Què toques?

Dedicat al Manel, perquè encara em queden idees per desenvolupar de les moltes que va aportar!

Imaginem que existeixi un món on una estranya mutació fa que tot el que toquis desaparegui. Sens dubte una maledicció eterna que condemna als ciutadans a viure en un estat permanent de temor, ja que les desaparicions involuntàries són tan habituals com fer l’amor… bé, potser aquest no seria el millor exemple. Ja que l’acte en sí, cada vegada es practica amb menys assiduïtat, i quan es fa es requereixen tantes mesures que acaben desfent el magnetisme del moment.

Els habitants més vells del planeta encara recorden el moment exacte en que tot canvià. El cel havia adquirit una tonalitat blanca elèctric, i l’ambient era angoixadament asfixiant i calorós. Els meteoròlegs havien advertit que el planeta estava sota l’efecte d’una explosió solar, que els arribava desgastada per la distància recorreguda, però que tot i així es temia que pogués tenir certs afectes negatius.

Al tercer dia d’estar sota la seva pressió, reberen l’impacte de l’onada en forma de fuetada que els ompli el cos de pessigolleigs. Fou ràpida i pràcticament indolora. Seguidament desaparegué per no tornar mai més.

No obstant deixà un regal que mai oblidarien, i que com el bon vi, anà guanyant consistència amb el pas del temps. La mutació no tingué efectes immediats, tret d’una estranya fatiga que sumí a tots els habitants a unes jornades en les que es movien arrossegant pràcticament els peus. La part oest del planeta era la quina havia rebut l’impacte de forma més directa i eren els qui semblaven estar més aixafats. Ells foren els primers en notar els efectes secundaris.

De sobte començaren a percebre com petits objectes que intentaven tocar o agafar, es desmaterialitzaven davant dels seus ulls. Com si l’objecte en qüestió es desinflés i acabés desapareixent. L’eufòria i el pànic s’injectaren a les venes com una droga adictiva. Eufòria pel fet que alguns, sobretot infants, trobaven divertida aquella raresa. I pànic per la gent adulta que entenia que aquell canvi no podia portar res de bo.

I efectivament, no ho portà.

A mesura que anaren passant els dies i les setmanes, els objectes desmaterialitzats eren més grossos. El terror augmentà un nou nivell en el moment que es conegué que certs animals de companyia, com hàmsters o canaris, havien començat a desaparèixer després de ser acariciats pels seus propietaris.

La societat exigí que es donés solució al problema, però per molts experiments que es dugueren a terme, cap arribà a bon port. Segons semblava haver estat exposats al rastre de l’explosió solar, havia desequilibrat el seu sistema intern, que era capaç d’absorbir atòmicament un cos aliè. Per això semblava que els objectes es desinflessin.

S’intentà atacar el cos humà, irradiant-lo amb tot tipus de raigs, que l’únic que comportaren amb els pobres voluntaris (la majoria presos als qui se’ls prometé una rebaixa de condemna), foren vòmits, migranyes i aparició de certs tumors que escurçaren radicalment la seva vida.

Però la situació encara empitjorà més el dia que desaparegué la primera persona. Un avi feu desaparèixer a la seva neta. Fou una tragèdia que omplí tots els noticiaris. Com era d’esperar el primer cas s’havia registrat a la cara oest del planeta, allí on l’impacte fou directe. A la cara est disposaren d’un altre mes de marge abans no començà a desaparèixer gent. Semblava evident que en cas de contacte entre humans, el qui era absorbit era el de menor pes. Allò resultà terrible. De sobte els pares començaren a tenir por d’acariciar als seus fills, les parelles d’acariciar-se, la gent de saludar-se encaixant les mans, i ni tan sols escriure, tocar un instrument, o jugar a la consola pogueren fer. Res semblava immune a l’atac per contacte humà.

Per sort, i com gairebé sempre passa, fou la casualitat la que volgué donar un petit descans a la població turmentada. Els científics d’arreu del món que havien començat a col·laborar en línia directa per sumar esforços, foren incapaços d’arribar a la solució que el fill d’un pagès anònim, descobrí mirant al seu pare. L’home feia un truc de màgia d’allò més curiós, ja que amb les mans plenes de terra, després d’un dia de treball, podia tocar els objectes sense problema. Per contra, quan es rentava les mans, el contacte amb qualsevol element el feia volatilitzar sense vacil·lacions.

El descobriment fou un èxit que canvià la vida a aquell pobre pagès. Descobrir una cura a la greu amenaça que assetjava al món havia estat premiat amb l’ingrés immediat d’una quantitat esfereïdora de diners, que l’havia convertit en billionari.

Treballant amb aquella nova idea, els científics per fi pogueren donar una solució al problema. Per evitar desmaterialitzar objectes i essers vius, era precís que el cos dels humans anés permanentment cobert per una capa de fang, que al assecar-se es convertia en una segona pell. Per més seguretat, un cop ja es disposava d’aquella segona pell, es cobrien amb una espècie d’impermeable tèrmic que els protegia del fred i donaven una protecció extra per tal d’evitar qualsevol contacte directe.

El problema era que cada poques hores s’havia de comprovar que la capa de fang no s’hagués esquerdat, ja que els llocs en constant moviment com braços, mans i cames, era on més es trencaven les defenses i per tan s’havien de tornar a protegir.

Aquest sistema encara s’utilitza avui en dia. Les cases disposen de banyeres plenes de fang, i assecadors especials de cos sencer per agilitzar el procés d’assecat, però encara hi continuen havent moltes limitacions. El sexe és una d’elles. Però l’inventiva humana no té límits i fins i tot per això tenen solucions.

Malauradament no són pas perfectes, així que de tan en tan encara apareixen notícies a la televisió de noves desmaterialitzacions entre persones.

Però la pregunta per a la qual encara no tenen resposta, és una altra completament diferent...

A on va tot allò que desapareix?

Els que han desaparegut, no han informat al respecte.