Temps de vida

Agafant la idea bàsica de la pel·lícula “In Time” i donant-li una nova volta de full.

Imaginem que existeixi un món on la gent coneix la data en la que morirà. Això que per alguns podria ser un avantatge i que per altres suposaria una càrrega massa pesada, s'eleva a una altra dimensió al saber que allí la gent pot apostar per la seva vida.

M'explicaré, en aquell món quan la gent es mira en un mirall, pot veure sense problemes els dies que els queda per morir. Un comptador veritablement macabre, que recorda a diari el període de caducitat al que la vida ens condueix. A qui la sort els ha estat generosa, conferint-los setanta, vuitanta o noranta anys, ho accepten amb parsimònia i s'intenten programar la vida en funció d'això.

El temps de vida és un secret que tots duen amb ells, ja que davant el reflex, per moltes persones que hi apareguin, cadascú tan sols veurà el seu comptador.

Això òbviament condiciona la vida.

S'ha comprovat al llarg dels segles, que si es xerra a terceres persones els dies que li queden a un mateix pel fatídic desenllaç, la Mort o les forces que controlen aquell món, s'enfaden i recalculen el temps de vida a la baixa, aplicant una penalització indeterminada per bocamoll.

Però saber la data en que es morirà, no garanteix que s'hi arribi en plenes facultats físiques o mentals. Hi ha molta gent que creient-se invencible per una mort tardana, va temptar la sort, i ara ha acabat en un llit inconscients o en estat vegetatiu.

Els que tenen una esperança de vida més curta, s'esforcen en viure tantes experiències com puguin, però en general són més curosos. Els més reticents, es resignen a creure en allò que els mostra el seus ulls, i dediquen la seva vida pretenent enganyar la mort, fent una vida saludable i defugint qualsevol perill.

Malauradament per tots ells, quan la data límit arriba, hagin viscut una vida sana o una plena de vicis, la Mort se'ls endu.

Només hi ha una manera de guanyar temps.

En aquest món es dona una altra particularitat. Es pot desafiar a algú a jugar-se la seva esperança de vida a cara o creu.

El desafiador no coneix el temps de vida del desafiat. És una elecció a cegues, purament aleatòria.

Potser us pregunteu, qui voldria emprar un joc tan macabre?! Doncs algú a qui se li estigui acabant el temps i cregui que encara es massa jove per morir.

Els humans duem tatuat l’esperit de supervivència al moll de l’os.

La persona desafiada tindrà l'avantatge de llençar la moneda i d'escollir quina de les dues cares marcarà el seu futur. Un únic llançament. Tot o res. La ironia del joc és que en certes ocasions, el que havia desafiat, s'adona al guanyar, que el seu rival encara tenia menys temps de vida que ell, però que ara, per l’avarícia o desesperació pròpia, el que tenia menys ara té més.

Només es pot desafiar a una persona a l'any. Això fa que moltes persones es preparin a consciència quan han de desafiar algú, per guardar-se un cartutx fins a l’últim dia, i si la sort els ha estat contrària, jugar-s’ho tot el dia abans de la seva mort. Imagineu la condemna i el drama que serà pel desafiat, quan al perdre, s’assabenti que li queden menys de vint-i-quatre hores per morir.

Si la persona en qüestió no havia desafiat en l’últim any, podrà jugar-s’ho ella a tot o res amb algú altre, continuant així un cercle viciós, fins que acabin passant les vint-i-quatre hores i algú mori.

Els menors de quinze anys no poden jugar a cara o creu. No és per cap tipus d’imposició legal, sinó pel propi destí que així ho ha dictaminat. Tot aquells que han provat de jugar sent menors d'aquesta edat, no han obtingut premi o penalització després de la tirada.

Hi ha gent que accepta el seu destí sense jugar mai al cara o creu. Troben injust escurçar-li l’esperança de vida a algú. I no podrien viure amb la consciència que van condemnar a terceres persones a morir abans de temps, perquè ells poguessin viure més.

Òbviament, també hi ha el grup completament oposat. Aquells que trivialitzen la vida humana i es neguen a claudicar sense aferrar-se a la vida. Per això juguen una vegada i una altra. Si la sort els somriu, fàcilment podran viure dos-cents anys.

Però al Destí no li agraden aquests ultratges, i no dubta a estendre tràgics desenllaços a aquells que pretenen ser immortals. La vida és un regal que se’ns concedeix a tots, i l’important és viure-la a fons, exprimint-ne tot el suc, independentment de quina sigui la nostra data de caducitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor