dijous, 16 de juliol del 2015

Robotics Utopia



Entrada Bilingüe.

Dedicat a tots aquells que saben que en un futur no tan llunyà els humans conviurem amb robots.

Dedicado a todos aquellos que saben que en un futuro no demasiado lejano los humanos conviviremos con robots.

***********

Imaginem que existeixi un món on els robots s’han integrat en la societat i han acabat realitzant la majoria de treballs del seu dia a dia. Són eficients, no protesten i no necessiten descans.
Una situació utòpica per molts que no està absenta de perills, ja que en un món on totes les tasques les facin els autòmats, s’acabarà generant malestar, avorriment i desmotivació entre les persones, així que per garantir que els ciutadans d’aquella societat es continuïn sentint útils, hi ha sectors industrials que per normativa han establert un percentatge mínim d’humans.
Tothom sap que la velocitat de muntatge dels robots és molt més ràpida que la de les persones, però per evitar l’enveja i la ràbia entre els treballadors de carn i ossos, s'han realitzat vídeos i cursets motivadors a on es presenta al robot com un company, no com un rival contra qui s'ha de competir.
Tot i així hi ha gent que no accepta el rol de mer complement establert per llei, i per això hi ha estats on la tecnologia està prohibida o constantment limitada. 
En aquelles regions un robot podrà ajudar en un taller de manufactura, però mai podrà ser el responsable de la cura de les persones de la tercera edat. En les zones No-Tec la societat humana funciona com sempre, cuidant els camps i preocupant-se de quan arribarà la següent pluja.
A les ciutats robòtiques s'ha calculat exactament quants litres d'aigua necessita una tomaquera per treure tomàquets, i són justament els que rep.
Precisament en aquestes societats que han abraçat a la robòtica per tal de cobrir les seves necessitats, s'ha ideat un sistema de tasques per gestionar el possible excés de temps lliure i els alts percentatges de desocupació.
Estan promogudes per governs, administracions i empreses privades, que atorguen a qui les realitza un benefici econòmic o premis en vals d'aliments, roba, tecnologia o viatges. Les tasques són d'allò més diverses. Des d'etiquetar-se en una xarxa social parlant bé de tal marca, fins a haver d’obrir un negoci i contractar a tres persones. Allà el percentatge d’empresaris és molt alt.
Altres vegades les tasques són tota una declaració d'intencions: Aprimar-se deu quilos, o engreixar-ne cinc.
La vida es planteja com un joc. La finalitat de tals ocupacions és la de mantenir entretingut al personal, amb objectius que generalment són assumibles però no deliberadament fàcils. Això fa que la confiança i l'autoestima millorin.
Cadascú es pot gestionar el temps com vol. Algú pot dedicar la major part del dia a les seves aficions, ja sigui treballar de rellotger, escriure o tenir un saló de bellesa, i dedicar una petita part de la jornada a fer altres tasques. O pot optar per destinar tots els seus esforços en complir objectius fixats que també li repercutiran beneficis.
S'ha instaurat la figura del Coach per tal que controli i faci el seguiment del rendiment dels ciutadans, una espècie de metge de capçalera que s’assegura que no es baixi el rendiment i que els humans es motivin davant els reptes, que incrementen la dificultat en funció de l’exigència de cadascú.
Les persones poden renunciar a un màxim de cinc tasques al mes. Això no garanteix que a la llarga puguin tornar a sortir a la llista de propostes, però els humans sempre tenen el dret a escollir.
Aquest mode de joc està implantat en tots els nivells de la societat, incloses les elits.
Així que els que han anat superant adequadament les tasques o demostren qualitats innates, acaben optant als estudis universitaris d’alt rendiment. Es busca l’excel·lència. Allí els formaran per aconseguir el màxim del seu potencial.
I es que en un món on s'ha de controlar la vida d'humans i robots, l'exigència és titànica.
Tanta responsabilitat acaba cremant, d'aquí que els llocs de treball siguin cíclics i es busqui constantment noves ments preparades per assumir els reptes.
La competitivitat fa que la immensa majoria vulgui aconseguir les puntuacions més altes, i és tot un honor ser escollit per mèrits propis indiferentment de la teva classe social.
Aquella societat funciona perquè tots ells, humans i màquines, saben el rol que ocupen i l’accepten.


 


PD: Aquesta imatge és de la gamma Nextage de Kawada Industries
PD: Esta imagen es de la gamma Nextage de Kawada Industries


