Sense Paraules

Dedicat a en Carlos, per proposar la idea. Ha estat tot un repte crear un món com aquest.

Imaginem que existeix un món que no coneix les paraules, ni escrites ni parlades. Segurament ja penseu en una societat menys desenvolupada i condemnada a l'estancament social, però us equivoqueu completament.

En aquell món no poden parlar perquè no tenen ni boca ni cordes vocals. I no poden escriure perquè no tenen mans. Són una raça terrestre, tot i que poden flotar tranquil·lament per superfícies aquoses, per on viatgen seguint la corrent que marqui el vent o les corrent marines. Tenen una baixa densitat òssia i la pell és lleugerament translúcida. Nosaltres els podríem assimilar a una massa gelatinosa amb forma remotament humana i tot de filaments sensorials cobrint una espècie de protuberàncies que podríem anomenar tentacles.

Mai han dit ni escrit una sola paraula, i no obstant són una societat intel·ligent i culturalment activa. Com s'ho fan doncs per comunicar-se?! Utilitzen el sistema sensitiu, especialment dissenyat per transmetre i assimilar qualsevol idea, sentiment o opinió que flueix d'un cos a l'altre.

El contacte és el seu vocabulari, i tocant-se durant un segon es transmeten tot el que nosaltres necessitaríem pàgines senceres per intentar copsar amb la limitada màgia de les paraules. Rebre riuades d’emocions en un sospir és pràcticament comparable a l’orgasme físic. Una explosió de plaer que els ha convertit en addictes en comunicar-se.

Però no us penseu que això sigui un do innat. Com tot s’ha de practicar. Hi ha individus que amb prou feines poden transmetre una desena d’emocions, idees i sentiments, en un sol toc, mentre que hi ha altres individus, elevats a la categoria d’artistes, que són capaços de fer arribar al deliri plaent, o al turment més agònic, tan sols per propi desig.

Existeix un altre tipus d’art, aquest més musical. No tenen instruments, però tampoc els fa cap falta. Els músics d’aquest món són essers que fan fluctuar el seu cos harmoniosament, fent néixer la vibració i per tan el so del seu propi moviment. La unió d'una coral dansant rítmicament o cadascú marcant ritmes diferents, crea autèntiques simfonies que enamoren als espectadors però que nosaltres ni tan sols percebríem.

Són una societat feliç i avançada. I han superat les limitacions físiques que la naturalesa els ha plantejat, utilitzant el seu do per comunicar-se i dominar a altres espècies. Les controlen a través d’injectar-los una allau d’estímuls i sentiments que els fan guanyar la seva complicitat. Alguns ho definirien com persuasió. Ells ho consideren un intercanvi. Els animals els serveixen de mà d’obra i transport i ells els ofereixen torrents d’emocions i sensacions. És una droga plaïble que els animals accepten encantats. És així com, aprofitant la força dels altres, han evolucionat com a societat.

Els seus avanços no tenen res que envejar als d'aquí. Fa segles que van descobrir l'electricitat i han desenvolupant una impressionant tecnologia adaptada a les seves necessitats.

I tot això sense paraules. El seu coneixement es transmet a base del contacte, però aquesta és la seva gran estigma. No tots poden apel·lar a la saviesa d'altres temps. Existeix una cadena de treball, on els que despunten en algun camp, poden rebre els coneixements dels seus predecessors, que en el seu moment havien adquirit els records dels seus avantpassats.

Però l’únic que els arriba a la gran majoria són els coneixements que els seus propis instructors o familiars els han evocat a traves dels seus contactes. Malauradament, hi ha un munt d’experiències i coneixements que s'han quedat en oblit per la pròpia purga que fa el cervell, incapaç de processar a nivells tan extrems els seus records.

Això fa que el seu ritme d’evolució sigui diferent al d’altres móns.

De tant en tant, algun d’aquells individus somia en enlairar-se fins a tocar les estrelles que brillen damunt seu. Ho han provat, muntant animals alats que s’enfilen com rosers en una paret. Però mai arriben a tocar-les.

