Un Món sense doblatges

Un modest homenatge a en Constantino Romero, una de les grans veus del doblatge d’aquest país.

Imaginem que existeixi un Món sense doblatges ni traduccions. Un Món on tota la cultura i Oci que es consumeix arriba directament en el seu llenguatge original.

Sent així, no és estrany que la majoria de població parli i comprengui diversos idiomes, ja que no fer-ho significaria ser un exclòs social. També és evident, que al no haver-hi traduccions hi ha hagut tres o quatre llengües, les més esteses, que han acabat tenint un pes molt important com a canalitzadores i distribuïdores de l’oferta que es fa arribar al gran públic, fent que l’àmbit d’influència d’un text o d’una obra serà directament proporcional al número de persones que comprenguin l’idioma amb el que ha estat escrit.

Per exemple, un llibre escrit en xinés arribarà a milions de persones, tot i que moltes altres no coneixeran ni els caràcters més bàsics. A l’altre extrem de la balança. Un llibre escrit en escandinau mai s’acabarà filtrant al gran llac de la cultura mundial.

El mateix passa amb el cinema. Quantes pel·lícules hauríem deixat de veure pel fet de no entendre res del que ens diuen, i que gràcies al doblatge o als subtítols han acabat convertint-se en clàssics universals.

En aquell món les lliures interpretacions i les adaptacions generalitzades no existeixen. O ets capaç de submergir-te en l’univers Shakespearià o simplement l’ignores. No hi ha punt mig.

La gent, encuriosida, s’intenta esforçar per comprendre el màxim d’obres possibles, tot i així sempre hi haurà un gran ventall a les que mai podrà accedir.

Aquestes limitacions en el nostre món no les patim de tan a prop. Les traduccions i els doblatges ens han fet arribar autèntics tresors que ara apreciem sense qüestionar-nos que l’idioma original hauria pogut ser una trava per nosaltres.

Però el pitjor del doblatge és que la gent s’acostuma a una determinada veu per aquell actor, i si després de diverses pel·lícules, aquella veu canvia, es produeix uns sensació de desemparament i desil·lusió ja que alguna cosa no encaixa en la cinta que estem veient.

Això és el que li passa al Clint Eastwood, que acostumats al pou sense fons que era aquella veu prodigiosa que el doblava, la seva resulta més aguda i molt menys intimidadora... tot i que les ganyotes tan característiques de l’Eastwood van de fàbrica.

En un món com aquell, potser la mort d’en Constantino Romero no seria tan destacable. Però en aquest món, on molts dels personatges als que ha posat veu ja formen part de la cultura popular del país, la seva pèrdua es plora amb resignació.

Però precisament pel gran treball realitzat durant tota la seva vida, es pot dir que ell és el Pare del Costat Fosc, el Terminator que Tornarà i el Replicant que es lamenta perquè tots aquests moments es perdran en el temps, igual que llàgrimes en la pluja.

Però no es perdran, perquè el seu treball i la seva veu continuaran ressonant durant molts anys gràcies a l'immens llegat que deixa.

Descansa en pau Constantino.