***********

Imaginemos que exista un mundo donde los robots se han integrado en la sociedad y han acabado realizando la mayor parte de los trabajos de su día a día. Son eficientes, no protestan y no necesitan descanso.
Una situación utópica para muchos que no está ausente de peligros, ya que en un mundo donde todas las tareas las realicen los autómatas, se acabará generando malestar, aburrimiento y desmotivación entre las personas, así que para garantizar que los ciudadanos de aquella sociedad sigan sintiéndose útiles, hay sectores industriales que por normativa han establecido un porcentaje mínimo de humanos.
Todo el mundo sabe que la velocidad de montaje de los robots es mucho más rápida que la de las personas, pero para evitar la envidia y la rabia entre los trabajadores de carne y hueso, se han realizado vídeos y cursos motivadores donde se presenta al robot como un compañero, no como un rival contra quien se tenga que competir.
Aún así hay gente que no acepta el rol de mero complemento establecido por ley, por lo que hay estados donde la tecnología está prohibida o constantemente limitada.
En aquellas regiones un robot podrá ayudar en un taller de manufactura, pero nunca podrá ser el responsable del cuidado de las personas de la tercera edad. En las zonas No-Tec la sociedad humana funciona como siempre, cuidando los campos y preocupándose de cuándo será la siguiente tormenta.
En las ciudades robóticas han calculado exactamente cuántos litros de agua necesita una tomatera para sacar tomates, y son justamente los que recibe.
Precisamente en estas sociedades que han abrazado a la robótica para cubrir sus necesidades, se ha ideado un sistema de tareas para gestionar el posible exceso de tiempo libre y los altos porcentajes de desempleo.
Están promovidas por gobiernos, administraciones y empresas privadas, otorgando a quien las realiza un beneficio económico o premios en cupones de alimentos, ropa, tecnología o viajes. Las tareas son de lo más variadas. Desde etiquetarse en una red social hablando bien de tal marca, hasta tener que abrir un negocio y contratar a tres personas. Allí el porcentaje de empresarios es muy alto.
Otras veces las tareas se convierten en toda una declaración de intenciones: Adelgazar diez kilos, o engordar cinco.
La vida se plantea como un juego. La finalidad de tales ocupaciones es la de mantener entretenido al personal, con objetivos que generalmente son asumibles pero no deliberadamente fáciles. Esto hace que la confianza y la autoestima mejoren.
Cada uno puede gestionarse el tiempo como quiera. Alguien puede dedicar la mayor parte del día a sus aficiones, ya sea trabajar de relojero, escribir o tener un salón de belleza, y dedicar una pequeña parte de la jornada a hacer otras tareas. O puede optar por destinar todos sus esfuerzos en cumplir objetivos fixados que también le repercutirán beneficios.
Se ha instaurado la figura del Coach para que controle y haga el seguimiento del rendimiento de los ciudadanos, una especie de médico de cabecera que se asegura que no se baje el rendimiento y que los humanos se motiven ante los retos, que incrementan la dificultad en función de la exigencia de cada uno.
Las personas pueden renunciar a un máximo de cinco tareas al mes. Esto no garantiza que a la larga puedan volver a salir en la lista de propuestas, pero los humanos siempre tienen el derecho a elegir.
Este modo de juego está implantado en todos los niveles de la sociedad, incluidas las élites.
Así que los que han ido superando adecuadamente las tareas o demuestran cualidades innatas, acaban optando a los estudios universitarios de alto rendimiento. Se busca la excelencia. Allí los formarán para conseguir su máximo potencial.
Y es que en un mundo donde se tiene que controlar la vida de humanos y robots, la exigencia es titánica.
Tanta responsabilidad termina quemando, de ahí que los puestos de trabajo sean cíclicos y se busque constantemente nuevas mentes preparadas para asumir los retos.
La competitividad hace que la inmensa mayoría quiera conseguir las puntuaciones más altas, además es todo un honor ser elegido por méritos propios indiferentemente de tu clase social.
Aquella sociedad funciona porque todos ellos, humanos y máquinas, saben el rol que ocupan y lo aceptan.


dimarts, 30 de juny del 2015

3 anys imaginant…



3 Anys imaginant / 3 Años imaginando / 3 Years imagining



És compleixen tres anys del bloc i només tinc paraules d’agraïment envers els lectors, que continueu deixant-vos caure per aquí en algun moment o altre.
Aquest any s'han batut alguns rècords, amb entrades que han escalat fort en les posicions generals, aconseguint desbancar fins i tot el Top 1 (que estava vigent des del primer any).
La freqüència de publicació ha estat inferior a altres anys, fruit del poc temps que m'han deixat lliure els diferents projectes en els que col·laboro.
Tot i així no he volgut deixar de publicar amb certa regularitat.
Què li demano al tercer aniversari?! Doncs que Móns Imaginaris continuï creixent en públic i entrades, i que vosaltres no us avorriu d'anar-me llegint.
Gràcies per ser part del bloc... I ja sabeu que podeu continuar plantejant idees emprant la premissa: "Imaginem que existeixi un món..."

Moltes gràcies! :P

****************************

Se cumplen tres años del blog y sólo tengo palabras de agradecimiento para con los lectores, que os dejáis caer por aquí de vez en cuando.
Este año se han batido algunos récords, con entradas que han escalado fuerte en las posiciones generales, logrando desbancar incluso el Top 1 (que estaba vigente desde el primer año).
La frecuencia de publicación ha sido inferior a otros años, fruto del poco tiempo que me han dejado libre los diferentes proyectos en los que colaboro.
Aún así no he querido dejar de publicar con cierta regularidad.
¿Qué le pido al tercer aniversario?! Pues que Móns Imaginaris (Mundos Imaginarios) continúe creciendo en público y entradas, y que vosotros no os aburráis de irme leyendo.
Gracias por ser parte del blog… Y ya sabéis que podéis seguir planteando ideas empleando la premisa: "Imaginemos que exista un mundo…"

Muchas gracias! :P

************************

Three years of the blog are met and I only have words of gratitude to the readers, you allow yourselves to drop by occasionally.
This year has beaten some records, with strong entries that have climbed in the overall standings, achieving unseat even the Top 1 (which was in effect from the first year).
The frequency of publication has been less than in other years, the result of the short time I have left open the different projects in which I work.
Still I did not want to stop publishing on a regular basis.
What I wish for the third anniversary?! I hope Móns Imaginaris (Imaginary Worlds) continue to grow in public and posts, and that you will not go bored of reading.
Thanks for being part of the blog ... And you know that you can continue to raise ideas, using the premise:  “Imagine that there is a world where…” 

Thank you very much! :P


PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor / This image have copyright.



dijous, 18 de juny del 2015

Etiquetant persones



Dedicada a tots els que s’accepten tal com són.

