Escultors de gegants

Dedicat al Manel Casserras i Solé mort el 30 d’abril de 2015, i al seu pare Manel Casserras i Boix per ser uns pioners i revolucionaris en l’art d’humanitzar els rostres dels gegants i per implicar-se tant a la ciutat de Solsona.

 

Imaginem que existeixi un món on els gegants del folklore tenen vida pròpia.

Neixen per desig popular i surten del llac de les idees quan el seu disseny és aprovat. Saben que en tal ciutat o vila necessiten un gegant i han pensat en ell. En els primers instants de vida tot és confusió. No hi veuen bé, ja que aquests éssers no tenen el rostre definit. Tan sols un tros de cartó pedra, guix o fibra de vidre.

Sempre hi ha algú que els espera a fora per guiar-los. Són els escultors. Generalment quan els gegants senten el contacte d’aquelles mans aspres es tranquil·litzen un xic. Intueixen d’immediat el tipus d’escultor que el destí els hi ha atorgat.

Avui ens fixarem en concret amb dos d’aquests personatges, pare i fill, que durant gairebé seixanta anys han estat ajudant a dotar de rostre als gegants.

El pare, sastre de professió, acabava de fer el vestit d’un gegant, quan un altre sortí del llac. No hi havia cap escultor a prop a aquelles hores, i veient la desorientació que duia, decidí apropar-s’hi. Els dos estaven espantats per aquella trobada inesperada però feu el cor fort. La primera vegada que s’esculpeix sempre és terrible. La inseguretat domina les teves mans i la manca d’experiència fa que el resultat no sempre sigui el més idoni.

Però en aquella ocasió el pare se’n sortí prou bé. Tant, que es cregué amb forces per continuar practicant. Mica a mica i amb gran dedicació s’anà forjant una reputació entre els gegants, que quan sortien del llac solien preguntar-li al escultor que els hi havia tocat, a veure si eren aquell tal Manel de qui tots els gegants parlaven.

El fill entrà en aquell món des de petit. Al principi observava amb orgull i des de la distància com el seu pare anava donant forma als rostres. Descobrint-ne els secrets i entenent l’essència d’aquell treball artesà que culminava quan el gegant finalment es podia mirar al mirall i somreia satisfet.

El fill volgué seguir els passos del pare. L’exigència i la perfecció eren molt altes, tot i així demostrà des del primer encàrrec que estava disposat a mantenir el nivell marcat pel seu progenitor. El primer cop que s’encarregà d’un gegant, estava més nerviós ell que no pas el nouvingut.

Quan el seu pare faltà, en Manelet agafà les regnes del negoci i continuà treballant per mantenir l’excel·lència. Hagué de modernitzar lleugerament l’estètica, ja que els gustos van canviant al llarg dels anys, però el seu treball sempre fou excel·lent.

El secret residia en que per ells, l’entusiasme sempre era el mateix independentment d’on vingués l’encàrrec. Des de Solsona passant per Manresa, Mataró, Canet de Mar, Barcelona i un gran etcètera, fins a creuar mars i muntanyes per arribar a Ceuta, Andorra o Japó.

Però ara en Manelet ha seguit els passos del seu pare i ha abandonat el riu de la vida.

Els trasbals que ha causat en el món dels gegants és inimaginable. La pena per la seva partida després de lluitar durant anys contra una malaltia, sumat a l’alegria d’haver-lo pogut conèixer, ha fet que en el dia del seu enterrament, hagi decidit  aparèixer l’àliga, un dels gegants més majestuosos modelats pel pare, per retre-li amb el seu ball màgic, un dels homenatges més importants que es poden concedir a Solsona.