-se amb una massa viscosa? Doncs no! Un paio que sempre està constipat, i que té el poder d’encomanar el grip als que l’envolten. És veritat que d’entrada no sembla un gran superpoder… però us faríeu creus del munt de delinqüents que ha deixat fora de joc apareixent en el moment oportú.

Qui pot robar un banc amb quaranta de febre, congestió nasal, irritació ocular, calfreds constants i amb tot el cos completament aixafat?

Els delinqüents fugen cames ajudeu-me quan el veuen arribar.

Una altra dels superherois que causa furor és la Sense Rumb, que amb un sentit de l’orientació força qüestionable, és capaç de desorientar a qualsevol que toqui amb la mà. Això fa que el delinqüent de torn, sempre acabi tornant al lloc on la Sense Rumb l’ha tocat. Per moltes ganes i esforços que posi en fugir en direcció oposada, el seu cervell sempre li farà creure que ha de torçar i girar, fins que de nou es planti al punt on tot començà. Evidentment quan això passa, un gran desplegament de policies l’estant esperant armats per arrestar-lo.

Tot i que aquest poder té un evident contratemps que té espantats als seus amics, ja que estant amb ella s’han donat casos en els què en un atac de complicitat la Sense Rumb ha tocat a algun d’ells, que s’ha desorientat i ha acabat tornant al local on fossin, una vegada i una altra, tot i que des del principi la seva voluntat fos anar-se’n a dormir a casa seva.

Petits inconvenients en un món imperfecte.

Per acabar aquest petit repàs us parlaré d’en Psychologist. No hi ha malvat que se li resisteixi. I tot comença amb una simple pregunta que acaba sent la seva perdició “Com estàs?” i davant del seu poder, els frustrats delinqüents acaben explicant tots els seus traumes. No resulta gaire difícil arrestar-los mentre ploren desconsoladament al recordar alguna mala experiència infantil.

Així és com funcionen els superherois en aquell món. N’hi ha molts més, de propietats igualment peculiars. Tot i que com tots els grans superherois, en aquest món també existeixen els malvats de torn: L’home Frenadol, GPSwoman ò el Boig de la Ciutat.

Però els mantenen a ratlla amb més o menys solvència.

No obstant el problema arriba quan una raça extraterrestre immune al constipat, que no té cap intenció de fugir, i que simplement volen aniquilar-ho tot per simple diversió, envaeix aquest món. Llavors el superherois s’adonen que no són tan super com es pensaven ja que no poden fer res per aturar-los... Per sort ells també tenen el seu propi Superman. Un superheroi invencible, que destrossa anímicament a qualsevol enemic, per molt alienígena que sigui.

És l’Increïble Pena Man, que amb la seva mirada barreja del Gat amb Botes (de Shrek) i en Joan Verdú (jugador de l’Espanyol), desfà qualsevol maldat enemiga.

No hi ha esser viu que se li resisteixi.

La veritat és que la gent d’aquell món està d’allò més entretinguda amb tantes distraccions al seu voltant, i els malvats prefereixen quedar-se a casa, abans de caure derrotats davant d’aquests peculiars superherois… Tenen una reputació que mantenir.

******************

Aprovechando la estrena de “Ironman 3” aquí os dejo una peculiar visión sobre los superhéroes y sus poderes.

Imaginemos que exista un mundo donde los superhéroes son de carne y hueso, pero que sus poderes no sean demasiado espectaculares a primera vista.

Ciertamente, siempre hemos admirado con devoción los cómics o películas que nos mostraban a grandes superhéroes con increíbles poderes que hacían las delicias de la humanidad ayudándoles sin descanso y con una tenacidad admirable. Y si no tenían superpoderes, como Batman o Tony Stark, el dinero y el entrenamiento ya se encargaban de dotarlos de unas cualidades sobrehumanas.

Así que en conjunto, comparados con el resto de mortales, estos superhéroes destacaban por encima de los demás y eran admirados por una gran mayoría.

Pero ¿qué pasaría si estos superhéroes tuvieran poderes más estrafalarios? ¿Continuarían siendo superhéroes? Por definición, un superhéroe debe ser alguien que con sus actos demuestre un compromiso con los que lo rodean… y técnicamente así es como se comportan los superhéroes de aquel mundo. Ahora bien, juzgad vosotros mismos.

