Aclareixo que aquesta dedicatòria no va amb segones! :P Li dedico a l’Anahi
perquè va ser ella qui va plantejar el món, i a la Gemma per realitzar la il·lustració que ha aconseguit captar l'essència del relat.
Imaginem que existeixi un món on la gent sigui incapaç d’enamorar-se ni
sentir empatia pels altres. Que de forma natural, hagin desenvolupat una
aprensió distant, que els fa immunes a aquestes dues emocions universals.
De ben segur que ja deveu pensar en un món brut, caòtic, salvatge i poc
desenvolupat, però res més lluny de la realitat. En aquest món són tan o més civilitzats
que en molts altres, i gaudeixen d’una tecnologia inclús superior. Però per
curiosos capritxos del destí han omès el sentimentalisme.
Les llegendes parlen d’una estranya afecció que s’estengué per tot el món
feia més de tres segles. Encara ara no han pogut identificar l’origen, però
el cert era que atacava els fills petits de les famílies. Foren milers els que
caigueren. Però segons sembla, els únics que no desenvoluparen aquella afecció
foren els nens orfes de diferents internats. Les males llengües començaren a
parlar del mal dels “Fills Estimats”. Potser llavors, per por de que els seus
fills acabessin contraient la malaltia, les futures generacions començaren a
tractar-los amb cert distanciament. Però l’amor maternal és immens, i sempre
acabava apareixent en algun racó o altre del planeta. Llavors, com si la
infelicitat el detectés, buscava a aquell infant que havia provat l’amor dels
pares, i els hi arravatava sense compassió.
Ara, el que s’ha transmès com a simples llegendes, s’ha acabat assimilat
com a veritat absoluta. Ningú pensa en antigues malediccions a l’hora de criar
els seus fills, i de fet fa dècades que no mor cap infant per causa d’aquella
malaltia. Però el cert és que la societat ha tendit a expressar una fredor creixent
cap als seus iguals. Fomenten la competitivitat, i en absència de l’amor i
l’empatia, l’honor i l’orgull són els sentiments que lluiten per arribar a
experimentar els pares. I els fills, creixen mentalitzats que el seu repte és
assolir tals objectius.
Per això es sotmet als infants a un estricte adoctrinament. Es tracten com
a individus. No es fomenta el treball en equip, tot i que quan es creen grups
de treball, cadascú s’esforça per no ser menys que els altres. Entre ells
sempre hi flota la
competitivitat. Viuen observats i jutjats pel seu entorn i
això els ha convertit en freds i calculadors, però terriblement eficients.
Els pares observen amb indiferència els resultats dels fills. Les avaluacions
parcials sempre tendeixen a ser dolentes per tal de no crear una efusivitat
desmesurada. Ells creuen que rebre afalacs ennuvola la ment i resta potencial
als seus fills, tot i que recolzen als seus fills, quan ho necessiten. Els
joves reben formació fins que arriben a la majoria d’edat: els vint anys.
És llavors quan la interrelació amb el sexe contrari es fa més directa. Es
pot sol·licitar parella formal, que és assignada mitjançant tests de
compatibilitat. La gran majoria d’aquestes sol·licituds acaben en matrimoni. No
perquè hagi aflorat l’amor, sinó perquè en l’entorn familiar, s’ha creat el
clima propens de prosperitat en el treball i estabilitat econòmica, i entre la
parella hi ha una certa afinitat. Però no l’amor. Cap d’ells ha estat inculcat
per mostrar aquest tipus de sentiment i si l’arriben a sentir interiorment,
l’ignoren i mai l’expressen. En un món purament racional, no hi ha lloc per
ell.
Així que amb aquesta premissa, ja us podeu imaginar com són les relacions
sexuals. Poc càlides i un xic insulses. Però seria injust posar en el mateix
sac a tots els habitants d’aquell món. Perquè fins i tot sense sentir amor o
empatia, hi ha individus amb un autèntic do pel sexe, sent fogosos i complaents
amb la seva parella, tot i que altres són autèntics robots, freds i insensibles
que mantenen relacions gairebé per obligació.
Ja que sigui del grup que sigui, s’ha de dir, que tots tendeixen a ser
individualistes, doncs vull fer notar, que fruit de la seva educació, quan
estan en parella consideren a l’altre com una mera eina per aconseguir els seus
propòsits, ja sigui descarregar una trempera acumulada o per intentar engendrar
un fill. Tasca que es prenen d’allò més seriosament, ja que la paternitat és
obligada en aquest món.
A vegades, mentre es recorre aquest camí conjunt apareix un instant en que
la persona nota la fiblada de l’amor. Potser en una mirada còmplice de la seva
parella, potser en una carícia mig involuntària, o potser en el moment que els
metges posen als seus braços el nadó acabat de néixer. Instants únics i màgics,
que normalment silencien, però que els aconsegueixen injectar una autèntica
dosi de felicitat irracional.
I és que, l’amor i l’empatia són d’allò més obstinats, i per molt que els
hi tanquis la porta, sempre troben alguna escletxa per on treure el cap.
Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)
Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)
He de reconèixer que m'ho he passat d'allò més bé imaginant aquest món. Espero que us agradi!
ResponEliminaGràcies Anahi, pel repte!
Que maco el final. :)
ResponEliminaSeria un món ben caòtic aquest que descrius. Al cap i a la fi sino hi ha amor, si l'esser humà es torna totalment egoísta (que ja ho és molt i mira com estem) això se'n va en orris directament. Hi hauria un munt d'assassinats ja que no existiria la compasió. I si no hi ha amor no vol dir que no hi hagi odi, i més en un món competitiu com representa que és. Seria la fi.
No pinta malament del tot si no fos per que l'esser humà no és com la resta dels animals. Un món així sembla un món ferèstec, com si fossim ocells, serps o insectes. Com si fossim formigues. Alimentar i desenvolupar una societat sense motivacions més enllà de la supervivència de l'espècie. O això he entés jo.
M'ha agradat molt. Com sempre, molt ben exposat.
Ha tenido que ser díficil. El amor es parte de la esencia del ser humano. No sólo amamos a la pareja, al hijo, a los padres... si no que un animal doméstico es capaz de sacarnos ese sentimiento en cualquier momento.
ResponEliminaSeguiré pensando en temas :P
La amiga i artista Gemma Cruz ens ha regalat aquesta magnífica il·lustració per plasmar el concepte d'un món deshumanitzat que gràcies a l'amor recupera la humanitat perduda.
ResponEliminaMoltes gràcies de nou! :P
Ostres Jordi! a tu! no es mereixen...
ResponElimina