Aventurers que no diuen adéu

Dedicat a l’Uri i a tots aquells que han de deixar la seva llar per buscar fortuna.

Imaginem que existeixi un Món on els Aventurers no diuen adéu abans de marxar. Una societat nòmada, que ha après a desprendre’s dels lligams necessaris, quan la situació ho requereix.

Abandonar la llar mai és fàcil, però en aquell món és una tònica més generalitzada del que s’hauria d’esperar. Allà es viu feliçment, apreciant tot el que els envolta, absorbint les olors, palpant les sensacions, respirant els somnis. Necessiten conservar aquelles emocions en un petit bagul de la memòria, per no oblidar mai la terra que els va veure néixer, i per recordar-la amb amor, quan la nostàlgia els assetgi lluny de la seva llar.

Parteixen per necessitat, moguts pel desànim d’una societat que s’ha encallat, i acompanyats per l’esperança que allà on van els espera un futur més pròsper.

Alguns fan fortuna, altres fracassen i han de tornar-ho a intentar. La rendició no és una paraula que aparegui en el seu diccionari. Són aventurers del seu temps i entenen que no han nascut per romandre captius en la peixera social on neda la gran majoria.

Confien en tornar a casa algun dia. Saben que quan tornin els seus amics i coneguts hauran canviat. És natural, ja que ells mateixos hauran passat per una maduració personal fruit de l’experiència. I al principi potser la seva llar no tindrà el mateix caliu de temps enrere. Però l’enyorança per tornar sempre és massa gran i acaben cedint a la seva nostàlgia.

Per sort l’amistat és un vincle que es pot refer una vegada i una altra. Tan sols es necessita temps per parlar i voluntat per retrobar-la.

Segurament per això, ni que siguin rebels de cor, no poden dir adéu quan s’acomiaden.

Dir adéu per ells és tancar un cicle. Una porta a la que es posa el pestell per no mirar mai més enrere. Dir adéu és acomiadar-se de la gent i de la llar, tenint la certesa que molt possiblement no els tornaran a veure mai més.

És massa dur assumir aquesta hipòtesis, i no encaixa en la seva filosofia.

Ells són aventurers. Es deixen endur per la corrent de l’aire, però es neguen a tancar qualsevol porta, ja que fer-ho seria com renunciar a una part de la seva llibertat.

En aquell món els que estan a punt d’abandonar la seva llar mai diuen adéu.

Simplement diuen: Fins aviat.

Aquesta imatge té drets d'autor