S’imaginen com seria aquell moment, n’han creat sensacions i emocions, però ningú es planteja posar-hi paraules. Serien incapaços i no sabrien per on començar. Com s’explica una idea, si no és a traves d’emocions? Ells no troben a faltar la literatura perquè mai l’han tingut. Però una societat necessita la riquesa dels seus coneixements per créixer, i si les paraules no existeixen s’han de buscar altres formules per retenir-les. Fins que algú arribi a aquesta conclusió, aquell continuarà sent un mon tranquil, però a ancorat a les seves limitacions tradicionalistes.

Això no és necessariament dolent, però posa fre a la ment, que gràcies a les paraules, pot viatjar a milions de móns imaginaris.

Destrucció Expansiva 04

El desenllaç. Quarta i Última entrada d’aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

S’ha demostrat que en un entorn aquàtic es pot ferir a la massa, amb arpons dotats de puntes explosives. Veure com es desprenen les partícules de la massa original, gairebé ha estat motiu de festa mundial. I més al comprovar, que tot i que s’intentava curar a sí mateixa, a la massa, no li resulta gens fàcil regenerar-se.

Així que moguts per una alegria insana, els habitants d’aquell món, representats per polítics que els agrada veure’s a sí mateixos com a líders poderosos i amb capacitat de reacció, han començat a atacar a la massa, que en aquells moments ja ocupa més d’un terç de la superfície del planeta. Volen evitar sí o sí, que la massa acabi arribant a dos continents més que ja estan amenaçats, ja que d’arribar a la costa, seria imparable, doncs hem de recordar que els arpons explosius només són efectius dins de l’aigua.

En pocs dies s’han distribuït materials explosius per tot el planeta, i han començat els atacs indiscriminats, tan a la primera línia de la massa, on aquesta, tot i els atacs, continua avançant lentament, com també a zones més allunyades. Milions de petites explosions, que obligatòriament han de servir d’alguna cosa. Però davant el dubte s’han continuat amb els experiments.

Diversos equips de bussejadors enviats pels governs, han atacat primer a la massa amb arpons explosius per causar ferida, i a continuació, han tret el seu ampli repertori de virus, i els hi ha començat a injectar, amb la idea renovada que ara sí podien acabar infectant a l’enemic i atacant-li el seu sistema intern. Però aquesta temptativa, almenys de moment, no ha comportat cap èxit visible. La massa sembla igual de sana com sempre, i tot i els milions de ferides que pateix, continua avançant.

És en aquests moments d’inflecció quan arriben els resultats de les proves realitzades al planeta original de la massa. I els resultats són colpidors.

-Tot aquell planeta està recobert per una capa extremadament dura d’aquesta massa –explica el Cap d’Investigació Espacial a la junta de Caps d’Estat reunits en una gran cimera-. Les hipòtesis apunten que aquesta massa, va aconseguir embolcallar tota la superfície del planeta veí i un cop aconseguit, es va endurir, i va començar a patir el desgast i l’erosió de qualsevol medi rocós.

-Però perquè hauria de reaccionar així?! I quina finalitat tenia?

Les preguntes es multipliquen, sembla com si cadascun dels presents volgués cosir a preguntes al científic. Però malauradament, les respostes no abunden. Ara tan sols pot oferir suposicions.

-L’equip científic creu que podria ser una substància que reacciona quan percep un entorn inadequat. Podria ser que originàriament hagués percebut algun canvi en el seu planeta originari, i hagués desenvolupat una protecció natural per protegir les capes interiors del planeta de l’agressió exterior.

“Això explicaria que un cop a la Terra, al percebre un ambient completament diferent al del seu planeta original, es pensés que el planeta estava en perill i per això es desencadenés la reacció.

-O sigui que la finalitat de la massa és bona?!

-Mai s’ha dit que fos una entitat intel·ligent. Simplement ha reaccionat davant les condicions que hi ha al nostre planeta.

-Doncs ens sembla molt bé, però No necessitem ser terraformats!

