Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…