Imaginem que existeixi un món ple d'etiquetes. Tothom les ha de dur estampades a la camiseta, pantalons i jaquetes. Són els adjectius amb els que amics i desconeguts els etiqueten. Segons ells, si algú sap que és considerat un arrogant per algú altre, pot intentar esmenar el defecte. Tot i que això a vegades provoca l'efecte invers, i fa que el ciutadà es refermi en aquell adjectiu convertint-lo en la seva senya d'identitat.
Per sort aquests són casos anòmals i en general la gent s'esforça a polir els defectes. El motiu de tal fet és que si amb el temps es demostra que s’ha canviat, el conciutadà que manifestà que el seu veí era un arrogant pot premiar-lo tatxant l'adjectiu que havia escrit en un primer moment i el pot substituir per un altre.
Allí s'enorgulleixen de mostrar les paraules tatxades que els havien definit, comparant-les amb les actuals. Són com cicatrius que semblen demostrar la valia de la persona.
Aquest era un envejós, o tal altra era egocèntrica. Demostrar que s'ha canviat a vegades pot obrir la porta a aconseguir un lloc de treball més ben qualificat que altres.
Però em voldria fixar en l'extrem oposat. Aquells qui no s'esforcen en canviar. Aquest fet es pot deure a dues possibilitats: persones a qui les crítiques dels altres els han enfonsat anímicament i no es veuen amb forces per canviar, o les persones que fan cas omís a les crítiques i han reforçat la seva autoestima per acabar forjant la seva personalitat en funció d'aquells adjectius maliciosos.
En T és un d'aquells rebels que no ha volgut canviar. Considera als seus compatriotes falsos i manipulables, sense criteri, disposats a renunciar a allò que són per ser acceptats.
Però ser acceptats a on?! A una societat classicista on tot el que no es fa com està escrit està malament.
A en T se li enrefot que el cataloguin d'esquerp, antisocial i apàtic. Ell sap que és sincer i autèntic. Adjectius que no abunden en les definicions dels seus compatriotes. També és treballador i minuciós, d'aquí que tot i la seva personalitat conservi des de fa temps un lloc de treball de més responsabilitat que la majoria.
Les cites són un altre món. Allà un clàssic per trencar el gel és parlar d'un mateix, explicant com s’havia estat feia uns anys, i com s’era ara. Les parelles d'en T sempre es quedaven mudes al veure que en la seva vestimenta no hi havia ni un sol adjectiu tatxat.
Això al final sempre acabava sent un pont insalvable. Algunes d'aquelles eventuals parelles s’imposaven com a repte iniciar una relació per fer canviar a en T, però no eren necessàries gaires cites per assimilar que en T no tenia cap intenció de canviar.
Odia aquella obsessió per l'etiquetatge. Tot ha d'estar catalogat i allò l’enfureix. Canviar seria com donar-los la raó a tots els seus compatriotes.
Quan en té ocasió durant la primera cita, els pregunta per què consideren que és tan necessari canviar.
Tal revés els descol·loca però sempre acaben reaccionant. La resposta que més vegades ha escoltat és: "Fer cas de les crítiques ens ajuda a millorar. Si intentem superar els nostres defectes acabarem sent millors persones”.
En T òbviament discrepa. Els defectes els veu com a virtuts, i les crítiques dels altres li semblen tan aleatòries com la seva pròpia opinió.
Una dia la casualitat o el destí fa que acabi coneixent a una persona tan escèptica com ell. Mirar-la és un plaer. On els altres hi veuen insubmissió, ell hi veu personalitat. Encaixen de seguida. Dues illes en mig de l'oceà condemnades a entendre's. En T havia conegut a altres com ell, però els seus caràcters xocaven. Amb B això no passa.
Viuen moments feliços i un dia es descobreix amb un somriure a la cara davant una situació on mai abans ho hauria fet.
Una punxada de terror oprimeix el seu subconscient i el fa tornar a la realitat. Ha canviat. Es diu que no és la fi del món i que no és necessari que ningú se n’assabenti. Però en el fons sap que ja res tornarà a ser com abans.
Els que mouen els fils d'aquella societat avui somriuran complaguts.
Un rebel menys.



PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

dijous, 28 de maig del 2015

Follets de les emocions


Avui la dedicatòria és un xic especial. Dedicat a les emocions, bones i dolentes, perquè són les que forgen la nostra personalitat.