-Malauradament aquest és un procés que segurament no s’aturarà fins que la massa acabi ocupant tota la superfície del planeta.

Una setmana més tard els informes apunten en la direcció que la massa, degut a les moltes ferides que té en tota la seva superfície submergida en l’aigua, ha començat a reduir la seva velocitat d’expansió.

Al cap de dues setmanes la constatació ja és un fet. Segons es creu, la massa ha reduït la seva velocitat d’expansió, perquè abans de continuar avançant, ha d’intentar regenerar les ferides ocasionades. Però són tantes, que li resulta d’allò més complicat.

I és que innegablement, els habitants d’aquell planeta s’han bolcat en atacar a la massa per totes bandes, sense preocupar-se dels possibles efectes secundaris que puguin causar tals accions.

Ja que, mentre els habitants d’aquell planeta gaudeixen de la pausa temporal concedida per la massa, els milers de partícules despreses en cada explosió, han anat sent engolides per milions de peixos de tot el món. Les corrents marines són fortes, i en menys d’una setmana algunes d’aquelles partícules ja han estat capaces d’arribar als punts més allunyats del planeta, on alguns peixos despistats les han acabat engolint.

L’atzar i el destí tenen aquest particular sentit de l’humor, ja que ha estat qüestió de temps que algun d’aquests peixos infectats, acabés a la taula d’algun pescador, que al repartir-lo entre el seu grup, ha acabat plantant involuntàriament la llavor d’aquesta massa alienígena a l’estomac de tots ells.

La massa, percebent un entorn hostil enmig de gasos gàstrics, s’ha començat a reproduir, cobrint tot l’interior de l’estómac humà. El malestar dels infectats s’iniciava amb un lleuger mal de panxa, que dies més tard s’estenia per tot el cos i causava la mort.

Quan es detectaren els primers casos d’indigestions, ningú li donà massa importància, ja que el tema principal continuava sent la substància alienígena. El pànic arribà quan es realitzà la primera autòpsia i es descobrí que la causa de la mort era la presència, inexplicable de la massa alienígena a l’interior dels cadàvers.

Encara tardarien uns dies en lligar caps, però quan ho feren, els casos puntuals s’havien convertit en epidèmia, ja que milers de persones havien ingerit peixos contaminats.

Però el pitjor no ha estat això, sinó que, tot i els esforços per desfer-se dels cossos contaminats, els governs no han pogut arribar a tots els racons del món, i en diferents zones del planeta, els habitants contaminats han acabat morint sols a casa, sense que ningú hagi avisat a les autoritats.

Aquesta és la gran tragèdia, ja que sense que ningú es desfaci del cos, la infecció anirà creixent, destrossant tots els òrgans interiors del mort, i quan ja estigui ple, acabarà sortint per la boca, o qualsevol altre conducte que la porti a l’exterior.

I un cop alliberada allà on la víctima havia caigut morta, ja no es podrà aturar la seva expansió. Engolirà la casa on havia viscut l’infectat i continuarà expandint-se pel continent on es trobi.

Així ha estat com la substància ha acabat tenint presència en tots els continents del planeta, i mentre les autoritats es fixaven en la gran massa oceànica, les petites partícules entraven per la porta del darrera.

L’entorn que l’envolta no és pur, ja que conté grans nivells contaminants, així doncs, es continuarà expandint, i és qüestió de temps que la substància alienígena acabi completament la seva tasca.

Destrucció Expansiva 03

Tercera entrada d'aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprovar que la massa no pot engolir l’aigua, ha estat tot un bàlsam per als humans, i de pas una injecció de moral per no rendir-se davant una situació que es creia caòtica, i que ho continua sent. Que no ataqui l’aigua, no vol dir que no ataqui al fons marí, tot un ecosistema que s’esfondra amb un mutisme dantesc, sota la mortal abraçada d’aquella massa que no té compassió de res.

-Només hem guanyat temps! –aquest és el crit unànime de la societat, conscient que sense els nutrients que ofereix el fons marí, la vida al mar s’anirà extingint ràpidament.

