Aturar l’Atur

És evident que davant un tema tan delicat no es pot caure en la demagògia barata ni en solucions utòpiques impossibles de complir. Dedicat a tots els que ho estan passant malament.

Imaginem que existeixi un món on hagin pogut posar fre a l’atur. Tal com estan les coses, sembla d’allò més difícil, però ja us adverteixo que en aquest món pensen i raonen de forma força diferent al nostre. Potser per això no pateixen l’atur.

Ells han comprés que una de les necessitats més grans de l’esser humà és sentir-se útil. Sí, útil. Que el treball que s’està realitzant té una finalitat i serà ben valorat pels seus conciutadans. Un punt de vista que aquí ja fa molt que es va descartar.

Només som números en una llista d’aturats, que s’ha d’intentar col·locar com sigui i a on sigui, tot i saber que molts mai trobaran cap altra feina.

Però en aquell món ningú es creu prescindible. Han ideat una professió que qualsevol persona pot realitzar, per molt vell que sigui, o per poca formació que hagi rebut.

La professió que ha canviat les seves vides és la de Generadors d’Energia.

I el més trist és que la idea és ben senzilla: Han creat gimnasos adaptats, on la gent a l’atur i tots aquells que ho vulguin (en especial els jubilats) hi poden assistir per pedalejar en bicicleta estàtica, córrer en cintes o fer girar els pedals amb els braços, de tal manera que l’energia creada és transformada en electricitat i emmagatzemada en bateries que després es distribueixen a la xarxa general del poble o ciutat.

També hi ha l’opció de nedar a la piscina, on les onades que xoquen contra el perímetre de la piscina fan activar unes turbines semblants als generadors de les preses però a petita escala.

Evidentment amb el temps s’han creat sistemes cada vegada més perfeccionats, per tal d’aconseguir que amb el mateix esforç realitzat per la persona es pugui obtenir més energia.

Les condicions de treball són ben clares:

Tot aquell que estigui cobrant la prestació de l’atur ha de pedalejar com a mínim quatre hores al dia, per tal de crear una quantitat determinada d’energia, que anirà en funció del subsidi que estigui percebent, l’edat i l’historial clínic (si supera la quantitat rebrà un plus per producció).

A més, tot aquell que vulgui pot generar energia, que s’acumula en el compte personal del ciutadà, de manera que percep un sou extra per tota l’energia creada.

S’ha prohibit que els menors de setze anys puguin generar energia, per tal d’evitar-ne l’explotació.

De la mateixa manera, ningú pot estar generant energia més de vuit hores al dia.

Però és evident que aquesta idea també té detractors i una part negativa que cal conèixer:

El nombre d’infarts en aquest món, sobretot al principi d’iniciar-se el projecte, es va incrementar substancialment. Era normal. El cos mal acostumat al sedentarisme de molts, notava com era obligat a exercitar-se de nou. Els infarts arribaren, però les mesures de seguretat dels gimnasos, que ja preveien aquestes situacions, aconseguiren tractar-los a temps i els casos mortals foren puntuals. Tot i així n’hi hagué. Per això abans de començar a generar energia, es feia una reunió informativa, on es comentaven els riscs que corria la gent, que lliurement escollien si firmaven l’acord i entraven a formar part del projecte, o s’hi negaven, i quedaven exclosos.

Un petit percentatge de la població es negà a firmar, tement acabar patint algun infart o alguna malaltia derivada. A aquesta gent, se’ls permetria continuar cobrant la prestació de l’atur, com a màxim durant un any més. Passat aquest temps, si no havien trobat feina, se’ls hi hauria acabat la prestació.

El nombre d’infarts a dia d’avui és irrisori, i gairebé tothom participa en la Generació d’Energia. És evident que ningú es vol dedicar tota la vida a pedalejar. Però mentre es busca una altra feina, és un substitut perfecte, ja que evita el sedentarisme en el que acaben caient molts aturats, manté a la gent en forma i motivada, i ajuda a obtenir un sobresou a aquells que ho estan passant més malament.

Potser no és una gran solució a l’atur. Però almenys és una solució molt més digna que acabar remenant entre contenidors d’escombraries.

Ara bé, és molt probable que a aquestes alçades de relat, hi hagi més d’un escèptic davant aquesta proposta, que la consideri inviable o utòpica. A tots ells els hi proposo un joc:

Tots hem vist a gent que pedalejant en bici aconsegueix encendre una bombeta (de fet ja fa molts anys que la tecnologia existeix), doncs imagineu-se el munt de bombetes que es podrien encendre si els cinc milions d’aturats d’aquest país es posessis a pedalejar.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix” 

Albert Einstein.