Entrada Bilingüe
Aprofitant l’estrena de “Los últimos días” aquí us deixo la nova entrada
del bloc.
Imaginem que existeixi un món, on la societat hagi desenvolupat una fòbia
tan gran a la mort, que la pròpia inseguretat els pugui provocar crisis agudes,
atacs epilèptics i fins i tot la mort.
Els primers casos de fòbia extrema foren deguts a la por a sortir a
l’exterior. De sobte la gent temia notar el contacte del sol irradiant
directament la seva pell. Es sentia insegura d’haver de creuar el carrer o de
caminar envoltada per una multitud anònima que els podia atacar en qualsevol
moment. Fins i tot inspirar l’aire fresc del carrer turmentava a les seves
foses nasals.
En un primer moment ningú entengué perquè es produïen aquelles morts de
gent anònima, que sense motiu aparent es desplomava enmig del carrer. Però quan
els científics i els doctors acabaren entenent que no era cap virus el que els
provocava la mort, buscaren el motiu en el propi individu. Fou llavors quan es
diagnosticaren les primeres fòbies.
No es volgué alarmar a la població ja que córrer la veu només serviria perquè
més gent, de forma inconscient, desenvolupés la fòbia. Malauradament
per ells, veieren que el silenci no era una arma prou efectiva contra el
subconscient humà. La plaga de fòbia s’estengué per arreu, la gent acabà
lligant caps, doncs la histèria que patien els individus s’acabava quan
quedaven refugiats dins dels edificis o a les parades de metro.
L’engranatge preestablert que feia girar el gran mecanisme d’aquella
societat es trencà. De sobte les prioritats canviaren radicalment. Les normes
que fins a aquell moment tothom havia acceptat com a regles del joc, ja no
servien. A partir d’aquell moment s’hagué de forjar una nova societat.
I això és el que han fet. Sobreviuen amb més o menys penúries, agrupats en
petites bandes. S’ha apel·lat a la humanitat racional per evitar saquejos i
guerres entre bàndols, i en més o menys mesura s’ha aconseguit. Però la gana és
mala consellera, i quan els recursos falten sorgeixen les tensions.
Alguns, emparats en la nit han intentat fer incursions a l’exterior, però
la majoria acaben frustrades ja que la fòbia no entén de franges horàries. No
obstant, alguns afortunats tenen prou sang freda o autocontrol per superar la
seva por. O potser simplement mai han desenvolupat la malaltia, tot i que seguint
al grup, han acabat marginats com ells, per por a caure víctimes d’una malaltia
invisible.
Quan aquelles incursions funcionen, poden tornar al seu cau amb una mica
més d’aliment. Però hi ha massa gent vivint a sota terra, així que per moltes
incursions que es facin, sempre resulten insuficients. Aquest abisme encara es
fa més evident a les grans ciutats, on fa temps que van deixar de ser
autosuficients, i la major part del que consumien els venia de fora. Aquest model
obsolet és el que ara els aboca a haver de començar de zero per intentar no
morir de gana.
Alguns ja ho han començat a aconseguir, tot i que no tindran massa temps
per gaudir-ne, ja que quan l’engranatge per fi tornava a funcionar, la
debilitat humana ha anat un pas més enllà.
Desterrats i resguardats en un món suburbà, algunes persones han començat a
percebre també el seu nou entorn com a hostil, i el seu cervell, com a mode
d’autoprotecció, ha començat a patir fòbia a la inseguretat en la que viu.
Novament s’inicia la seqüència que els dugué fins allà. Creieu que hauran
aprés del errors i seran capaços de convèncer al seu cervell perquè aturi aquesta
nova espiral de pànic? O bé cediran víctimes de les seves pors i rebutjaran
enfrontar-se amb la seva nova realitat.
Si és així, pot ser que estiguem davant els últims dies d’aquesta societat.
************
Aprovechando
el estreno de "Los últimos días"
aquí os dejo la nueva
entrada del blog.
Imaginemos que exista un mundo,
donde la sociedad haya desarrollado una fobia tan grande a la muerte, que la
propia inseguridad les pueda provocar crisis agudas, ataques epilépticos e
incluso la muerte.
Los primeros casos de fobia
extrema fueron debidos al miedo a salir al exterior. De repente la gente temía
notar el contacto del sol irradiando directamente su piel. Se sentía insegura
por tener que cruzar la calle o caminar rodeada por una multitud anónima que les
podía atacar en cualquier momento. Incluso inspirar el aire fresco de la calle
atormentaba sus fosas nasales.
