Sense Paraules

Dedicat a en Carlos, per proposar la idea. Ha estat tot un repte crear un món com aquest.

Imaginem que existeix un món que no coneix les paraules, ni escrites ni parlades. Segurament ja penseu en una societat menys desenvolupada i condemnada a l'estancament social, però us equivoqueu completament.

En aquell món no poden parlar perquè no tenen ni boca ni cordes vocals. I no poden escriure perquè no tenen mans. Són una raça terrestre, tot i que poden flotar tranquil·lament per superfícies aquoses, per on viatgen seguint la corrent que marqui el vent o les corrent marines. Tenen una baixa densitat òssia i la pell és lleugerament translúcida. Nosaltres els podríem assimilar a una massa gelatinosa amb forma remotament humana i tot de filaments sensorials cobrint una espècie de protuberàncies que podríem anomenar tentacles.

Mai han dit ni escrit una sola paraula, i no obstant són una societat intel·ligent i culturalment activa. Com s'ho fan doncs per comunicar-se?! Utilitzen el sistema sensitiu, especialment dissenyat per transmetre i assimilar qualsevol idea, sentiment o opinió que flueix d'un cos a l'altre.

El contacte és el seu vocabulari, i tocant-se durant un segon es transmeten tot el que nosaltres necessitaríem pàgines senceres per intentar copsar amb la limitada màgia de les paraules. Rebre riuades d’emocions en un sospir és pràcticament comparable a l’orgasme físic. Una explosió de plaer que els ha convertit en addictes en comunicar-se.

Però no us penseu que això sigui un do innat. Com tot s’ha de practicar. Hi ha individus que amb prou feines poden transmetre una desena d’emocions, idees i sentiments, en un sol toc, mentre que hi ha altres individus, elevats a la categoria d’artistes, que són capaços de fer arribar al deliri plaent, o al turment més agònic, tan sols per propi desig.

Existeix un altre tipus d’art, aquest més musical. No tenen instruments, però tampoc els fa cap falta. Els músics d’aquest món són essers que fan fluctuar el seu cos harmoniosament, fent néixer la vibració i per tan el so del seu propi moviment. La unió d'una coral dansant rítmicament o cadascú marcant ritmes diferents, crea autèntiques simfonies que enamoren als espectadors però que nosaltres ni tan sols percebríem.

Són una societat feliç i avançada. I han superat les limitacions físiques que la naturalesa els ha plantejat, utilitzant el seu do per comunicar-se i dominar a altres espècies. Les controlen a través d’injectar-los una allau d’estímuls i sentiments que els fan guanyar la seva complicitat. Alguns ho definirien com persuasió. Ells ho consideren un intercanvi. Els animals els serveixen de mà d’obra i transport i ells els ofereixen torrents d’emocions i sensacions. És una droga plaïble que els animals accepten encantats. És així com, aprofitant la força dels altres, han evolucionat com a societat.

Els seus avanços no tenen res que envejar als d'aquí. Fa segles que van descobrir l'electricitat i han desenvolupant una impressionant tecnologia adaptada a les seves necessitats.

I tot això sense paraules. El seu coneixement es transmet a base del contacte, però aquesta és la seva gran estigma. No tots poden apel·lar a la saviesa d'altres temps. Existeix una cadena de treball, on els que despunten en algun camp, poden rebre els coneixements dels seus predecessors, que en el seu moment havien adquirit els records dels seus avantpassats.

Però l’únic que els arriba a la gran majoria són els coneixements que els seus propis instructors o familiars els han evocat a traves dels seus contactes. Malauradament, hi ha un munt d’experiències i coneixements que s'han quedat en oblit per la pròpia purga que fa el cervell, incapaç de processar a nivells tan extrems els seus records.

Això fa que el seu ritme d’evolució sigui diferent al d’altres móns.

De tant en tant, algun d’aquells individus somia en enlairar-se fins a tocar les estrelles que brillen damunt seu. Ho han provat, muntant animals alats que s’enfilen com rosers en una paret. Però mai arriben a tocar-les.

S’imaginen com seria aquell moment, n’han creat sensacions i emocions, però ningú es planteja posar-hi paraules. Serien incapaços i no sabrien per on començar. Com s’explica una idea, si no és a traves d’emocions? Ells no troben a faltar la literatura perquè mai l’han tingut. Però una societat necessita la riquesa dels seus coneixements per créixer, i si les paraules no existeixen s’han de buscar altres formules per retenir-les. Fins que algú arribi a aquesta conclusió, aquell continuarà sent un mon tranquil, però a ancorat a les seves limitacions tradicionalistes.

Això no és necessariament dolent, però posa fre a la ment, que gràcies a les paraules, pot viatjar a milions de móns imaginaris.