Els ideals dels perdedors

Dedicat al Dr. Moisès Broggi i a tots aquells que com ell, aporten el seu granet de sorra al bé comú.

Imaginem que existeixi un món on la societat estigui realment compromesa amb els seus ideals. On la gent es pugui sentir orgullosa de la tasca que realitza, i amb la consciència ben neta, sabent que la corrupció no taca les seves mans.

Temptacions per cedir a la debilitat n’hi ha hagut moltes, però tot i quan els aires han bufat en contra, ells s’han mantingut ferms. És clar que hi ha hagut gent que ha volgut variar el rumb, qualificant d’antiquades certes ideologies o posicions. Però ni els deliris de grandesa que oferien aquests “visionaris”, han estat seguits per la majoria.

Són una societat pacifista, que creu en la paraula com a única arma per arribar a l’acord. Però la confrontació, al llarg de la seva història s’ha repetit amb més o menys violència, i sempre ha acabat dividint a la població.

Ja es ben sabut, que en una guerra no hi sol haver un guanyador clar, tot i que tendeixen a penjar-se tals medalles els que causen el dany més important en files enemigues. La guerra acaba sent dos bàndols desgastats anímicament i física, amb innumerables baixes humanes que normalment són oblidades massa ràpid.

Ara bé, als que sobreviuen a la guerra i són etiquetats com a perdedors, acostumen a patir el greu càstig de la repressió, on els cops i les torturen poden obligar a fer trontollar els seus ideals.

És indiferent el rol que s’hagi ocupat dins de l’organigrama militar. De simple simpatitzant a màxim dirigent. Tots són estigmatitzats per igual.

Per exemple; un cirurgià ocuparia un esglaó prou alt com per gaudir causant escarni. I és precisament això el que alguns dels avantpassats d’aquell món li causaren a un de tants individus, en una de les tantes guerres en que es veieren implicats.

El jutjaren per haver salvat vides i per difondre els seus coneixements, enfocats al bé del poble. Mai es qüestionà la seva professionalitat (de fet acabà sent una eminència en el seu camp), però els ideals que defensava no encaixaven amb els del Règim. Duia l’etiqueta de perdedor de la guerra i per això va ser destituït de tots els seus càrrecs i inhabilitat pel servei públic.

Però on altres haguessin perdut el componiment, ell seguí creient amb el que feia. Cedí el protagonisme a qui reclamava aires nous, però ell mai deixà de treballar. Fonamentava les seves argumentacions amb pensaments sòlids i clars, defensant-los davant dels altres però sense intentar imposar-los a ningú.

El temps li ha donat la raó. En aquell món ja fa anys que han superat aquella fase tan vergonyosa d’humiliació al caigut. Els errors del passat no poden arrossegar-se eternament, tot i que les vivències del passat són les que esculpeixen l’experiència del futur.

Trobar l’equilibri entre raó i dolor, i ser capaç de deixar enrere la rancúnia, ha estat clau per tal que aquell món evolucionés com a societat.

Allà, algú com el Dr. Moisès Broggi ha acabat ocupant un lloc destacat en la memòria col·lectiva. Espero i desitjo, que en el nostre món siguem capaços de fer el mateix.

Sinó, malament rai.