Entrada bilingüe.
Dedicat a tots aquells que van votar al PP. Gràcies per convertir el seu
mandat de majoria absoluta en una nova Dictadura… Gràcies, perquè era l’espurna
que necessitava el poble per reaccionar.
Dedicado a todos aquellos que
votaron al PP. Gracias por convertir su mandato de mayoría absoluta en una
nueva Dictadura… Gracias, porqué era la chispa que necesitaba el pueblo para
reaccionar.
************************
Imaginem que existeix un món on han privatitzat l’aire que es respira. On
els humans estan obligats a dur mascares connectades a una bombona que
permanentment s’ha de recarregar amb el combustible que tot cos necessita. Però
les recàrregues no són barates. El mercat està controlat per unes quantes
companyies, que sota el beneplàcit del govern, incrementen arbitràriament el
cost sempre que volen.
La situació és tan crítica que un grup de ciutadans ja fa temps que s’ha
començat a queixar.
Al principi eren els marginals. Individus anònims a qui la gent no li
dedicava la menor atenció. Es pensaven que es queixaven per vici i creien que
el que havien de fer era callar i treballar més. Però la situació s’anà
agreujant i molts acabaren assumint com a pròpies les reivindicacions que ja no
veien tan esbojarrades.
Tot havia començat amb l’escassetat de l’aire pur. El planeta abans
autosuficient, havia estat atacat indiscriminadament en nom del desenvolupament,
talant boscos per construir fàbriques que abocaven tones de CO2 a l’ambient.
Les polítiques foren completament errònies, però seguint el full de ruta marcat
pels interessos econòmics, ningú s’atreví a qüestionar-les. Això anà causant
tantes ferides, que la qualitat i la quantitat d’oxigen creat minvà
exponencialment.
Davant aquesta realitat la gent i el governs s’alarmaren. La primera
reacció fou reequilibrar la població mundial, fent-ne disminuir el número i
així de retruc la
demanda. Però el problema el patien amb més força les grans
ciutats. Allí la gran acumulació de persones, viciava en desmesura l’ambient.
Així que començaren les expulsions. Primer la de tots els estrangers que vivien
de forma il·legal en aquells països. Després els delinqüents més o menys
perillosos indiferentment. La resta de la població amb prou feines criticà la mesura. De fet, molts
ho trobaren inclús necessari.
Però el cert fou que amb les expulsions amb prou feines notaren el canvi.
Continuaven sent masses, així que seguiren buscant solucions imaginatives. Es
prohibí fer esport en llocs públics per no consumir aire en excés, es creà un
nou mercat amb purificadors i generadors d’oxigen per instal·lar a les llars,
que a la pràctica amb prou feines feien res, i s’implantaren cursos des de
primària fins al jubilats, per tal que la gent aprengués a respirar més a poc a
poc i omplís menys els pulmons amb cada inspiració.
Pràcticament tota la població acabà patint malalties respiratòries, però
qui més ho notà fou la gent gran que acabà morint gairebé sempre per culpa
d’elles.
Però el problema continuava igual. Així que s’optà per intentar controlar
al màxim la despesa d’oxigen. S’obligà per llei a fer completament hermètics
totes les llars, locals d’oci i llocs de treball. Per tal de garantir que no
gastarien més de l’oxigen que pogués contenir l’espai, però les estances,
davant la gran afluència de públic, quedaven molt viciades i costava fins i tot
respirar bé. En un primer moment a els governants això els importà ben poc. Es
disposava de generadors i allò devia ser suficient, però davant l’allau de
crítiques, decidiren implantar un nou sistema revolucionari: Les càrregues
d’oxigen personal. Un sistema molt útil i que en principi es digué que tindria
un baix cost per al ciutadà ja que els governs assumirien gran part de les
recàrregues. Però no s’hagué d’esperar gaire per comprovar la falsedat
d’aquelles paraules. Emparats en el fet que cada vegada costava més donar abast
a tothom, les subvencions disminuïren i els preus per recàrrega es dispararen.
Molta gent amb grans problemes econòmics, era incapaç de pagar-los amb
assiduïtat com la necessitava, i per això optaven per respirar l’aire viciat,
una vegada i una altra, fins que ja era tard. Quan la mortaldat arribà a nivells
d’epidèmia mundial, els pobles reaccionaren en massa, exigint més igualtat,
doncs era de domini públic que als edificis dels governants hi havia els
sistemes més potents de generació i purificació d’oxigen.
Tota paciència té un límit, i la d’aquells ciutadans ja està a punt de
superar-se. Quan per fi arribi el dia, aquests oprimits, cansats de tant cedir, es presentaran a les
seus dels seus governs amb les màscares d'oxigen posades. No es pot aturar a la mar amb un vaixell de paper. Assaltaran els edificis governamentals sense massa problemes. Són més i tenen molta més força. Arrinconaran als seus
governants en alguna de les sales, on es ficaran en bloc tots els oprimits
fins que no hi càpiga ni una agulla. Tot això amb un sol objectiu.
A la seva senyal es trauran les màscares d'oxigen, i començaran a respirar tots alhora, tan fort i tan profund que casi els faci mal al fer-ho, consumint així l'aire d'aquella estança en pocs minuts.
Sense les càrregues d'oxigen personal i asfixiats per un ambient terriblement carregat i baix en oxigen, els governants, en el seu últim alè, encara es preguntaran què van
fer malament.
************************
Imaginemos que existe un mundo
donde han privatizado el aire que se respira. Donde los humanos están obligados
a llevar máscaras conectadas a una bombona que permanentemente debe recargarse
con el combustible que todo cuerpo necesita. Pero las recargas no son baratas.
El mercado está controlado por unas cuantas compañías, que bajo el beneplácito
del gobierno, incrementan arbitrariamente el coste siempre que quieren.
