A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar
tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en
aquest món.
Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú
la vulgui escoltar.
Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i
argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i
és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats.
Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.
No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels
grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.
“I com pot ser?” Em preguntareu.
Doncs és prou fàcil d’explicar:
En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina
rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat,
engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i
copiant la formula de l’èxit comercial.
I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes
emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres
bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb
la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.
Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars,
acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis
pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien
els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en
el sector des de feia anys.
Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època
dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural,
per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix
tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es
convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.
Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà,
ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà
davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells.
Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja
havien estat escrites uns anys abans.
Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia
coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que
havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es
convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música
comercial que duien dècades escoltant, mai
aconseguiria.
Per això protestaren.
Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en
la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o
alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc
després, també foren músiques massa explotades.
En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense
sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per
emocionar al qui es tingui al costat.
La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels
magnats de la música, els han pogut robar.
La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!
I una altra reflexió: Per què quan alguna cosa funciona, tendim a explotar-la de forma desmesurada fins que la fem inviable?! :P
ResponEliminaVagi b!
Per que som humans i és un dels nostres defectes. :(
EliminaM'ha agradat l'escrit però em costa molt d'imaginar un món on les notes de qualsevol composició d'en Ludovico Einaudi no corprenguin als que l'escoltin.
http://www.youtube.com/watch?v=yzGWcpX0qlI&feature=related
Pell de gallina. La música comercial pot extingir-se, però els sons que toquen l'ànima sempre existiran.
:D
Coincideixo amb tu que costa d'imaginar un món sense música però la idea és que en aquell món, el cervell de la gent ha acabat totalment saturat, i ja no l'aprecien.
EliminaI referent a la teva proposta musical, he de confessar que no coneixia a en Ludovico Einaudi, però m'agrada el joc de melodies que toca! (en buscaré més cosetes!!)
Merci per la recomanació!! :P
L'Ona té tota la raó...no em voldría pas ni imaginar que els sons que toquen l'ànima arribéssin a desaparèixer. Suposo que aquests mai desapareixeran. És cert que al menys a mi, cada vegada em costa més trobar aquest tipus de música, aquella que més que sonar, s'escolta i que més que escoltar-la se sent i et fa vibrar. Particularment, també em trobo en una mena de crisi musical i desde fa un temps intento buscar altres alternatives al que posen a la ràdio, cosa que no havia fet mai abans (o no tant).
ResponEliminaQuina llàstima que vengui tant allò que no ho mereix.
Comparteixo una cançó (música i veu) que a mi almenys em toca l'ànima ---> http://www.youtube.com/watch?v=CQDtwygmi0c
I ja que estic, comparteixo una cursilada que vaig escriure fa poc...
"La música es lleno
y a la vez es vacío.
Es silencio y es sonido.
Un botón que activa el alma,
medicina que calma,
droga que engancha.
Es un grito en la nada,
silencio entre masas,
el lenguaje del corazón,
quien calla a la razón
Cállate, hablame, cantame, tocame...
la canión de tu ser,
con tu voz, por mi piel,
con tu amor, para mi ser.
(Bé ja he dit que és una cursilada eeeeh...)
Gràcies per dedicar un dels teus móns imaginaris a la música.
Gemma, es nota que la poesia ha sortit del cor! Té sentiment i m'ha encantat!... Pels amants de la música, la música és exactament el que tu descrius! :P
EliminaMoltissimes Felicitats!!
De la Silvia Perez no havia escoltat res, pero tot i que no és el tipus de música que acostumo a escoltar, té molt més cos, que la gran majoria de cançons q sonen!! XD ... a més, va acompanyada d'un contrabaix (no sé pq xo el seu so sempre m'ha captivat!!)
Aquesta veu em toca l'ànima, és molt original i diferent del que es sol escoltar.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=AQ9zeDd0mpg
Per cert, Gemma, m'agrada la teva poesia tot i que no acostumo a llegir-ne en castellà. És maca.
Ona--> Je Veux...és boníssima la cançó i Zaz! la vaig descobrir fa dos anys, és boníssima. La seva veu és especial, i ella transmet naturalitat, frescor, alegria i espontaneïtat, m'encanta aquesta actuació al carrer...!
ResponEliminaMe n'alegro que t'agradi la poesia!
Jordi--> Segueix amb els teus móns imaginaris, que jo ja quasi estic enganxada al bloc! jejeje
A la Zaz l'he descobert fa uns mesos, pq en Carles Puyol la va recomenar a través del Twitter!! jajaja
ResponEliminaI tranquil·la Gemma, que mentre hi hagin idees i temps, jo aniré passant per aquí!! (el que passa es que porto una setmana una mica boja!!)... M'alegra saber q t'estas aficionant al bloc!! XD
Aprofitant les referencies músicals, us deixo una proposta força alternativa:
Cantant de metal + Orq. sinfònica =
http://www.youtube.com/watch?v=9bb8jUQl-_A
Espero q us agradi (la veu és d'allò més peculiar!) :P
Aiiii...! No havia vist el comentari anterior Jordi, mersiiii! Me n'alegro que t'agradi! Després escoltaré la teva recomanació..."sona bé"...(tic desde el mvl)
ResponElimina