Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.