La situación es tan crítica que un
grupo de ciudadanos hace ya tiempo que ha empezado a quejarse.
Al principio eran los marginales.
Individuos anónimos a quienes la gente no les dedicaba la menor atención.
Pensaban que se quejaban por vicio y creían que lo que tenían que hacer era
callar y trabajar más. Pero la situación se fue agravando y muchos acabaron
asumiendo como propias las reivindicaciones que ya no veían tan disparatadas.
Todo había empezado con la escasez
del aire puro. El planeta antes autosuficiente, había sido atacado
indiscriminadamente en nombre del desarrollo, talando bosques para construir
fábricas que vertían toneladas de CO2 al ambiente. Las políticas fueron
completamente erróneas, pero siguiendo la hoja de ruta marcada por los
intereses económicos, nadie se atrevió a cuestionarlas. Eso fue causando tantas
heridas, que la calidad y la cantidad de oxígeno creado disminuyó
exponencialmente.
Ante esa realidad la gente y los
gobiernos se alarmaron. La primera reacción fue reequilibrar la población
mundial, haciendo disminuir el número y así de paso la demanda. Pero el
problema lo sufrían con más fuerza las grandes ciudades. Allí la gran acumulación
de personas vició en desmesura el ambiente. Así que empezaron las expulsiones.
Primero la de todos los extranjeros que vivían de forma ilegal en aquellos
países. Después los delinqüentes más o menos peligrosos por igual. El resto de
la población apenas criticó la
medida. De hecho, muchos lo encontraron incluso necesario.
Pero lo cierto fue que con las
expulsiones apenas notaron el cambio. Continuaban siendo demasiados, así que
siguieron buscando soluciones imaginativas. Se prohibió hacer deporte en
lugares públicos para no consumir aire en exceso, se creó un nuevo mercado con
purificadores y generadores de oxígeno para instalar en los hogares, que a la
práctica apenas hacían nada, y se implantaron cursos desde primaria hasta los
jubilados, para que la gente aprendiera a respirar más despacio y llenara menos
los pulmones con cada inspiración.
Prácticamente toda la población
acabó sufriendo enfermedades respiratorias, pero quien más lo notaron fue la gente
mayor que acabó muriendo casi siempre por culpa de ellas.
Pero el problema seguía igual. Así
que se optó por intentar controlar al máximo el gasto de oxígeno. Se obligó por
ley a hacer completamente herméticos todos los hogares, locales de ocio y
lugares de trabajo. Para garantizar que no gastarían más del oxígeno que
pudiera contener el espacio, pero las estancias, ante la gran afluencia de
público, quedaban muy viciadas y costaba incluso respirar bien. En un primer
momento a los gobernantes aquello les importó más bien poco. Se disponía de
generadores y aquello debía ser suficiente, pero ante la avalancha de críticas,
decidieron implantar un nuevo sistema revolucionario: Las cargas de oxígeno
personal. Un sistema muy útil y que en principio se dijo que tendría un bajo
coste para el ciudadano ya que los gobiernos asumirían gran parte de las
recargas. Pero no hubo que esperar mucho para comprobar la falsedad de aquellas
palabras. Amparados en el hecho de que cada vez costaba más dar alcance a
todos, las subvenciones disminuyeron y los precios por recarga se dispararon.
Mucha gente con grandes problemas económicos, era incapaz de pagarlos con la
asiduidad que la necesitaba, y por eso optaban por respirar el aire viciado,
una y otra vez, hasta que ya era tarde. Cuando la mortaldad llegó a niveles de
epidemia mundial, los pueblos reaccionaron en masa, exigiendo más igualdad,
pues era de dominio público que los edificios de los gobernantes estaban los
sistemas más potentes de generación y purificación de oxígeno.
Toda paciencia tiene un límite, y
la de aquellos ciudadanos ya está a punto de superarse. Cuando por fin llegue
el día, esos oprimidos, cansados de
tanto ceder, se presentarán en las sedes de sus Gobiernos con las mascaras de
oxigeno puestas. No se puede detener al mar con un barco de papel. Asaltaran
los edificios gobernamentales sin demasiados problemas. Son más y tienen mucha
más fuerza. Arrinconaran a sus gobernantes en alguna de las salas, donde se meteran
en bloque todos los oprimidos hasta que no quepa ni una aguja. Todo eso con un único
objetivo.
A su señal se quitaran las
mascaras de oxigeno, y empezaran a respirar todos a la vez, tan fuerte y tan
profundo que casi les duela al hacerlo, consumiendo así el aire de aquella
estancia en pocos minutos.
Sin las cargas de oxigeno personales
y asfixiados por un ambiente terriblemente cargado y bajo en oxigeno, los
gobernantes, en su último aliento, aun se preguntarán qué hicieron mal.
nsd
Sempre s'han creat cortines de fum per aconseguir distreure l'atenció de les persones.
ResponEliminaPerò quan aquestes decisions desbudellen les llibertats que tant ha costat d'aconseguir, s'ha de dir no, perquè si avui acotes el cap, demà seràs el reprimit.
Siempre se han creado cortinas de humo para conseguir distraer la atención de las personas.
Pero cuando estas decisiones desgarran las libertades que tanto ha costado conseguir, hay que decir no, porque si hoy bajas la cabeza, mañana serás el reprimido.
Boníssim! Magistral! I per desgràcia, gens impossible. Crec que al pas que anem, pot passar de tot, i un món així el veig molt proper. M'encanta! :)
ResponEliminaM'ha recordat (ho sé, sóc una pesada, sempre et dic : m'ha recordat...) a la Total Recall antiga, on els governants de Mart tenien a la gent reprimida en una zona on si volien els hi treien l'oxígen per matar-los a tots.