Religions en desús?

Després de l’anunci de la renúncia de Benet XVI, aquesta entrada era gairebé obligada.

Imaginem que existeixi un món on no existeixin les religions. Sembla fàcil, però no ho és pas tant si tenint en compte la nostra pròpia història, doncs des de les civilitzacions més antigues, sempre hi ha hagut algun culte religiós. No obstant aquest món és prou factible.

Allà han deixat enrere les banals discussions entre religions, per autonutrir-se amb la seva pròpia fe. Una fe basada en la ciència i en tot allò que es pot demostrar a base d’estudis empírics.

Òbviament hem de parlar d’una societat tan o més avançada que la nostra, ja que han de disposar d’un desenvolupament tecnològic i científic suficient com per poder donar resposta a tots aquells interrogants que durant mil·lennis han tret de polleguera als nostres avantpassats, on l’arma de la ignorància ha estat utilitzada per infondre tot tipus de vexacions en nom d’un poder superior.

Però no només han de ser extremadament racionals, sinó també disposar d’una confiança en si mateixos desconeguda per molts de nosaltres, ja que des de que el món és món, almenys en la nostra realitat, sempre hi ha hagut pors interiors que no sempre podíem combatre únicament amb la nostra força.

L’esser humà és dèbil i vulnerable per naturalesa. No ho dic com a crítica, simplement manifesto una realitat. Necessitem sentir-nos segurs. Saber que controlem el nostre entorn, i que tenim prou força dins nostre com per tirar sempre endavant. Però a vegades el destí, o simplement la vida, decideix introduir una nova variant a l’equació. Un canvi prou contundent que fa trontollar la nostra volàtil seguretat: Un acomiadament, una ruptura sentimental, una malaltia inesperada, o tantes altres tessitures que ens reserven les cartes de l’atzar. Llavors intentarem costi el que costi mantenir el nostre idíl·lic refugi, però si la situació anòmala perdura i el turment causat no cedeix, és molt possible que aquest refugi acabi sent assaltat per les nostres pors i inseguretats.

Quan això passi, inclinarem el cap davant el fet que en el fons dels nostres cors, ens sentim insignificants davant la immensitat de tot el que ens envolta. Alguns, creients des de petits, no dubtaran a pronunciar la seva pregària. Altres de fe més discontinua, se’n recordaran del déu que els seus pares els hi inculcaren per demanar que els doni un cop de mà. Hi haurà un tercer grup, format per una part d’aquells que sempre s’han manifestat ateus, que com a mesura desesperada a la seva desgràcia, o davant la certesa d’una pèrdua imminent, abraçaran finalment la fe i resaran a un ser superior, esperant que sigui capaç de moure els fils del destí a voluntat pròpia i intercedir en favor d’aquell que mai s’havia interessat per ell.

Encara hi ha un quart grup. Aquells considerats ateus, amb tanta convicció, que ni que les misèries de la vida s’esforcin en enderrocar el seu refugi renegaran de les seves creences, i continuaran defensant la racionalitat i la ciència com a única veritat universal. Trauran forces únicament de la seva autoestima, i no cediran a pors internes, moltes vegades creades per un mateix. Recordant-se a diari que ha estat la vàlua de l’esser humà la que ens ha dut fins al punt on ens trobem.

És aquest percentatge d’humans, minoritari en el nostre planeta, els que han sembrat la llavor d’aquest món sense religions ni déus. On tothom abandera la creença del coneixement i la raó per sobre de tot.

Però Religió és una paraula molt genèrica que amaga tot de sentiments i devocions extrapolables a altres àmbits.

És una societat forta i segura de si mateixa. No obstant la fe continua ben present. I no em refereixo únicament a la fe envers un déu o una religió. Sinó a la fe envers a algú o alguna cosa que ens faci creure que gràcies a ell el nostre refugi de seguretat pot reforçar-se una mica més.

Així que sense divinitats amb les que guiar-se, és obvi que acabaran ocupant aquestes vacants de l’olimp altres celebritats que pels seus mèrits hagin aconseguit destacar en algun camp, aportant innegables millores al benestar humà.

Potser el gran univers de la religió canviarà de nom i forma, però de messies i déus als que adorar segur que sempre n’hi haurà, ni que no tinguin cap relació amb la religió.

La dificultat per ascendir a l’olimp residirà en el poder mediàtic i econòmic de qui apadrini a l’aspirant a divinitat.

Però segur que s’hi esforçaran d’allò més.

Una plaça a l’olimp és un negoci massa rentable com per deixar-la escapar.