Uno de los grandes superhéroes de aquel planeta es Moco Verde. ¿Un alienígena venido del espacio? ¿Alguien capaz de transformarse en una masa viscosa? ¡Pues no! Un tipo que siempre está constipado, y que tiene el poder de contagiar la gripe a los que le rodean. Es verdad que de entrada no parece un gran superpoder… pero os haríais cruces del montón de delincuentes que ha dejado fuera de juego apareciendo en el momento oportuno.

¿Quién puede robar un banco con cuarenta de fiebre, congestión nasal, irritación ocular, escalofríos constantes y con todo el cuerpo completamente chafado?

Los delincuentes huyen a toda prisa cuando lo ven llegar.

Otra de los superhéroes que causa furor es la Sin Rumbo, que con un sentido de la orientación bastante cuestionable, es capaz de desorientar a cualquiera que toque con la mano. Eso hace que el delincuente de turno, siempre acabe volviendo al lugar donde la Sin Rumbo le ha tocado. Por muchas ganas y esfuerzos que ponga en huir en dirección opuesta, su cerebro siempre le hará creer que ha de torcer y girar, hasta que de nuevo se plante al punto donde todo empezó. Evidentemente cuando esto ocurre, un gran despliegue de policías lo están esperando armados para arrestarlo.

Aunque este poder tiene un evidente contratiempo que tiene asustados a sus amigos, ya que estando con ella se han dado casos en los que en un ataque de complicidad la Sin Rumbo ha tocado a alguno de ellos, que se ha desorientado y ha acabado volviendo al local donde estaban, una y otra vez, aunque desde el principio su voluntad fuese irse a dormir a su casa.

Pequeños inconvenientes en un mundo imperfecto.

Para terminar este pequeño repaso os hablaré de Psychologist. No hay malvado que se le resista. Y todo empieza con una simple pregunta que acaba siendo su perdición "¿Cómo estás?" Y ante su poder, los frustrados delincuentes terminan contando todos sus traumas. No resulta muy difícil arrestarlos mientras lloran desconsoladamente al recordar alguna mala experiencia infantil.

Así es como funcionan los superhéroes en ese mundo. Hay muchos más, de propiedades igualmente peculiares. Aunque como todos los grandes superhéroes, en este mundo también existen los malvados de turno: El hombre Frenadol, GPSwoman ó el Loco de la Ciudad.

Pero los mantienen a raya con más o menos solvencia.

No obstante el problema llega cuando una raza extraterrestre inmune al resfriado, que no tiene ninguna intención de huir, y que simplemente quieren aniquilar todo por pura diversión, invade este mundo. Entonces el superhéroes se dan cuenta que no son tan super como pensaban ya que no pueden hacer nada para pararlos… Por suerte ellos también tienen su propio Superman. Un superhéroe invencible, que destroza anímicamente a cualquier enemigo, por muy alienígena que sea.

Es el Increíble Pena Man, que con su mirada mezcla del Gato con Botas (de Shrek) y Joan Verdú (jugador del Espanyol), deshace cualquier maldad enemiga.

No hay ser vivo que se le resista.

La verdad es que la gente de ese mundo está de lo más entretenida con tantas distracciones a su alrededor, y los malvados prefieren quedarse en casa, antes de caer derrotados ante estos peculiares superhéroes… Tienen una reputación que mantener.

Ni Nit ni Dia

Dedicat a la Jenny per atrevir-se a participar en aquest bloc.

Imaginem que existeixi un món on no hi ha ni nit ni dia, simplement un instant temporal capturat com una fotografia. Per extensió ni sortida, ni posta de sol i tampoc es produeix el canvi d’estacions. Pels habitants d’aquest món és com si visquessin eternament ubicats a les onze del matí, quan el sol ja comença estar a una certa alçada de l’horitzó, però encara no ha arribat al seu punt màxim d’exposició.

Us agradaria? No us precipiteu, que abans de respondre potser voldreu saber quatre cosetes més al respecte.

La primera i més evident, és que no gaudeixen de nit, i per aquest simple capritx, ja tenen una esperança de vida més curta (segons han demostrat un munt d’estudis). Apa, així d’entrada cinc anys menys. Això és començar amb mal peu un negoci!

Però com que els habitants d’aquest món desconeixen la sort de la que gaudim en altres móns, doncs no ens envegen i simplement es dediquen a viure la seva vida.

Que el sol brilla durant les vint-i-quatre hores del dia? Cap problema! Per dormir utilitzen antifaç i persianes tancades, i a dormir com cosacs.

