Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de gener del 2014

Els punxa-llibres



AVÍS: Si algun empresari avispat, còpia la idea, n’exigiré drets de Propietat Intel·lectual!

Imaginem que existeixi un món on les llibreries i les biblioteques són fenòmens de masses i mouen milions de diners.
És veritat que actualment aquest sector ja mou forces diners, però en un món no massa llunyà, han convertit aquest negoci en pur espectacle. Només així s'aconsegueix crear un model atractiu i altament incitador al consum.
Les llibreries són una cosa semblant a les actuals discoteques. Amb diverses sales, i totes elles amb ambients completament diferents. La lluminositat acostuma de ser de tonalitats suaus que abasten del blau al taronja.
Allí la gent no va a escoltar música, sinó lectures amb bases musicals de les novel·les publicitades. Com els DJ, els aclamats escriptors pugen a l'escenari, mentre el públic allí congregat, escolta extasiat la narració dels llibres que unes veus en off, caracteritzant els diferents personatges, van desenvolupant. Es decisió de l'autor triar si vol punxar capítols sencers o fragments escrupolosament seleccionats.
Es lluita per aconseguir la satisfacció dels espectadors així que encertar la temàtica, el ritme i la duració de la sessió és primordial. La gran majoria de sessions es realitzen amb el públic dempeus, tot i que n’hi ha d'altres on es convida a la gent a seure en cadires i fins i tot les més relaxants, còmodament tombats en sofàs. El lector tria. Igual que escull les descàrregues directes d'aquelles novel·les, poesies o relats curts que acaben seduint-lo i de les que vol gaudir en la privat.
La publicitat i la incitació al consum és constant a través de grans pantalles amb muntatges audiovisuals.
Però per crear afició no hi ha res com avivar la rivalitat.
Per això s'han creat lligues literàries. Es diuen Futbooks i tenen un rànquing que setmanalment es va actualitzant. I qui hi competeix?! Doncs tots aquells que es volen convertir en un fenomen mediàtic. És cert que tenen els seus detractors, però la gran massa d'autors contemporanis acaba passant per aquestes lligues, on no guanya qui més ven, sinó qui més emociona. S'ha de seduir al públic. Ells són l'únic jurat. Les editorials no són pas ximples i estan a l'aguait de quins són els autos més destacats. Quedar campió anual garanteix suculents contractes als deu primers afortunats.
Les seves novel·les acostumen a ser supervendes. Però tots els autors, indiferentment d'on provinguin, es poden apuntar a la lliga. Començaran en tornejos menors, competint en petites discollibreries de pobles i ciutats amb altres autors desconeguts. A mesura que vagin guanyant adeptes pujaran de nivell, passant a petites ciutats i cap a munt. És gratificant veure com la força de les paraules pot elevar a la categoria d'estrella mediàtica, a algú que fa cinc mesos no era ningú en el panorama literari.
Aquesta constant competència fa que els aclamats autors s'hagin d'esforçar llibre rere llibre a aconseguir una certa qualitat narrativa, ja que si en les sessions del Futbooks tenen menys acceptació que altres novel·les, els pot suposar un fracàs de vendes considerable.
Però aquesta caducitat constant de les obres, ha fet que molts autors de mentalitat més tradicionalista, es neguin a entrar en aquell negoci que ells consideren un joc burlesc on es desbudella sense pietat tot el que el món literari s’ha esforçat a ser. Creuen que la literatura ha de ser un tresor que cadascú descobreixi tranquil·lament a la seva llar. Sense estridències.
Però el cert és que a la gran massa del públic, aquella evolució o perversió, els entusiasma. Es llegeix més que en qualsevol altre món. Hi ha sessions dels grans campions, on la gent fa hores de cua per entrar. Les discollibreries saben que tenen el ple assegurat si porten a tal escriptor o tal altre.
Es tracen totes les temàtiques: Des de la ciència-ficció a la novel·la rosa, passant pel thriller o la novel·la històrica. Mai se sap quin serà el fenomen de la temporada. Tot i així les sessions de novel·la rosa, són les que més públic acaben atraient.
No hi ha cosa més excitant que et descriguin sense complexes les apassionades escenes d’algun relat rosa, mentre el públic escolta aquelles veus sensuals, tombats còmodament a les butaques.




PD: El DJ de la fotografia és DJ Tiesto.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Música en desús


A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en aquest món.

Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú la vulgui escoltar.
Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats. Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.
No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.
“I com pot ser?” Em preguntareu.
Doncs és prou fàcil d’explicar:
En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat, engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i copiant la formula de l’èxit comercial.
I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.
Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars, acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en el sector des de feia anys.
Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural, per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.
Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà, ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells. Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja havien estat escrites uns anys abans.
Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música comercial que duien dècades escoltant, mai  aconseguiria.
Per això protestaren.
Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc després, també foren músiques massa explotades.
En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per emocionar al qui es tingui al costat.
La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels magnats de la música, els han pogut robar.
La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!