No és estrany doncs, que els científics de tot el món continuïn donant voltes a com poder atacar a la massa. És precisament en un d’aquests encontres, on s’han preguntat què passa amb la substància un cop ha arrasat un entorn.

Tots han coincidit que la millor manera d’obtenir respostes, és duent a terme experiments. I per aquesta ocasió, de nou s’ha acabat utilitzant animals.

Amb helicòpters distribuïts per diversos punts de la massa, s’ha baixat a animals fins a deixar-los al damunt d’ella. Amb terror s’ha comprovar, que és com deixar-los enmig d’unes arenes movedisses. L’animal en qüestió, des de l’escarabat més petit, fins al cavall més gros, han estat absorbits. Per molts esforços que fessin cap d’ells n’ha pogut fugir. Només n’hi ha un que no ha acabat engolit per la massa.

L’excepció ha estat un pobre ximpanzé, al que han baixat com tota la resta, i que un cop damunt la massa, s’ha començat a enfonsar seguint el guió original. Intentà córrer, però no li serví de gaire, ja que a cada nova passa s’enfonsava una miqueta més. Quan ja semblava que seguiria el mateix destí que tots els altres, des de l’helicòpter han començat a tensar la corda que encara unia el tòrax del ximpanzé amb l’aparell volador.

L’objectiu era fàcil, descobrir si una vegada s’entrava en contacte amb la superfície de la massa, l’individuo se’n podia alliberar. La potència de l’helicòpter no li ha posat les coses fàcil a la massa, que continuava obsessionada en engolir a la pressa. Enmig de la disputa, el pobre animal, que cridava de dolor al patir les estrebades de tots dos assaltants. Al final la física ha actuat, i superada la resistència màxima, els ossos i els teixits s’han esquinçat com el paper. La lluita aferrissada ha acabat en empat. La massa ha engolit les cames fins a la cintura. I el tòrax, on l’animal hi duia l’arnés, ha quedat per l’helicòpter.

Un altre fracàs per la expedició científica, que veu impotent com la massa continua guanyant terreny. Estan desesperançats i ja no saben què més inventar. Llavors es quan a través d’un canal militar els informen d’un fet que els desconcerta.

-Ens arriben informacions contradictòries, però segons les nostres fonts, hi hauria civils que han aconseguit perforar l’estructura de la massa!

-De debò?! –repliquen incrèduls.

Doncs sí. Com sempre ha estat la curiositat, la que ha dut als humans a capbussar-se sota l’aigua, quedant a poca distància del fons marí, on la massa continua obrint-se camí. I un d’ells, potser per instint, o potser per ràbia, ha agafat un dels seus arpons de pesca, i l’ha disparat contra la massa. Sorprenentment l’arpó ha perforat la massa uns deu o quinze centímetres i ha quedat allí, completament visible. La massa ni l’ha dissolt, ni l’ha rebutjat.

Ningú ha volgut celebrar aquest petit èxit, fins que centenars d’experiments realitzats en diferents punts de la massa, han constat l’evidència. Només els realitzats dins l’aigua han tingut èxit. A l’exterior, els arpons han rebotat sistemàticament contra la massa i han acabat descansant sobre la superfície, on han estat engolits poc després.

Però en un entorn aquàtic tots els arpons han causat ferida. Una gran victòria anímica tot i desconèixer l’abast real d’aquelles ferides, que algú s’ha afanyat a matisar que potser eren tan superficials com en els humans serien les perforacions fetes per col·locar-hi arracades o piercings. No obstant s’han aferrat a aquest èxit, com a un clau roent. La situació era crítica, i necessiten petites victòries que ajudin a recuperar l’ànim perdut.

El següent pas ha estat clar: Col·locar petits explosius a les puntes dels arpons. Quan les explosions han causat ferides completament visibles sobre la massa, l’alegria que ha provocat en els humans que seguien l’experiment ha estat desmesurada.

Ara tan sols queda esperar a veure si la massa es capaç de regenerar-se una vegada ha estat ferida.

Continuarà…

Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...

Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…