Com he dit, ells tenen el dia repartit en vint-i-quatre hores igual que nosaltres, però és per pura casualitat, ja que va determinat pel temps que tarda una gota d’un temple religiós a crear-se en una estalagmita i acabar caient en un toll d’aigua al que tots veneren amb devoció. Les zero hores coincideix amb el moment que la gota s’acaba unint amb totes les altres dins l’aigua.

Un sistema per dividir el temps, tan vàlid com qualsevol altre, així que no seré jo qui es posi maniàtic.

Però tornem als inconvenients que comporta viure en un món així. Despertar-se a mitja nit, ja sigui per anar al bany o fruit d’un malson, desvetlla a tothom, ja que tots s’acaben preguntant quina hora és. No sigui cas que la claror que hi ha a l’exterior de l’habitatge estigui indicant que ja és ple dia i s’han quedat adormits.

El consol arribarà quan, generalment, es descobreix que encara queden unes hores per dormir.

Però no tots els punts negres són tan fàcils de resoldre, i sinó que els hi expliquin als pagesos d’aquests món que han de treballar el camp o pasturar els ramats, sota un sol de justícia que els observa permanentment quasi de forma maliciosa.

Pobres infeliços, no els queda més remei que resignar-se a la seva sort.

Igual que han hagut de fer les plantes d’aquest planeta. Allí, sobreexposades al sol, han adaptat el seu procés de fotosíntesi, per sobreviure en un entorn que no els deixa temps per recuperar part de l’oxigen que diàriament creen.

Altres animals sensibles a la llum com els ratpenats estan en perill d’extinció, confinats únicament en coves, on no hi ha aliment per tots.

Però tals foteses biològiques, no els preocupen pas als habitants d’aquest món. A ells, quan més pateixen l’efecte de viure en un dia etern, és quan surten de festa. Us imagineu (més d’un segur que ho ha viscut en carn pròpia en algun moment), que dur ha de ser, portar tota la nit de festa tancat en una discoteca, i quan surts al carrer trobar-se amb un sol brillant com si ja fossin les onze del matí?! Ha de ser realment terrible!

És obvi que en un primer moment es queden cecs, però després pensen que com que ja es de dia poden anar a esmorzar. La sorpresa arriba quan a l’arribar al bar en qüestió encara està tancat. Llavors cansats i mig encegats per aquella presència hostil, es miren el rellotge, i descobreixen amb sorpresa que encara falta més d’una hora perquè obrin els bars. Quin cop tan dur!

No hi ha pitjor càstig que haver planejat amb desig alguna cosa, i que aquesta no acabi succeint.

L’únic consol que encara els queda és el fet que el clima no és estàtic, això vol dir que hi ha dies que es desperten amb un cel tapat, gris i mig emboirat, i un altre amb petits núvols prims que fan decréixer la sensació de calor. Gràcies a aquests canvis de temps el clima es va autoregulant i la neu, les pluges i les calamarsades es van succeint per tot el planeta. Això sí, hi ha zones on es poden passar tres o quatre mesos sense veure una gota d’aigua.

Inconscientment aquesta monotonia temporal ha anat calant en la personalitat de la gent. Són més apàtics, van més cansats, però són més productius, i menys infidels.

Menys infidels?! us preguntareu desconcertats.

És clar: Imagineu el munt d’amants frustrats a qui els ha estat negat la inqüestionable complicitat de la nit. Allí la gent tendeix a ser més fidel, perquè tenen por que a ple dia tothom els vegi.

Diners caducats

Dedicat a en Javi, per una de les idees més curioses que m’han plantejat fins al moment.

Imaginem que existeixi un món on els diners caduquin a l’any d’haver-los aconseguit. D’entrada els que siguin estalviadors de mena ja hauran aixecat la cella alarmats, mentre que els que viuen amb l’aigua al coll no hi trobaran res de particular.

Sigui quin sigui el vostre cas, potser us agradarà saber una mica més d’aquest món.

Aquí el capitalisme és el sistema hegemònic. S’inculca des de petits, i se’ls explica que per tal que l’economia funcioni adequadament, es necessita que estigui en constant moviment. D’aquí la imposició de gastar tot el que s’ha guanyat durant els següents dotze mesos.

La gent ho té força interioritzat tot i així, i a diferència del que podeu pensar, passat aquest any de marge hi ha milions de bitllets que acaben caducant.

És evident que durant els primers anys s’aprofitarà la obligatorietat de gastar per saciar tot de capricis, ja sigui fer una petita escapada, comprar roba, una mica de tecnologia, o canviar-se de cotxe. Però quan ja s’hagin saciat tots el capricis bàsics, l’única despesa en la que es podrà invertir serà en amortitzar hipoteca, de tal manera que aquesta acaba sent pagada molt abans del que establia el termini firmat.

