A sota terra

Dedicat al Ramon i a l’esperit aventurer que du a dins.

Imaginem que existeixi un món on la humanitat hagi estat condemnada a viure a sota terra. Que la seva dèria per la evolució industrialitzada els hagués empès a emetre tants contaminants a l’aire, que viure a la superfície s’hagués fet inviable.

Segurament haurien desitjat mirar a les estrelles i molts d’ells haurien empès el viatge cap allí. Però molts altres, aquells que eren prescindibles i no es podien pagar el passatge, s’haurien vist obligats a refugiar-se a sota terra.

Ara, passats els segles, aquelles colònies de repudiats, s’han convertit en grans ciutats subterrànies, pròsperes i plenament autosuficients, construïdes en gran part amb materials reutilitzats. Veritables obres de l’enginyeria, que impressionarien al més versat. Han comunicat les seves ciutats amb extens túnels, que han reforçat adequadament per evitar esfondraments, i han creat ventiladors gegants, que després de purificar l’aire, el distribueixen per tots els racons d’aquells emplaçaments. També filtren l’aigua que canalitzen en pous, per distribuir posteriorment a totes les zones de la ciutat.

La pell dels que viuen a sota terra és tan pàl·lida que defugen qualsevol rastre de llum solar, perquè els cremaria sense contemplació. Són com talps refugiats al seu cau.

S’han aprofitat antigues construccions per comunicar el nou món amb l’antic. Un nou món que nasqué de les nocions més bàsiques de la mineria, hi ha acabat cavant cúpules ciutadanes (com anomenen a les seves ciutats) per tot el subsòl. Recorden com treballar el ferro, el fang i el maó. Tots els materials que necessiten els poden trobar a les ciutats abandonades del vell món.

A diari alguns voluntaris eixelebrats decideixen sortir a l’exterior, equipats amb màscares. Una part d’ells ho fan per investigar, ja que per alguna raó que no acaben de comprendre a la superfície hi continua havent vida. No humana, però sí vegetal i animal.

Des de les ciutats cavades cent metres avall, observen com el món ha recuperat la seva verdor. Malauradament ells hi tenen el pas vetat. Almenys durant el dia.

Els seus ulls s’han acostumat a la foscor, i no resistiren exposar-se obertament a la llum solar. Per això surten de nit. Recorren pobles i ciutats que en el seu dia foren capitals mundials, i contemplen sense sorpresa com les plantes han recuperat el seu espai natural. També contemplen zones, desolades en el passat, on ara hi ha boscs salvatges als que penetren sense por. També hi ha animals, i això és precisament el que busquen aquells caçadors de la nit. Però han d’anar en compte, perquè si es distreuen acaben engolits pel Fantasma de la Purga.

Un esser invisible i sense cos, que cada matinada es passeja lliurement per la superfície terrestre. Entre les cinc i les set del matí tot aquell que està a la superfície desapareix, i les seves restes mai són trobades.

En aquest món, gran part de les seves creences són degudes a conviccions religioses i relats poc científics que han anat passant de generació en generació. Però no es qüestionen la seva veracitat, ja que és l’única realitat que coneixen: Si algú es retarda caçant, ja se’l pot donar per mort.

Amb el que no compten és amb els canvis de guió.

El Fantasma de la Purga arriba en forma de corrent d’aire. L’instint  expert d’aquella gent el distingeix tan bon punt frega les primeres fulles dels arbres pròxims. Llavors toca córrer. L’ideal seria que no haguessin d’esperar a l’últim moment per tornar a casa, però a vegades una bona presa és massa temptativa.

A més com ja he dit, a vegades el guió canvia dramàticament de perspectiva, i el fantasma, habitualment puntual, decideix avançar una mica la seva arribada.

No hi ha explicació lògica, tan sols ho fa.

El fantasma és intel·ligent… i només és qüestió de temps que entengui que les preses més interessants se les cobrarà de nit.

Però què passarà quan entengui que la font del seu aliment es troba a sota terra?!