Imaginem que existeixi un món on les emocions humanes són controlades per petits follets invisibles. Sona ridícul? Doncs us adverteixo que aquests éssers, lluny de ser un simple mite, han adquirit una gran responsabilitat envers la societat que els envolta. D'ells depèn l'estat d'ànim de la gent.
Hi ha follets de tota mena: Des d'alegres, depressius, optimistes, ressentits o egocèntrics, fins a qualsevol adjectiu emocial que us pugueu imaginar.
La varietat és àmplia ja que d’això en depèn la seva supervivència. Ells es nodreixen del contacte amb l’humà. Com més fort és el vincle més s’encebarà l’emoció. Són força malcarats, busca-raons i sempre volen treure pit, no és estrany doncs, que hi hagi autèntiques baralles per controlar a la gent.
I com ho fan? Entrant en contacte amb ells.
Pels follets, els humans són poc més que la seva eina per nodrir-se, mentre es mouen d’un costat a l’altre. S’asseuen a l'espatlla de l'humà per poder-los tocar el coll sense problemes, i els guien igual que un genet munta a un cavall.
Segur que vosaltres també heu percebut que ens certs ambients on es troba un grup de gent, l'estat anímic acaba sent semblant. Això en aquell món vol dir que el follet més poderós ha fet fora als rivals i ha acabat conquerint a la major part d’humans.
Les lluites entre follets són tot un espectacle. Llàstima que els habitants d'aquell món siguin incapaços de veure-les.
Quan un follet s’adona que un altre s'acosta a ell en actitud agressiva, té dues opcions: Si el rival és immensament superior, fruit d'haver contagiat a moltes persones, el follet pot optar per saltar de l'humà i deixar que l'altre controli a aquell sac d’ossos sense lliurar batalla.
O pot enfrontar-se a l’enemic. Els follets són força rancuniosos, així que normalment esdevé aquesta segona possibilitat. Sense deixar mai d'abraçar al seu humà, els petits éssers intenten tocar l'humà del seu enemic amb el braç que els queda lliure. Els braços que s'estiren i s’emmotllen com xiclets, però que en realitat són durs com l'acer, xoquen com espases descrivint paràboles impossibles. Les lluites poden arribar a durar hores. Tot destinat a noquejar al follet rival o a tocar a l’humà. La traça dels follets no depèn únicament de la seva força en el moment de la lluita, sinó de l’experiència acumulada durant anys.
El moment clau arriba quan la mà o el braç entren en contacte amb l'humà rival. Llavors el follet atacat percep que el seu domini ha estat ultratjat en forma de descàrrega elèctrica. Aquesta agressió el colpeja amb força i el debilita, però en molts casos no és definitiva. El follet agressor, que normalment resta assegut, projecta les seves cames contra l'humà rival o contra el propi follet. Impacti on impacti el follet atacat sentirà les descàrregues, i aquesta vegada sí... segurament acabarà desplomant-se al terra.
És dur quedar mig estabornit, sense forces i amb les extremitats engarrotades, mentre es contempla com el follet vencedor s'apropia de la seva font d'aliment i se'n va controlant els dos humans i fent alguna ganyota grossera.
Però les lluites de poder són tan habituals com el respirar, així que quan es perd un humà, toca buscar-ne un altre.
I el moment més propici per contagiar humans és a primera hora del matí, just quan es desperten, ja que durant les hores de son no hi pot haver contagi, del contrari l'humà patiria insomni i tampoc interessa, ja que desgasta a l’humà i fa més difícil la tasca del follet.
Els pobres ciutadans es desperten un dia completament positius, i l'endemà la tristor més absoluta els assalta. Viuen en una muntanya russa emocional on mai saben amb quin peu, o millor dit, amb quin follet, es despertaran.


PD: Aquesta imatge té drets d'autor.


dijous, 7 de maig del 2015

Escultors de gegants



Dedicat al Manel Casserras i Solé mort el 30 d’abril de 2015, i al seu pare Manel Casserras i Boix per ser uns pioners i revolucionaris en l’art d’humanitzar els rostres dels gegants i per implicar-se tant a la ciutat de Solsona.
 


Imaginem que existeixi un món on els gegants del folklore tenen vida pròpia.
Neixen per desig popular i surten del llac de les idees quan el seu disseny és aprovat. Saben que en tal ciutat o vila necessiten un gegant i han pensat en ell. En els primers instants de vida tot és confusió. No hi veuen bé, ja que aquests éssers no tenen el rostre definit. Tan sols un tros de cartó pedra, guix o fibra de vidre.
Sempre hi ha algú que els espera a fora per guiar-los. Són els escultors. Generalment quan els gegants senten el contacte d’aquelles mans aspres es tranquil·litzen un xic. Intueixen d’immediat el tipus d’escultor que el destí els hi ha atorgat.
Avui ens fixarem en concret amb dos d’aquests personatges, pare i fill, que durant gairebé seixanta anys han estat ajudant a dotar de rostre als gegants.
El pare, sastre de professió, acabava de fer el vestit d’un gegant, quan un altre sortí del llac. No hi havia cap escultor a prop a aquelles hores, i veient la desorientació que duia, decidí apropar-s’hi. Els dos estaven espantats per aquella trobada inesperada però feu el cor fort. La primera vegada que s’esculpeix sempre és terrible. La inseguretat domina les teves mans i la manca d’experiència fa que el resultat no sempre sigui el més idoni.
Però en aquella ocasió el pare se’n sortí prou bé. Tant, que es cregué amb forces per continuar practicant. Mica a mica i amb gran dedicació s’anà forjant una reputació entre els gegants, que quan sortien del llac solien preguntar-li al escultor que els hi havia tocat, a veure si eren aquell tal Manel de qui tots els gegants parlaven.
El fill entrà en aquell món des de petit. Al principi observava amb orgull i des de la distància com el seu pare anava donant forma als rostres. Descobrint-ne els secrets i entenent l’essència d’aquell treball artesà que culminava quan el gegant finalment es podia mirar al mirall i somreia satisfet.
El fill volgué seguir els passos del pare. L’exigència i la perfecció eren molt altes, tot i així demostrà des del primer encàrrec que estava disposat a mantenir el nivell marcat pel seu progenitor. El primer cop que s’encarregà d’un gegant, estava més nerviós ell que no pas el nouvingut.
Quan el seu pare faltà, en Manelet agafà les regnes del negoci i continuà treballant per mantenir l’excel·lència. Hagué de modernitzar lleugerament l’estètica, ja que els gustos van canviant al llarg dels anys, però el seu treball sempre fou excel·lent.
El secret residia en que per ells, l’entusiasme sempre era el mateix independentment d’on vingués l’encàrrec. Des de Solsona passant per Manresa, Mataró, Canet de Mar, Barcelona i un gran etcètera, fins a creuar mars i muntanyes per arribar a Ceuta, Andorra o Japó.
Però ara en Manelet ha seguit els passos del seu pare i ha abandonat el riu de la vida.
Els trasbals que ha causat en el món dels gegants és inimaginable. La pena per la seva partida després de lluitar durant anys contra una malaltia, sumat a l’alegria d’haver-lo pogut conèixer, ha fet que en el dia del seu enterrament, hagi decidit  aparèixer l’àliga, un dels gegants més majestuosos modelats pel pare, per retre-li amb el seu ball màgic, un dels homenatges més importants que es poden concedir a Solsona.



