Pastissos assassins

 Dedicat als condemnats a dos anys de presó per llençar-li un pastís a una política en senyal de protesta, i al jutge que ha considerat que aquest acte havia de ser considerat com un acte terrorista.

Existeix un món on els pastissos són armes de matar i els pastissers, els furiosos guerrers que es transmeten de generació en generació el secret d’un art que durant mil·lennis va ser considerat simplement una font d’aliment.

És probable que ara estigueu enarcant la cella en senyal d’astorament. És comprensible, aquell és un món petit, singular i ric en sucres i carbohidrats. Pobres infeliços.

Ningú no sap d’on va sorgir la idea, ni l’estigma, tot i que les llegendes, aquelles velles xafarderes que sempre estan a l’aguait de caçar alguna ment oberta i afamada d’anècdotes, parlen que tot allò començà molts anys abans, quan els pastissos eren un regal edulcorat que la gent consumia per plaer.

Que primitius! Serà perquè no coneixien les grans possibilitats armamentístiques que s’amagaven darrera aquelles petites masses de calories flotants.

En mans d’un bon pastisser, la pobra víctima pot acabar ingerint un tros de pastís, que en un primer moment desperti la seva golafreria, amb sabors dolços i apetitosos. Deixarà que gaudeixi durant una mil·lèsima de segon de tots els contrasts, per un segon més tard, causar-li una indigestió per augment descomunal d’algun ingredient, que al entrar en contacte amb la saliva hagi començat a expandir-se multiplicant el seu volum per deu, i causant l’asfixia del pobre desgraciat. Aquesta sempre arriba després d’agòniques sacsejades, és clar.

Per aixó, en aquell món el terme mort dolça és el més cruel de tots, ja que va associat a aquest malèfic ritual.

Allà ningú menja pastissos per plaer, perquè mai es té la certesa que continguin algun ingredient que pugui acabar causant la mort.

En l’actualitat són molts els que acudeixen de forma clandestina als pastissers, per tal que els ajudin a desfer-se dels seus enemics. Els honoraris no són pas barats, però per la subtilesa dels més prestigiosos artesans s’han arribat a pagar fortunes. Com ninjes entrenats en l’art de la guerra, faran el que sigui necessari per a poder complir la seva missió, que no és altra que estampar-li el pastís a la cara d’aquell a qui els seus clients més odien.

El cos davant un atac com aquest reacciona de forma peculiar, ja que en la majoria de casos s’acaba ingerint de forma inconscient un tros de pastís, com si el cervell necessités saber amb què ha estat atacat i ordenés tastar-ho . Si això succeeix, la víctima ja ha begut oli.

La concentració per centímetre quadrat és tan mortal, que per petit que sigui el tast, ja no hi ha marxa enrere. Caurà fulminada en escassos minuts.

Davant aquesta dura realitat, els governants van haver de prendre una determinació exemplar. A ells tan els hi feia veure les ridícules imatges d’algun dels seus amb un pastís esclafat a la cara, el que no volien era haver de carregar amb la seva mort.

Per això allà, els pastissers i els pastissos estan perseguits per la llei. El llançament de pastissos està considerat un atac terrorista. S’arresta a tothom que practiqui aquest art, i es destrueixen sense concessió els pastissos que es requisen.

Corren rumors que en alguns assalts, la policia, com a càstig, ha fet menjar un per un tots els pastissos requisats, ja fossin de xocolata, nata, llimona o qualsevol barreja imaginable, fins que el cos rebenta. Una crueltat com aquesta no ha pogut ser documentada pels òrgans oficials. Però és un secret a veus que molts pares els hi relaten als seus fills abans d’anar a dormir, per tal que no oblidin mai que els pastissos són el mal en estat pur.