I com controlen que es produeixi tal moviment econòmic? Doncs de dues maneres molt senzilles.

Si el capital prové de les transferències bancàries i no existeix físicament, s’ordenarà per ordre d’entrada al compte de l’entitat o del ciutadà. Llavors quan aquest individuo realitzi una compra amb targeta, s’utilitzarà el que més temps fa que està al compte. De totes maneres, per evitar descuits, quan uns diners estan a punt de caducar, el banc sempre envia extractes recordatoris, que la gent, tot i que us costi de creure, sovint ignora.

Pels casos en que el capital és moneda física, també s’han ideat un sistema de control. Només existeixen bitllets (òbviament de diferents valors), i tot ells duent un xip intern i una banda magnètica, de tal manera que cada cop que s’utilitzen per pagar el compte intern es posa a zero, identificant a la vegada qui és la persona o establint que l’ha adquirit, ja que cadascun d’ells disposa d’un codi d’identificació únic.

Sembla complex, però amb sistemes informatitzats és d’allò més senzill i automàtic.

Aquesta volatilitat de la moneda fa que les empreses computin beneficis cada sis mesos, donant els altres sis mesos als accionistes per tal de que es puguin gastar els diners (en aquesta ocasió no és un any, perquè s’entén que tot i canviar de mans, la transició es fa dins l’organigrama intern de l’empresa).

En aquest món són més bons gestors que en molts altres, però també és cert que amb el temps s’estan acomodant.

Viure en una estabilitat econòmica és gratificant, però és clar, amb aquest sistema les persones depenen exclusivament dels ingressos anuals que perceben. I els jubilats, amb una paga assignada d’allò més mínima, poden passar de facturar petites fortunes durant la vida, a cobrar el sou base de la jubilació, que segurament no els servirà ni per cobrir les necessitats més bàsiques.

Per això ara ha aparegut un sistema estrella que tothom es planteja adquirir. Són uns bons que permeten canviar els diners que estan a punt de caducar (o els que cadascú lliurement vulgui invertir), per xecs del mateix valor emesos per diferents asseguradores. Amb la promesa de que quan un es jubili, es podran canviar aquests xecs, per ingressos reals, que d’una altra manera haurien caducat.

Com és evident la gent està entusiasmada amb aquesta promesa d’ingressos a llarg termini. Tot i que cap d’ells té la certesa que quan arribi el moment es trobin que l’empresa no té la liquiditat promesa.

Ara bé, tenint en compte que els diners haurien caducat igualment, tampoc es preocupen massa per tal hipòtesi.

Potser us preguntareu a on van tots aquests diners caducats. Doncs és evident que a l’Estat.

Si el capital és digital, la transferència és directa. Si és en bitllets físics, s’han de dipositar en qualsevol establiment o banc, en una bústia de caducitat, i furgons especials recullen el capital no gastat.

Però s’ha de reconèixer que no a tothom li agrada la idea de tirar els seus diners a una bústia que nodreix a l’Estat, així que ja s’han buscat sistemes alternatius per evitar la caducitat dels seus diners. La pilleria està a l’orde del dia.

Ara la gent ha començat a pagar per serveis que no reben.

Per exemple és busca un decorador d’interiors al que es paga una obra que no es fa. Llavors el decorador reinverteix en una empresa afí a la del contractista i compra per valor del què li han pagat restant la respectiva comissió que s’endú pels serveis oferts. Així el contractista original disposa d’un altre any per gastar els seus diners.

Però això es considerat frau fiscal. I és delicte. De fet està castigat amb una severitat que molts consideren excessiva: A tots aquells que s’enganxi cometent-lo se’ls retiren immediatament tots els seus ingressos, deixant tots els seus comptes a zero.

No hi ha apel·lació possible.

Bé, aquí potser m’he passat una mica, ja que alguna excepció sí que existeix. Fins i tot indults, però solen ser casos reservats a certs privilegiats, amics dels qui tenen el poder de decisió.

Vaja, com a tants altres móns.

Societat Sense Memòria

Dedicat a l’Anna, pels bons moments que passem en grup, tot i que la memòria a vegades li falli.

Imaginem que existeixi un món on la seva gent no tingui memòria. Val a dir que és realment tràgic, ja que la memòria és l’eina que ens ha permès evolucionar com a societat. Recordar els nostres errors ha estat clau per provar nous camins, que finalment conduïssin al desenllaç esperat.