 

dijous, 16 d’abril del 2015

Smart & City



Entrada Bilingüe.

Dedicat als que saben que el futur passa inequívocament per les energies renovables i a aquells que pateixen els efectes de la tecnologia.
*******
Dedicado a los que saben que el futuro pasa inequívocamente por las energías renovables y a aquellos que sufren los efectos de la tecnologia.


Imaginem que existeixi un món on l’electricitat és el centre de la quotidianitat i han elevat al màxim la dependència que tenen respecte a ella.
I no tan sols a ella, sinó a tot un sistema d’energies renovables que ha fet que el nou petroli sigui el sol i els carburants més preuats l’aire que bufa i les onades que xoquen contra els generadors d’energia.
Un món més avançant socialment.
Entre tot aquell munt de personatges anònims que viuen amb més o menys gràcia, permeteu-me que ens fixem amb la City, una noia normal de qui m’agradaria parlar-vos.
Viu permanentment connectada. Fins i tot du bateries al damunt amb les que es recarreguen els diferents aparells que sempre porta amb ella, com poden ser el mòbil, les ulleres projectores o la terminal que du al seu canell. Ara l’ultima moda són els sensors implantats en les camisetes que aprofiten l’escalfor humana per generar energia.
La City és una urbanita. Adora el seu estil de vida i és sent orgullosa de poder gaudir cada dia dels avantatges que li ofereix la ciutat. Viu en un pis sostenible gràcies a les plaques solars que hi ha a la terrassa del seu edifici, la seva nevera li diu què ha de comprar, el seu televisor li proposa què pot mirar, i parla amb els seus amics gràcies a holografies de gran realisme. Evidentment de tant en tant també queden. Per moure's sempre escull la moto elèctrica ja que és el mitjà més ràpid. Per tota la ciutat hi ha punts de recarrega, on pot aparcar i carregar el vehicle.
L'electricitat  no és gratuïta, òbviament s’ha de pagar per la instal·lació i manteniment dels aparells generadors, però gracies als excedents que genera cada llar s'aconsegueixen vals descompte per les recarregues de vehicles o la compra de certs aliments o complements.
Fa anys hi va haver una gran apagada que trastocà de ple la realitat d’aquella societat i els posà en alerta. Havien confiat cegament amb l’electricitat i quan la xarxa general caigué durant quinze dies, deixà en una posició crítica als governants, que contingueren les crítiques com millor pogueren. Es feren noves inversions i es garantí que cada llar havia de disposar de sistemes individuals que en cas de fallada general, poguessin continuar funcionant.
Creuen estar preparats, però el cert és que sense electricitat en aquell món no sabrien escalfar-se els aliments, o conservar-los a la nevera. Tampoc podrien contactar amb la resta del món o moure's a voluntat, ja que els transports públics no funcionarien i el transport privat aviat es quedaria sense bateries que poder recarregar.
Confiar cegament en una única font d’energia els ha fet vulnerables, ja que si aquesta falla, tot el món que has creat al seu voltant s'esfondra.
Però de moment la roda continua girant així que la City pot viure ben tranquil·la. Qui sap quan el destí la posarà a prova amb una nova apagada.
No obstant, la realitat de la City no és pas l’única que podem trobar en aquell món. Deixeu-me que ara us parli del Smart. Mai s’han vist i mai han parlat, viuen en llocs completament apartats, i tot i compartir planeta, els seus estils de vida no podrien ser més diferents.
L'Smart és un pobre vell que li ha tocat viure la cara menys amable de la vida. Durant la seva joventut va viure envoltat de deixalles i ferralla. Era un dels habitants del país que es va convertir en l’abocador tecnològic del món.
Tota la tecnologia aparentment obsoleta acabava abocada allí. L’esperança de vida s’escurçà radicalment ja que els residus emetien fums tòxics i contenien peces o materials perillosos per la salut.
Durant dècades el primer món li girà l’esquena. Era un problema que no existia. Ara vist en perspectiva la pregunta sembla evident: Per què les empreses tecnològiques que guanyen quantitats insultants de diners no han pogut (o volgut) invertir en la construcció de centrals plenament preparades per absorbir el reciclatge que elles mateixes generen?
No ha estat fins que la vergonya ha superat el pudor, que la gent ha començat a reclamar canvis als qui tenen la facultat per fer-los. El subsòl d’aquella terra ja està arruïnat i els rius contaminats. Igual de contaminats que aquells pobres desgraciats. L’Smart ha començat a patir una estranya tos que li atranca el pit i li fa escopir sang.
En aquell món al final ha guanyat la decència, i ni que sigui per un gest de rentat d’imatge, les principals empreses tecnològiques han decidit posar els mitjans perquè tot el procés de reciclatge pugui seguir una certa lògica.
Quantes dècades o vides s’han de perdre perquè altres móns reaccionin davant aquest mateix drama?