En un primer momento nadie
entendió porque se producía la muerte de tanta gente anónima, que sin motivo
aparente se desplomaba en medio de la calle. Pero cuando los científicos y los doctores
acabaron entendiendo que no era ningún virus lo que les provocaba la muerte,
buscaron el motivo en el propio individuo. Fue entonces cuando se
diagnosticaron las primeras fobias.
No se quiso alarmar a la población
ya que correr la voz sólo serviría para que más gente, de forma inconsciente,
desarrollara la
fobia. Desgraciadamente para ellos, vieron que el silencio no
era un arma suficientemente efectiva contra el subconsciente humano. La plaga
de fobia se extendió por todas partes, la gente acabó atando cabos, pues la
histeria que sufrían los individuos terminaba cuando quedaban refugiados dentro
de los edificios o en las paradas de metro.
El engranaje preestablecido que
hacía girar el gran mecanismo de aquella sociedad se rompió. De repente las
prioridades cambiaron radicalmente. Las normas que hasta ese momento todo el
mundo había aceptado como reglas del juego, ya no servían. A partir de ese
momento se tuvo que forjar una nueva sociedad.
Y eso es lo que han hecho.
Sobreviven con más o menos penurias, agrupados en pequeñas bandas. Se ha
apelado a la humanidad racional para evitar saqueos y guerras entre bandos, y
en mayor o menor medida se ha conseguido. Pero el hambre es mala consejera, y
cuando los recursos faltan surgen las tensiones.
Algunos, amparados en la noche,
han intentado hacer incursiones en el exterior, pero la mayoría terminan
frustradas ya que la fobia no entiende de franjas horarias. No obstante,
algunos afortunados tienen suficiente sangre fría o autocontrol como para
superar su miedo. O quizás simplemente nunca han desarrollado la enfermedad,
aunque siguiendo al grupo, han acabado marginados como ellos, por miedo a caer
víctimas de una enfermedad invisible.
Cuando aquellas incursiones
funcionan, pueden volver a su guarida con un poco más de alimento. Pero hay
demasiada gente viviendo bajo tierra, así que por muchas incursiones que se
hagan, siempre resultan insuficientes. Este abismo todavía se hace más evidente
en las grandes ciudades, donde hace tiempo que dejaron de ser autosuficientes,
y la mayor parte de lo que consumían les venía de fuera. Este modelo obsoleto
es lo que ahora les obliga a tener que empezar de cero para intentar no morir
de hambre.
Algunos ya han empezado a
conseguirlo, aunque no tendrán demasiado tiempo para disfrutarlo, ya que cuando
el engranaje por fin volvía a funcionar, la debilidad humana ha ido un paso más
allá.
Desterrados y resguardados en un
mundo suburbano, algunas personas han comenzado a percibir también su nuevo
entorno como hostil, y su cerebro, a modo de autoprotección, ha empezado a
sufrir fobia a la inseguridad en la que vive.
Nuevamente se inicia la secuencia
que les llevó hasta allí. ¿Creéis que habrán aprendido de los errores y serán
capaces de convencer a su cerebro para que detenga esta nueva espiral de
pánico? O bien cederán víctimas de sus miedos y rechazarán enfrentarse a su
nueva realidad.
Si es así, puede que estemos ante los últimos días de esta sociedad.
Confesso que encara no he tingut temps d'anar al cine a veure la pel·lícula. Tot i així, aquí us deixo el meu petit homenatge a "Los Últimos días" per atrevir-se amb un gènere tan complicat.
ResponEliminaConfieso que aún no he tenido tiempo de ir al cine a ver la película. Sin embargo, aquí os dejo mi pequeño homenaje a "Los Últimos días" por atreverse con un género tan complicado.
Molt bé, Jordi. Potser t'agafaran la idea per fer una pel·lícula, je, je, je:p
ResponEliminaM'ha sorprés llegir-te en castellà.
També hi ha moltes altres persones ara mateix que no viuen sota terra, però tampoc surten de casa: només es relacionen virtualment amb altres, la seva vida virtual és més important que la real i si han de fer la compra, la demanen per Internet. És la fóbia o la mandra a relacionar-se, a mirar als ulls a algú altre, a acceptar les responsabilitats i els riscos de viure de veritat la vida.
La individualització extrema és un risc que a Japó ja comença a ser una realitat!
EliminaEscribint amb castellà no em noto tan fluït com en català, però vaja, de moment seran entrades puntuals! :P
Merci pel comentari! XD
Si no salen.... ¿qué comen? Es decir... quien cultiva, quien tiene granjas para los animales.... No les da el sol y no caen enfermos??? :S
ResponEliminaDe recursos sempre n´'hi ha (ni que siguin pocs)... Aigua, petits animals, o arrels, es podrien trobar facilment... però ja ho tindré present per quan faci la continuació!!! :P
EliminaGràcies per llegir-me.