Sense aquest suport estaríem mancats d’una part radical de nosaltres mateixos.

I en aquell món ha passat. No sempre fou així, ja que temps enrere disposaven de tant bona memòria com qualsevol altra societat, però una espècie d’epidèmia selectiva, anà deteriorant les seves defenses, fins arribar al punt que amb prou feines poden recordar els esdeveniments amb 12h de marge. Aquest és tot el seu ventall d’experiència.

Irònicament, quan van començar a patir aquesta greu patologia, fou el moment en el què destinaren tots els seus esforços a desenvolupar productes prou eficients que permetessin fer la vida més confortable a tots els ciutadans.

El què més triomfà foren les terminals portàtils. Petits ordenadors que tots duien fixats a l’avantbraç i que mitjançant un panell tàctil podien oferir les opcions més bàsiques, com una guia fins a destins habituals (casa, treball, hospital), o un ventall de fotografies amb gent pròxima.

Però a mesura que s’anà perdent temps de memòria, aquest sistemes foren, més i més ineficients. S’amplià la base de dades i les opcions, oferint una petita enciclopèdia personal, amb les descripcions més bàsiques que una veu informatitzada anava llegint, però en general, la gent perdé la memòria.

Juntament amb la memòria també es perderen (en la gran majoria de casos) altres sentiments que sense saber-ho, resulta que anaven lligats a ella, com el rancor o l’enveja, perquè bàsicament s’oblidava ràpidament els motius que havien originat la disputa.

Però no sempre era així, ja que alguns individus, quan volien recordar alguna cosa amb totes les seves forces, es gravaven missatges o es deixaven pistes a sí mateixos per tal que l’endemà, quan es despertessin, poguessin saber, que algú o alguna cosa els havia enfurismat el suficient com per merèixer el seu record. Però aquí hi havia la tragèdia, ja que cap d’ells recordava realment el motiu de la disputa. Simplement es fiaven d’una veu enregistrada, que identificaven com a pròpia, que els explicava què era allò tan important que havien de recordar.

El món acabà sent un cau d’inseguretat, on la intuïció prengué un paper protagonista.

Doncs es dóna el cas, que encara avui, famílies senceres continuen unides. Moltes altres no, però ara em centraré en les que sí. Per alguna estranya raó, tot i no recordar que han estat amants o que tingueren fills, el cert és que alguns pares han semblat crear un vincle invisible amb la seva família, que tot i que no la recordin, es senten units a ella. Per immortalitzar el moment s’han fet desenes de fotografies amb les seves terminals personals, i intenten moure’s en grup, per tal d’evitar separar-se.

Perquè aquesta és la realitat per a molts altres. Milers de persones vaguen pels carrers buscant infructuosament a familiars, amics o amants, que apareixien en fotos dels seus terminals portàtils. Gairebé mai acabaven trobant als que buscaven, i amb el temps acaben formant una nova manada. I és que a ningú li agrada caminar perdut per un poble o ciutat que no reconeix com a propi, i del que permanentment oblida els llocs per on passa.

Però un nou problema truca a la porta. Sense memòria, la gent s’està oblidant de treballar. Desconeix per a què serveixen les eines més bàsiques, i sense que ningú conreï el camp, ni cuidi el bestiar, es impossible que sobrevisquin.

Els més afortunats, han rebut l’herència de vídeos explicatius, que a granges, escorxadors o camps de conreu, expliquen de forma senzilla però explicita, com s’han de fer les feines més bàsiques, i continuen obtenint les matèries primes, que no venen, sinó que emmagatzemen. El problema serà, quan les pantalles que reprodueixen els vídeos, o els discs durs on estan emmagatzemats, petin. Aquell dia ells també acabaren “cecs” com els altres, i 12h més tard, al final del dia, hauran oblidat com cultivar el camp que els dóna aliment.

Saben que arribarà el dia, en que la seva memòria es veurà reduïda al zero absolut. Llavors serà quan oblidaran mentre estiguin realitzant alguna tasca, el motiu pel qual estaven fent aquesta determinada acció.

Però la realitat és que molts d'ells ja s’hauran mort de gana molt abans.

En aquest món la democràcia ha perdut el sentit, no com en tants altres móns, on ens mostrem indiferents a la sort que tenim. Si aquesta societat sense Memòria veiés amb quin poc criteri alguns dels altres móns escullen als seus representant, potser gaudirien d’uns segons de felicitat.

Ja que es pensarien que la falta de Memòria no els afecta únicament a ells.