PD: Fotos Reals de l’abocador d'Accra (Rep. de Ghana)
 
******************
 
Imaginemos que exista un mundo donde la electricidad es el centro de la cotidianidad y han elevado al máximo la dependencia que tienen respecto a ella.
Y no sólo a ella, sino a todo un sistema de energías renovables que ha hecho que el nuevo petróleo sea el sol y los carburantes más preciados el aire que sopla y las olas que chocan contra los generadores de energía.
Un mundo más avanzando socialmente.
Entre todo aquel montón de personajes anónimos que viven con más o menos gracia, permitidme que nos fijamos en City, una chica normal de quien me gustaría hablaros.
Vive permanentemente conectada. Incluso lleva baterías encima con las que se recargan los diferentes aparatos que siempre lleva con ella, como pueden ser el móvil, las gafas proyectores o la terminal que lleva en su muñeca. Ahora la última moda son los sensores implantados en las camisetas que aprovechan el calor humano para generar energía.
City es una urbanita. Adora su estilo de vida y es siente orgullosa de poder disfrutar cada día de las ventajas que le ofrece la ciudad. Vive en un piso sostenible gracias a las placas solares que hay en la terraza de su edificio, su nevera le dice qué debe comprar, su televisor le propone qué puede mirar, y habla con sus amigos gracias a holografías de gran realismo. Evidentemente de vez en cuando también quedan. Para moverse siempre escoge la moto eléctrica ya que es el medio más rápido. Por toda la ciudad hay puntos de recarga, donde puede aparcar y cargar el vehículo.
La electricidad no es gratuita, obviamente se tiene que pagar por la instalación y mantenimiento de los aparatos generadores, pero gracias a los excedentes que genera cada hogar se consiguen vales descuento para las recargas de vehículos o la compra de ciertos alimentos o complementos.
Hace años hubo un gran apagón que trastocó de lleno la realidad de aquella sociedad y los puso en alerta. Habían confiado ciegamente en la electricidad y cuando la red general cayó durante quince días, dejó en una posición crítica a los gobernantes, que contuvieron las críticas como mejor pudieron. Se hicieron nuevas inversiones y se garantizó que cada hogar debía disponer de sistemas individuales que en caso de fallada general, pudieran continuar funcionando.
Creen estar preparados, pero lo cierto es que sin electricidad en ese mundo no sabrían calentarse los alimentos, o conservarlos en la nevera. Tampoco podrían contactar con el resto del mundo o moverse a voluntad, ya que los transportes públicos no funcionarían y el transporte privado pronto se quedaría sin baterías que poder recargar.
Confiar ciegamente en una única fuente de energía los ha hecho vulnerables, ya que si esa falla, todo el mundo que has creado a su alrededor se derrumba.
Pero de momento la rueda sigue girando así que City puede vivir tranquila. Quién sabe qne que momento el destino la pondrá a prueba con un nuevo apagón.
Sin embargo, la realidad de City no es la única que podemos encontrar en ese mundo. Dejadme que os hable de Smart. Nunca se han visto ni han hablado, viven en lugares completamente apartados, y a pesar de compartir planeta, sus estilos de vida no podrían ser más diferentes.
Smart es un pobre viejo que le ha tocado vivir la cara menos amable de la vida. Durante su juventud vivió rodeado de desechos y chatarra. Era uno de los habitantes del país que se convirtió en el vertedero tecnológico del mundo.
Toda la tecnología aparentemente obsoleta acababa vertida allí. La esperanza de vida se acortó radicalmente ya que los residuos emitían humos tóxicos y contenían piezas o materiales peligrosos para la salud.
Durante décadas el primer mundo le volvió la espalda. Era un problema que no existía. Ahora visto en perspectiva la pregunta parece evidente: ¿Por qué las empresas tecnológicas que ganan cantidades insultantes de dinero no han podido (o querido) invertir en la construcción de centrales plenamente preparadas para absorber el reciclaje que ellas mismas generan?
No ha sido hasta que la vergüenza ha superado el pudor, que la gente ha empezado a reclamar cambios a los que tienen la facultad para hacerlos. El subsuelo de aquella tierra ya está arruinado y los ríos contaminados. Igual de contaminados que aquellos pobres desgraciados. Smart ha comenzado a sufrir una extraña tos que le atranca el pecho y le hace escupir sangre.
En aquel mundo al final ha ganado la decencia, y aunque sea por lavar su imagen, las principales empresas tecnológicas han decidido poner los medios para que todo el proceso de reciclaje pueda seguir una cierta lógica.
¿Cuántas décadas o vidas se deben perder para que otros mundos reaccionen ante ese mismo drama?



PD: Fotos Reales del vertedero de Accra (Rep. De Ghana)

dijous, 26 de març del 2015

Discworld / Mundodisco

Entrada trilingüe / Post trilingual
(Català, Castellano and English)



Dedicat a en Terry Pratchett. Per ser una font d’inspiració per milions de persones i ser capaç d’unir l’humor, la crítica social i la bona literatura.

Imaginem que existeixi un món on la terra és plana, i està subjectada per quatre elefants gegants que al mateix temps es recolzen sobre la closca d'una gran tortuga que neda tranquil·lament per l'espai. Ep, i compte a pensar que tal idea és una ximpleria, perquè a Discworld, que es com es diu aquell món, persegueixen com a heretges a tots aquells que afirmin que la terra és rodona i gira al voltant del sol...
Que mai permeti la gran A’Tuin tal blasfèmia irracional!
Però centrem-nos una mica en aquell món. Ja us aviso que és un món un xic caòtic, on la bogeria i l'estupidesa tenen bona part de protagonisme... bé, en aquest sentit tampoc es tan diferent d'altres móns.
Allà la màgia hi és ben present, ningú la qüestiona i molts la dominen a voluntat. No és el cas d’en Rincewind, que tot i ser un mag, només sap invocar un conjur que no recorda.
Per sort, no tots són tan sapastres. Altres com l’Eskarina, instruïda per la bruixa Yaya Ceravella, ha demostrat que la igualtat entre gèneres és possible convertint-se en la primera dona que aconsegueix el títol de maga emès per la Universitat Invisible, la millor escola del món.
Però no us penseu que aquí tot és màgia; en Cohen el Barbar, l’heroi més gran de Discworld, demostra als seus vuitanta-sis anys que ell i la seva tropa, tots octogenaris, encara tenen molt a dir,… i si pel camí s’ha de salvar alguna donzella ó el propi món, doncs que així sigui.
Tot i que si per desgracia l’aventura els porta a la ciutat d’Ankh-Morpork, el drama ja agafarà un to molt més elevat. I és que si el Creador hagués dit “Que es faci la llum”, a Ankh-Morpork s’hauria quedat amb una simple petició, per culpa de tota la gent dient: “De quin color?!”
Allà tot hi té cabuda. El Patrici ha legalitzat els assassinats, els robatoris, la mendicitat i la prostitució per tenir-los controlats. Existeixen el Gremi d’Assassins i Lladres que reben una quota d’assassinats i robatoris “acceptable”, per tal que el sistema continuï funcionant amb normalitat.
A Discworld hi tenen cabuda qualsevol tipus de criatura, ja sigui màgica o ben real, com banquers, polítics i capellans. Però han d’anar en compte, perquè hi ha llocs que empresonen als governants tot just acaben de ser escollits, ja que s’ha demostrat que a la llarga estalvia temps.
Una altre grup que tampoc els falta és el de Déus, n’hi ha més que mosquits en un pantà.
En tenen de grans i de petits. La seva mida va en funció del número de creients que tinguin… Ep, però d’autèntics creients! Que n’hi ha molts que pugen al carro de la religió i després només pensen en viciar la idea i treure'n profit.
I sinó que li preguntin al Gran Déu Om, el més poderós de Discworld, però que en un cert moment acabà convertit en una petita tortuga perquè només tenia la fe cega d’en Brutha, el novici més obtús de la Ciutadella.
A l’univers de Discworld tot és possible, fins i tot que la Mort es passegi tranquil·lament pels carrers, vestida amb la túnica negra i la dalla, recollint a tots els que han de deixar aquest món.
Ni que això comporti haver de recollir a aquell que t’ha donat la vida.
-PERDONA PARE –diu en Mort.
-No et preocupis, els negocis són els negocis –respon en Terry amb una gran rialla-. Però això s’haurà de celebrar!
-CONEC EL LLOC PERFECTE. 

“La vida d’una persona sí que passa davant dels seus ulls abans de morir. El procés es diu Vida.”
Terry Pratchett (1948 – 2015)



*************

Dedicado a Terry Pratchett. Por ser una fuente de inspiración para millones de personas y ser capaz de unir el humor, la crítica social y la buena literatura.

Imaginemos que exista un mundo donde la tierra es plana, y  está sujetada por cuatro elefantes gigantes que al mismo tiempo se apoyan sobre el caparazón de una gran tortuga que nada tranquilamente por el espacio. Eii, y pobre del que piense que tal idea es una tontería, porque en Mundodisco, que es como se llama ese mundo, persiguen como herejes a todos aquellos que afirman que la tierra es redonda y gira alrededor del sol…
¡Que nunca permita la gran A'Tuin tal blasfemia irracional!
Pero centrémonos un poco en ese mundo. Ya os aviso que es un mundo un poco caótico, donde la locura y la estupidez tienen buena parte de protagonismo… bueno, en este sentido tampoco es tan diferente de otros mundos.
Allí la magia está bien presente, nadie la cuestiona y muchos la dominan a voluntad. No es el caso de Rincewind, que a pesar de ser un mago, sólo sabe invocar un conjuro que no recuerda.
Por suerte, no todos son tan chapuceros. Otros como Eskarina, instruida por la bruja Yaya Ceravieja, ha demostrado que la igualdad entre géneros es posible convirtiéndose en la primera mujer que consigue el título de maga emitido por la Universidad Invisible, la mejor escuela del mundo.
Pero no penséis que aquí todo es magia; Cohen el Bárbaro, el héroe más grande de Mundodisco, demuestra a sus ochenta y seis años que él y su tropa, todos octogenarios, aún tienen mucho que decir,… y si por el camino les toca salvar alguna doncella ó al propio mundo, pues que así sea.
Aunque si por desgracia la aventura los lleva a la ciudad de Ankh-Morpork, el drama ya cogerá un tono mucho más elevado. Y es que si el Creador hubiera dicho "Que se haga la luz", en Ankh-Morpork se habría quedado en una simple petición, por culpa de toda la gente diciendo: "¡¿De qué color?!"
Allí todo tiene cabida. El Patricio ha legalizado los asesinatos, los robos, la mendicidad y la prostitución para tenerlos controlados. Existen el Gremio de Asesinos y Ladrones, que reciben una cuota de asesinatos y robos "aceptable" para que el sistema siga funcionando con normalidad.
En Mundodisco tiene cabida cualquier tipo de criatura, ya sea mágica o completamente real, como banqueros, políticos y curas. Pero deben tener cuidado, porque hay lugares que aprisionan a los gobernantes justo cuando acaban de ser elegidos, ya que se ha demostrado que a la larga ahorra tiempo.
Otro grupo que tampoco falta es el de Dioses, hay más que mosquitos en un pantano.
Hay de grandes y pequeños. Su tamaño va en función del número de creyentes que tengan… Eh, ¡pero de auténticos creyentes! Que hay muchos que suben al carro de la religión y luego sólo piensan en viciar la idea y sacar provecho.
Y sino que le pregunten al Gran Dios Om, el más poderoso de Mundodisco, pero que en un cierto momento acabó convertido en una pequeña tortuga porque sólo tenía la fe ciega de Brutha, el novicio más obtuso de la Ciudadela.
En el universo de Mundodisco todo es posible, incluso que la Muerte se pasee tranquilamente por las calles, vestida con la túnica negra y la guadaña, recogiendo a todos los que tienen que dejar este mundo.
Ni que ello conlleve tener que recoger a aquel que te ha dado la vida.
-PERDÓNAME PADRE –dice Mort.
-No te preocupes, los negocios son los negocios –responde Terry con una gran sonrisa-. ¡Pero eso tenemos que celebrarlo!
-CONOZCO EL LUGAR PERFECTO.

"La vida de una persona sí pasa ante sus ojos antes de morir. El proceso se llama Vida."
Terry Pratchett (1948 – 2015)




*************


Dedicated to Terry Pratchett. As a source of inspiration for millions of people and be able to join the humor, social criticism and good literature.

Imagine that there is a world where the earth is flat, and is held by four giant elephants while resting on the back of a giant turtle swimming peacefully through space. Hey, and woe to anyone who thinks this idea is nonsense, because in Discworld, which is the name of that world, pursue as heretics all those who claim that the earth is round and revolves around the sun…
That great A’Tuin never allow such irrational blasphemy!
But let's focus a bit on that world. I will notice it's a bit chaotic world where madness and stupidity have much of prominence… well, in this sense is not so different from other worlds.
There's magic is very present, nobody questioned and many dominate at will. Not the case of Rincewind, who despite being a magician, known only invoke a spell he does not remember.
Luckily, not all are so bunglers. Others like Eskarina, instructed by the witch Granny Weatherwax has shown that gender equality is possible becoming the first woman getting magician title issued by the Invisible University, the best school in the world.
But do not think that everything here is magic; Cohen the Barbarian, the greatest hero of Discworld shows at eighty-six years he and his troop, all octogenarians, still have much to say ... and if along the way have to save a damsel or the own world, so be it.
Although if unfortunately the adventure takes them to the city of Ankh-Morpork, the drama will take a much higher tone. Because if the Creator had said, "Let there be light" in Ankh-Morpork, he'd have gotten no further because of all the people saying "What colour?"
Here everything has a place. The Patrician has legalized murder, theft, begging and prostitution to have them controlled. There are Guild of Murderers and Thieves, who receive a "fair" share of murder and robbery to keep the system functioning normally.
In Discworld accommodates any type of creature, whether magical or completely real, as bankers, politicians and priests. But they must be careful, because there are places that imprison rulers, just as newly elected because it has been demonstrated that ultimately saves time.
Another important group is the Gods, no more than mosquitos in a swamp.
There are big and small. Its size goes based of the number of believers who have… Eh, but true believers! There are many who jump on the bandwagon of religion and then only think vitiate the idea and capitalize.
And if you don’t belive me, just ask the Great God Om, the most powerful God of Discworld, but at some point ended up becoming a small turtle because it only had blind faith of Brutha, the most obtuse novice of the Citadel.
In the universe of Discworld anything is possible, including the Dead leisurely stroll through the streets, dressed in the black robe and scythe, collecting all they have to leave this world.
Neither incurring having to collect the one who gave you life.
-FORGIVE ME FATHER –says Mort.
-Don’t worry, business is business –responds Terry with a big smile-. But that we have to celebrate!
-I KNOW THE PERFECT PLACE.

"True, the life of a person passes before his eyes before he died. The process is called Life."
Terry Pratchett (1948 – 2015)



PD:Check Mort, by Discworld illustrator Paul Kidby (Artwork copyright Paul Kidby, http://www.paulkidby.net)
PD: All image have copyright.